dissabte, 30 d’abril de 2016

Turkmenistan_5: festa del Nowruz

El dia que teníem que anar a la festa del Nowruz havia fet molt de vent tota la nit i havia desmuntat les parades i yurtes, pel que calia esperar a que refessin les instal·lacions. És un gran festival que aplega a la gent de diferents regions del país en una gran esplanada a les afores de la capital.

Teníem que anar-hi en autocar i ens van reunir a tots els turistes de la mateixa agencia en el mateix autocar. Hi venia el propietari de l’agencia, suposo que com a màxim responsable de tots nosaltres i tres guies, un de cada grup. Va ser una mica caòtic. La festa no començava a l’hora perquè estaven refent el muntatge, per això ens van dur primer a la catedral ortodoxa i a Anau. Quan van dir que ja estava tot a punt ens van dur cap al lloc de la celebració. 

Tot plegat va ser una mica peculiar. El cap de l’agencia volia que anéssim tots junts, cosa impossible en un recinte ampli on cadascú vol veure una cosa diferent. Ens van donar un fulard vermell a cadascun perquè així ens podrien localitzar. Va ser un bon embolic tot plegat ja que les actuacions no començaven fins que arribés la ministra i alguna representant governamental. O sigui que a l’hora que teníem que marxar encara no havia començat.... per tant van decidir allargar i quedar-nos més temps, però no van aconseguir avisar a tothom... El que va comportar alguns conflictes. 

Jo vaig gaudir molt de la festa. Anava pel meu compte però de tant en quant localitzava al nostre guia per si hi havia canvis. 

Vam baixar de l’autocar en la zona d’aparcament, on ja hi havia algun cotxe. A l’hora de marxar el nombre d’autocars, vehicles privats i taxis era impressionat. Al meu davant s’estenia una gran esplanada coberta de gespa, i com que havia plogut força estava molt verda i brillant. Plantades a sobre destacaven tot un conjunt de yurtes blanques, lluents sota el sol matinal. Alguns grans gronxadors i banderoles de colors completaven aquella imatge. Els vestits de la gent, en un primer moment em va semblar que tots eren vermells, ja que és el que destacava més, però després vaig veure que no, que anaven de diferents colors, per grups ètnics, o de població de procedència. 

Només arribar allà em vaig sentir feliç, amb ganes de recórrer tot el recinte de veure tot el que hi havia, intentar comunicar-me amb la gent... Era com un mon nou que s’obria davant meu. Va ser genial! No en sabia gran cosa d’aquesta festa i va ser tot un descobriment.

La festa del Nowruz és la celebració de l’any nou segons el calendari persa. Es celebra a l’Iran i a tots els països que han tingut influencia persa, com és el Turkmenistan. És la festa per l’equinocci de la primavera. 

Nowruz vol dir “nou dia”. L’origen de la festa té les seves arrels en el zoroastrisme, la religió que hi havia a Persia. En aquesta religió hi ha un déu del be i la llum i un altre del mal i la foscor. En l’equinocci la nit i el dia tenen la mateixa durada. L’inici de la primavera representa que acaba l’hivern amb els seus dies foscos i comença un nou període de llum i el renaixement de la natura, per això es considera que és també la festa de la fertilitat. És l’inici d’un nou cicle vital. 

Llegeixo que a Iran els dies abans es fa una bona neteja de la casa. A Turkmenistan no ho sé, però suposo que també. Els dies abans de la celebració tot gira al voltant d’aquesta festa, que a Turkmenistan dura 4 dies, des del 20 al 23 de març. 

La festa del Nowruz forma part del patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco des del 2009. Les dones tenen un paper clau en l’organització d’aquesta festa, així com en la transmissió i conservació de les tradicions. El Nowruz promou valors com la pau i la solidaritat entre generacions i dins de la família, les bones relacions entre veïns i la reconciliació si cal. Contribueix a cultivar la diversitat cultural i l’amistat entre els pobles i les diferents comunitats. Un fet que destaquen és que no és una festa d’una sola religió sinó de totes. Simbolitza que l’antiga cultura persa segueix viva. 

