diumenge, 30 d’octubre de 2016

Sri Lanka_14: Jardí botànic reial de Peradeniya

Peradeniya és una població que es troba a pocs quilòmetres de Kandy. Un dels seus atractius més importants és el jardí botànic. I el que l’hi ha donat fama mundial és la col·lecció d’orquidees.

La història d’aquest jardí es remunta a l’any 1371, quan el rei d’aquell moment va instal·lar la cort aquí, a la vora del riu. Més tard, el rei que hi havia entre el 1747 i el 1780 va fer construir el jardí reial i el següent rei va resid8ir temporalment aquí, i s’hi va construir una residencia. 

Durant un temps hi va haver també una dàgoba però els britànics la van destruir en la batalla per conquerir el regne de kandy. van aconseguir enderrocar el regne de Kandy la van destruir. 

Amb la conquesta britànica es va crear un jardí botànics per investigar quines plantes podien sobreviure aquí i es podien cultivar a gran escala. Va ser en el 1821 que finalment es va trobar l’indret idoni pel jardí botànic, i va ser aquí a Peradeniya. 

Les plantes exòtiques que s’havien plantat en els altres emplaçaments es van traslladar cap aquí. Ara be, en el primer temps l’espai que ocupava era molt més petit; es va netejar una part de terreny i l’objectiu principal era plantar cafèi canyella. En el 1824, el científic Alexander Moon va publicar un llibre en el que havia catalogat les plantes de Ceilàn. Eren 1127 plantes indígenes de la illa. 

Sota la direcció del botànic escocès Gardner, entre el 1844 i 1849, va millorar molt aquest jardí botànic. Es va dedicar a viatjar pel país recollint plantes i augmentant les col·leccions que hi havia ja al jardí botànic. 

En l’època colonial, diverses personalitats van visitar el jardí i van plantar (o suposo que fer plantar) arbres. Alguns dels que van passar van ser prínceps i princeses prussians, el rei Eduard VII, el tsar de Rússia, el rei de Grècia, l’Emperador d’Àustria, el príncep de Gales, Indira Gandhi, ....

Actualment hi ha més de 4000 espècies de plantes en una superfície de 60 hectàrees. Ja només veure el mapa ja sorprèn la de coses que hi ha per veure. Està tot molt cuidat i tot i els rètols, en ser tant extens, a vegades costa una mica trobar les coses. 

Vam començar la visita per l’hivernacle de les orquídies; n’hi ha 300 varietats. Hi ha algunes que són híbrids. Diuen que aquí s’hi troba l’orquídia més gran del mon; la planta té una alçada de 1,5 metres i la tija de les flors creix 1,5 cm per dia.

Hi ha un jardí d’espècies, amb la canyella, que és una de les espècies que més exporta Sri Lanka, pebre, nou moscada i cardamom entre d’altres. Hi ha arbres de nou moscada que encara son els que es van plantar en el 1840.

Hi ha molts arbustos en flor, arbres gegants... és molt agradable passejar per allà. Una de les coses que impressiona més són les avingudes de les palmeres. Fan molt bonic. Hi ha diversos tipus de palmeres. Algunes les van portar de Sud-àfrica. 

Hi ha també uns bambús espectaculars. Una de les variants que hi ha els seus brots creixen 30 cm per dia. 

El riu Mahaweli fa envolta bona part del parc, i hi ha un pont penjant que et permet tenir una altra visió de l’entorn. Vam haver de fer una mica de cua per passar. No es creua totalment el pont, sinó que tan sols s’arriba a la mitat. Allà la gent es fa fotografies, i a l’entrada del pont hi ha un guàrdia que controla el nombre de persones que passen. Quan es fa massa cua amb el pito crida a la gent perquè espavili i no s’entretingui amb fotos. 

Els arbres de ratpenats penjats cap per avall també són xocants. Estan concentrats en un racó del parc.  

Com que ja era hora de dinar, vam buscar algun bar, sense massa èxit, fins que ens vam trobar a la cantina dels treballadors del jardí botànic. Molts estaven menjant el que s’havien dut de casa, embolicat en un paper de diari i en una bossa de plàstic. Els altres menjaven el que servien allà. 

No parlaven gens d’angles, però vaig aconseguir fer-me entendre i saber que tot el que tenien cuinat era picant. Però no em vaig quedar sense menjar, em van donar un tros de pa i em van ensenyar una mena de galetes salades que no picaven. Va estar be seure allà a menjar amb ells. Ens miraven amb la mateixa curiositat que nosaltres a ells.

