dilluns, 28 de novembre de 2016

Japó_3: Yamagata

Com que vaig acabar força d’hora la visita del temple de Yamadera i el poble no donava més de sí, vaig decidir seguir explorant la regió. Aprofitant que ja no plovia, vaig agafar el tren cap a Yamagata, que és la ciutat important que hi ha a la vora de Yamadera. Van ser 20 minuts de tren.

La ciutat de Yamagata és la capital de la prefectura que té el mateix nom. Havia sigut una ciutat fortificada, de mitjans del segle XV, però ara pel que jovaig veure és una ciutat moderna. La ciutat en sí no té massa atractiu, però està molt ben situada, prop de Yamadera, prop d’alguns onsens (banys termals) importants i de les pistes d’esquí. Diuen que la millor època per visitar-la és quan hi ha els festivals. 

L’estació de tren és molt moderna, i just al davant hi ha una sala wifi que em va anar perfecte per poder enviar algun missatge. El que em va costar una mica era saber per quin cantó sortir. Per sort només hi havia dos opcions. Vaig intentar preguntar sense èxit. El primer intent va ser fallit, vaig arribar a una gran esplanada i aparcament. Vaig desfer el camí i vaig emprendre l’altre sortida. Aquest cop sí, estava més o menys al centre de la ciutat. 

Carrers molt amples, poca gent caminant i tampoc masses cotxes. Tot net i polit. Algunes botigues curioses, però res massa especial. 

Vaig trobar algun temple camuflat entre els cases. Com en els de Yamadera abans d’entrar hi ha una font, generalment la sortida d’aigua és per la boca d’un drac, i uns cullerots per agafar l’aigua. És per rentar-se abans d’entrar al temple a pregar. Es tiren una mica d’aigua per les mans, que fan lliscar fins als colzes, després em sembla que se’n passen per la cara. 

A la porta del temple hi ha una mena de mural on la gent penja bocins de fusta amb alguna cosa escrita; suposo que són pregaries o desitjos que volen que es compleixin.

Estava cansada i vaig estar buscant algun lloc on entrar a prendre alguna cosa. No vaig tenir èxit. Hi havia restaurants, però no vaig saber trobar un bar, una teteria o cafeteria. Hi ha màquines de begudes per tot arreu, però no hi ha bancs per seure. Pots comprar la beguda però has de seguir caminant. 

Al final vaig entrar en un centre comercial i allà si que vaig trobar refrescos i seients! Del que tenien per beure el que em va semblar més familiar va ser una ampolla que vaig suposar que era aigua de maduixes. No ho sabia segur, ja que el dia abans havia agafat una ampolla amb un dibuix d’unes fulles i vaig suposar que era d’algun sabor especial i o, era aigua pura. Aquesta cop sí que el dibuix s’ajustava al que hi havia a dins; era aigua amb gas amb gust de maduixa. 

Aquí no resulta fàcil escollir begudes. Quan estava a Yamadera, amb la caminata tenia molta sed i em moria de ganes de prendre un coca-cola. En una de les botiguetes m’he mirat què tenien i res, no reconeixia res. Llavors he preguntat a la venedora i... sorpresa! Darrera de tot, amagada, estava la coca-cola!

Mentre estava en el centre comercial descansant, una senyora que també estava reposant després de les compres m’ha ofert un dolç de color negre. Era una mena de gominola, en forma de cub. No estava malament, no tenia massa gust. 

Per la ciutat vaig poder veure algunes indicacions dels punts de trobada en cas de terratrèmol. Yamagata és una ciutat de l’interior i aquí suposo que l’efecte d’un tsunami és més difícil que arribi. Tots els llocs que veia indicats eren parcs, espais oberts. 

Em va sorprendre veure que davant d’alguns aparadors de vidre, especialment si estaven en cantonades, hi havia apilats tot de sacs. Aquí hi feia sol, però començava a aixecar-se vent i s’apropaven núvols negres. Suposo que a l’igual que a Sendai, estaven en alerta pel mal temps que s’apropava. 

A les 4 de la tarda vaig decidir tornar ja cap a Sendai. Estava cansada doncs des de les 8 que estava en marxa. Vaig agafar un tren que parava a totes les estacions i va trigar una hora i quart. 

