diumenge, 1 de novembre de 2015

Cuba_21: Sender arqueològic del Guafe

No massa lluny de Niquero hi ha el parc nacional del desembarcament del Granma. En aquest parc s’han trobat evidencies de la presencia dels taïns abans de l’arribada dels espanyols. Hi ha un recorregut d’uns 2 Km que et permet veure tant la natura del parc com les restes arqueològiques. 

Feia moltíssima calor, degut a la humitat, i estava infestat de mosquits, amb el que a estones es feia una mica feixuc el camí i anàvem desesperats buscant ombres. 

El sender està molt ben condicionat i en general és ampli i fàcil. Ara be, hi ha alguns trams de roques càrstiques, punxegudes, que aquí anomenen “dientes de perro”. En alguns d’aquests trams han posat unes passarel·les de fusta per facilitar el pas. En els trams que has de passar per sobre aquestes dents de gos, el millor és trepitjar en els llocs més gastats, que no estan tan afilats. La pega és que amb la humitat s’ha de vigilar a no relliscar. 

Els ocells alegren el camí amb els seus trins i quan aconsegueixo veure’ls és un gust. Hi ha uns panels en fusta on hi ha dibuixades les especies que pots arribar a veure. Diuen que hi ha 170 espècies diferents. 

A part dels ocells hi ha moltes papallones bastants grans i forces crancs, que em sorprèn perquè alguns es troben enfilats dalt dels arbres.

En quant a plantes n’hi ha també una gran varietat, la vegetació és exuberant. I el que em sorprèn és que hi hagi orquídies. Ja m’havia sorprès en els altres parcs trobar aquesta flor que a casa nostre és delicada i preuada, i que aquí es trobi a la natura, “salvatge”, que creix sense que en tinguin cura quan a mi a casa sempre se’m moren.  

Hi ha també moltes plantes medicinals. Coneixen be les propietats de les plantes i durant tot el període especial els hi va anar molt be, donada la precària situació per la que va passar el país. De fet segueixen utilitzant molt la medicina natural, de plantes i remeis de la natura. Com passa també a casa nostra, ho defensen dient que no porta productes químics, que en ser natural és sa... Gran error, ja que tot és química. Els productes naturals poden ser tan beneficiosos com tòxics, depèn del producte i de la dosi. 

L’aigua de pluja i el riu subterrani ha anat erosionant la pedra calcària formant coves i dolines i els “dientes de perro”. La formació de coves és el que va propiciar que els taïns s’instal·lessin aquí a viure. Hi ha unes 20 coves; algunes servien per fer-hi rituals funeraris i altres com habitatge. S’hi ha trobat esquelets i recipients de terrissa. 

Les anàlisis per carboni 14 d’algunes de les restes arqueològiques han permès veure que hi ha material de dos períodes diferents. Unes serien del voltant del 1270 i les altres del 1600. Això indica dues coses, per una banda que els taïns realment havien viscut aquí bastant abans que arribessin els espanyols i la segona, que van seguir vivint-hi encara uns 75 anys després de l’arribada de Colom a l’illa. 

La primera cova que vam veure és la que s’anomena la cova cerimonial, o del ídol de l’aigua. és monument nacional. Per unes escales es baixa a un gran esvoranc i per una passarel·la, per sobre l’aigua s’arriba a l’entrada de la cova. Hi ha estalactites i estalagmites, algunes de grandària considerable.  

A l’entrada de la cova es troba un conjunt de tres estalagmites d’uns 30 cm d’alçada, més o menys tallades que representen a la deessa de l’aigua. Una d’aquestes talles té uns ulls molt ben marcats. És la deessa Atabeira. 

En la cultura taina hi havia dues grans divinitats, Atabiera i Yocahú. Atabeira era la primera de totes les divinitats, la mare de les aigües, que controlava la pluja, els rius, llacs i el mar. Diuen que la seva iconografia està associada a les granotes, ja que l’aparellament d’aquests amfibis marca el començament del període de pluges, que és el moment de plantar la iuca. I Yocahú era el deu de la iuca. Era fill d’Atabeira però no hi ha constància que hi hagués un pare. 

Atabeira protegia a les parteres, que passaven per sobre el seu ventre alguna representació seva per no tenir problemes en el part. Aquesta deessa va ensenyar als homes les cerimònies i rituals per propiciar la bona voluntat dels esperits. 

Els taïns dedicaven alguns rituals al ancestres, que eren considerats deus menors; els avantpassats amb rang de cacis eren molt venerats. 

Una de les tradicions consisteix en baixar fins a la cova, agafar aigua del riu amb les mans i mullar-se la cara, i beure. Si mentre fas aquest ritual demanes tres desitjos diuen que se’t compleixen ràpidament. Actualment, o al menys quan hi vam ser nosaltres l’aigua semblava estancada, amb el que no era massa atraient la idea de mullar-se amb ella o beure’n. 

Una altra característica d’aquesta cova és que el petroglif de la deessa Atabeira està situat de tal manera que el dia 21 de desembre queda perfectament il·luminat per la llum del sol. Diuen que impressiona aquesta visió. Com que era el mes d’agost, quedava mig en ombres. 

Una mica més enllà s’arriba al cactus gegant, que té més de 500 anys i que és de l’època en la que els taïns vivien en aquestes coves. És impressionant, molt alt, amb branques que semblen ja de fusta, algunes trencades per l’últim huracà. Se’l veu molt vell, amb forats, crec que algun niu al seu interior... i així i tot, té flors! Em va sorprendre molt.  

Una altra de les coves és la que anomenen la funerària, ja que s’hi ha trobat ossos. Es pensa que tiraven els cossos des de dalt, pel forat de sobre. 

Hi ha una altra cova, o potser és la mateixa per una altra banda, en la que hi ha sis petroglifs. Va estar amagada durant molts anys ja que els taïns en algun moment les van tapiar amb pedres, potser per preservar els ídols que hi havia al seu interior. 

És una cova molt baixa, s’ha d’anar ajupit, hi ha algunes estalagmites que diuen que son els sis ídols. 

A mi em costava veure’ls- hi la forma i els ulls, ja que estava força fosc i passejar tota l’estona sense aixecar més de mig metre de terra costava lo seu. La terra era vermellosa i vaig sortir d’allà amb les genolleres del pantaló vermelles, ja que més d’un cop vaig acabar posant els genolls a terra per aguantar-me. Vaig fer algunes fotografies sense confiar massa en el que es veuria, i curiosament a alguna si que se l’hi veu un cert relleu a la cara.  

Aquests sis ídols sembla que tenien una funció de guardians, protegien l’entrada vetllant pels morts que estaven enterrats més endins.

Pel que sembla el tipus d’enterrament variava segons la categoria del difunt. Hi ha una fossa comú, que crec que és en la que he dit que tiraven els cossos per la part de dalt, i les coves amb els ídols guardians devien ser de cacics o de gent d’un cert rang social. 

Un dels ídols diuen que sembla que porti una mantellina (jo no vaig saber veure-ho, o potser no és dels que vam veure). Es creu que podria haver sigut tallat quan ja havien tingut contacte amb els espanyols.