diumenge, 8 de novembre de 2015

Cuba_24: Santuari de la Verge de la Caritat del Coure


Anem cap a Santiago. Vam parar per veure com extreien el suc a la canya de sucre. La beguda es refrescant i molt dolça però me la van servir amb glaçons i crec que va ser això el que va fer que em sentés malament.

La carretera cap a Santiago està molt transitada; hi ha gent a les vores, moltes bicis, carros tirats per cavalls, tipus calesses. Els cotxes que es veuen son molt antics. 

Abans d’arribar a Santiago, a uns 20 Km de la ciutat, hi ha el Santuari de la Verge de la Caritat del Coure (Virgen de la Caridad del Cobre). L’edifici de color clar, destaca sobre el verd de la muntanya que hi ha al fons. Està sobre un petit turó amb una escalinata que et permet arribar a l’església. 

A la carretera que porta fins al santuari hi ha diverses paradetes de records. Pots trobar imatges de la verge, bossetes de pedres que contenen bocins del mineral de coure, rams de flors, espelmes... 

Aquest és un dels centres religiosos més venerats pels cubans; rep més de 500 visites diàries. La construcció actual és del 1927 però té una història curiosa al darrera. 

En l’arxiu general de les índies hi ha documents antics que expliquen com va arribar aquesta imatge de la verge de la Caritat a Cuba. L’any 1597 Felip II encarrega a un capità d’artilleria d’Illescas (ciutat de la província de Toledo), que vagi a Cuba, concretament a la serralada del Cobre per defensar aquella costa dels atacs dels pirates anglesos. 

El rei l’hi encarrega que faci construir una petita església perquè els soldats i també els miners puguin anar a resar a la Verge de la Caritat. Aquesta verge és la patrona d’Illescas i era molt venerada en diferents ciutats espanyoles. Així que el capità abans de marxar va encarregar a un artesà de Toledo que l’hi fes una rèplica de la imatge de la verge de la Caritat. 

Després d’això es perd el rastre. Hi ha un altre document, en el que es narra com la van trobar flotant a les aigües de la costa nord oriental, a la badia de Nipe. Aquest relat el va fer un dels que la va trobar, 75 anys després, quan ja era vell i els dos companys amb qui anava ja havien mort. 

Segons la narració en el 1612, ell que tenia deu anys amb dos nois més grans anaven amb una barqueta per la badia buscant sal, quan van veure una cosa flotant en l’aigua. En apropar-s’hi van veure que era una imatge d’una verge, sobre una petita fusta en la que es llegia: jo soc la Verge de la Caritat. Aquesta figura duia un nen Jesús i una creu. Les seves vestimentes estaven seques tot i que estava a l’aigua i hi havia hagut tempesta. 

Van portar la imatge al responsable de la mina de coure que és el que va dir que construïssin una ermita per protegir-la. La població ho va considerar senyal de bon auguri. Els iorubes, que suposo que estaven treballant com esclaus en les mines, la van identificar com Ochun, que per ells és la divinitat del coure i té fama de ser caritativa i misericordiosa. 

Primer hi va haver una petita ermita i en el 1701 es va construir un santuari. Ara be, els treballs a les mines, amb les explosions van provocar que s’ensorrés l’any 1906. O sigui que se’n va construir un de nou. 

Les dones catòliques utilitzaven unes cintes amb la imatge d’aquesta verge quan estaven embarassades i apunt de parir. Curiosament la divinitat ioruba ochun també és la protectora de les parteres. 

Alguns cubans anomenen a aquesta verge Cachita. Molta gent té a casa seva una imatge d’ella, una relíquia o una estampa amb la seva imatge. Els cubans l’hi tenen gran devoció i en la guerra de la independència els soldats s’encomanaven a ella demanant protecció. Actualment la gent que va al santuari s’endú alguna pedra que conté partícules de coure perquè consideren que les protegeix. 

L’any 1915 van sol·licitar al papa Benet XV que declarés aquesta verge com a patrona de Cuba. O sigui que des de 1916 és ja la patrona del país. 

A mi em resulta curiós trobar les mines de coure a cel obert al costat del santuari. Son dos mons ben diferents que la historia ha lligat. 

La mina de coure la van descobrir els espanyols en el 1530. Amb el seu descobriment va crear-se el poble miner que duia el nom d’aquest metall. Durant més de 400 anys es va anar extraient el mineral, pel que el turó que hi havia inicialment s’ha convertit en un gran forat. 

L’any 1731 els esclaus de la mina es van alçar contra els patrons i van aconseguir la llibertat; uns 80 anys abans de que s’abolís l’esclavatge. En un turó proper hi ha un monument al cimarrón, en homenatge als esclaus que van lluitar per la seva llibertat. 

Hi va haver diverses companyies mineres treballant aquí, però al final de la primera guerra mundial moltes van marxar i l’extracció de coure va disminuir molt. Entre els anys 1920-1940 es torna a reactivar l’activitat minera. I quan arriba la darrera revolució, es nacionalitza la mina i s’hi fan millores. 

Després de la revolució el coure que s’extreia anava al mercat dels països socialistes. En el 1986 sembla ser que hi va haver una extracció rècord. Després d’això les coses no van anar be. El preu del coure va baixar, Cuba entrava en el període especial, o sigui de misèria, i el mineral estava gairebé exhaurit en les capes més accessibles. Així que l’any 2001 es va tancar la mina. 
L’entorn on es troba és bonic, tot i que l’església no m’entusiasma. Hi ha força gent, i al fons de la nau central per sobre de l’altar hi ha la imatge de la verge. No és massa gran, i diuen que és d’or i que està sobre un altar de marbre i plata. La meva vista no em permet percebre aquests detalls. Està força amunt i com ja he dit, és més aviat petita. 

Hi ha una capella anomenada dels miracles, on la gent hi diposita ofrenes, algunes de les quals són molt valuoses. La gent fa ofrenes de tota mena, joies, pedres precioses, medalles olímpiques, o la medalla que l’hi van donar a Hemingway quan l’hi van concedir el premi Nobel de literatura en el 1954. Va dir que l’oferia coma reconeixement al poble cubà, que l’hi havia inspirat l’obra “El vell i el mar”. 

Al costat de l’edifici hi ha una estàtua de sant Antoni Maria Claret, que descobreixo en la placa que hi ha, que va ser arquebisbe de Santiago de Cuba entre el 1851-57. 

Al voltant del santuari hi ha un gran aparcament i un centre d’acollida amb restaurant. Tot el muntatge ja fa pensar que en dates assenyalades aquí s’hi deu reunir moltíssima gent. Era un dia qualsevol i ja es veien grups de gent anant i venint, fent ofrenes i resant a la Verge de la Caritat, a Ochun o a Cachita.