Sri Lanka_13: Pinnawela

Avui anem a visitar l’orfenat d’elefants de Pinnawela, que es va fundar l’any 1975. És el centre d’aquest tipus més antic i més gran del món. 

L’elefant de Sri Lanka és l’espècie més gran d’Àsia, però segueix sent més petit l’africà. Antigament es podien trobar per tota l’illa, però en augmentar la població i els cultius, va començar el problema de la desforestació amb el que els elefants es van haver d’anar desplaçant i concentrant-se en alguns punts del país. 

Abans dels 1815, és a dir abans de l’arribada dels britànics, al país hi vivien uns 30 mil elefants. Ara be, les caceres i les matances per aconseguir marfil, van fer que en la dècada del 1960 aquest animal estes en perill d’extinció. 

Inicialment el projecte era acollir als elefants que havien quedat orfes i sense manada, per evitar que morissin si es quedaven sols a la selva. També acollien als que estaven ferits o malalts i tenien problemes per sobreviure sols. 

Aquest centre d’acollida de cries d’elefant va anar canviant de lloc per la illa, fins que finalment es va instal·lar aquí a Pinnawela. El primer any només hi havia cinc elefants bebès, però va atraure molta expectació i molts visitants estrangers. Això va contribuir al manteniment de la instal·lació. De fet atrau cada any a molts turistes, que amb el preu de l’entrada contribueixen a que el projecte segueixi funcionant. 

Actualment Pinnawela té la major manada d’elefants en captiveri del mon. Però diuen que actualment falta personal. En els primers anys, hi havia 5 mahouts, que són els cuidadors, per 12 elefants. Ara les coses han canviat i cada cuidador s’ha ‘ocupar d’un nombre considerable d’elefants. 

Aquí s’ha intentat reproduir al màxim l’estil de vida que durien en llibertat. Durant el dia poden circular en llibertat el que afavoreix que es puguin aparellar. L’any 1984 va néixer la primera. Ara ja són tres les generacions d’elefants que han nascut en aquest orfenat. 

Aquí hi ha alguns elefants malalts, discapacitats, que en l’espai lliure haurien mort. Un d’aquests animals que van salvar de morir abans d’hora és l’elefanta Sama. Sama vol dir pau. Aquesta elefanta vivia en la regió tàmil, al nord del país, i en trepitjar una mina va perdre una part de la pota de davant. La van trobar en un camp, estirada, desnodrida, esperant la mor. 

La van recollir i la van traslladar a Pinnawela. Això passava en el 1995. Van guarir-la i la van alimentar. No sé si encara està viva o no. Però per un elefant és molt difícil caminar amb una pota força més curta que les altres; la mala postura que tenia que agafar li perjudicava la salut. Per això els responsables del centre van intentar fer-li una mena de pròtesis. S’hi va involucrar també un centre de recerca alemany, que va construir aquí un hospital i centre de recerca. Però malgrat els esforços dels científica i cuidadors per ajudar a la Sama, a ella no li agradava la pròtesi ni els invents que van fer per que pogués tenir major estabilitat. 

Aquest no és l’únic elefant amb problemes. N’hi ha, o hi ha hagut, un sense orella, un altre cec.... aquests animals a la selva no haguessin sobreviscut massa temps. Aquí estan cuidats i alimentats. 

Aquí se segueix un programa. Esl animals tenen unes 4 hectàrees de terreny per bellugar-se. 

Una de les atraccions pels turistes és l’hora del biberó als bebès. Els hi donen dos cops al dia. Als que estan malalts o són vells també els alimenten. La resta em sembla que campen per allà i s’alimenten sols. 

Dos cops al dia els cuidadors els dirigeixen cap al riu a banyar-se on hi passen un parell d’hores. 

L’hora del biberó dels petits és tot un espectacle. Els biberons són bastant grans i cada animal se’n pren al menys dos o tres. Van davant i darrera dels cuidadors mentre reomplen el biberó. 