Per la festa es prepara una taula amb set menjars que han de començar per la lletra s, en persa. Des de l’antiguitat a Pèrsia el numero set ha sigut sagrat, i no sé si sempre però crec que en aquesta festa vol simbolitzar: renaixement, salut, felicitat, prosperitat, alegria, paciència i bellesa. 

Els menjars que es posen sobre la taula són: germinat de blat o de llenties, que representen el renaixement; un pastís, que representa la transformació; una poma símbol de bellesa i salut; fruits de lotus secs, que representen l’amor; alls per simbolitzar la medicina; fruits vermells que fan referencia a la sortida del sol quan el déu sol venç a la nit; el vinagre simbolitza l’edat i la paciència. 

A vegades sobre la taula també s’hi posen unes monedes per representar la prosperitat. Una cistella amb ous pintats que representa la fertilitat. Una taronja flotant en un bol amb aigua significa la terra flotant en l’espai. Pot haver-hi una peixera representant la vida, o una ampolla d’aigua de roses que es considera que té poders màgics per netejar. Hi ha també un lloc on es crema una planta que es considera que allunya els mals esperits. Unes flors, jacints o narcisos, un mirall (les imatges i els reflexos de la creació). Als dos costats del mirall espelmes, una per cada fill, representen la felicitat. 

És una festa que té més de 3000 anys d’antiguitat. El nom de Nowruz apareix registrat en temps dels Parts, entre el segle Ii a.C. i II d. C. però es pensa que a Pèrsia ja se celebrava en el 400 a. C. Alguns especialistes suggereixen que un dels complexos de Persèpolis podria haver sigut construït expressament per la celebració d’aquesta festa. 

Durant el govern sassànida entre els anys 224 i el 650 la festa del Nowruz ja era la celebració més important de l’any. Fins i tot en els primers temps de l’Islam era una data assenyalada. Hi ha constància de que els califes presidien aquestes festes i en el període abbàssida era una festa reial. Ni les invasions mongols i turques van eradicar aquesta festivitat. 

Hi ha qui creu que el comportament i actitud que es té durant el Nowruz marca el nou any que comença. Si ets amable amb els del teu voltant tindràs un bony any, però si et baralles o discuteixes tindràs un mal any. 

Abans de la caiguda de la Unió Soviètica Iran era l’únic país on es celebrava, però quan Àsia Central i el Caucas van independitzar-se van recuperar aquesta festivitat i el Nowruz es va declarar festa nacional. 

Aquí a Turkmenistan hi ve la gent dels diferents pobles i regions del país, per això hi ha diferencies ètniques, que s’evidencien pels vestits. A mi de faccions no em semblaven tant diferents, però els colors i detalls dels vestits si que canvia. Cada poble porta les seves tradicions musicals, culinàries, artístiques... és una festa intercultural. 

A l’interior de les yurtes les dones estaven enfeinades, en unes parant la taula per menjar, en altres estaven reunides i xerraven o es vestien per les actuacions que farien. A fora hi havia focs, olles preparant menjar. Vaig sentir curiositat per saber que cuinaven i ja de bon matí em van oferir un tros de pollastre que era el que hi havia a dins de l’olla. 

Em vaig dedicar a fer un munt de fotografies, i me’n van fer també moltes. Els joves, nois i noies anaven també com bojos, fent fotografies amb els seus mòbils. No ens enteníem amb paraules però les cares els gestos eren prou expressius.

Així com els vestits de les dones són de colors vius, blaus, grocs, vermells, blancs... els homes majoritàriament van amb conjunt d’americana i pantaló fosc, amb camisa blanca i corbata fosca. Ara be, vaig veure un grup d’homes grans amb els vestits tradicionals. Eren barbuts, amb unes llargues barbes blanques, una jaqueta blau-gris que arribava al genoll, i uns grans barrets foscos. També porten els vestits tradicionals els nois que tenen alguna actuació, i varia segons de quina regió son, igual que passa amb les noies. 

Hi ha unes parades on venen refrescos i menjar; hi ha alguns escenaris on, quan arriben les autoritats hi ha actuacions. 

Hi ha també molts homes vestits de fosc, que vigilen i controlen, que no sempre et deixen circular per on vols, que es comuniquen entre ells i aconsegeuixen saber que passa en cada racó de la festa. 


