diumenge, 7 de febrer de 2016

Djibouti_3: llac Assal

Arribem al llac Assal. És impressionant els contrastos de colors, entre l’aigua blava, la sal al voltant, i el terreny volcànic.

Aquest llac es troba a 155 m per sota del nivell del mar, a la depressió afar. És el punt més baix del continent africà. És un llac d’origen tectònic que s’alimenta d’aigua de mar provinent d’infiltracions i també, quan plou, de l’aigua que hi aporten els oueds. El volum d’aigua es manté degut a l’evaporació que és molt important ja que hi fa molta calor.

El llac està sobre una base basàltica; per sobre d’aquesta base hi ha una capa d’uns 15 metres de dipòsits calcaris que contenen fòssils que indiquen que en el seu origen era un llac d’aigua dolça. Per sobre, hi ha dipòsits que provenen d’organismes que vivien en aigua marina, el que fa pensar que el llac d’aigua dolça es va veure envaït per aigua de mar. Per sobre hi ha una capa de diatomees i si no ho he entès malament, de fitoplàncton fossilitzat. Per sobre hi ha una capa de guix cristal·lí i la capa més superficial de la base del llac és la sal.

El llac Assal està separat de la badia de Goubet per una franja de terra volcànica d’aproximadament 7 Km. A 3 Km del llac hi ha el volcà Ardoukoba. Hi ha dos teories sobre la formació del llac. Una teoria és que la franja que separa el llac del mar, de la badia de Goubet és d’origen volcànic, una erupció volcànica hauria generat aquest pont de terra. L’altra teoria és la de que el mar va envair el llac, potser per un augment del seu nivell. Una variant d’aquesta teoria és que hi ha unes corrents d’aigües marines subterrànies que portarien aigües de l’oceà índic al llac que inicialment era d’aigua dolça.

En el terreny que fa de pont entre el llac i el mar com que té activitat volcànica escalfa les aigües subterrànies, que són la font més important d’alimentació del llac. En principi la composició salina de l’aigua que passa pel canal subterrani és similar a la del mar del golf de Tadjoura i la badia de Goubet; ara be, en passar durant 5 Km per sobre de la placa de basalt i terreny que està calent, l’aigua s’escalfa i va dissolent salts al seu pas. La concentració de salts dissoltes varia en un 10% entre la superfície (on és menys salada) i el fons (on hi ha la màxima concentració de sals).

Aquest llac té uns 350 g de sals dissoltes per litre, que és unes deu vegades més que l’aigua de mar. També és bastant més salat que el mar mort, que té una concentració de 240 g per litre. El llac Assal està considerat el llac més salat del mon.

Tot i les condicions extremes del llac, en quant a sal i temperatura de les aigües subterrànies, s’hi han trobat microorganismes que s’han adaptat a viure en aquestes condicions. S’han trobat unes formacions cristal·lines més o menys esfèriques, en que la cristal·lització és de forma radial, el que fa pensar als investigadors que la cristal·lització l’ha dirigit un microorganisme, o sigui que depèn de la informació que dóna la cèl·lula. Degut a la gran quantitat de sals presents en aquest llac, només s’hi troben microorganismes, i no s’hi ha trobat cap altre organisme viu més evolucionat.

Aquesta depressió on es troba el llac Assal és la tercera més baixa. La que es troba més ensorrada és la del mar mort, a -400 m, el llac de Tiberíades està a -208 m, i després ja ve el llac Assal amb -155 m. les depressions que es troben per Amèrica no estan tant avall; per exemple, la vall de la mort està a -85 m. 

He llegit que fa uns deu mil anys tot això era una zona lacustre, molt més humida, el llac era molt més gran i no estava tant ensorrat; estava uns 80 m per sobre del nivell que té ara. I sembla ser que en aquell temps era un llac d’aigua dolça. Cap al 5300 a. C. hi va haver un canvi climàtic, que va portar a la desertització i el llac es va anar assecant i disminuint de mida. Això va fer que la concentració en sals augmentés. Antigament tenia 1100 km2 de superfície i ara en té tan sols 52 km2.

M’agrada passejar al voltant del llac, mirar els cristall que es formen i és curiós veure com la sal que es va dipositant s’ho menja tot. Diuen que és la reserva més gran de sal del planeta.

En la franja de terra entre el llac i la costa de Goubet i en el perímetre del llac s’hi han trobat diversos estris del paleolític, que indiquen que aquí hi van viure els neandertals. També se n’han trobat més al nord del país, cap a Obock.

Els afars extreien la sal del llac, i la transportaven en caravanes de camells cap a Etiòpia. En aquestes rutes comercials es transportava sal, carbó i sorgo.

Al costat del aparcament prop del llac, hi ha tots de paradetes on venen minerals; compro un parell de pedres, quan vaig anar a pagar, com que no havia regatejat el preu em van acabar regalant un cristall de guix molt bonic. A l’home que m’ho venia l’hi devia semblar que el preu que estava pagant era excessiu. 

També tenien bosses e boletes de sal, les tenien empaquetades segons la mida; molt curiós. Perles de sal que es formen per l’erosió i el fet d’anar rodant empeses pel vent. Per cap d’any el xofer em va regalar una bossa d’aquestes perles. Va ser tot un detall.