diumenge, 22 de novembre de 2015

Cuba_32: Parc Nacional Alejandro Humboldt

Sortim de Baracoa per anar al parc nacional Humboldt. El nom que porta aquest parc és el d’un científic alemany que en el 1800 va visitar Cuba. Des de l’any 2001 el parc forma part del patrimoni de la Unesco.
El parc ocupa gairebé la mitat de la reserva de la biosfera anomenada “Cuchillas del Toa”. Degut a la seva ubicació, en una zona de grans vents i muntanyosa, és la zona més plujosa i més freda del país. El riu més important que el creua és el Toa.
Aquesta zona no es va veure molt afectada pels canvis climàtics durant les glaciacions del quaternari, pel que es considera que va ser refugi per la flora i fauna antillana. La seva antiguitat, un relleu bastant complex, i les variacions en les precipitacions han fet que hagin sorgit, al llarg de milions d’anys, una gran varietat d’espècies animals i vegetals.
Es considera que aquesta zona va ser refugi en el pleistocè de nombroses espècies; ara be, les roques del subsòl de tipus silicats, serpentines i peridotites resultaven tòxiques per les plantes pel que van haver d’adaptar-se i així van néixer noves espècies vegetals.
En el par s’hi han descobert unes 1300 plantes de llavors, 145 espècies de falgueres, 900 d’elles endèmiques de Cuba i d’aquestes unes 340 d’aquesta regió.
Algunes de les especies endèmiques que es troben aquí són el pica-soques reial  que està en perill d’extinció, la cotorra, el “catey” que és tipus periquito, un tipus d’esparver, el “almaqui” que és un mamífer que s’alimenta d’insectes i té hàbits nocturns, un cargol anomenat polímita i la jutia, que és un rosegador. Hi ha algunes granotes, una d’elles molt petita, d’un cm de llarg. 
En quan a mamífers aquàtics l’estrella és el manatí. És herbívor i viu la major part del temps en aigües poc profundes i properes a la costa, especialment en zones on hi ha manglars.
A més el parc compta amb importants dipòsits minerals, que és una de les coses que també es volen preservar amb la seva inclusió al patrimoni mundial.
En l’època precolombina aquí hi vivien els taïnos, s’han trobat restes arqueològiques que ho evidencien. A més, prop del parc hi viu una comunitat de població descendent directa dels taïnos. Va ser gràcies a l’aïllament d’aquesta regió que van aconseguir preservar les seves característiques ètniques i culturals.
En els segles XVIII i XIX aquí s’hi van refugiar alguns cimarrons (esclaus fugitius).
En el segle XX es van començar a habitar les valls; es va iniciar el cultiu de coco i cacau, i també l’exploració minera. Es van estendre els cultius als marges dels rius Toa i Jaguaní. Un dels problemes amb el que es trobaven era el transport de les mercaderies.
Durant molts anys la badia del Taco era l’única via que comunicava les poblacions de Baracoa i Moa. Unes balses arrossegades per barques a motor transportaven als viatgers.
Segons explica els vells, abans de la revolució aquí la vida era molt dura i tenien que utilitzar l’escorça del manglar com a combustible. 
A mi em va decebre la visita al parc. Vam fer un recorregut en barca, sortint de la badia del Taco, però no vam aconseguir veure al manatí. Era un passeig en barca, vorejant els manglars, veus alguna granota però poc més. Si haguéssim pogut veure un manatí suposo que la meva impressió hagués canviat substancialment.