Pel que vaig observar, a partir de 2/4 de 4 ja hi ha nens que surten de l’escola, així que el tren es va omplir força. Om que començava a Yamagata vaig tenir sort i vaig poder anar asseguda. 

Això em recorda el bus que et porta a la terminal, no et fan anar com a sardines, com a casa nostra, sinó que tothom va assegut i quan ja no hi ha seients lliures posen un altre bus. 

Viatjar en tren és interessant, ja que vas veient el paisatge però també la gent del país. Aquesta regió de Japó, la de Tohoku no és gens coneguda pel turisme occidental. De fet, vaig passar uns dies sense veure turistes europeus, o molt pocs i passaven desapercebuts. És un Japó que em va semblar diferent al del sud, que havia vist en fotografies. Com si fos el país del dia a dia, més d’estar per casa. Em va agradar aquesta sensació. M’hi sentia còmoda, tot i que trobava a faltar bars, llocs on seure.... i el menjar em cansava una mica. 

Un cop a Sendai vaig seguir explorant la zona propera a l’estació, uns carrers comercials coberts, grans avingudes... Vaig sopar en un lloc molt agradable, tipus taverna. Hi havia forces grups de gent fent xiarri. Ara be, a mi a l’anar sola, em van posar a la barra i cara la paret! Vaig prendre pollastre rebossat i un formatge també rebossat, acompanyat de copa de vi (no massa bo, però canviava de l’aigua). 1200 iens. 

Total que vaig quedar satisfeta de la meva primera sortida en tren per la regió. El temps no havia sigut meravellós, però no em va impedir pujar fins a dalt de Yamadera.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Japó_2: Yamadera

Com que vaig anar a dormir molt d’hora a les 6 del matí ja estava en peu. Començaven a servir esmorzars a les 6,30. Era un bufet lliure. Les taules eren grans, per compartir. I em va sorprendre que molts es posaven d’esquena a la gent com si no volguessin que els vegis menjar. 

Hi havia una mica de tot, essencialment japonès. Vaig prendre carn de porc, una mica de peix, salmó i un que semblava el barat, pa de bambú, ous remenats... Vaig optar per fer un tastet de tot, ja que no hi havia res que em temptés molt. No hi havia coberts, només palillos. Al costat dels sucs hi havia cafè fred i te també fred. En un racó tenien també alguna llesca de pa de motllo ( 4 o 5) i també un nombre escàs de croissants. 

Abans de venir cap aquí m’havia mirat què hi havia interessant per la regió i havia comprat el passi de trens de la regió de Tohoku. És per fer tots els viatges que vulguis durant cinc dies. Només arribar a la ciutat vaig anar a l’estació a recollir el passi i també que m’expliquessin be com funcionava. Van ser molt amables, interessant-se per quines excursions volia fer, aconsellant-me, perquè dels dies que tenia lliures hi havia algun en el que anunciaven temporal. Em van recomanar que aquell dia em quedés a la ciutat. 

Així que vaig estar pendent de la informació meteorològica. La pagina oficial funciona molt be. Aquell dia tenia previst anar a Yamadera. Segons la previsió faria més mal temps a Sendai que allà, o sigui que vaig decidir aventurar-me i començar la meva aventura amb els trens japonesos. 

Va ser força senzill trobar el tren que havia d’agafar. Els rètols a l’estació estan en japonès i angles. Aquí la vida comença molt d’hora i al vespre de seguida queda tot en calma. O sigui que vaig agafar el tren de les 8,15 h. Anava ple d’estudiants, vestits d’uniforme. Les nenes amb faldilles força curtes. Pugen i baixen del tren molt ordenats. No es posen drets i es preparen per sortir fins que no s’ha aturat el tren. Van baixar en un parell de parades que fa el tren dins d ela mateixa ciutat de Sendai. 

El trajecte dura una hora, i va estar plovent to el camí. Un cop va haver sortit de la ciutat el tren va quedar gairebé buit. A Yamadera vam baixar unes cinc o sis persones. 

El poble es troba en una vall molt verda, i ja des de l’estació es veu a la muntanya del davant el temple, enmig de la boira. El temps era força desagradable; plovisquejava de forma continuada. No em va quedar més remei que treure el paraigua.