En un altre lloc hi ha una tarima on la gent que vol pot donar menjar als elefants adults. Està muntat com atracció pels visitant; he llegit crítiques de gent per internet, però a mi no em va semblar tant criticable. Vaig veure que eren elefants tranquils, no tinc ni idea de quina edat tenien, però si que em va xocar que alguns d’ells tenien la pell amb zones de pigmentació pobre. Potser són vells. Jo els vaig trobar simpàtics; em vaig caure en gràcia un que recolzava la trompa a la tanca de fusta i que en un moment donat em va donar un petit ensurt quan li va agradar la càmera. 

Hi havia un altre grup, en un espai obert, menjant tranquil·lament. I com a colofó es pot anar a veure com es banyen al riu. Però abans d’això, és divertit veure’ls baixar pel carrer, en manada, supervisats pels seus cuidadors. 

És un carrer no massa ampla i en pendent, pel que si et poses avall els pots veure arribar. Per seguretat porten una cadena entre el coll i una pota, no esta tibant, no sembla que impedeixi els seus moviments. Quan passen pel costat et sents petit. Són unes moles impressionants. 
El seu bany és molt curiós. Amb dues hores tenen temps de tot. Hi ha una dutxa, i molts d’ells el primer que fan és passar per allà sota. Altres de seguida s’estiren a l’aigua, es posen de costat, s’hi rebolquen. Els cuidadors els vigilen, i alguns es dediquen a rentar-los, em fa gràcia com els hi renten les orelles, per un cantó i l’altre. Potser son els que estan malalts, no ho sé, però no ho fan a tots. Al cap d’una estona es posen a jugar. Alguns es queden prop de les roques, altres van on hi ha més fondària en el riu... 

N’hi ha un, amb la trompa recolzada a la pedra, s’assembla molt al que abans ja havia vist amb el mateix gest. Penso que potser no té masses forces. Em fa una mica de pena. 

Quan ja feia una estona que estàvem allà vam veure baixar un nou grup d’elefants. Ocupen tota l’amplada del carrer. Els cuidadors ens avisen de que ens allunyem una mica. Alguns porten una cadena que uneix una pota i el coll, però la majoria no. Suposo que depèn de si poden representar algun risc. Hi ha força públic a banda i banda del carrer, mirant-los; hi ha criatures, famílies, escoles... No es poden permetre el risc d’accidents. 

Vaig seure en una terrassa per contemplar tranquil·lament l’espectacle. Va ser molt agradable. Un parell d’elefants joves jugant, entortolligant les trompes. Altres semblava que es feien carantoines... 

Hi havia una escola de nenes, totes en filera. Estaven encantades amb l’excursió. Tenien uns deu anys i rostres molt expressius. Moltes duien barret de palla per protegir-se del sol i totes elles anaven ben equipades amb l’ampolla d’aigua (o del que fos) ja que feia força calor. La seva pell fosca destacava amb l’uniforme que consistia en un vestit blanc, mitjons i bambes blanques. Moltes duien el cabell recollit en trenes. Es deixaven fer fotos alegrement. La mestre no hi va posar cap pega; vestia de negre, amb el cap també tapat amb el mocador negre. 

A mi la visita em va agradar molt. Ho vaig trobar interessant. Per internet he llegit opinions per tots els gustos; n’hi ha qui considera que ha perdut la filosofia inicial. A mi no em va fer aquesta impressió. Jo vaig tenir la sensació de que aquests elefants vivien be, en un àmbit que s’aproxima al màxim al natural. Els que estan malalts o discapacitats no sobreviurien tots sols. I els que ja han nascut aquí suposo que si a fora no tenen una manada que els protegeixi tampoc podrien espavilar-se...

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Sri Lanka_12: Kandy, Esala Perahera

Vam arribar a Kandy a la tarda. Aquesta ciutat està una mica més al sud de Matale, però segueix estan en la zona central. Es troba en la zona muntanyosa i és la segona ciutat més gran del país.

Kandy és la capital cultural i el lloc més sagrat del país. La ciutat està a uns 500 m d’alçada, envoltada de turons. El nostre hotel estava en un del turons i a vegades feia una mica de mandra pujar i baixar. No era massa, però es feia una mica pesat. 

Hi ha un llac artificial, molt bonic, que el va fer construir, en el 1807, l’últim rei de Kandy. Al llac hi ha una illa que aquest rei feia servir per l’harem. Més tard els britànics hi van col·locar el magatzem de municions. En una banda del llac, davant d’un temple, era la zona de bany dels monjos. 

