28 de febrer 2016

Djibouti_13: Djibouti ville

Des de la costa prop d’Arta uns vam tornar en cotxe i els altres en barca. Jo vaig optar pel cotxe. Em sembla recordar que el primer tram del recorregut era pista de terra però després ja carretera i a mida que ens apropàvem a la capital augmentava el trànsit.

Vam anar directe al port per recollir als altres. És un port molt gran i modern. Des de 1998 tot el comerç marítim d’Etiòpia passa per aquest port, ja que és un país que no té sortida al mar. El trajecte entre Djibouti ville i Addis Abeba es fa en tren o camions. 

El port de Djibouti es dedica especialment al comerç internacional i connecta amb 19 països; a més hi ha la part dedicada a la peca i també surten d’aquí els ferris cap a altres ciutats costaneres com Obock o Tadjoura. 

La ciutat es troba en una península que separa el golf de Tadjoura i el d’Aden i es va fundar en el 1888 i l’any 1891 es va convertir ja en la capital del país. 

Des del 1862 França tenia ja un peu al port d’Obock per proveir-se de carbó en els viatges a Indoxina. Després, amb l’obertura del canal de Suez i en iniciar-se les relacions comercials amb Madagascar, aquest port va esdevenir encara més important. És per això que Napoleó III el va comprar. Uns anys més tard, en el 1883, és quan Lagarde esdevé l’administrador del territori i s’estableixen els límits de la colònia francesa. 

Eloi Pino es considera que va ser el fundador de la ciutat de Djibouti. Va néixer al Rosselló, a la Catalunya nord, en el 1845 i es va treure el títol de capità de vaixell. L’any 1879 quan treballava per una casa comercial de Marsella (Tramier & Lafage) el van enviar cap al sud, creuant el canal de Suez, per tal d’establir relacions comercials amb el rei Menelick II del regne de Shoa, a Abissínia. Anava acompanyat d’un representant Louise Auguste Bremond. Aquest home va organitzar les primeres caravanes d’armes sortint d’Obock i va portar els productes africans, cafè i altres productes exòtics, a França.

Eloi Pino quan va arribar a terres djiboutianes es va trobar que l’aigua que hi havia a Obock era salobre i per tant dolenta per beure i perjudicial per la maquinaria de vapor dels vaixells. Així que va decidir creuar el golf de Tadjoura per buscar un emplaçament millor a l’altra banda del port. 

Va desembarcar a Ras-Djibouti, on hi havia aigua bona i un bon recer pels vaixells. A més va trobar que des d’aquest punt el camí per arribar al regne de Shoa era més fàcil i directe. 

Veient els avantatges d’aquest emplaçament l’any 1888 el govern colonial francès (Lagarde) va desplaçar part de l’administració cap a Djibouti. Això va comportar que Obock perdés població en front del nou assentament. 

El mateix any, Bremond fundador de les factories franceses d’Obock també va traslladar les seves factories a Djibouti ville i es va associar amb Pino. 

Els dos socis es dedicaven al comerç d’armes, que intercanviaven per cafè i altres productes. Quan l’empresa per la que treballaven va fer fallida, en el 1882, es van establir pel seu compte. Un dels principals clients en el comerç d’armes era Menelik II del regne de Shoa. 

L’any 1889 Pino es va construir una casa, la primera d’obra a Djibouti, amb pedra de madrèpora ( em sembla que és un material calcari tipus el del corall). Aquest era l’únic material de construcció que hi havia a la regió, i de fet, tot el centre de la ciutat es va construir amb el mateix material. L’hotel des Arcades també el va fer construir Pino, en el 1896. 

El cunyat de Pino també es va dedicar als negocis en aquesta regió: va fundar un parell de factories a Etiòpia i una mena de sindicat dels que es dedicaven als negocis que després va convertir-se en la Cambra de Comerç de Djibouti, en el 1907. 

Ja des de començaments de 1890 s’hi van començar a instal·lar comerciants europeus i també iemenites. Els establiments comercials es construïen dalt del turó. 

L’any 1897 es va començar la construcció de la línia fèrria entre Djibouti i Addis Abeba, a Etiòpia; era l’època en la que Menelik II es va proclamar emperador. 

A partir de 1896 Djibouti es converteix en la capital de la costa francesa dels somalis. I la ciutat va anar creixent. El port anava agafant importància i en el 1900 es va inaugurar l’estació de tren. 