Hi ha artesania de les diferents regions, i també en alguns llocs ensenyen diferents treballs artesanals. En una de les parades fan pastes i em posen a mi a aplanar i retallar la pasta mentre els de la televisió filmen. Sembla molt fàcil però no ho era, les que vaig tallar jo van quedar fatal, i suposo que després van haver de refer-les.

Més enllà em van enganxar per parlar amb una senyora, ens filmaven mentre intentàvem comunicar-nos, ella en turcman i jo en anglès. M’ensenyava com es cardava la llana i ho vaig intentar, també amb bastant poc èxit. Amb les estores de canya me’n vaig sortir una mica millor: tens els llistons de canya i has d’anar passant el cordill per subjectar-les entre elles. L’estora està posada en vertical, i el cordill amb una pedra penjant, per tibar. 

En un altre lloc tenen unes palanganes amb tints on teixeixen la llana. Més enllà hi ha els animals: camells, alguns amb la cadira decorada i coberta per quan hi va la núvia, xais, cavalls... Els cavalls són molt importants aquí, per això hi ha el ministeri dels cavalls i el de les catifes. 

Aquí i allà actuacions, obres de teatre enmig d’una rotllana, grups que canten... Està tothom esperant a les autoritats per començar de debò. Quan arriben, amb hores de retard, tota la festa s’activa. Hi ha espectacles en cada racó. Les càmeres (televisió i premsa) que segueixen a la comitiva. L’estrella és l’actuació dels cavalls. Aconsegueixo estar en primera fila, ja que el guia ens havia avisat que valia la pena. És una pista circular, en la que hi van entrant diferents cavalls amb els seus genets, fent acrobàcies. És un bon espectacle. Sorprèn també una criatura, que es veu molt petita sobre el cavall, l’agilitat i destresa que té.

Hi ha un noi que camina sobre un filferro, o hi va en bicicleta aguantant-se amb un llarg pal. Més enllà veig una sessió de lluita.... és tot un espectacle continu. Alegria i música per tot arreu. Uns nois fan un concert amb tasses com a instruments. 

Quan ja anava a tornar cap a l’autocar doncs era l’hora que havien dit de marxar, al menys la darrera vegada que havia vist al guia, em va venir un noi que venia a l’autocar amb nosaltres, ajudant de guia suposo, que en veure’m amb el fulard vermell em va dir que tenia que entrar en una yurta a menjar, que estaven tots allà. 

Vaig entrar i a l’interior hi havia una taula parada i algun dels alemanys instal·lats menjant. O sigui que vaig menjar allà. Al meu costat hi van venir uns iranians que van entrar darrera meu. Hi havia una mica de tot: embotits i formatges, embotits sense porc, pollastre, pans diversos, refrescos, sucs, safates amb fruites, caramels i dolços.... Tot molt ben presentat. 

La família iraniana, una parella amb el fill, havien vingut per la festa; l’home em va explicar que tot i que a Iran també es celebra és molt diferent, ja que al seu país és més una festa familiar, dins de casa, no se surt al carrer a ballar, no hi ha aquesta explosió de colors i vida a l’aire lliure. Em deia que tot i que els dos països estan a tocar, era el primer cop que visitaven Turkmenistan. 

Vaig estar una estona amb ells i després vaig marxar per retrobar la meva gent. Eren ja les tres del migdia i molta gent marxava; era un munt de taxis i autocars donant la volta i tornant cap a la ciutat.

Aquesta festa m’ha fet venir ganes d’anar altres anys a veure com se celebra el Nowruz en els altres països de l‘Àsia central.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Turkmenistan_4: Anau

Avui sortim d’Asghgabat però abans ens aturem a visitar la catedral Alexander Nevsky. És una església ortodoxa russa i va ser l’única que es va salvar quan hi va haver el terratrèmol del 1948. La gent se l’estima molt i hi ha força moviment. Uns porten ofrenes, d’altres porten aigua, oli, arròs... algú em diu que és com ofrena, un altre que volen que els hi beneeixin. Unes dones grans estenen l’arròs en una safata, posen oli.... No sé si ho preparen per cuinar o què estan fent, però no aconsegueixo que ningú m’expliqui què estan fent. No saber rus o turcman dificulta la comunicació.