És un poble tranquil, i el temple s’estén per tota la muntanya. En una botiga em van donar un plànol del recinte en anglès. Segons hi posa aquí, Yamadera és un lloc que té molt poder. Et protegeix de la mala sort i te`n porta de bona. Pujant 1015 graons de pedra arribes a dalt de la muntanya. En el mapa que em van donar hi ha marcades les botigues de les dones de Yamadera. 

Aquest temple es va fundar l’any 860. El seu nom oficial és Risshakuji, però se’l coneix com Yamadera, que vol dir la muntanya del temple. 

Durant el període Heian, entre el 794 i el 1185, l’emperador Seiwa va enviar un dels monjos budistes més importants a la regió més extrema del territori, la de Tohoku. Era un monjo de la secta Tendai, del temple Enryakuji que es troba a la muntanya Hiei, prop de Kyoto. 

Els monjos que van arribar aquí duien el foc del seu temple d’origen, que diuen que encara crema. Gracies a això, quan el senyor feudal Oda Nobunaga va destruir diversos temples i va apagar la flama del temple d’Enryakuji, els monjos de Yamadera van poder portar altra cop el foc sagrat al temple original. 

El poeta Matsuo Basho, va visitar Yamadera en el 1689 i l’hi va agradar tant el lloc que va escriure un dels seus millors i més famosos haiku. Els haikus son uns poemes típics japonesos, de tres versos, en que generalment fan referencia a la natura. L’any 1662 es va publicar el seu primer poema, quan tenia uns 18 anys. 

Hi ha una estàtua d’ell i del seu poema gravat en una roca pel camí de pujada. 

Hi ha diferents temples en tot aquest recinte. Un d’ells el va fer construir, en el 1356, el senyor feudal del castell de Yamagata, que és la ciutat propera a aquesta muntanya. És de fusta de faig, que diuen que és estrany una construcció d’aquest material. I és aquí on es conserva la flama sagrada. 

La pujada es fa a través d’un bosc de cedres, on hi ha molta humitat i un degoteig constant d’aigua. Així i tot, el camí em va encantar. Hi havia molt poca gent, tots japonesos. Regnava el silenci. Anava caminant lentament, pel mig del bosc, bastant fosc, ja que és dens i no feia sol. Aquí i allà es van trobant figures de buda, esteles mortuòries... coses que criden l’atenció. 

L que més em fascinava eren les figures de Buda, en pedra. N’hi havia de totes mides, amb ofrenes posades al seu davant, i la majoria tenien una tela vermella per sobre. No sé si era tela o plàstic. A vegades embolicava la figura, d’altres els cobreix el cap, en algunes és un pitet. Molt curiós. 

He llegit que hi havia rodes d’oració. Jo no n’he vist cap del tipus de les tibetanes. En canvi hi ha una mena de flors clavades en un pal, generalment vermelles, que potser són les rodes d’oració. Les ofrenes que hi ha son variades; em sorprèn torbar-hi joguines, cotxets, nines... 

Els temples són de fusta, sense pintar. Molt sobri, elegant. No és el japó que havia vist en fotos. Em va agradar molt. M’hi vaig passar tres hores rondant per allà. 

Em vaig fixar que la gent davant de cada temple tocava el gong que hi ha per cridar al monjo. Llavors treien un llibre que duien en una bossa, generalment de tela i l’hi donaven. M va costar molt fer-me entendre i que m’expliquessin en què consistia aquell ritual. Al final vaig aconseguir saber-ho. Molta gent fa la ruta dels temples pel país. En cada temple demanen al monjo que els hi escrigui una pregària i els hi posa el segell del temple. Ells fan un donatiu. 

La parella que m’ho va explicar em va ensenyar el llibre, amb l’escrit que els hi havien fet. Evidentment no entenia res del que hi deia. 

Hi ha un mirador cobert des del que hi ha molt bona vista sobre la vall. També hi ha en una de les portes, les figures dels guardians, una a cada banda; estan una mica despintades, cosa que no m’estranya donada la humitat que hi ha aquí.

De baixada em vaig trobar uns nois europeus que em van saludar molt contents, i és que és agradable trobar algú que entengui anglès! 

En el poble vaig trobar un restaurant amb la carta amb fotos i en anglès i m’hi vaig quedar. Vaig menjar molt be, per 1050 iens (10 euros). Vaig prendre un bol immens de sopa de fideus amb soja i tempura de verdures, gamba i bolets. 