L’estació, punt de partida del tren que enllaçava Djibouti amb Etiòpia, té una estructura metàl·lica que s’havia fet en els tallers Eiffel. 

La ciutat es va construir amb una planificació més o menys de quadricula, amb jardins i places. El disseny de la ciutat reflecteix la barreja cultural que hi ha, deguda a les diferents poblacions que han anat arribant al llarg dels anys. 

Hi ha edificis de l’època colonial, però també s’hi veu l’influencia iemenita ja que a començaments del segle XX hi havia forces comerciants d’aquest país instal·lats en la ciutat. Les construccions dels iemenites tenien una planta baixa en galeries cobertes on hi tenien els magatzems i botigues i els pisos de sobre els habitatges. 

En altres edificis s’hi veu la influencia de l’estil arquitectònic indi i paquistanès. En els edificis d’estil colonial francès es pot veure l’adaptació al clima del país, ja que s’ha buscat construir cases ben ventilades i amb molts espais frescos i ombrívols, per neutralitzar la calor exterior. 

El nostre hotel estava al costat del mar; quan vam sortir a passejar era mitja tarda i s’hi veia gent, especialment joves i nens, banyant-se o jugant a la sorra. Algun grup de noies, famílies prenent la fresca a l’ombra...Un ambient molt relaxat. 

Antigament hi havia dos barris ben diferenciats: els europeus, o la colònia, vivien a la part alta i els africans, a la part baixa. Ara, tot i que la població està més barrejada, se segueixen observant dos tipus de barris.

La part alta està cuidada, els carrers amb voreres i asfaltats, mentre que els carrers de la part baixa són de terra. Són com dos mons, no hi ha una separació clara però si que es noten les diferències. 

La gent aquí em sorprèn una mica. Vam trobar un grup de noies que acabaven de sortir de l’escola, estaven assegudes a la vorera xerrant. Tenien ganes de parlar amb nosaltres. 

Però després quan vam estar per la part del mercat, em recordava més que estava a l’Àfrica, amb les botigues petites, les mercaderies exposades cap a fóra, molt atapeït tot... Allà la gent no volia que fotografiessis res. No era que els molestés que els fotografiessis a ells, sinó tampoc els hi agradava que fotografiessis el carrer, o edificis... va ser una mica sorprenent. 

A la plaça Menelik estava fent fotografies d’algun edifici que m’havia cridat l’atenció i una noia em va renyar. No entenia perquè feia aquelles fotografies. Se n’avergonyia de com estaven les coes. Em deia que és un país que no està desenvolupat, que no volia que ho fotografies. Em va costar fer-l’hi entendre que molta gent no en sap res de Djibouti, i que les fotografies em permeten explicar una mica a la gent del meu voltant sobre el seu país. No semblava molt convençuda però em va deixar en pau. 

Passejant pel carrer es pot veure la gran diversitat cultural que hi ha iemenites, etíops, europeus, indis...) i tenen tonalitats de pell del més variat. Quan et creues amb ells alguns et parlen amb francès, que és el que t’esperes, però n’hi ha molts que se’t dirigeixen en anglès. 

El que em va cridar més l’atenció van ser les noies; la majoria anaven vestides molt modernes, amb pantalons, en alguns casos força ajustats, però gairebé totes amb el mocador. Això sí, amb els llavis i els ulls pintats, fins i tot les jovenetes. I sorprenia la seva desimboltura; eren molt curioses i reivindicatives. I molt alegres, suposo que per la novetat de trobar-nos, de poder parlar amb algú d’un altre país (em sembla que hi arriben molt pocs espanyols i catalans per aquí).

La forma de vestir a la ciutat és diferent a la que es veia a les zones rurals, especialment en el barri europeu. En aquest barri els carrers tenien il·luminació de nadal, i hi havia edificis de bancs, que en l’altre barri no en vaig veure (però no vol dir que no hi siguin, no en tinc ni idea).

En la franja que hi ha entre un i l’altre barri hi ha uns quants clubs i prostíbuls que sembla que freqüenten militars, estrangers i expatriats. 

Pel carrer, en la part africana, hi havia moltes dones assegudes davant duna taula tapada amb un drap. Són les venedores de qat, que el mantenen tapat i humit (de tant en quant el remullen) per preservar la qualitat. Un cop tallat el qat es conserva com a màxim 3 o 4 dies. Altres dones que també tenen paradeta al carrer són les canvistes.