Continuem camí cap a Anau que es troba a uns 12 km a l’est d’Ashgabat. És curiós perquè qui més qui menys saps de les antigues civilitzacions de Sumèria i Egipte, però no és freqüent conèixer la d’Anau. Al menys jo no tenia ni idea de la seva existència. I el primer en trobar aquest assentament va ser un arqueòleg americà, Raphael Pumpelly, que va ser un pioner de l’arqueologia a l’Àsia central. Anava acompanyat d’un botànic, un zoòleg, el seu fill, que era geògraf i un arqueòleg. 

L’expedició estava finançada per la fundació Carnegie que buscava on hi havia les evidencies més antigues d’agricultura. Van fer dos expedicions, en el 1903 i el 1904. No va poder-ne fer cap altre ja que en el 1907 l’hi van prohibir tornar a Anau i després hi va haver la revolució russa i es va tancar la frontera. 

Pumpelly defensava que a Anau i en aquesta regió d’Àsia central hi havia hagut una civilització antiga, que ell datava en el 5000 a. C. Defensava que el bressol de la civilització no era exclusiu de sumèria i Egipte sinó que a l’Àsia central també hi havia en el mateix període una organització agrària. 

Els arqueòlegs de l’època, que estaven treballant a Mesopotàmia i Egipte es carregaven la seva teoria i no estaven d’acord amb el seu sistema de treball en el camp. Com deia un altre arqueòleg anys més tard, no els interessava que es posessin en dubte les seves teories. 

Precisament el sistema d’analitzar un assentament de Pumpelly és en el que s’ha basat l’arqueologia moderna. Molts dels resultats que ell va obtenir, de datació s’han pogut confirmar després amb les noves tecnologies. 

Pumpelly va trobar, en el que devien ser habitatges, objectes de ceràmica, de pedra i metall, estris de cuina i alguns esquelets infantils, prop d’on hi devia haver el foc. Va trobar evidencies d’animals domesticats i de cultiu del blat. Això posava de manifest que realment hi havia hagut una antiga civilització en aquesta zona. 

El nom Anau sembla que ve del persa i vol dir aigua nova. Es troba prop de les muntanyes de Kopt Dag, en un delta del riu, crec que és el Murgab. S’han trobat restes de diferents períodes. 

A la zona nord, van viure-hi entre el 5000 a. C. i el 3000 a. C., després es pensa que el riu va canviar el seu curs i la població es va haver de desplaçar cap al sud, on van viure entre el 3000 a. C. i el 1000 a. C. (a l’edat de bronze). Les restes trobades en la part est corresponen al període medieval. 

En estudiar la regió s’han trobat evidencies de que Anau no era una població aïllada sinó que hi havia diferents assentaments dispersos, que mantenien contactes comercials o d’intercanvi entre ells. Com ja he dit eren sedentaris, es dedicaven a l’agricultura, al menys s’ha vist que cultivaven el blat, i domesticaven animals. En algun lloc he llegit que deien camells, però això em sorprèn una mica perquè encara no era un desert. 

Després de Pumpelly que hi va excavar al 1904 per últim cop, no va ser fins al 1993 que s’hi va poder tornar i van trobar les coses tal i com les havia descrit el seu predecessor. Efectivament, ja en el 4500 a. C. hi havia una població dedicada a l’agricultura i que tenien animals domesticats.

A part de les restes corresponents a la primera època i els de l’edat de bronze (~2300 a. C., s’ha trobat una fortalesa del segle II a. C. que devia formar part de l’imperi Part, i una mesquita del període medieval al voltant de l’any 1500. 

Un objecte trobat en aquestes excavacions ha dut molta controvèrsia. És un segell en pedra negre que porta un gravat que havien fer ressaltar amb pigment marró-vermellós. 

