dissabte, 31 d’octubre de 2015

Cuba_20: Niquero

Arribem a Niquero, un poble entranyable, molt diferent a la resta que hem vist. És com estar en un altre mon. Està en un extrem de l’illa, gairebé en el punt més meridional, en les costes del mar carib.

Hi ha forces restes de l’època precolombina, que indiquen que eren agricultors i terrissaires. Tenien les seves pròpies divinitats i s’han trobat coves cerimonials amb pictogrames. 

En ser una població costera, també utilitzaven els recursos marins i es dedicaven a la pesca. Ja des del 1494 van tenir contacte amb europeus, i la seva cultura va anar adquirint influencies externes. Aquesta fusió cultural es va accentuar amb l’arribada de Diego Velazquez, que va establir una comunitat de pescadors, que encara perdura. També van construir un far. 

Aquest poble em va encantar. La primera sorpresa va ser veure les cases de fusta. Pintades de colors, però construïdes amb llistons de fusta. No totes son així però pel carrer per on vaig anar a passejar si. No és massa gran, o sigui que a la que has passejat pels dos carrers que es creuen ja gairebé estàs a les afores del poble. 

Tot passejant vaig aconseguir arribar al port de pescadors. Em va impressionar. Les barques molt senzilles i també les cases. 

Algunes cases eren d’obra mentre que d’altres de fusta. Ara be els camins o carrers de terra, amb el clavegueram que aboca les aigües al mar, descobert.... La gent em mirava amb curiositat, saludaven, preguntaven d’on veníem... I carrers llargs, sense trànsit, sense que hi passi ningú, ni tan sols en bicicleta. 

Estàvem a l’hotel Niquero, crec que és l’únic que hi ha al poble. Vaig mirar si hi havia algun restaurant per allà però no vaig veure res que em convencés, o sigui que vaig sopar a l’hotel. 

Prop de l’hotel hi ha l’església i la plaça, el centre neuràlgic del poble. Vam tenir molta sort ja que estaven de festa. Era el festival de la música d’orgue. 

Aquesta festa es va instaurar en el 1998 per tal de preservar aquesta música que forma part de la seva cultura. 

Van ser els colons francesos que van arribar a la illa en el 1819 els que van introduir la utilització de l’orgue en les festes i balls. A Cienfuegos hi havia una colònia de francesos i quan un dels habitants del poble de Manzanillo, es va assabentar de que tenien una caixa de fusta que feia música se’n va anar cap allà per comprar-ne una. 

L’orgue que va comprar no era massa gran, però va servir perquè aquesta tradició s’estengués per la regió, especialment per tots els pobles costaners d’aquesta zona. 

L’any 1912 un home de Niquero, va llogar l’orgue “La Flor de San Pedro” que s’havia comprat a França. Així poc a poc la música d’orgue es troba en totes les festes i celebracions.

Però aquesta tradició es començava a perdre ja que pels carnavals es feien venir orquestres famoses. Així que la música d’orgue va quedar gairebé oblidada i la gent la considerava antiquada. Els músics van deixar de dedicar-se a aquest art i només molt de tant en tant tocaven en algun poble.  

A partir de 1994 s’inicia el rescat d’aquest tipus de música. Primer va ser que cada vespre es posava música d’orgue en una plaça o una cantonada: Després es van organitzar balls i celebracions i va ser en el 1998 quan es va organitzar el primer festival d’orgues. El primer cop que es va fer el festival van participar els cinc orgues del poble i es va donar també un premi a la millor parella de ball. 

De primer moment em va semblar una festa major, amb les atraccions per les criatures, però això va ser abans de descobrir els orgues. Vaig al·lucinar. La musica està “escrita” en unes grans tires de cartró perforat, que queden plegades com si fos un llibre. 

Aquestes peces musicals tenen gairebé cent anys d’antiguitat. Em deia un dels músics que hi ha molt poca gent actualment que domini la tècnica de plasmar la música perforant en el cartró. L’especialista en aquesta tasca es crea les seves pròpies eines de forma artesanal. Fan servir velles màquines de cosir a les que hi adapten els punxons per perforar el cartró, que son embalatges reciclats. Les peces de cartró s’uneixen amb tela encolada per fer-los flexibles i resistents. Així es poden reproduir en l’orgue i si es té cura es conserven anys. 

L’orgue és una caixa de ressonància a la que s’hi ha afegit una bateria de flautes de major a menor, fetes en bronze o fusta. La tira de cartró es desplaça per l’acció d’una maneta i l’aire es distribueix pels orificis que el porten pels tubs cap a les flautes i els amplificadors del so. La sonoritat depèn de lo ben perforats que estiguin els cartrons i també de tot el muntatge per on passa l’aire.  

Actualment la manxa funciona amb un motor però el moviment del cartró segueix sent manual i cal molta perícia per no perdre la sincronia i el ritme. 

Aquests orgues tenen molt potencial i poden interpretar gairebé qualsevol tipus de música. Ara be, cada orgue té una sonoritat pròpia i la gent té les seves preferències. 

Quan hi ha el festival venen orgues dels diferents racons de Cuba. Cadascú porta la seva música i els ballarins també competeixen per veure qui ho fa millor. 

Em vaig passar una bona estona mirant l’orgue per intentar veure com funcionava. Les peces musicals impressionaven, antigues, groguenques, plegades com un llibre, amb el títol escrit a ma a la portada.  

I l’ambient a la plaça era fantàstic. La gent ballant, altres bevent, els nens jugant... Algunes parelles de ball eren impressionants. I el que m’agradava era la naturalitat, l’ambient distès i festiu. 

Al voltant de la plaça hi ha taules on pots trobar taulers d’escacs, de dames, un futbolí... perquè el que vulgui pugui fer la seva partida. La gent és molt agradable i té ganes de parlar. També n’hi ha alguns que ja porten una bona dosi d’alcohol a les venes. 

L'edifici de l’arxiu municipal és curiós ja que és en fusta però té dos pisoso, el que contrasta amb les altres cases de fusta que son d’una sola planta. 

Prop de la plaça hi ha una fàbrica de sucre que estava aturada. El seu origen és del 1860. Primer només hi havia un “trapiche” (moli de la canya de sucre). En el 1868 es va convertir ja en un ingeni. El 1880 els nous proietaris el van modernitzar instal·lant una màquina de vapor. Va passar per èpoques bones i dolentes, canviant de mans, fins que amb la revolució de Fidel Castro la van nacionalitzar. 

M’intrigava veure-la aturada i un home que vivia allà al costat em va explicar que estava en el període de manteniment. Després de la Zafra treballa uns mesos i quan acaba la feina, passa al període de repòs i manteniment d ela instal·lació.  

Més enllà de la plaça se sentia també música; em vaig dirigir cap allà i vaig trobar la biblioteca i un altre orgue a la porta tocant. Aquí hi havia molt poca gent. 

Vaig aprofitar a entrar a la biblioteca; a l’igual que en les llibreries és decebedor veure la poca varietat de lectura que tenen. Em va sorprendre trobar alguns llibres de nivell universitari, de química, d’estadística i àlgebra... Molt curiós. Semblava com si algú hagués donat un carregament de llibres i no haguessin pensat si en aquell poble l’hi podia servir a algú.