El curiós és que la tempura estava a dins la sopa. La dona del restaurant em preguntava alguna cosa referent a la tempura, que no vaig entendre. Al final va desistir de fer-se entendre. Potser em preguntava si volia la tempura a dins o a fora. No estava malament, però m’agrada més a fora, que conserva la textura. 

La gent molt amable, i curiosos. Em miraven per veure si sabia menjar. I jo els mirava a ells per veure com fer-ho. En alguns restaurants, a sota la cadira hi ha una cistella per deixar-hi el bolso. 

Després de dinar vaig visitar el que en diuen l’antic hotel. Ara és una mena de museu i et permet veure com son aquests edificis antics per dins. 

Com que Yamadera és una muntanya sagrada, només s’hi podien allotjar els peregrins. L’any 1751 els monjos del temple van autoritzar la construcció d’hotels en la zona. En aquell moment se’n van obrir 25. Amb la construcció del tren que enllaçava Yamagata amb Yamadera en el 1933 el flux de gent va augmentar. L que ara és el museu va servir d’hotel entre 1751 i el 2007. Va ser un dels hotels més antics en aquesta zona. El nom de Yamadera hotel és del 1902. 

Com que és en fusta has de deixar les sabates just en entrar. Hi havia una exposició de pintures i dibuixos, i el que em va agradar és veure l’estructura de l’edifici.

Japó_1: Sendai

Tenia que estar a Sendai per una reunió a començaments de setembre pel que vaig aprofitar a anar-hi uns dies abans per explorar una mica la regió.

El viatge de Barcelona a Sendai és molt llarg. En total 22 hores. Quan vaig buscar els vols vaig vigilar que hi hagués un marge de temps suficient en les escales per no haver de patir, i també que no tingués que canviar de terminal. La millor opció que vaig trobar era fent una primera parada a Frankfurt i després, ja al Japó, una altra escala a Nagoya. 

Avió de Nagoya a Sendai
La sorpresa va ser que a Barcelona em van dir que no podia facturar l’equipatge fins a destí, o sigui fins a Sendai. Només podia facturar fins a Nagoya. El trajecte de Nagoya fins a Sendai el feia amb la companyia nipona ANA i em van explicar que aquell dia havia anul·lat alguns vols per problemes amb els motors dels seus avions. La noia que m’atenia em va dir que semblava que el meu vol no estava anul·lat però que no m’ho podia garantir. 

No em va quedar més remei que oblidar-me’n d’aquest problema fins que arribés allà. Tenia masses hores per davant com per neguitejar-me. El vol cap a Frankfurt va sortir amb mitja hora de retard; tot i se un vol de menys de dues hores, ens can oferir una pasta i un cafè o una beguda. 

L’aeroport de Frankfurt el vaig trobar una mica caòtic. Aquest segon vol també va sortir amb mitja hora de retard. Els seient força confortables, en quant a espai. A diferencia de la companyia turca, amb la que he volat més el darrer temps, no ens van donar mitjons. Ara be, si que ens donaven tovalloletes humides per rentar-nos les mans abans de menjar. 

El vol de Frankfurt a Nagoya era de codi compartit amb la companyia nipona i el menjar que servien era tipus japonès amb algun toc europeu. Vaig prendre pollastre estil japonès i fideus. Per amanir hi ha la clàssica vinagreta i també salsa de soja. No escatimen gens l’alcohol. A més del vi blanc i negre hi ha vi espumós. 

Les 11 hores de vol van passar relativament be. Hi havia moltes famílies, uns joves d’una escola, gent que semblava que anava per feina... una mica de tot. De la tripulació alguna parla japonès. 

Nagoya és la quarta ciutat més gran del país però l’aeroport està en una illa artificial. Fa efecte vist des de l’aire. No hi havia fingir per arribar a la terminal. El control de passaports va ser molt lent. Jo estava una mica nerviosa doncs havia de recollir la maleta i tornar-la a facturar. 

en algun carrer de Sendai
Després les coses no van ser tant complicades. Preguntant aquí i allà vaig aconseguir canviar de la zona internacional a la nacional. És un espai molt gran i la zona de vols domèstics estava molt buida i era molt espaiosa. Hi ha wifi per tot arreu. 

