dissabte, 15 d’octubre de 2016

Sri Lanka_8: Sigiriya

Sigiriya és un important recinte arqueològic que atrau a moltíssims turistes. Per això vam anar-hi a les 7 del matí. A més, el guia hi havia anat abans per posar-se a la cua i ser dels primers quan comencessin a vendre entrades. La veritat és que val la pena anar d’hora. Hi ha moltíssima gent i hi ha trams en que el camí és estret, per tant es va en fila índia. Així que si ets dels primers no has d’anar-te aturant tota l’estona.

Sigiriya vol dir la muntanya del lleó. El que caracteritza a aquest lloc és la roca que sobresurt, uns 180 metres per sobre la plana. A dalt hi ha un palau i al voltant de la roca, en la base, hi ha uns bonics jardins. 

Fa uns dos milions d’anys en aquesta zona hi havia volcans actius; la roca de Sigiriya és el magma solidificat d’un d’aquests volcans. El vent i la pluja dels milers d’anys transcorreguts van erosionar el volca i ha quedat tan sols el magma endurit.

Les primeres traces de vida humana que s’han trobat són del 5000 a. C. i fins i tot hi ha qui no descarta que abans d’aquesta data ja hi visqués gent. 

Entre l’any 1000 i 300 a. C. els habitants de la regió es van tornar sedentaris, i es van començar a dedicar a l’agricultura, cultivaven mill i arròs. I van desenvolupar els primers sistemes d’irrigació. També va començar-se a utilitzar el ferro. 

El primer cop que es va produir ferro a Sri Lanka va ser cap a l’any 900 a. C. i el procés es va dur a terme aquí a Sigiriya. Fabricaven estris per treballar el camp Entre el segle I i IV d. C. van ser importants productors de ferro. 

A partir del segle III a. C. comença aquí la vida monàstica budista. El monjos vivien en les coves que hi havia en la roca. Aquest període s’allarga fins al segle I a. C. 

El regnat de Kasyapa I, entre el 477 i el 495, va ser el més profitós. La construcció es va desenvolupar molt en la regió. El palau que hi ha sobre la roca i els jardins de la base es van construir en aquest període. 

Abans de l’any 477 el rei era Dhatusena I, que vivia a Anuradhapura. Aquest rei tenia dos fills, Moggallana, que era el príncep hereu, i el seu germanastre, Kasyapa, que no era fill de la reina. Kasyapa va fer un cop d’estat, va matar al seu pare, va enviar al seu germanastre a l’exili a l’Índia i es va proclamar rei. Va establir-se a Sigiriya, on va fer-se construir un palau sobre la roca. 

Ara be, menys de 20 anys més tard va reaparèixer el seu germà a reclamar el trono; evidentment hi va haver enfrontaments i batalles i Kasyapa, davant la derrota que patia, es va suïcidar; diuen que ho va fer en el mateix camp de batalla. 

Vam començar la visita pujant a la roca, l’emblema de la ciutat. La primera part del camí és a peu pla, creuant els jardins fins que s’arriba al peu de la muntanya. Llavors es comença a pujar més o menys per l’ombra; en algunes zones és pels arbres, d’altres per l’ombra de la pròpia roca. En les vistes aèries es veu el bloc de roca enmig del verd de la plana.

Hi ha escales metàl·liques subjectades a la roca, i rampes, per facilitar l’accés a la part de dalt. Pel camí hi ha alguns nois i homes que s’ofereixen a ajudar al que tingui problemes en algun punt. 

La pujada a dalt de tot es fa en dos trams: hi ha un primer replà, que és l’esplanada de l’escala del lleó, i després pujant aquesta escala s’arriba al cim, on hi ha les restes del palau. 

En el primer tram hi ha, a mig camí, el que anomenen la paret mirall. És un mur que tapa el penya-segat, de totxana i enguixat a sobre. Es va construir en el segle V. Diuen que el polit de la paret feia que es pogués veure des de molt lluny. Aquest estil que combina la roca i la totxana era típic de les construccions de Sigiriya. 

Una mica més amunt d’aquesta paret mirall hi ha una cova amb frescos. Queda relativament poques pintures a veure, o que et deixen veure, però antigament sembla que hi havia uns 140 metres de llarg per 40 metres d’alçada decorats. Una part en la roca, altra en la cova i també en la paret mirall. En un llibre publicat l’any 1907, sobre les antigues capitals de ceilan, es parla de que tota la roca semblava una gran galeria de pintura. 

Tot i que molts cops a aquestes pintures se les anomena frescos, diuen que no sembla que s’hagués utilitzat aquesta tècnica. 

La visita d’aquesta cova em va agradar, tot i que em va decebre una mica. Potser perquè no pots entretenir-te massa, hi ha cua, n’hi ha menys d eles que em pensava i al natural el color es veu més esmorteït que el que trobes en les fotografies. No deixen fotografiar-ho o sigui que he fotografiat les del llibre que vaig comprar. 

Es puja per una escala de cargol de sentit únic, ja que és molt estreta; es baixa per una que hi ha a l’altre extrem de la cova. Hi ha representades apsares, o nimfes celestials, típiques de l’art en el mon asiàtic. 

