dissabte, 28 de maig de 2016

Turkmenistan_15: Ashgabat

L’últim dia al país el passo passejant per Ashgabat. Davant de l’hotel hi ha un edifici emblemàtic que em serveix per orientar-me. És el circ, tot i que em sembla que ja no s’hi fan actuacions de circ però si altres espectacles. A la nit està il·luminat, com molts altres edificis de la ciutat. 

Vaig anar caminant fins a la plaça de la independència el que em va permetre veure altres barris de la ciutat menys grandiosos. Hi ha barris de casetes senzilles, patis plens de parabòliques, roba estesa... M’explicaven que com que les televisions locals només parlen del propi país cal tenir antenes parabòliques, i el millor és tenir-ne unes quantes orientades en diferents direccions, així accedeixes a més canals. 

Es veuen també algunes cases força descuidades, i també barris que em semblen del període soviètic. Tot això contrasta amb les grans avingudes de marbre, en les que no pots creuar fora dels passos marcats, edifics altament vigilats.... és com si convisquessin dos estils de ciutat en una. Els carrers estan molt buits de gent, en canvi en les parades d’autobús s’hi que hi ha força gent, i els busos van plens. 

Els grans parcs, bonics, amb marbre i fonts, també estan buits. Tan sols després de dinar hi vaig trobar una parella. La resta, espai bonic, agradable però desert. Hi ha un barri que és el turc, allà hi ha un altre ambient, i el parc està bastant descuidat. 

Vaig visitar un parell de mercats, però com en l’altra que havia visitat, em van prohibir fer fotografies. Un d’aquests mercats estava a tocar d’una plaça i em va fer gràcia veure que hi havia uns quants caixers automàtics, un al costat de l’altra; potser n’hi havia sis. Ho vaig fotografiar de lluny i així i tot em van venir a revisar les fotografies i me la van fer esborrar, així com una altra en la que es veia la porta del mercat. 

És una llàstima no saber rus, ja que les dones tenien ganes de parlar amb mi, però quan veien que no ens podíem comunicar marxaven decebudes. I jo també em sentia decebuda. Em va agradar poder sortir fora de la ciutat i veure Nohur, ja que dóna més sensació de caliu. La ciutat em va semblar freda. 

Els barris més antics de la ciutat estan en obres, van tirant cases a terra, tot es prepara pels jocs olímpics asiàtics del 2017. Vaig intentar trobar el jardí botànic, però no ho vaig aconseguir, em va semblar que estava en una de les zones d’obres. 

Tampoc vaig aconseguir arribar a la mesquita iraniana. Potser podia haver seguit preguntant però estava cansada, feia massa calor i estava una mica tipa de no entendre’m amb ningú. Havia intentat trobar també algun museu sense èxit. L’únic que trobava eren grans edificis en els que no veia ni la porta ni entenia els rètols. De totes formes, em va agradar deambular per la ciutat i veure l’ambient (o no ambient) dels diferents racons. 

Per tot arreu es troben estàtues del primer president, banyades en or. És sorprenent. No sembla que hi hagi pobresa, tot i que fora la ciutat les coses són diferents. Per tot arreu s’ha substituït la llenyà per gas, per tal d’aturar la desforestació. És un país sorprenent, amb moltes restes arqueològiques de les que n’hem vist tan sols una petita part. 

Una de les coses que cal remarcar es que les mesquites, noves o velles, no són gaire freqüentades. A vegades hi vèiem algú però no massa gent. Diuen que quan sí que s’omplen és per les festes especials, però en la vida diària hi van poc. Son musulmans però no massa estrictes. 

Fora de la ciutat la major part de dones vesteixen de forma tradicional. Les que van vestides a l’europea, en general són les russes, i sovint van molt extremades. Esta mal vist que les noies turcmanes vesteixin a l’occidental, especialment està mal vist una dona amb pantalons. Els nois amb conjunt d’americana i pantaló fosc i corbata, en la majoria de casos; tot i que a la ciutat les coses van canviant ràpidament i els pots veure amb texans i samarreta. 

Vaig sopar a l’hotel: sopa llenties i dumplings (una mena de ravioli o cresta) de carn, vi de Moldàvia, en total uns deu euros. 

Al matí següent em van portar a l’aeroport i em van deixar al vestíbul. No deixaven anar més enllà. Hi havia el personal però no deixaven accedir a l’interior. Els hi vaig preguntar a quina hora obririen i em van dir que no ho sabien, que havien d’esperar l’ordre que els hi permetés obrir la porta. 

Quan davant de la porta ja hi havia molta gent acumulada, van deixen passar el control d’equipatge, sabates i passaports. Després la facturació. Més enllà un nou control de passaport. Nou control d’equipatge per entrar a la sala embarcament. I finalment a l’aire cap a Istanbul. 

Mentre em duia a l’aeroport el guia em va explicar que van tenir una reunió de guies i els van renyar perquè quan la gent té dia lliure, com havia fet jo, va per on vol i fa fotos de tot. I que això no es pot permetre. Sembla que els menys disciplinats son els turcs i els iranians. Els hi deien que han d’avisar de tot el que no es pot fotografiar i tenir controlats als turistes. 

Pel que diuen hi ha una mica més d’obertura que abans; no vull ni imaginar com era amb el primer president! És com si tots els turistes fóssim espies en potencia. Control de tot i per tot arreu, aquest sembla el seu lema. A part de voler ser els primers en tot.