divendres, 12 de febrer de 2016

Djibouti_4: Volcà Ardoukoba

Després de passejar al voltant del llac Assal vam anar a dormir a un dels campaments que hi ha a la badia de Goubet. 

El campament era molt bàsic però la seva ubicació i la tranquil·litat que hi havia ho compensava. 

Hi havia 4 habitacions en un edifici d’obra i dos daboitas (les cabanes); em va tocat dormir a la daboita en la que hi havia enquibit dos tumbones i no hi havia lloc per les bosses. Semblant a quan dorms dos en una tenda iglú de dos places, que l’espai és molt reduït.

Quan es mira el mapa de Djibouti es pot veure que el golf de Tadjoura, té com una bossa d’aigua, que és la badia de Goubet, amb un pas força estret que la comunica amb l’oceà Índic. I just darrera d’aquesta badia és on hi ha el llac Assal, separat per la franja de terra que té alguns volcans. 

Avui ens dediquem a recórrer aquesta franja de terra volcànica. Primer anem a veure el punt on el terra està esquerdat, on se separen les plaques tectòniques. 

Tenen instal·lats uns dispositius per poder monitoritzar com es van separant i a quin ritme. Si no recordo malament, van dir que l’escletxa s’obre uns 2 cm per any. 

Es veu molt be La fissura del terra i el que m’impressiona és pensar que per allà es veu l’interior del nostre planeta. Hi ha sortida de fums en diferents punts, molt és vapor d’aigua, tot i que en alguns llocs se sent una certa olor a podrit, del sulfur d’hidrogen. 

Tot el recorregut que fem és per sobre la lava solidificada. A l’igual que el que es veia en el llac Abbe, prop de les sortides de vapor d’aigua hi ha una mica de vegetació. La resta, terrenys negre, amb diferents formes i generant túnels i cavitats. En alguns d’aquests túnels hi pots entrar ajupint-te una mica. 

Aquesta franja de terra diuen que geològicament és molt excepcional. Es veu la fissura o el lloc de contacte de les plaques tectòniques, i aquí és on va aparèixer en el 1978 un nou volcà, l’Ardoukoba. 

Precisament l’erupció o emissió del magma es va fer a través de la fissura en l’escorça, per això es diu que és un volcà fissural i la seva erupció va ser de tipus basàltic (crec que depèn de la composició del magma). 

Aquest volcà va tenir activitat només durant una setmana. Va sorgir degut a l’activitat sísmica que hi va haver. 

Com ja he comentat la fissura que hi ha entre les plaques aràbiga i africana es va obrint a un ritme d’uns 2 cm per any, però el novembre del 1978, quan va aparèixer l’Ardoukoba es va obrir 120 cm de cop. Per això es pensa que en el futur aquí apareixerà un nou oceà, l’oceà d’eritrea. 

L’erupció del volcà va començar el 7 de novembre. Feia uns 3000 anys que aquí no hi havia hagut cap erupció. El dia abans s’havien detectat uns 800 sismes d’intensitat inferior o al voltant dels 3,3. Això passava a la badia de Goubet al Karab al sud del rift i a uns 6 km d’on va haver-hi l’erupció. 

Primer hi va haver emissió de gasos, i després través d’una fissura que es va obrir, d’uns 500 metres de llarg, va haver-hi la sortida de lava. Es van formar tres cons al llarg de la fissura, però després l’activitat es va desplaçar uns 500 metres. 

En les primeres hores el flux d’emissió de lava era impressionant, va ser abundant (mig milió de metres cúbics per hora!) ara be, al cinquè o sisè dia ja sortia a un ritme menor. 

El dia 9 de novembre, o sigui al cap de dos dies d’iniciada l’erupció només la fumarola principal seguia activa; allà s’havia format un con de 30 metres d’alçada, 200 m de llarg i 25 m d’ampla. El pendent exterior de 60º i a l’interior del con s’hi va formar un llac de lava. Ara be, el dia 13 de novembre el nivell de la lava ja havia disminuït molt i al final va desaparèixer. La traca final de l’erupció volcànica va ser l’emissió de bombes i escòria. El dia 14 de novembre, set dies després d’iniciar el procés, es va acabar. 

L’activitat volcànica que va fer néixer l’Ardoukoba va alliberar uns 12 milions de metres cúbics de lava, que va cobrir una extensió de més de 3 Km2, amb gruixos que poden arribar als 25 metres, però en la major part del terreny és de 1 o 2 metres. 

Durant el procés volcànic es van obrir 25 fissures, algunes molt fines, de 1 o 2 mil·límetres, mentre que d’altres fan 1 metre d’amplada. Fins i tot hi ha una petita part amb una fissura de 3 metres d’amplada. 

Aquesta franja de terra volcànica queda entre el llac Assal i la badia de Goubet al Karab. Hi ha un mirador des del que es té una bona visió de tot l’entorn i especialment del volcà amb el llac al seu darrera. Llàstima que hi havia boirina i no és molt nítida la imatge. 

El paisatge és àrid i una mica empipador per caminar; de totes formes és més fàcil que la pujada al Danakil, el volcà actiu que hi ha a Etiòpia. 