Kandy és patrimoni de la humanitat des del 1988. Va ser l’última capital dels regnes singalesos. La ciutat es va fundar cap a l’any 1350 de la nostra era, però en un primer temps formava part d’un altre regne. El regne de Kandy es va iniciar en el 1469 i es va estendre fins al 1815. A partir d’aquest moment, i fins al 1948, va ser una colònia. 

L’any 1592 el regne de Kandy era l’únic regne independent que resistia i sobrevivia a l’illa; la costa estava conquerida pels portuguesos. Van haver-hi diversos intents per part dels portuguesos i dels holandesos per apoderar-se del regne de Kandy. També es van enfrontar a les tropes britàniques. Va ser l’últim regne a resistir-se a la colonització.

Els primers anys el regne de Kandy era pròsper i important, però hi va haver un moment de declivi. Cap al 1600 el rei que hi havia es va adonar de que el budisme anava decaient, ja no hi havia noves incorporacions de monjos als temples i monestirs. Així que es va dedicar a fer prosperar de nou el regne i donar una nova embranzida al budisme. Va aconseguir portar la relíquia de la dent de Buda a la ciutat. 

Diuen que quan estaven cremant el cos de Buda, l’any 483 a. C., algú va aconseguir recuperar una dent. Primer va estar guardada a l’Índia i en el segle IV d. C. va arribar a Sri Lanka camuflada en el cabell d’una princesa. Primer va estar custodiada a l’antiga capital d‘Anuradhapura, després va anar canviant de llocs, segons els conflictes que hi havia en el país. 

Finalment el rei de Kandy va aconseguir portar-la a la ciutat. La custodia de la relíquia estava relacionada amb la reialesa. Es considerava que el que la tenia era el que per dret podia governar el país. 

Donada la vinculació de la custodia de la relíquia amb el rei, es va fer construir un temple al costat del palau reial i enfront d’altres temples dedicats a divinitats hinduistes. 

Hi ha rumors que qüestionen si és la veritable dent o una rèplica. Els portuguesos deien que s’havien apoderat d’ella i l’havien cremada, però els singalesos ho negaven. Sigui la dent autèntica o una rèplica, el cas és que la gent l’hi té una gran devoció; és més el símbol que l’objecte en sí.

Kandy és un lloc molt important pels budistes; creuen que si al menys una vegada a la vida vens aquí en peregrinació aconsegueixes millorar molt el teu karma. 

Abans de l’arribada de la dent de Buda a la ciutat, el símbol més important pels budistes era l’arbre de la il·luminació. Allà anaven els fidels a fer les seves pregàries. Quan el rei va aconseguir la custodia de la relíquia, la gent no en va fer massa cas. va ser llavors quan va decidir fer una gran desfilada en la que es mostraria aquesta relíquia a la població. 

Quan va arribar la dent es va guardar dins d’un relicari d’or, i estava ben custodiat. Aquesta urna on està guardat es la que es va decidir treure, al menys un cop l’any, per tal de que la gent la pogués venerar. 

Sri Lanka és un país eminentment agrícola, i més en el passat, pel que la pluja és molt important. Ja en el segle III a. C. a la zona de les muntanyes es feia un festival per demanar la pluja. Aquest festival tenia el suport econòmic dels reis. Per altra banda, amb el budisme, els fidels anaven a l’arbre de la il·luminació a pregar, i també demanaven pluja i bones collites. Es creu que en els primers temps del budisme es feien els dos festivals simultàniament, i potser a la llarga es van fusionar. 

El mes lunar d’Esala, que és entre juliol i agost, era una època de festivals diversos, de tipus hinduista i budista. A més és quan comença la temporada de pluges, per tant època propicia per les festes de la fertilitat. 

A Kandy, a l’igual que a la resta del país, hi ha dos comunitats diferenciades: els tàmil, hinduistes i els singalesos, budistes. Hi ha unes quantes divinitats, Vixnu, Natha, Katagarama i Pattini que es consideren les protectores de la illa. Els seus temples estan davant del temple de la dent de Buda i del palau reial. Aquestes divinitats d’origen hinduista son també venerades pels budistes, que consideren que Natha i pattini representen el Buda del futur. 

El festival d’Esala Perahera que es veu actualment és la fusió que es va fer en el segle XVIII dels festivals a les diferents divinitats. Actualment és un esdeveniment històric, cultural i folklòric. Es venera a Buda però també a les divinitats protectores del país. Es un festival per tots els habitants, ja que sigui quina sigui la seva religió s’hi senten representats. 

