diumenge, 15 de maig de 2016

Turkmenistan_9: Cavalls Akhal Teke i Ashgabat

Mentre nosaltres estàvem a Merv a la capital hi havia plogut molt, i l’ndemà seguia fent un dia lletgíssim. A primera hora ens van portar a l’hipòdrom per conèixer als famosos cavalls Akhal Teke, que són símbol del país.

Aquesta raça de cavalls es considera que és una de les que té un origen més antic, que provindria dels primers cavalls domesticats. El seu nom prové de Akahl, que és la regió dels oasis on hi ha l’antiga fortalesa de Nisa, i de Teke, que és una de les cinc tribus més grans del país.

Des de l’antiguitat aquests animals s’han caracteritzat per la seva bellesa, velocitat, resistència i vigor. Es diu que el cavall d’Alexandre el gran era d’aquesta raça. 

Hi ha moltes cançons i dites populars turcmanes que parlen dels cavalls Akhal- teke, ja que és un símbol de l’esperit nacional. Quan els cavalls moren se’ls hi fa una mena de funeral. Maltractar-los està molt mal vist. 

Cada any hi ha la festa dels cavalls, i hi ha diverses curses i exhibicions. En la cursa del 2013, el president actual participava i just després de creuar la meta van caure, ell i el cavall per terra. Les imatges de l’accident es van censurar. 

La cria d’aquesta raça de cavalls va estar en perill d’extinció en l’era soviètica, quan es va abolir la propietat privada. Geldy Kyarizov, cap a finals de la dècada de 1980 va veure que els cavalls Akhal teke estaven en perill d’extinció i calia fer alguna cos aper remeiar-ho. Es va implicar en la protecció, preservació i promoció de la cria de cavalls. 

Per defensar la causa d’aquests cavalls, Kyarizov va cavalcar des de Ashgabat fins a Moscou, 4300 km, creuant Uzbekistan i Kazakhstan; uns 360 Km del recorregut eren a través de desert. Aquesta gesta ja s’havia fet anteriorment, en el 1935. 

En arribar a Moscou va demanar al govern soviètic que s’impliqués en la recuperació d’aquesta raça de cavalls i que permetés un programa de protecció i cria d’aquesta espècie. Va viatjar per diverses regions de la Unió Soviètica per localitzar els millors exemplars pura sang Akhal teke. Va començar així la cria per preservar la raça. També es va dedicar a escriure la historia i llinatge dels Akhal teke. 

Amb la independència l’any 1991 el cavall es va convertir en el símbol nacional i apareix en l’escut. A partir de la iniciativa de Kyarizov el govern va crear un gran complex, amb un laboratori veterinari en el que es pot fer el test d’ADN i així poder fer un registre del llinatge dels Akhal teke existents. 

Kyarizov es va dedicar a la investigació de la genètica d’aquesta raça i en la difusió dels seus coneixements sobre la cria de cavalls. Es va convertir en un expert en els akhal teke, reconegut mundialment. Això va fer que en el 1998 el president Niyazov el nomenés Director General del “Turkmen Atlary”, que és més o menys un ministeri dels cavalls. 

Les coses van començar a canviar per aquest home quan va dir públicament que hi havia exemplars que no eren pura sang, que entre 1997 i 2002 s’havien creuat amb una altra raça. Això va molestar als criadors de cavalls i al govern que veien perillar el negoci. 

Així que en el 2002 Niyazov el va fer empresonar, amb càrrecs sense fonament. Em sembla que l’acusaven de formar part del cercle que havia intentat atemptar contra el president. Va ser torturat i se li va negar assistència mèdica. Era un pres polític. 

Amb la mort sobtada de Niyazov, en el 2006, el seu successor, va ser una mica més indulgent i el va alliberar, però no el deixaven sortir del país. El president actual tampoc estava content amb els resultats que havia publicat ja que és un gran defensor de la raça Akhal teke i fins i tot ha escrit un llibre sobre el tema.

Llegeixo que el creuament de races podria haver-se fet de forma deliberada per millorar l’espècie, que fos més veloç. Segons alguns autors, el govern volia fer callar a Kyarizov per preservar el mite de la pura sang dels seus akhal teke. 

S’estima que un 30% dels cavalls que hi ha a les cavallerisses d’Ashgabat no són pura sang. Actualment hi ha uns 6000 cavalls de raça Akhal teke en tot el mon. 

Finalment, en el 2015 se l’hi va concedir permís per anar a Moscou a fer un tractament mèdica. En un primer moment van retenir a una filla i una tia al país, per forçar el seu retorn, però crec que a finals del 2015 van aconseguir reunir-se tots fora de Turkmenistan. 

Pels turcmans els cavalls són un be molt preuat, especialment després de que gairebé s’extingissin en el període soviètic. Ja abans, la policia russa separava a la gent dels seus cavalls, per controlar que no hi haguessin rebel·lions. Això va donar-se entre el 1881 i el 1930. Però el pitjor va ser quan en els anys 1960 i 1970 van matar als seus estimats cavalls per alimentar a la població russa.

Diuen que, encara ara, la gent pregunta als estrangers si mengen carn de cavall. Per ells menjar-la és gairebé canibalisme. Per ells aquesta animals són un record i l’herència del seu passat nòmada.

Són uns cavalls esplèndids. N’hi ha uns que els entrenen per competicions de salt i altres per carreres. Ens van ensenyar quatre exemplars diferents. Tots molt esvelts, amb potes primes. El gruix de les potes depèn de si són cavalls de salt o de cursa. 

La seva vida activa és d’uns set anys. Després estan jubilats; els segueixen cuidant fins a la seva mort, i entre tant a vegades serveixen per als nens. 

Com ja havia vist a la festa del Nowruz, estan entrenats per fer mil i una cabrioles. Quan estan drets, amb les potes enlaire fan molta impressió. 

Després vaig passejar una estona pel mercat rus d’Ashgabat, que s’anomena Gulustan. Va ser construït entre el 1972 i el 1982. És molt modern i està molt ben equipat. La majoria de productes envasats i protegits de la pols; l’ordre és impecable i la forma d’apilar les coses també és molt estètica. Hi ha una gran estrutura que em va cridar l’atenció però no vaig poder fotografiar res, ja que em van dir que està prohibit. Em van assenyalar càmeres de seguretat que vigilen tot el recinte. És una llàstima. Ho consideren un punt estratègic! 

Em va fer gràcia la carnisseria, tenia unes grans neveres vermelles, amb la porta de vidre i a dins s’hi veia penjant l’animal. Tot el personal del mercat va d’uniforme, crec que era blau cel, i duen una gorro blanc. 

A la vora del mercat hi ha dos centres comercials, no massa grans. Hi havia poca gent circulant i comprant. Amb mi tothom era molt amable malgrat que no hi havia forma d’entendre’s. Vaig menjar en un bar que hi havia al centre comercial. Era un local curiós. Molt senyorial, butacons i sofàs entapissats, miralls... 

Aquí, a l’igual que en altres repúbliques ex-soviètiques, es consumeix més aigua amb gas que sense. I si no t’hi fixes, acabes prenent aigua amb gas, ja que per ells és l’habitual.

Haviem quedat per reunir-nos tots en un hotel que hi havia allà a la vora. Era un bon hotel i tenia wifi, o sigui que vaig poder mirar el diari, però curiosament, no funciona ni whatsapp ni el correu electrònic. Em comenten que la televisió estatal tan sols parla de Turkmenistan, res de l’estranger. Pel que la gent necessita posar antenes parabòliques per saber alguna cosa del món exterior. No tinc clar si tenen canals restringits.