diumenge, 28 de febrer de 2016

Djibouti_13: Djibouti ville

Des de la costa prop d’Arta uns vam tornar en cotxe i els altres en barca. Jo vaig optar pel cotxe. Em sembla recordar que el primer tram del recorregut era pista de terra però després ja carretera i a mida que ens apropàvem a la capital augmentava el trànsit.

Vam anar directe al port per recollir als altres. És un port molt gran i modern. Des de 1998 tot el comerç marítim d’Etiòpia passa per aquest port, ja que és un país que no té sortida al mar. El trajecte entre Djibouti ville i Addis Abeba es fa en tren o camions. 

El port de Djibouti es dedica especialment al comerç internacional i connecta amb 19 països; a més hi ha la part dedicada a la peca i també surten d’aquí els ferris cap a altres ciutats costaneres com Obock o Tadjoura. 

La ciutat es troba en una península que separa el golf de Tadjoura i el d’Aden i es va fundar en el 1888 i l’any 1891 es va convertir ja en la capital del país. 

Des del 1862 França tenia ja un peu al port d’Obock per proveir-se de carbó en els viatges a Indoxina. Després, amb l’obertura del canal de Suez i en iniciar-se les relacions comercials amb Madagascar, aquest port va esdevenir encara més important. És per això que Napoleó III el va comprar. Uns anys més tard, en el 1883, és quan Lagarde esdevé l’administrador del territori i s’estableixen els límits de la colònia francesa. 

Eloi Pino es considera que va ser el fundador de la ciutat de Djibouti. Va néixer al Rosselló, a la Catalunya nord, en el 1845 i es va treure el títol de capità de vaixell. L’any 1879 quan treballava per una casa comercial de Marsella (Tramier & Lafage) el van enviar cap al sud, creuant el canal de Suez, per tal d’establir relacions comercials amb el rei Menelick II del regne de Shoa, a Abissínia. Anava acompanyat d’un representant Louise Auguste Bremond. Aquest home va organitzar les primeres caravanes d’armes sortint d’Obock i va portar els productes africans, cafè i altres productes exòtics, a França.

Eloi Pino quan va arribar a terres djiboutianes es va trobar que l’aigua que hi havia a Obock era salobre i per tant dolenta per beure i perjudicial per la maquinaria de vapor dels vaixells. Així que va decidir creuar el golf de Tadjoura per buscar un emplaçament millor a l’altra banda del port. 

Va desembarcar a Ras-Djibouti, on hi havia aigua bona i un bon recer pels vaixells. A més va trobar que des d’aquest punt el camí per arribar al regne de Shoa era més fàcil i directe. 

Veient els avantatges d’aquest emplaçament l’any 1888 el govern colonial francès (Lagarde) va desplaçar part de l’administració cap a Djibouti. Això va comportar que Obock perdés població en front del nou assentament. 

El mateix any, Bremond fundador de les factories franceses d’Obock també va traslladar les seves factories a Djibouti ville i es va associar amb Pino. 

Els dos socis es dedicaven al comerç d’armes, que intercanviaven per cafè i altres productes. Quan l’empresa per la que treballaven va fer fallida, en el 1882, es van establir pel seu compte. Un dels principals clients en el comerç d’armes era Menelik II del regne de Shoa. 

L’any 1889 Pino es va construir una casa, la primera d’obra a Djibouti, amb pedra de madrèpora ( em sembla que és un material calcari tipus el del corall). Aquest era l’únic material de construcció que hi havia a la regió, i de fet, tot el centre de la ciutat es va construir amb el mateix material. L’hotel des Arcades també el va fer construir Pino, en el 1896. 

El cunyat de Pino també es va dedicar als negocis en aquesta regió: va fundar un parell de factories a Etiòpia i una mena de sindicat dels que es dedicaven als negocis que després va convertir-se en la Cambra de Comerç de Djibouti, en el 1907. 

Ja des de començaments de 1890 s’hi van començar a instal·lar comerciants europeus i també iemenites. Els establiments comercials es construïen dalt del turó. 

L’any 1897 es va començar la construcció de la línia fèrria entre Djibouti i Addis Abeba, a Etiòpia; era l’època en la que Menelik II es va proclamar emperador. 

A partir de 1896 Djibouti es converteix en la capital de la costa francesa dels somalis. I la ciutat va anar creixent. El port anava agafant importància i en el 1900 es va inaugurar l’estació de tren. 

L’estació, punt de partida del tren que enllaçava Djibouti amb Etiòpia, té una estructura metàl·lica que s’havia fet en els tallers Eiffel. 

La ciutat es va construir amb una planificació més o menys de quadricula, amb jardins i places. El disseny de la ciutat reflecteix la barreja cultural que hi ha, deguda a les diferents poblacions que han anat arribant al llarg dels anys. 

Hi ha edificis de l’època colonial, però també s’hi veu l’influencia iemenita ja que a començaments del segle XX hi havia forces comerciants d’aquest país instal·lats en la ciutat. Les construccions dels iemenites tenien una planta baixa en galeries cobertes on hi tenien els magatzems i botigues i els pisos de sobre els habitatges. 

