dissabte, 31 d’octubre de 2015

Cuba_19: Bayamo i la Demajagua

Ens dirigim cap a Bayamo, que es troba ja a la part oriental de l’illa, a la província de Granma. A mida que es va cap a orient es respira un altre ambient, tot és més tranquil, però també més ple de cartells fent propaganda revolucionaria.
Em va sorprendre, en un dels pobles que ens vam aturar, la cua per comprar el pa. 
Fins aquest moment sempre havia vist les botigues estatals buides, per això veure aquesta amb cua em va cridar l’atenció. Suposo que acabava d’arribar el pa i estava tothom a l’espera de la seva ració.
Continuant el camí cap a Bayamo es veuen les plantacions de canya de sucre i al costat de la carretera hi ha exposada una locomotora d’un ingeni sucrer, que està molt ben conservada. 
Intento imaginar-me com devia ser la vida en l’època colonial, amb aquests ingenis en ple rendiment, els trens amunt i avall traslladant la canya cap als molins.... devia haver-hi una activitat frenètica. 
Vam arribar a Bayamo al migdia. Aquesta ciutat, tot i que hi queda menys cosa de l’època colonial, té un encant especial, a part d’estar carregada d’història. 
Hi ha dues teories sobre l’origen del nom de la ciutat, una diu que podria ser el nom d’un cabdill de la zona, mentre que l’altra teoria el relaciona amb el nom de l’arbre de la saviesa, el bayam, un arbre frondós i que dóna molta ombra.
Abans de que arribessin els espanyols, aquí ja hi havia un assentament indígena, governat per un cacic. No és estrany que ja visquessin aquí doncs és un terreny molt fèrtil i la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. El riu bayamo aportava l’aigua necessària i a més tenia l’avantatge de ser navegable. 
Bayamo va ser la segona ciutat que van fundar els espanyols; ara be, en un primer moment es van instal·lar en un punt més proper a la costa. La van anomenar San Salvador. En aquell moment governava aquell lloc el cacic Hatuey que de seguida va veure les intencions dels conqueridors i es va rebel·lar explicant-ho a la gent. Per evitar que la rebel·lió prosperés sembla que Diego de Velazquez el va fer cremar viu. 
Després es van traslladar terra endins per evitar els mosquits i les terres eren més bones. Aquesta ciutat va arribar a ser el centre del poder polític de l’illa. Aquí hi havia les fundacions d’or i es considerava un punt estratègic. 
Llegeixo que els espanyols van establir bones relacions amb els autòctons, cosa que em sorprèn una mica havent matat al seu cabdill. Sembla que hi havia bona convivència i que es van prendre decisions que afavorien a la gent d’aquesta regió. La població espanyola donava feina a la població local i es van anar establint vincles entre els dues societats.  
Aquí hi va viure fra Bartolomé de las Cases. Va ser una ciutat eminentment agrícola. Com ja he dit, van anomenar a la ciutat San Salvador, ja que consideraven que l’havien salvat de les idees revolucionaries del cacic Hatuey. Els bayamesos van considerar aquest sant com un símbol i diuen que a l’església hi havia una figura de San Salvador amb la cara d’un aborigen, en record de Hatuey.
Aquí es va anar gestant el moviment independentista en el 1867 i Perucho Figueredo va compondre “la bayamesa”, un himne patriòtic que després es va convertir en himne nacional.  
Tornant enrere en el temps, en el 1513 Diego de Velazquez i els seus homes funden la ciutat i ell és el responsable del repartiment dels aborígens i les terres. 
En el 1867, els descendents d’aquests primers colonitzadors van ser els que van iniciar el procés independentista. 
De fet, la població de Bayamo s’ha caracteritzat des de sempre per la seva rebel·lia. Primer els autòctons enfront dels colons, després els esclaus, més tard la lluita per la independència i finalment la lluita contra el govern de Batista. 
La lluita per la independència es va iniciar aquí, a l’octubre del 1868. Algunes de les figures clau van ser Carlos Manuel de Céspedes, Francisco Vicente Aguilera i Perucho Figueredo. 
En la lluita per la independència l’any 1869 van crear la República de Cuba en Armas; la seva primera capital va ser Bayamo i Céspedes el seu president. El dia de la constitució de la república és quan es va cantar per primer cop l’himne la bayamesa i es va presentar la primera bandera.
Evidentment les tropes espanyoles no acceptaven la nova república i quan estaven a punt d’entrar a la ciutat de Bayamo per reconquerir-la els seus habitants van preferir cremar-la. Això va passar a començaments de 1869. 