Estava molt cansada ja que el trajecte és molt llarg, però tot va resultar més fàcil del que m’esperava.

En aquesta terminal vaig tenir el primer contacte amb els wàters japonesos. Impressionant. Plens de botons. I tot està molt net. 

L’avio que em va dur cap a Sendai era petit, dos seients per cada banda i d’hèlices. Tot és petit menys l’espai entre les cames que és força ampli. Era l’única estrangera en aquest vol. Ja quan estàvem a la sala d’embarcament m’hi vaig fixar, tothom era asiàtic. Els anuncis en japonès, a dins de l’avió també. Hi havia força gent gran i em vaig fixar que hi ha bastanta diversitat de fisonomies. 


Observant a la gent em va semblar que totes les senyores de mitja edat en endavant duien el cabell curt. No sé si era casualitat o és així per tot el país. 

Tot i que hi ha el tren que enllaça l’aeroport amb la ciutat vaig preferir agafar un taxi perquè vaig pensar que em resultaria més fàcil. Agafar el taxi sí que ho va ser, però comunicar-me amb el taxista no. Parlava molt, en japonès, i no hi havia forma d’entendre’ns. Jo duia el plànol amb la ubicació de l’hotel en japonès, però no devia ser prou clar perquè no parava de preguntar-me coses. Em va semblar que no tenia ni idea de com arribar a l’hotel. Va estar fent unes quantes trucades i finalment em va dipositar davant de l’hotel, amb un ampli somriure. Feliç ell i jo també!

Ja havia escollit un hotel que estes a la vora de l’estació per poder fer excursions amb tren fàcilment. Era un hotel senzill i l’habitació minúscula. Allargada, un llit estret, amb la taula en paral·lel al llit. No portava una bossa gaire gran, així i tot em va costar trobar lloc per posar-la. No hi ha armaris, uns penja-robes penjats a la paret és tot el que hi ha. 

El bany... Impressionat. Minúscul i molt ben aprofitat l’espai. La tassa del wàter ocupa gairebé la meitat de l’espai, ja que amb tota la maquinaria que porta associada requereix lloc. Pots escalfar el seient, el pots netejar, automàticament. Tens diferents opcions de sortida d’aigua: freda o calenta, amb més o menys pressió, tipus dutxa o esprai. Només seure, a la tassa detecta el teu pes, engega un xorro d’aigua. És d’una sofisticació increïble.

La pica del lavabo és minúscula però suficient i comparteix la canalització d’aigua amb la dutxa que està al costat, Girant una palanca pots tenir aigua al lavabo o a la dutxa. La dutxa i el terra eren tot d’una peça en plàstic. Em recordava els dels trens. 

Era un hotel senzill i no tenien bar, només servien esmorzars. Així que vaig sortir a donar una volta i buscar algun lloc per dinar, mentre acabaven d’arreglar l’habitació. A l’hotel no parlaven gaire anglès, però s’esforçaven per fer-se entendre. Em van assenyalar en el plànol per on podia anar per trobar menjar. 

Estava cansada pel llarg viatge i una mica atabalada per no entendre res. Una de les primeres sensacions que vaig tenir era que tot parlava. En pujar a l’ascensor deien alguna cosa, pel carrer en passar davant d’un aparcament també... Sentia veus i no tenia ni idea de què estaven dient. Era una mica frustrant. Després m’hi vaig habituar i ja no en feia cas, però aquell primer dia va ser estressant. 

Només sortir al carrer em vaig adonar de que hi ha moltes màquines de refrescos, però... no podia escollir, no hi havia cap etiqueta que em resultés familiar. 

Davant de l’estació hi ha un centre comercial amb una planta dedicada als restaurants. Em va anar molt be. Vaig menjar allà, una hamburguesa amb arròs i verdures; et serveixen aigua que és molt bona. 1000 iens, menys de 10 euros. 

Vaig voltar una mica pel barri de l’hotel i l’estació. Vaig trobar un petit temple, camuflat entre les cases, i tancat. Hi havia molts restaurants amb ofertes. La gent s’ho mira molt abans de decidir-se i entrar en un local. Al vespre vaig anar a sopar a les 6 de la tarda. Era hora punta i en molts restaurants hi havia cua. La carta tenia fotos pel que vaig poder triar sabent més o menys quina pinta tenia el que menjaria. 