Les primeres descripcions que es van fer d’aquestes pintures es basaven en el que es veia per telescopi des dels jardins. Això passava cap al 1830-40. L’any 1891 es va publicar un article amb reproduccions fetes per l’home que va accedir fins a la cova i les va poder copiar. 

Hi ha qui opina que aquestes figures femenines tenen les faccions de les dones de la cort de Kasyapa i que representa una processó cap a un temple. Altres suggereixen que hi ha una princesa i que es volia representar el caràcter diví de la reialesa. 

Quan en el segle V o VI el palau va quedar abandonat, es van construir monestirs en aquesta zona i per tant aquesta roca es va convertir en centre de pelegrinatge per la gent del país. Pujaven a veure el palau i també les pintures. La seva bellesa els deixava impressionats i els hi dedicaven poemes que gravaven sobre la paret mirall. Hi ha grafitis del segle VI i al llarg dels segles, fins al XIV n’hi van anar apareixent de nous. Se n’han pogut interpretar uns 700. 

A partir del segle VI es van construir nous monestirs, i el seu poder va anar augmentant fins al segle X o XI. Llavors, com que la capital era Polonnaruva, Sigiriya va entrar en declivi. La ciutat va quedar abandonada i només continuava la vida rural; ara be, el sistema d’irrigació es conservava. 

El palau que hi ha sobre la roca va quedar oblidat des del segle XIV fins al segle XVII en que es va ocupar amb finalitats militars. Va ser a partir de 1890 quan es va restaurar l’accés al palau, es van fer plànols i mapes de la zona, i es van analitzar i estudiar les pintures que hi ha a les coves. 

Després de la cova de les pintures s’arriba a l’esplanada de l’escala del lleó. És impressionant. Aquí era on començava l’escalinata que et duia cap a palau. En el passat hi havia una figura de lleó, i si ho he entès be, l’escala passava més o menys per l’interior. El que queda ara són les urpes del lleó. Per la seva mida ja s’intueix que la figura era de talla considerable. La roca i l’escala de pujada impressiona. 

La figura del lleó té un simbolisme, es considera aquest animal com un ancestre i a més era el símbol dels reis de Sri Lanka. Per tant en l’accés al palau reforçava el poder del rei i la seva majestat. 

Des d’aquesta esplanada la vista és interessant. Es veuen els fonaments de diverses construccions al voltant i una mica més avall. 

En la paret que queda just a sota del palau, hi ha des de fa anys, ruscos d’abelles. Són impressionants. Quan la gent puja per l’escala metàl·lica fins al cim, si fa massa soroll, i especialment quan comença a tocar el sol, les abelles es poden posar nervioses i sortir a atacar a la gent. Si es va d’hora, hi ha menys gent, per tant es fa menys soroll i fa menys calor, amb el que el risc es minimitza. 

A l’esplanada hi ha una tenda força amplia, amb mosquitera, que serveix de refugi si les abelles ataquen. Hi ha personal mèdic de guàrdia i vigilants. Tenen uns vestits protectors, un mono de plàstic, amb caputxa que tapa tot el cos i la cara. Quan les abelles fan molt brogit, vol dir que estan molt nervioses i llavors poden arribar a prohibir l’accés al palau. Si tot i així es vol accedir al cim, cal fer-ho vestint aquest equip. Si es declara l’emergència mentre s’està a l’esplanada la gent es tanca a la tenda. 

No sé que deu passar si estàs pujant i les abelles surten. Es deu muntar un bon caos a l’escala i pot ser perillós. Per això penso que a la que detecten que hi ha un petit risc ja veten l’accés. 

Vam tenir sort, era d’hora i encara no hi havia massa soroll. Senties el run-run que feien les abelles però no en vaig veure cap. Un cop a dalt te n’oblides del tema fins que no tornes a passar per la seva vora. 

Després de l’últim esforç, pujant per l’escala clavada a la roca, s’arriba al cim. És de forma ovalada i es poden veure les restes del palau. El que més impressiona en arribar és la vista. Miris on miris al voltant tot és verd. 

El que és el palau té tres seccions: la part baixa del palau, la part alta i els jardins. Connectant les tres zones hi ha una gran piscina tallada a la roca. Les construccions tenien teulades i sembla que recollien l’aigua de la pluja i la que baixava per la teulada. Part de l’aigua s’utilitzava i la resta baixava per canals cap a una cisterna que hi havia a la part baixa del palau. 

Devia ser impressionant veure tot això des de la plana. Per una banda el lleó de la porta d’accés i a dalt, sobresortint el palau amb els seus jardins. 

Es baixa per una altra banda, a través del bosc i es van trobant més restes d’antigues construccions. Crec que algunes són monestirs. En arribar al peu de la roca vaig poder-me entretenir una estona passejant pels jardins. Diuen que són uns dels jardins històrics més antics del món. Estan força cuidats, al menys la part per la que s’accedeix a la roca. Hi ha moltes basses amb nenúfars i lotus. No hi falten tampoc els micos. 

Després vam anar al museu. Hi ha alguna maqueta i vistes aèries de tot el complex arqueològic. Hi havia una exposició temporal en la que es podia veure com era una casa tradicional i alguns dels estris que feien servir; molts fabricats amb pell d’animal. Em van cridar l’atenció unes xancletes, que tenien la mateixa forma que ara, però eren de pell d’animal.