El primer volcà al que s’arriba té un nom semblant a Inguigarraitu, però no l’he trobat enlloc, o sigui que no deu ser ben be així. És un cràter de terra vermellosa, i de fàcil accés. Hi ha vista sobre la fossa del llac Assal. Tot plegat és molt curiós. 

Després anem caminant lentament, apropant-nos a l’Ardoukoba. Trobem diverses bombes volcàniques, algunes mig trencades i d’altres senceres. Són pilotes de lava, força lleugeres, d’uns 20 cm de diàmetre. M’hagués agradat agafar-ne una i endur-me-la, però em va frenar que duia la motxilla plena, ampolles d’aigua i una coca-cola per resistir l’excursió. 

Van ser tres hores tota la caminada, no massa temps, però el sol és inclement, el pes de l’aigua, el terreny desigual, tallant.... però el factor clau era el sol. Anar tapat de cap era fonamental. A mi no m’agrada posar-me res al cap, i en general no porto gorra, però aquest cop vaig acabar posant-me-la perquè me n’adonava de que sinó acabaria amb insolació. 

També sóc poc donada a portar pals per caminar, però aquí vaig agrair haver agafat el bastó, ja que en ser terreny molt desigual dona una certa seguretat. 

La caminada la vaig trobar genial per les vistes, se’m va fer dura per la calor i perquè tenia gana. Però també va ser dura per la història que vam trobar pel camí. Vam trobar restes humanes. I això em va impactar molt. 

Primer vam trobar uns ossos, amb restes de roba enganxada. Eren les restes d’una dona. A la vora, un bidó d’aigua buit i roba escampada, així com els ossos. Més enllà vam trobar un cos sencer, al costat d’una cova de lava, arraulit, en posició fetal. Conservava el cabell, que estava descolorit. 

Hi ha gent que fugen d’Etiòpia i volen arribar al port de Djibouti per creuar a Aràbia Saudita, on esperen trobar feina. Com per altres llocs del mon, hi ha màfies que trafiquen amb ells. Alguns poden arribar a Aràbia, però no se sap massa si realment se’n surten o el que els espera és també una vida de misèries i penalitats. 

Les màfies estan molt perseguides a Djibouti, pel que molts dels que els prometen dur-los fins allà els abandonen en creuar la frontera. Es troben abandonats en un país del que no en saben res. Quan veuen el llac Assal i el mar a l’altra banda, si els hi comença a faltar aigua se’n van cap al llac. A Etiòpia els llacs són d’aigua dolça i no saben que el llac Assal és d’aigua salada. Quan ho descobreixen és tard. 

Ens van explicar que feia uns dies havien trobat dos o tres persones, no ho recordo, que estaven mortes a la vora del llac. Havien arribat deshidratades, van beure aigua salada, suposo que amb fruïció, i abans d’adonar-se’n de que era salada ja n’havien empassat massa, i això juntament amb el fet que el seu cos estava en condicions físiques límit, els hi va produir la mort.

Els etíops que entren per aquí, van un grup, l’aridesa, la calor i la manca d’aigua és el problema més greu. 

Quan un mor l’enterren per tal de que els animals no els trobin, però com que van tots bastant al límit de les seves forces, no els enterren a massa fondària i a vegades els animals els desenterren. D’altres vegades és l’últim que queda del grup. 

En general, primer es troben els bidons on hi havia dut l’aigua, abandonats, després comences a trobar roba. I és que a mesura que es van sentint malament es van traient roba, la roba interior és la que conserven fins al darrer moment, quan ja estan al límit, en un intent desesperat per viure. 

L’home al costat de la cova de lava devia refugiar-se a la cova de dia, per protegir-se del sol, i a les nits devia sortir a respirar aire fresc. Va morir allà, una d’aquelles nits. 

Aquest historia em va impressionar molt. Les famílies dels que marxen no saben si han arribat a destí o les seves restes han quedat pel camí. És el mateix que hem estat veient durant anys amb les pasteres a l’estret i ara amb tots els que fugen de Síria. Però si veure-ho a les noticies impressiona, trobar-t’ho al natural et commou encara més. Sentia la calor, la necessitat de líquid, el sol... podia intuir com es devien sentir caminant per allà, buscant i anhelant una vida millor. Enganyats, abandonats. 

Finalment arribem al peu de l’Ardoukoba. És més espectacular vist des de baix o de lluny que quan arribes al cràter, ja que es desdibuixa una mica la forma del cràter. Està apagat, i el fons és com un gran pedregar de lava i escòria. 

Seguim caminat, el sol és potent, i quan per fi divisem els cotxes és un descans. Ens venen a trobar amb ampolles d’aigua fresca, que em serveix per remullar el cap i el clatell a part de beure una mica més. Al sortir al matí ens havien fet agafar tres litres d’aigua per persona i els vam gastar tots. 

Tornem al campament que es troba en la mateixa franja de terra però encarat i tocant al mar. Com que estic morta de gana el primer que faig és anar a la cuina a demanar un tros de pa. Sóc un cas, a la que em falta menjar és com si se m’acabessin les piles. No necessito gran cosa, amb un tros de pa m’acontento.