Una altra de les coses que em va cridar l’atenció aquell primer dia va ser els passos de vianants. La gent s’espera, ordenada, a una certa distància de la vora. Més o menys es fan tres o quatre fileres. A l’altra banda de carrer igual, però les fileres no queden una davant de l’altra, sinó intercalades. 

Aquell primer dia jo veia espai davant de tot i m’hi vaig posar. Ningú em va dir res, i no va ser fins més tard que em vaig adonar que ho deixaven expressament buit. Precaució per si un cotxe se surt? Per evitar esquitxos en dia de pluja? Ni idea.

Sri Lanka_24: Colombo

Per acabar el viatge anem a Colombo, la capital del país, que es troba en la costa occidental. Té un important port natural, que era ja conegut abans de l’era cristiana. Aquesta ciutat es va convertir en la capital del país quan va estar sota control britànic i després de la independència va continuar sent-ho. És també la capital comercial del país.

A l’igual que les altres ciutats costaneres del sud de l’illa, Colombo va tenir gran importància comercial des de fa més de dos mil anys, gràcies al trànsit de vaixells per l’oceà índic. 

Els àrabs, que eren uns d’aquests comerciants van començar a instal·lar-se aquí per poder vetllar pels seus negocis, en el segle VIII. Com ja he comentat en altres llocs, el seus descendents son els que formen part ara de la minoria àrab que hi ha al país. 

Quan els portuguesos van arribar a Colombo, van acabar foragitant els àrabs que hi havia i van construir un fort en el 1517. En l’època holandesa, Colombo va ser la capital de les províncies marítimes holandeses, que estaven sota control de la companyia holandesa de les índies orientals. 

Va ser durant el període colonial britànic que la ciutat va començar a estendre’s fora d eles muralles. Es van començar a construir cases i altres estructures civils al voltant de la fortalesa. 

La part antiga de Colombo és on hi ha el fort, el mercat de Pettah i la torre del rellotge. La ciutat té uns quants canals i un llac, el Beira. 

En la part més nova hi ha el memorial a la independència. Es troba al costat d’un parc, on la gent hi ve a passejar o relaxar-se. S’hi poden veure estudiants de la universitat que està propera, famílies, parelles, gent fent esport... 

El memorial és un edifici construït en el lloc on es va fer la cerimònia i parlaments de finalització del període colonial i inici de la nova etapa com a país independent. 

Justa al davant hi ha una estàtua del primer ministre que va tenir el país després de la independència, flaquejat per quatre lleons en pedra. Els lleons son anàlegs als que feia servir un dels regnes singalesos del segle XIII. 

L’edifici també està inspirat en el que hi ha a Kandy, en el que es va fer la cessió del poder del regne de Kandy als britànics. 

El sostre està sostingut per 60 columnes decorades amb gravats en fusta que són del segle XIV. En aquest espai hi ha representats diversos moments de la historia del país.

Fem una visita una mica ràpida per la part més nova; es veu algun edifici colonial, ben restaurat. Però quan arribem a la part propera al fort i al mercat la cosa canvia. Hi ha edificis antics, que devien ser bonics però una mica malmesos. També em sobta trobar vaques pel carrer. 

I enmig de carrerons estrets, botigues i parades, sobresurt la mesquita vermella. 

Té una forma que a mi em recorda les esglésies ortodoxes, però no, és una mesquita. Les totxanes amb les que està construïda estan pintades de vermell i blanc. L’efecte és espectacular. 

En el segle VII els comerciants àrabs arribaven aquí aprofitant els vents del monsó. Molts d’ells provenien d’Alep i de Bagdad, i els hi encantava arribar aquí i poder gaudir de paisatges ben diferents i descobrir els tresors d’aquesta illa, riqueses com les gemes, especies. 

Aquests comerciants explicaven meravelles d’aquesta illa. Així que en el segle VIII van començar a assentar-se en aquestes costes els comerciants àrabs que arribaven. 

Els primers àrabs que van arribar a aquestes costes hio van fer quan el profeta Mahoma encara vivia. Van ser dels primers en expandir l’islam. En arribar aquñi es casaven amb vídues locals que també es convertien a l’islam. L’any 920 es va construir la primera mesquita a Sri Lanka. 