D’entrada es va dir que el gravat no es corresponia amb cap escriptura coneguda ni cap simbologia coneguda i es plantejava la qüestió de si era una escriptura de l’edat del bronze, període en el que s’ha datat aquesta peça. Van sortir articles als diaris, investigadors donant la seva opinió; un opinava que es podia llegir com si fos escriptura dràvida, de dreta a esquerra, algú altre deia que podia ser d’origen xines, del període han.... jo no he trobat res en clar. Crec que encara no se sap si és escriptura, és simbologia, o què representa. 

Alguns dels objectes trobats són peces que provenen de la vall de l’Indus, i de les del Tigris i l’Èufrates, a mesopotàmia, dels voltants del 3000 a. C. el que indica que ja hi havia comerç entre els pobles de la ruta de la seda. 

La mesquita, que és l’únic que jo vaig visitar de tot això, va ser construïda en el segle XV, i està al sud de la fortalesa. Diuen que quan estava en peu es veia des de una gran distancia. Els mosaics decorant l’entrada mostraven dos dracs de 8 o 9 metres d’alçada que es miraven. El drac podria ser l’animal totèmic de la tribu que vivia aquí en el segle XV, i els historiadors creuen que representen esperits protectors de la mesquita. Aquests dracs podrien ser influencia dels xinesos musulmans. Fins no fa gaires anys encara es podia veure la porta; és una llàstima que ara la mesquita està bastant destruïda. Hi havia prevista una restauració però no sembla que s’hagi començat. 

La mesquita va quedar molt malmesa pel terratrèmol del 1948, però malgrat això segueix sent un lloc sagrat per la població ja que hi ha la tomba del Sheik Jamaladdin. Les parelles que busquen tenir fills venen aquí i porten com a ofrena roba de criatura i joguines bebè.

Per les restes que hi ha i alguna fotografia que ens ensenyen, devia ser molt bonica, sap greu veure el que queda.

dissabte, 23 d’abril de 2016

Turkmenistan_3: Ashgabat_primer contacte

La ciutat d’Ashgabat es va fundar en el 1881 com a fortalesa militar en substitució del poble que hi havia. Està a tan sols 25 Km de la frontera amb Iran, en un oasis en el desert del karakum, a tocar de serralada de Kopet Dag.

La seva proximitat amb Pèrsia va fer que creixés ràpidament i s’hi van instal·lar artesans i comerciants contribuint al seu desenvolupament. En el període soviètic va canviar de nom una temporada. A partir del 1927 la ciutat va créixer molt i es va industrialitzar, però tot aquest progrés, potenciat pels soviètics, va quedar interromput pel terratrèmol del 1948 

El terratrèmol de l’octubre del 1948 va ser de grau 9 en l’escala de Richter i van morir uns 2/3 de la població tot i que segons el govern soviètic van ser molts menys. De seguida van reconstruir la ciutat, amb carrers amplis, edificis confortables, parcs i fonts. En les noves construccions es va fer servir materials i tècniques estructurals anti-sísmiques. 

Amb la independència, en el 1991, la ciutat es va convertir en la capital del país. 

La ciutat ha entrat diversos cops en el llibre dels records guinness. És la ciutat que té més edificis acabats en marbre blanc. Llegeixo en algun lloc que son 543 edificis, però com que segueixen tirant a terra barris sencers per fer-los en marbre, m’imagino que hores d’ara n’hi ha mes. En el mateix lloc trobo que és la ciutat que té més metres quadrats de marbre ( 4,5 milions de m2). 

Un altre motiu pel que va entrar en el llibre de rècords és perquè tenia el pal de bandera més alt, de 133 metres (ara ja no ho és). També té la roda més gran del mon, el major complex de fonts, que ocupa 15 hectàrees, un cor de 4000 persones... Tot és en gran, amb l’obsessió d’entrar com més cops millor al llibre dels rècords.

La ciutat també té un “camí de salut”, que és un sender de 5 m amplada i 36 Km de llarg que va fer construir el primer president (Niyazov) per tal de que la gent es mantingués en forma. El seu objectiu era que la gent hi anés cada dia a caminar. El tram que vaig veure era verd, però pelat, sense arbres amb el que en dies de sol no sé si el deuen fer servir gaire. 