En altres edificis s’hi veu la influencia de l’estil arquitectònic indi i paquistanès. En els edificis d’estil colonial francès es pot veure l’adaptació al clima del país, ja que s’ha buscat construir cases ben ventilades i amb molts espais frescos i ombrívols, per neutralitzar la calor exterior. 

El nostre hotel estava al costat del mar; quan vam sortir a passejar era mitja tarda i s’hi veia gent, especialment joves i nens, banyant-se o jugant a la sorra. Algun grup de noies, famílies prenent la fresca a l’ombra...Un ambient molt relaxat. 

Antigament hi havia dos barris ben diferenciats: els europeus, o la colònia, vivien a la part alta i els africans, a la part baixa. Ara, tot i que la població està més barrejada, se segueixen observant dos tipus de barris.

La part alta està cuidada, els carrers amb voreres i asfaltats, mentre que els carrers de la part baixa són de terra. Són com dos mons, no hi ha una separació clara però si que es noten les diferències. 

La gent aquí em sorprèn una mica. Vam trobar un grup de noies que acabaven de sortir de l’escola, estaven assegudes a la vorera xerrant. Tenien ganes de parlar amb nosaltres. 

Però després quan vam estar per la part del mercat, em recordava més que estava a l’Àfrica, amb les botigues petites, les mercaderies exposades cap a fóra, molt atapeït tot... Allà la gent no volia que fotografiessis res. No era que els molestés que els fotografiessis a ells, sinó tampoc els hi agradava que fotografiessis el carrer, o edificis... va ser una mica sorprenent. 

A la plaça Menelik estava fent fotografies d’algun edifici que m’havia cridat l’atenció i una noia em va renyar. No entenia perquè feia aquelles fotografies. Se n’avergonyia de com estaven les coes. Em deia que és un país que no està desenvolupat, que no volia que ho fotografies. Em va costar fer-l’hi entendre que molta gent no en sap res de Djibouti, i que les fotografies em permeten explicar una mica a la gent del meu voltant sobre el seu país. No semblava molt convençuda però em va deixar en pau. 

Passejant pel carrer es pot veure la gran diversitat cultural que hi ha iemenites, etíops, europeus, indis...) i tenen tonalitats de pell del més variat. Quan et creues amb ells alguns et parlen amb francès, que és el que t’esperes, però n’hi ha molts que se’t dirigeixen en anglès. 

El que em va cridar més l’atenció van ser les noies; la majoria anaven vestides molt modernes, amb pantalons, en alguns casos força ajustats, però gairebé totes amb el mocador. Això sí, amb els llavis i els ulls pintats, fins i tot les jovenetes. I sorprenia la seva desimboltura; eren molt curioses i reivindicatives. I molt alegres, suposo que per la novetat de trobar-nos, de poder parlar amb algú d’un altre país (em sembla que hi arriben molt pocs espanyols i catalans per aquí).

La forma de vestir a la ciutat és diferent a la que es veia a les zones rurals, especialment en el barri europeu. En aquest barri els carrers tenien il·luminació de nadal, i hi havia edificis de bancs, que en l’altre barri no en vaig veure (però no vol dir que no hi siguin, no en tinc ni idea).

En la franja que hi ha entre un i l’altre barri hi ha uns quants clubs i prostíbuls que sembla que freqüenten militars, estrangers i expatriats. 

Pel carrer, en la part africana, hi havia moltes dones assegudes davant duna taula tapada amb un drap. Són les venedores de qat, que el mantenen tapat i humit (de tant en quant el remullen) per preservar la qualitat. Un cop tallat el qat es conserva com a màxim 3 o 4 dies. Altres dones que també tenen paradeta al carrer són les canvistes.

Una cosa curiosa, que no m’hi he fixat si en altres països també és així: com per tot arreu, venen samarretes del barça i evidentment porten l’escut. Però l’escut del barça té un petit canvi per tal de que no fereixi la sensibilitat dels musulmans: la creu vermella sobre fons blanc no hi és, sinó que tan sols hi ha una ratlla vermella vertical sobre el fons blanc.

En l’època colonial, els africans, que com ja he dit vivien a la part baixa de la ciutat, quan tenien que anar a la part alta necessitaven un permís per entrar al barri dels blancs. 

Quan el país es va independitzar la majoria de francesos van marxar. Ara aquí hi ha la base militar francesa més gran d’Àfrica. 

En l’avió de tornada al meu costat hi seien un home i una dona, eren germans i em van explicar que anaven a Istanbul perquè a la noia la tenien que operar. Tenien la pell força clara per això em va sorprendre que em diguessin que eren djiboutians, ja que els hi trobava un cert aire iemenita. De fet, ell havia estat treballant al Iemen però quan va esclatar la guerra va tornar a Djibouti.

Ha sigut un viatge molt curt, però intens i molt variat. Quan estàs a la ciutat o a la zona costera et costa imaginar que l’interior és àrid i inhòspit. Un país fascinant des del punt de vista de la geologia i pels que no en sabem gaire del tema molt interessant.