Al llarg dels segles, aquest festival estava patrocinat pels reis, que juntament amb altres dignataris, desfilaven amb el relicari de la dent de Buda. 

Diuen que en el segle XIII el país patia una gran sequera i després de passejar la dent de Buda, al voltant de la ciutat va començar a ploure abundantment. 

Faxina, un monjo budista xinès que va viatjar cap a l’any 400 d. C. per Sri Lanka, ja descrivia el festival de l’Esala Perahera. Viatgers de diferents èpoques han deixat constància d’aquest espectacle. 

Ara be, hi va haver un període en el que no es va fer el festival, o no es va treure la relíquia. Va ser quan hi havia els enfrontaments amb els portuguesos, que volien conquerir el regne de Kandy. Aquell temps van mantenir la relíquia amagada, i crec que en algun moment el rei també es va haver d’amagar. 

L’organització del festival és molt laboriosa, i quan estàs allà te n’adones de la feina que comporta. A començaments d’any s’informa als propietaris del elefants de quants se’n necessitaran, així tenen temps de comprovar si les vestimentes amb les que els decoren estan en bon estats, si cal reparar-les o fer-ne de noves. 

L’astròleg del temple de la dent és el que decideix quin és el dia propici per iniciar el festival. Després es reuneixen tots els que estan involucrats en l’organització posar en marxa els preparatius. 

Aquest festival dura cinc dies, i com que ho decideix l’astròleg, cada any pot canviar de dies. Durant aquests dies la ciutat viu per això, per la desfilada que hi ha cada tarda. 

El primer dia de desfilada és el més informal, menys vestimentes i guarniments, menys danses. La importància de la festa va en augment dia a dia. La culminació és el darrer dia.

Quan hi vam ser nosaltres era un dels dies del mig. Després de deixar les coses a l’hotel vaig baixar a la ciutat, a la zona del palau i el temple de la dent de Buda, Sri Dalada Maligawa que està a tocar del llac. 

Com ja he dit, tota la ciutat viu al voltant del festival. Pels carrers per on ha de passar el seguici hi ha gent asseguda esperant el pas de la comitiva, agafant lloc. En altres carrers tothom qui té una sortida a carrer posa cadires i les lloga per poder veure la desfilada assegut. 

Faltaven hores encara per començar i ja hi havia gent esperant. També hi havia carrers tallats al trànsit i llocs per on ni a peu podies passar. Llavors vaig veure els primers elefants, enmig del carrer; un traginava un feix de branques amb la trompa, els altres estaven menjant, els netejaven i preparaven per l’actuació que tenien que fer en unes hores. 

El recinte del temple és molt ampli, però tenia poc temps per entrar o sigui que vam passejar una mica per veure l’ambient. Feia molta calor i veies la gent aparcada a ple sol, esperant pacientment, asseguts sobre un plàstic, al terra. Em va impressionar. Nosaltres havíem pagat per cadira. També teníem que anar-hi d’hora, però no tant. 

Tal i com diuen, es veu gent hinduista i budista, barreja de cultures i religions entre el públic. És un acte festiu. Famílies, dones amb criatures, homes.... tothom hi té cabuda. 

L’entorn és molt bonic, el llac amb les muntanyes, la gent, el palau i temples, les parades de flors, veure els preparatius de la desfilada, com guarneixen als elefants, com preparaven les torxes amb les closques de coco i oli... tot plegat molt interessant.

Vam pujar cap a l’hotel on havíem quedat amb els altres i vam tornar a baixar de nou per anar als nostres seients. Vam pagar uns 50 euros. Tot i tenir el lloc reservat cal anar-hi abans de que tallin els carrers i et sigui difícil arribar fins a l’edifici on tens la plaça reservada. 

L’ambient pel carrer és impressionant. Ja hi havia molta gent asseguda, baranes separant la vorera de la calçada, guàrdies controlant tot el moviment... Molta gent ja estava asseguda per terra, alguns en les cadires de pagament. El nostre lloc tenia bona vista, vam estar de sort. Per davant nostre passaven venedors ambulants, amb glòbuls, coses per picar... una mica de tot. 