Una cosa curiosa, que no m’hi he fixat si en altres països també és així: com per tot arreu, venen samarretes del barça i evidentment porten l’escut. Però l’escut del barça té un petit canvi per tal de que no fereixi la sensibilitat dels musulmans: la creu vermella sobre fons blanc no hi és, sinó que tan sols hi ha una ratlla vermella vertical sobre el fons blanc.

En l’època colonial, els africans, que com ja he dit vivien a la part baixa de la ciutat, quan tenien que anar a la part alta necessitaven un permís per entrar al barri dels blancs. 

Quan el país es va independitzar la majoria de francesos van marxar. Ara aquí hi ha la base militar francesa més gran d’Àfrica. 

En l’avió de tornada al meu costat hi seien un home i una dona, eren germans i em van explicar que anaven a Istanbul perquè a la noia la tenien que operar. Tenien la pell força clara per això em va sorprendre que em diguessin que eren djiboutians, ja que els hi trobava un cert aire iemenita. De fet, ell havia estat treballant al Iemen però quan va esclatar la guerra va tornar a Djibouti.

Ha sigut un viatge molt curt, però intens i molt variat. Quan estàs a la ciutat o a la zona costera et costa imaginar que l’interior és àrid i inhòspit. Un país fascinant des del punt de vista de la geologia i pels que no en sabem gaire del tema molt interessant.

21 de febrer 2016

Djibouti_13: Cap de Raïs Ali - golf de Tadjoura - Arta

Anem més al sud, direcció a Tadjoura i a pocs quilòmetres de la ciutat hi ha la platja anomenada “Sables Blanches” on hi ha el nostre allotjament. Després de tots els campaments on havíem estat va ser un gust arribar aquí. Unes casetes a peu de platja, confortables i acollidores. Teníem espai per desfer l’equipatge i arreglar-lo, teníem dutxa, llum i endolls per carregar bateries... tot un luxe.

Aquestes instal·lacions es troben en el cap de Raïs Ali. La platja és de sorra coral·lina, blanca i no massa gruixuda. Es pot fer snorkel i ja ben a prop de la platja es poden veure peixos. 

A la tarda uns quants vam anar a passejar per veure el cap. Anem per la part de dalt del turó veient la vista. En un punt em sorprèn un edifici blanc, tancat, però no abandonat i al costat una barraca habitada. Un contrast. 

De tornada anem per la part baixa del turó, prop de l’aigua. Aquí també es veu la paret formada per dipòsits i sediments marins. I arribem a l’hotel amb la posta de sol. 

Al matí agafem una embarcació i creuem el golf de Tadjoura fins a la vora d’Arta. En aquest trajecte diuen que és possible veure el tauró balena, que és el peix més gran que existeix. 

Pot fer més de 15 metres de llarg i arribar a pesar unes 20 tones. Llegeixo que la seva boca és tant gran que es podria empassar una foca; pot tenir una amplada de boca de 1,5 metres. És de color gris fosc amb taques blanques. S’alimenta de plàncton i peixets. La pell pot arribar a tenir un gruix de 10 cm. Es pot desplaçar a 5 Km per hora. 

No en vam veure cap, tot i que diuen que s’apropen sovint a la costa per on els vam estar buscant. Als que sí vam veure van ser als dofins. 

Vam arribar a la costa de l’altra banda, a la regió d’Arta per dinar. Portàvem uns entrepans i allà mateix ens vam posar a menjar. 

Em va sorprendre veure una bandera pirata, o això em va semblar a mi. Em van dir que no, que indica que és una zona militar, una base militar francesa i lloc d’entrenament. Estava tot una mica descuidat, però una mica més enllà estaven construint un edifici, que no sé si es per activitat turística o militar. 


Com en les altres zones del país, per aquí ja fa més de 2000 anys hi havia població nòmada. A l’edat mitja hi va haver el sultanat de Ifat i el d’Adel. I després va passar a formar part del protectorat francès. 

Els cotxes ens esperaven allà i podíem escollir anar per mar o en vehicle fins a la ciutat de Djibouti. Jo vaig optar pel cotxe doncs ja no tenia ganes de mullar-me.