Fins al segle XVI els àrabs controlaven bona part del comerç a Sri Lanka i tenien bona relació amb els singalesos. La cosa va canviar quan van arribar els portuguesos, que van perseguir a aquests comerciants musulmans. 

En els segles XVIII i XIX van arribar musulmans d’altres llocs, com Java, Malàisia, Iemen i sud de l’Índia. Tots ells dedicats al comerç es van anar instal·lant també en el barri de Pettah. Com que necessitaven algun lloc per fer les seves pregàries van decidir construir una mesquita en el mateix barri on vivien i treballaven. 

Va ser un empresari musulmà del sud de l’Índia que va comprar el terreny i va finançar la construcció. No sé si abans n’hi va haver alguna altra, però em sembla que aquesta és del 1908. És una mesquita de dos pisos, amb una torre del rellotge. Aquesta mesquita es coneix també com la dels musulmans d’origen indi. 

L’any 2007 es va ampliar i ara té cabuda per 10.000 persones. Es veu que abans, com que no hi cabien tots, molts tenien que fer les pregaries a fora el carrer. 

Fora ja del barri de Pettah trobem un monument curiós, suposo que a les comunicacions. Un telèfon gegant. 

Era diumenge i hi havia pocs llocs oberts per menjar pel barri on estàvem passejant. Així que vam conformar-nos amb una casa de tes. 

Tenien una extensíssima carta de tes, i podies escollir si el volies fred o calent. Jo en vaig triar un de fred, el príncep de no se què. Era na barreja de tes diferents, amb un punt de sucre, cítrics, i no recordo què més. 

Per preservar-lo fred, piquen gel, el compacten i tapen la tassa amb aquest bloc de gel. Estava bo. En canvi les coses de menjar no em van agradar. Tenien poca varietat i la major part picava. El local no tenia lavabos propis i t’enviaven als de l’hospital que hi havia al costat. 

Després vam anar cap a la platja de Colombo. Hi havia moltes famílies, nenes fent volar cometes, paradetes de ganyips... molt ambient. Va ser un bon final.

Sri Lanka_23: Galle

Seguim al sud de l’illa, a la costa. Avui visitem Galle. És la cinquena ciutat més gran de Sri Lanka. En el segle XIV, Ibn Batuta en parlar d’aquesta ciutat l’anomenava Qali. El nom de Galle ve de l’època dels portuguesos que van arribar aquí en el segle XVI.

Segons alguns historiadors, el port de Galle és el que antigament es coneixia com Tarsis, des d’on el rei Salomó aconseguia ivori i altres mercaderies valuoses. La canyella ja s’exportava des d’aquí en el 1400 a. C. Es pensa que Galle podia ser un centre comercial d’espècies. 

La primera menció que hi ha d’aquest port és en el mapa del món de Ptolomeu que data dels anys 125- 150. Llavors era un port amb molt moviment, on es desenvolupava el comerç entre Grècia, països àrabs, roma, la Xina, Pèrsia, amb els malais i indis,.. Era un port molt important. 

Hi ha una tauleta en pedra amb una inscripció en tres llengües -tàmil, xines i persa- que data del 1411 que commemora la segona visita a aquest país de l’almirall xinès Zheng He.

L’any 1502, una flota portuguesa que anava camí de les Maldives va enganxar una tempesta i es van aturar en aquest port. S’iniciava així el període portuguès al sud de Sri Lanka. 

Però en el 1640 es van haver de rendir a la companyia holandesa de les índies orientals. El període de major desenvolupament de la ciutat va ser durant el període colonial holandes. 

Els portuguesos van construir el fort l’any 1588 i els holandesos el can ampliar en el 1649. Es considera que Galle és un exemple de ciutat fortificada portuguesa del sud-est asiàtic. Els especialistes en arquitectura diuen que s’hi pot veure la fusió de l’estil portuguès amb l’estil local. 

El fort i la ciutat antiga de Galle va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1988.

Quan la ciutat va quedar sota control anglès, en el 1796, no van fer cap modificació al fort. 

La majoria de la població és singalesa però en la zona del port hi viu també la minoria àrab, descendents dels antics comerciants que es van instal·lar aquí. També hi ha holandesos que encara hi conserven les seves propietats. 