La desfilada comença al vespre, quan ja es fa fosc. Com que era l’hora de sopar van venir els xicots d’una pizzeria propera i ens van dur les cartes per si volíem escollir alguna cosa per menjar. Vaig encarregar una pizza i una beguda i al cap de mitja hora me la van dur. Això si, aquest servi només es pot fer abans de que comenci la processó. Després ja no es pot circular. 

videoQuan va començar a fer-se fosc va passar la policia a controlar la situació. Miraven dins les papereres, es fixaven en qualsevol cosa que pogués ser sospitosa. També van passar per davant nostre l’equip mèdic; homes i dones vestits de blanc, elles amb una mena de còfia, suposo que anaven a ocupar els seus llocs. Amb la quantitat de gent que hi ha és lògic que hi hagi serveis mèdics a punt. 

Els primers que desfilen son els del llàtig; antigament anunciaven l’arribada del rei. Van de blanc i vermell, amb el llàtig van picant a terra i fan un soroll impressionant. A banda i banda del carrer van passant també uns nois portant unes torxes: un pal llarg amb una mena de cistella metàl·lica a dalt on hi ha closques de coco impregnades amb oli, cremant. De tant en quant cauen brases enceses a terra i passa un al darrera apagant-les. 

Hi ha desfilada de banderes budistes, diuen que per remarcar el caire espiritual de la processó. També desfilen amb les banderes de les diferents províncies. 

Hi ha desfilada d’uns amb espases; representen als que antigament custodiaven la relíquia. Després desfilen els que fan danses amb el foc. És impressionant la perícia que tenen; fan girar grans anells encesos per sobre el cap i davant seu. Hi ha nois força joves fent aquesta part de l’espectacle. Fa molt bonic la llum del foc en la nit, i tothom pendent del seu pas. 

Passen ballarins, fent danses de diferents tipus, i si no recordo malament també desfilen noies ballant. És com un seguici folclòric; em sembla que hi ha representació de diferents grups, cadascuns mostren la musica i danses del seu poble. 

Hi ha tambors, trompetes, musica de forma continua; tot això segueix la tradició antiga d’aquesta festa. Llegeixo que hi ha danses en les que porten flors de coco a les mans. Aquestes flors són símbol de prosperitat.

I el plat fort de la desfilada són els elefants. Van guarnits, amb teles plenes de llums que els hi cobreixen el cos. Porten cadenes a les potes per evitar qualsevol accident. Van escortats per un o dos homes o nois. En alguns casos hi ha un muntat a dalt que du una mena de para-sol. 

Van alternant les danses amb la desfilada d’elefants. Alguns van amb robes blaves, altres grogues, vermelles.... Amb el pas de les hores es fa una mica repetitiu, però té la seva gràcia en conjunt. Val la pena. 

El moment més emotiu és quan arriben un grup d’elefants escortant al que porta l’urna on se suposa que hi ha la dent de Buda. En veure’ls arribar tothom es posa dret. Primer vaig pensar que ho feien per veure-ho be, i poder fer fotos. Cal dir que la gent del país també anava amb els mòbils fotografiant i filmant. Però no era això que s’aixecaven, era en senyal de respecte. Vaig veure’n molts amb els ulls baixos i com si resessin, mentre la comitiva passava pel davant.

Un elefant amb l’urna va passar uns quants cops per davant nostre; em va fer la impressió que eren diferents animals, o al menys guarnits diferents. No sé si era la mateixa urna. Potser hi ha una mena de confraries i totes volen portar-la. És una suposició. El cas és que des de passa per primer cop la gent ja està dreta. 

Quan s’acaba la desfilada es pot ja sortir de darrera les baranes. Els carrers s’omplen de gent que torna cap a casa, a l‘espera de la nova sessió al dia següent. En total la desfilada dura unes dues hores i abans, esperant allà hi havíem estat una hora i mitja. 

De tornada cap a l’hotel, vam passar pel costat del llac; l’illa estava il·luminada i també el complex Sri Dalada Maligawa, que és el temple i palau reial.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Sri Lanka_11: Matale

Deixem Dambulla i ens dirigim cap al sud, direcció a Kandy, però abans ens aturem a Matale.

Una cosa que em xoca en aquest país són les botigues on venen alcohol. Aquí a Matale era una finestreta enreixada on et venien les ampolles de cervesa, vi o begudes més potents. 

Ens vam aturar en aquesta ciutat per dinar i per anar a veure el jardí de les espècies. Està tot en el mateix lloc. Vas amb un guia que et va explicant les plantes i aplicacions que tenen. Hi havia forces grups de turistes i el nostre guia anava a tota pastilla, amb el que la visita no em va semblar tant interessant com esperava. 