És una ciutat de grans palaus, grans edificis amb vigilància a la porta, grans avingudes, grans parcs.... tot és gran. Edificis peculiar en el seu disseny així com els monuments. De nit aquests edificis s’il·luminen de colors... molt peculiar. Bona part de la ciutat és així, blanca, grandiosa i amb poca gent pels carrers. 

Vam visitar el museu nacional. És interessant, especialment la part arqueològica; hi ha peces trobades a Merv, Nisa, Kunya Urgench i un altre recinte que no vaig visitar. Es poden veure els rythons que van trobar a Nisa. L’entrada al museu és cara i molt més fer fotografies. És una llàstima perquè desprès se m’oblida el que he vist si no puc fotografiar-ho. Els rythons els vaig trobar molt curiosos, com ja vaig explicar és un vas en forma de banya, que pot ser de diferents material, i està molt treballat i decorat. Alguns estaven molt ben conservats. 

En el mateix museu hi havia una part més etnogràfica. Es veu una catifa, gegant, com no pot ser menys en aquest país, que està penjada i impressiona la seva mida. El que em xoca són una sèrie de quadres de paisatges i animals que en veure’ls de lluny em semblaven pintures però en apropar-me em vaig adonar que no era així, eren tapissos. Sorprenent. 

El monument de la neutralitat és una estructura de 95 metres d’alçada que recorda una mica a un far i em sembla que és el monument més alt del país. Aquesta estructura està sobre tres potes en les que hi ha un funicular que et permet pujar fins al primer nivell i després hi ha un ascensor. A dalt de tot, una escultura de 12 metres d’alçada i recoberta d’or, de l’anterior president, Niyazov. 

A finals de 1995 el país va obtenir l’estatus internacional de neutralitat permanent, per part de la ONU (Turkmenistan es va declarar un estat neutral, comprometent-se a no interferir en afers interns d’altres estats i no involucrar-se en cap conflicte armat); així va sorgir el dia de la neutralitat i la idea de construir un monument. El monument inicial va ser un arc de la neutralitat que estava en el centre de la ciutat, però en el 2010 es va traslladar de lloc, cap al sud de la ciutat i es va convertir en el que és ara, el monument a la neutralitat, que diuen que supera en 2 metres a l’estàtua de la llibertat d’Estats Units.

Hi ha un gran parc, no recordo si al voltant del monument a la neutralitat o era el parc de la independència, on al vespre hi va la gent a fer el pícnic o passar l’estona. En el parc de la independència hi ha el monument dedicat a aquest fet històric. Com tot en aquesta ciutat, és immens, de marbre blanc, ple de fonts... 

La columna que commemora la independència té 118 metres d’alçada i a dalt hi ha la lluna i cinc estrelles que representen la unió de les cinc tribus del Turkmenistan. La base sobre la que es sustenta aquesta columna té forma semiesfèrica, diuen que representa una yurta, les tendes típiques de la regió. Tot el que es veu daurat és que està recobert d’or. 

Hi ha una gran avinguda flanquejada per figures de mida humana, de color negre, que representen herois del país i les fonts tenen decoracions amb àguiles de cinc caps, que representen les cinc províncies de Turkmenistan. Evidentment, no pot faltar l’estàtua del primer president, recoberta d’or. Per alguna cosa en diuen la ciutat de l’or i el marbre!

Com ja vaig comentar, hi ha una gran plaça dedicada al llibre que va escriure Niyazov; la base d’aquest monument està coberta per una làmina d’or on hi ha gravades diverses escenes representatives del país. 

Una altre dels monuments que destaquen és el Bagt Kosgi, o palau de les bodes. Una esfera gegantina dins d’un poliedre, sobre un edifici que està ocupat per un hotel i hi ha salons per casaments. Com moltes de les coses d’aquest país, des de fora no tens ni idea del què és. Nosaltres vam dinar aquí. Es menjava be, i l’interior molt cuidat, molt senyorial... pel que diuen les habitacions de l’hotel estan molt be. A la nit està il·luminat de colors que van canviant en cada volta que dóna, i es veu des de qualsevol lloc de la ciutat. 

Allà a la vora un altre monument en forma de supositori. Una ciutat curiosa però on tinc molt clar que no aniria a viure.