Djibuti_12: Obock i far de Ras Bir

Deixem Godoria enrere i baixem altra cop per la costa direcció Obock. Fem un tros a peu per poder gaudir d’aquest peculiar paisatge. Aquí també es veu el que en un altre temps havia sigut un fons marí, que ara està al descobert. El mar queda a un nivell més baix que el terraplè coral·lí.

A més, els bitxos que viuen sota la sorra generen una sèrie de dibuixos molt peculiars. És una passeig molt agradable on tan sols se sent la remor de l’aigua i el vent. Es respira tranquil·litat. 

En algun tram hi ha petites dunes que arriben fins a la platja. Això també m’havia sorprès a Mauritània, ja que va ser el primer cop que vaig veure el desert a tocar del mar. 

Continuem carretera fins al far de Ras Bir. El voltant del far es considera zona militar i no et deixen bellugar-te lliurement pel seu voltant. Ho vam comprovar ja que ens van cridar l’atenció quan buscant la foto vam passar al cantó on no estava permès. Ara be, jo no vaig veure cap indicació de que estes prohibit el pas. 

El far es troba en el cap Ras Bir i està ja a la vora de la ciutat d’Obock, just a l’entrada del golf de Tadjoura. 
Busco per internet però no hi ha gran cosa sobre aquest far. Em van dir que és el segon més alt d’Àfrica. Em sembla que va ser construït en el 1889, i va estar inactiu com a far a partir del 1952. En el 2002 en col·laboració amb els francesos s’instala un radar per tal de regular el tràfic marítim per l’estret de Bab el Mandeb.

Hi ha dos construccions, una torre quadrada i el far alt i estilitzat. No sé si en algun moment la torre quadrada havia sigut un far. 

És una torre dem forma curiosa, pintada de blanc excepte la part alta que és vermellosa. Es puja per una escala de cargol i des de la balconada de dalt es té una bona vista sobre l’entorn. 

Llegeixo que el primer far tenia una làmpada que funcionava amb gasoil i que portaven en bidons i les pujaven a peu per les escales. Els que feien aquesta feina tant dura era la població local que vivia a la zona. 

Com ja havia explicat, els francesos ja tenien relacions comercials amb els sultans afars de Tadjoura des del segle XVIII. En el 1862 és quan van comprar el port d’Obock, per poder fer escala en els seus viatges cap a Indoxina i Madagascar. 

Inicialment en aquest territori s’hi van instal·lar diverses companyies comercials franceses. L’any 1884 França hi envia al diplomàtic Léonce Lagarde com a governador, amb l’objectiu de modernitzar el port i fer-hi un dipòsit de carbó. 

Ben aviat Lagarde se’n va adonar de que era difícil el desenvolupament de la regió, ja que des d’aquí el trajecte de les caravanes cap a Abissinia (Etiòpia) era complicat. Això el va portar a estendre el control francès cap al sud, pel golf de Tadjoura. L’any 1885 va comprar al sultà de Gobaad, que era de l’ètnia issa, el golf de Tadjoura.

Obock va ser la capital de la colònia francesa, però el seu port era petit i no era fàcil ampliar-lo, pel que al final, en el 1892 van traslladar la capital al lloc actual, a Djibouti ville. 

Els primers comerciants que s’hi van instal·lar, colons francesos, es van construir les cases una mica més amunt que la població local, i en un estil diferent. Es va construir una escola, un dispensari, la caserna, una central elèctrica, fonts públiques, el mercat.... El que era un petit poble va canviar de cara. 

Les construccions es feien en madrèpora (corall) amb tocs arabescs, ja que els àrabs estaven perfectament integrats amb la població local. Conjuntament ja havien construït la primera mesquita, així com botigues i cases de pedra, o els principals carrers. 

Queda poc del seu passat colonial. Hi ha el cementiri on estan enterrats un important nombre de francesos. 

El seu vaixell venia d’orient i van agafar el còlera, que els va dur a la mort. Estan aquí a Obock enterrats. És un cementiri molt ben cuidat; el blanc lluiex brillant sota el sol aclaparador. Darrera de la creu que presideix el recinte hi ha unes tombes que son de tripulants muslmans morts en el mateix vaixell. M’agrada que estiguin tots en el mateix cementiri. Mentre som allà un dron sobrevola vigilant el recinte. 