Ens van oferir un te amb espècies i després de fer un petit tour pel jardí, ensenyant-nos arbres i arbustos, ens van portar a un dels espais que hi ha reservats en el jardí per les demostracions. Aquí vam poder olorar diversos olis essencials i vam poder provar alguna crema. 

Va ser curiosa la crema per depilar; l’olor era agradable, no com les d’aquí, i a més en molt poc temps havia eliminat els pels. Els olis essencial semblaven de bona qualitat; tenien força varietat. També tenien olis vegetals amb algunes gotes d’olis essencials, són els olis pel massatge ayurvèdic. 

Quan ja t’han deixat olorar els productes venen uns quants massatgistes a oferir-te els seus serveis. A alguns els hi van fer massatge cranial, altres cervicals... va estar be. 

Aquí a Sri Lanka la medicina ayurvèdica té una gran tradició; en aquesta regió hi ha un hospital ayurvèdic, que fa servir olis i cremes que contenen extractes naturals de plantes. 

A la botiga que hi ha al costat del restaurant venen tots els productes, relacionats amb les espècies i els olis. Hi ha cacao, cremes, tes, olis... de tot. Ben presentat i atractiu. Tenen també uns dentífrics que contenen 24 plantes medicinals.

Alguna de les coses curioses que preparen: te amb xocolata i essència de plàtan vermell. El te d’espècies també està molt bo, la barreja d’ingredients és variable. 

Després vam continuar la ruta fins a Kandi. Per la carretera es pot veure alguna que altra dàgoba i estàtues de Buda de mida gegantina.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Sri Lanka_10: Coves de Dambulla

La ciutat de Dambulla està més o menys al centre del país; el seu atractiu més important és un conjunt de coves amb representacions de Buda. Si no estic confosa, aquest indret es coneix com el temple d’or. És patrimoni de la Unesco des de l’any 1991. 

A mi em va encantar. Hi havia molta gent, tot i que hi havíem anat d’hora. Molts érem turistes, però també gent del país i vaig veure-hi alguns monjos i monges budistes. La visita val la pena.

Es deixa el cotxe en l’aparcament que hi ha a peu de carretera. Allà mateix hi ha una dàgoba moderna, blanca i daurada i just davant de la muntanya hi ha un edifici espectacular; és de color blanc, amb decoracions florals, flors també al voltant, i sobresortint per dalt, un Buda gegant, daurat. 

Es passa pel costat d’aquesta construcció i s’accedeix al camí de pujada. Hi ha uns 100 metres de desnivell, i pel camí es poden veure algunes famílies de micos, especialment les femelles amb les cries. 

Un cop a dalt es té vista sobre la plana. Diuen (jo no m’hi vaig fixar) que es pot arribar a veure la roca de Sigiriya. I aquí és on s’han de deixar les sabates abans de creuar la porta d’entrada al recinte de coves. 

Hi ha una esplanada, amb un arbre de la il·luminació, com en qualsevol altre lloc religiós de per aquí i arran de la paret de roca, un porxo blanc, on hi ha l’entrada a les coves. 

Hi ha constància de que aquesta àrea estava habitada en el segle III a. C. però no es descarta que els primers assentaments fossin més antics; hi ha llocs en que diuen que estava habitada en el segle VII a. C. En aquesta zona s’han trobat 80 coves, però tan sols se’n visiten cinc.

El nom de Dambulla vol dir font de la roca; això ve de que hi ha aigua gotejant per una escletxa de la roca, però no es coneix el seu origen. 

Amb l’arribada del budisme, en el segle III a. C. aquestes coves les van ocupar monjos eremites. 

L’any 103 a. C. a Anuradhapura hi va haver una rebel·lió i el rei Valagamba va haver de fugir de la ciutat. Es va refugiar en aquestes coves i els monjos que hi vivien el van protegir. Quan va recuperar el trono va fer construir un temple com agraïment pel seu ajut. Més tard, els altres reis també van fer noves aportacions als temples. 

Des d’aquell moment les coves es van convertir en temples. Les pintures i estàtues de Buda que hi ha cobreixen diferents períodes, però les més antigues corresponen a aquest moment. Ara be, la majoria van ser restaurades i pintades en els segles XI i XII. 