Quan les tropes espanyoles van entrar a la ciutat només van trobar les ruïnes.
Van reconstruir la ciutat però ja en un altre estil arquitectònic, per això no es veuen cases de tipus colonial. Eren ja altres temps. Així i tot, queda algun vestigi, com l’església, que és la segona més antiga del país.  
De l’església parroquial que hi havia, amb l’incendi va quedar tan sols una capella, que és del 1740. L’any 2004, es va restaurar aquesta capella i darrera d’un dels retaules es va trobar un esbós en negre fum, que diuen que és una important obra d’art sacre, que estava amagat des del 1740. 
Aquesta església ha tingut ja des dels seus primers temps una gran rellevància. En la nau principal es va interpretar per primer cop la bayamesa. A l’atri es va beneir la bandera de la república en armes, abans de l’inici de la guerra dels deu anys per la independència.
Dins de l’església hi ha una pintura representant aquests fets; no és freqüent trobar pintures patriòtiques en l’interior d’esglésies. Jo no vaig poder entrar-hi ja que estava tancada. O sigui que suposo que la pintura segueix allà. 
La impressió que em va fer a mi és de ciutat tranquil·la, menys monumental, ja que amb l’incendi van desaparèixer els edificis colonials, i molt agradable. Com en la resta de llocs, hi ha molts contrastos entre els carrers que llueixen perquè estan restaurades les cases i altres en que necessiten un bon manteniment. 
Aquí es pot visitar la casa natal del compositor de la bayamesa i també on va néixer Céspedes. Són cases museu, amb objectes personals i es pot veure l’estil de construcció colonial. 
Per aquestes terres és freqüent veure carros tirats per burros. I em va fer molta gràcia veure una cosa similar per nens, però en aquests cas els carretons estan arrossegats per una cabra. 
Deixem Bayamo i anem cap a la Demajagua, un monument nacional que està molt relacionat amb la ciutat de Bayamo. 
La Demajagua era un petit ingeni sucrer, creat en el 1851, que en fer fallida el seu propietari se’l va haver de vendre. Va passar per una o dues mans i en el 1866, el va comprar Carlos Manuel Céspedes, amb tot el material i els 53 esclaus.  
Sembla ser que el pare de la pàtria cubana va introduir millores substancials en el funcionament de l’ingeni, entre altres coses va instal·lar nova maquinària. Va créixer considerablement i va arribar a crear una central sucrera, dedicant-se a moldre també la canya de sucre d’altres ingenis. 
Ara be, el canvi més important que va introduir Céspedes va ser l’alliberament de bona part dels seus esclaus. La ma d’obra que necessitava per fer la zafra (la collita de la canya de sucre) eren treballadors assalariats. 
El nom de La Demajagua prové de l’abre que es troba per aquí, el majagua blau que sembla que la seva fusta s’utilitza en la fabricació de mobles. 
La Demajagua és important pel poble cubà ja que aquí es va iniciar l’abolició de l’esclavatge i es considera que és on va néixer el concepte de nació cubana. L’octubre del 1868 el govern espanyol com a represàlia suposo que dels actes que van tenir lloc a Bayamo, va arrasar aquest ingeni. Va ser el primer atac contra la propietat privada cubana per part dels espanyols. Va ser aquest fet el que inicia la guerra dels deu anys. 
Quan els amos van alliberar als seus esclaus i es van adherir a la lluita per la independència, molts d’aquests esclaus van agafar els cognoms dels seus antics amos i es van unir també a la lluita. 
Rosa la bayamesa és una d’aquestes esclaves alliberades, que va néixer en el 1834 i es va convertir en la capitana Castellanos, tot i que per tot arreu se la coneixia com Rosa la Bayamesa.  
La visita del lloc em va decebre. No queda gairebé res. És una zona enjardinada, amb unes restes de maquinaria i una campana. Són les restes després de la destrucció per par dels espanyols. El parc es va crear en el 19868. 
La campana és tot un símbol de la revolució iniciada per Céspedes. Quan es va crear el parc es va construir un arc, que simbolitza Cuba i és on es va penjar. Però abans aquesta campana havia estat a diferents llocs, també va desaparèixer una temporada, ja que la van robar. Tot i que aquesta és la seva ubicació s’ha desmuntat més d’un cop per dur-la a reunions del partit presidits per Fidel Castro, i sempre ha anat molt custodiada i protegida. 
Es veuen les restes del moli, crec que era elèctric el que havia instal·lat Céspedes.