Poc a poc aquesta ciutat havia quedat força abandonada. Va ser a partir de 1980 que va començar la seva recuperació. La ciutat va anar creixent, van sorgir nous barris, les comunicacions han millorat i també els serveis. Però la guerra civil del 1990 va fer estralls amb el que ha calgut una nova rehabilitació i reconstrucció d’edificis i instal·lacions que havien quedat malmeses.

Djibouti_11: Godoria


Seguint per la costa cap al nord s’arriba a Godoria. El campament on ens allotgem està en un lloc idíl·lic entre el mar i el riu. 

Les cabanes són bàsiques però no has d’anar ajupit, cosa que és d’agrair. El tema wàters i dutxes similar al d’altres campaments: un bidó d’aigua. 

En el campament hi treballen alguns iemenites, i a l’altra banda del riu (o canal) en una mena d’illa hi viuen de forma molt precària algunes famílies. 

Godoria és una plana costera que es troba al nord d’Obock i per sota de la frontera amb Eritrea. Més amunt hi ha l’estret de Bab el-Mandeb, el punt on es barregen les aigües del mar roig i l’oceà índic i per on la península aràbiga està més propera. 

Prop d’aquest estret hi ha una península que és part d’un volcà que va emergir dels fons coral·lins. Forma part de les illes sawabi i “sept frères”; tant aquí com a Godoria hi ha manglars, però el més bonic i important és el de Godoria. 

Vam arribar al campament a la tarda i després de deixar les coses vam sortir a explorar els voltants. L’indret és molt bonic, ja que tens per un cantó el mar i per l’altre el riu amb el manglar i en la desembocadura zones de platja que segons el moment estan cobertes d’aigua o seques. 

La llum de tarda donava un encant especial a l’entorn. La sorra adquiria tons daurats i els dibuixos que fan les diferents bestioles quan surten del seu cau fa molt bonic. Els crancs, l’aigua i el vent decoren el terra. 

També es veien diverses aus, que van anar arribant a mida que anava baixant el sol. 

Godoria és la segona ruta migratòria més important del mon de les aus planejadores. Més de 1,5 milions d'aus planejadores de 37 espècies (incloent-hi 5 espècies globalment amenaçades) utilitzen aquesta regió cada any en el seu viatge entre Euràsia i Àfrica. 

L'estret de Bab-el Mandeb és el pas que hi ha entre la península aràbiga i Djibouti, una mica més al nord de Godoria. Es troba a l’extrem del mar roig i per tant és el punt de comunicació entre el mar roig i l’oceà índic. 

En estudis realitzats s’ha pogut veure que en una sola tardor poden creuar l’estret més de 240.000 rapinyaires de 28 espècies diferents. A més dels depredadors també passen per aquí altres aus, com les cigonyes, Ibis, pelicans, falciots, orenetes.... I en penya-segats costaners hi venen a criar el trencalòs i el falcó fumat. En els manglars i en les planes costeres es poden veure altres aus. 

Trobo una descripció dels manglars que m’agrada: el descriuen com un bosc mig aeri mig amfibi. Aquest és un hàbitat essencial tant per la fauna marina com terrestre. En els manglars s’hi troben 4 espècies diferents que es diferencien per les seves arrels, més o menys aèries i la seva adaptació a la sal. 

El mangle és un arbre molt tolerant a la sal i es troba en zones properes a les desembocadures de rius, en regions tropicals. En els manglars hi viuen tota mena d’éssers vius: ocells, crancs, mol·luscs, peixos insectes i rèptils. 

El mangle s’ha anat adaptant a les condicions del terreny, en quant a llum, salinitat i oxigen del sols, la salinitat de l’aigua i la humitat ambiental.

Els manglars són zones protegides ja que és un lloc important de cria d’espècies marines. I a Djibouti on hi ha pocs boscos, és una temptació per la població local fer servir la fusta d’aquests arbres. També fan servir els manglars per la pastura d’animals com les cabres i els dromedaris. Però el que fa més malbé els manglars és la contaminació que provoquen els vaixells que circulen pel mar roig. 

Molts dels navegants de l’antiguitat quan van arribar a aquestes costes devien fer escala a Godoria o algun port d’aquesta regió nord. Una evidència d’aquest fet són les restes d’una cisterna romana que s’han trobat prop de Godoria.
Al matí quan va pujar la marea vam sortir amb barca pel manglar. Molt relaxant, tot i que no vam veure masses animals. Quan sí que vam veure moltes aus va ser en arribar ja a prop del mar.