El conjunt de murals que hi ha en aquestes coves cobreix una superfície de 2.100 m²; inclouen escenes de la vida de Buda, i també de la història. 

Hi ha 153 estàtues de Buda, 3 estàtues de reis singalesos i 4 de divinitats, dos d’elles hinduistes (Ganeixa i Vixnu). Diuen que son els temples cova més ben conservats de tot Sri Lanka, 

En el segle V de la nostra era es va construir en una de les coves una dàgoba. Les divinitats hinduistes van afegir-les en el segle XII. Un dels reis, en el 1190, hi va afegir unes 70 estàtues de Buda. 

Molt del que es veu ara és del segle XVIII. En el segle XIX es va utilitzar una altra cova i es van repintar algunes escenes de les parets. En el segle XX és quan entra a formar part del patrimoni de la Unesco i es fa també una restauració.

Els especialistes diuen que com que el material que hi ha en aquest conjunt de coves compren un període molt ampli de temps, permet veure l’evolució de l’art budista singalès. 

A més de les coves hi havia 4 monestirs i és en tot aquest conjunt monacal que va començar el moviment nacionalista contra els britànics, l’any 1848.

L’any 1938 va ser quan es va construir el passadís porticat i es van decorar les entrades a les coves. Ara el conjunt fa bonic ja que ressalta el blanc d’aquesta construcció amb el gris de la pedra. a més així el camí d’un cova a l’altre està protegit del sol i la pluja. 

En la primera cova hi ha un Buda reclinat de 15 metres de llarg. És el més gran de tot aquest conjunt. A l’entrada hi ha una inscripció del segle I. Hi ha també una pintura en la que està representant Ananda, un dels deixebles de Buda. A més, una estàtua de Vixnu. Aquesta cova s’anomena del rei diví. És una cavitat molt estreta, i és complicada la circulació ja que hi ha els que entren i surten, que s’han d’anar cedint el pas i vigilar no tocar la paret sense voler. 

Al costat hi ha un temple hinduista, dedicat a Vixnu. Estava atapeït de gent i no vaig aconseguir entrar. Hi havia un sacerdot o similar, i la gent anava a que els beneís. Una parella l’hi duia el seu fill petit. El capellà va fer una pregària i després l’hi va posar la marca al front. 

La següent cova és la més gran, té uns 50 metres d’ampla i uns 20 de fondària. Aquí hi ha 50 estàtues, d’aquests dos són de reis; una és la del reia que es va refugiar aquí en el segle I a. C. i l’altra és la del rei del segle XII que va fer posar un pa d’or a les imatges de Buda, segons consta en una inscripció que hi ha a l’entrada. 

L’estàtua de Buda més important d’aquesta cova estava coberta amb un pa d’or. Tota la paret i sostre estan pintats. Per fer-se una idea de la grandiositat d’aquest espai: hi ha 16 Budes drets i 40 asseguts (no els vaig comptar, ho he llegit). 

En aquesta cova hi apareix també Vixnu i una altra divinitat. A més, un dels Budes està escortat per dos figures en fusta, que representen a Maitreya (el buda del futur) i Avalokitesvara (el de la compassió). Els peregrins sovint els hi ofereixen garlandes de flors. 

Aquesta cova és impressionant. Un podria passar-s’hi molta estona contemplant les pintures i escultures. Les altres coves, suposo que per la comparació, deceben una miqueta.

La tercera cova és del segle XVIII; es coneix com el gran nou monestir. Aquí hi ha una estàtua d’un rei i les pintures son de l’estil de Kandy. La quarta i cinquena coves son més petites i modernes, de menys qualitat artística. La cinquena inicialment era un magatzem. 

Al recinte exterior, prop de l’arbre de la il·luminació hi ha l’espai reservat a la cerimònia de trencar el coco, com ja havíem vist en altres llocs. Homes i dones, venen aquí amb el coco encès i el trenquen contra el terra, mentre fan una pregària. 

Una de les coses que m’ha sorprès d’aquest país és la barreja de les dues religions, budisme i hinduisme; comparteixen espais i temples i la gent prega en tots dos. 

Aquest conjunt de temples coves és impressionant. Hi ha una gran varietat d’imatges de Buda de totes mides, formes, estils, en diferents postures... I el fet de que les parets i sostres estiguin pintats també acaba de deixar bocabadat. Pots dirigir la vista en qualsevol direcció que sempre hi ha alguna cosa interessant a mirar.