L’ampliació que van fer els holandesos va ser construir edificis per l’administració, magatzems i barris residencials. L’any 1775 es va construir l’església protestant. 

Un dels edificis remarcables era la comandància, amb la zona residencial i l’arsenal de municions. Hi havia també edificis dedicats al comerç, tallers de fusteria i metal·lúrgia. Van construir un sistema de clavegueram que portava les aigües residuals cap al mar. 

Els holandesos comerciaven també, a part de amb les especies amb el mesc (almizcle) que obtenien de la rata mesquera. 

Els britànics, una setmana després de capturar Colombo van prendre el control de Galle, en el 1796. Ara be, formalment no va estar sota control britànic fins al 1815, i va continuar sota el seu poder fins a la independència en el 1948. 

La importància d’aquesta ciutat va anar caient quan els britànics van convertir Colombo en la capital. 

Algunes de les coses importants d’aquesta ciutat són, el port natural, la catedral fundada pels jesuïtes, un temple dedicat a Shiva. 

En l’antiga porta d’entrada al fort hi ha l’escut d’armes britànic. Per l’altra banda hi ha una inscripció del 1668, VOC, que son les inicials de la companyia holandesa de les índies orientals, amb la insígnia, que era un gall flanquejat per dos lleons. Molts noms de carrers encara són els holandesos. 

El far de 8 metres d’alçada és del 1938 i hi ha una torre que es va aixecar per commemorar el jubileu de la reina Victoria. 

Durant el tsunami de 2004 milers de persones van morir i molts edificis van quedar malmesos. La ciutat està restaurada i hi viuen artistes, artesans, comerciants, gent de diferents nacionalitats... és una barreja curiosa. 

Galle és un conjunt de barris ben diferenciats. Hi ha la part de fora muralla, més moderna i funcional, un altre barri més “asiàtic” i l’interior que correspon a la ciutat colonial, amb aire europeu. 

Quan vam arribar es va posar a ploure. Una llàstima, però vam poder visitar la ciutat amb força tranquil·litat. Vam esperar que parés de ploure sota un pont, amb motoristes i altres persones que com nosaltres no duien paraigües. 
 

Per la part antiga hi havia moltes famílies passejant per la muralla, que és per on vaig començar jo la visita, aprofitant que havia parat de ploure. 

Una de les coses curioses d’aquesta ciutat es que s’hi poden trobar temples de diferents religions: budistes, catòlics, de l’església metodista, musulmans. 

La ciutat antiga no és massa gran, amb el que en unes hores ja l’has recorregut per totes bandes. És agradable passejar pels seus carrerons, mirar botigues, contemplar els edificis... N’hi ha que estan restaurats, altres no. Contrastos. 

La gent intenta parlar amb nosaltres, aprenen alguna paraula en castellà. Volen saber d’on som i coses del nostre país. En un lloc em van preguntar com teníem el tema de la independència de Catalunya, si ho aconseguiríem. Em va sorprendre. 

Altres quan deia que era de Barcelona de seguida pensaven en els jocs olímpics. A les dones grans els hi agrada que ens fem fotografies i després mirar-les. Moltes vesteixen de blanc. I en general, la gent gran té les dents bastant fetes malbé; es veu quan somriuen. 

Vaig dinar allà, a la ciutat antiga, un pollastre amb arròs i un refresc local, semblant al sprite. Un altre dia havia provat la coca cola local, no està malament, s’assembla força a l’autentica i és una mica menys dolça. 

Després vam anar a passejar per la part de fora; és un contrast. Un altre mon. Una amalgama de barri de mercat, grans edificis de vidre, budes gegants... i moltíssima més gent. 

Cansats de caminar i morts de sed vam buscar algun lloc on prendre alguna cosa. Una missió difícil. Vam voltar molt i finalment vam trobar un bareto on seure. Ens miraven amb curiositat; com que encara no era hora de menjar hi havia molt poca gent. Era un lloc una mica desangelat, però ens va servir per recuperar forces. 

Després vam agafar un tuc-tuc que per 400 rupies ens va dur a l’hotel a Unawatuna. Dos mons ben diferents. Unawatuna viu pel i del turisme. 

La ciutat antiga de Galle també viu pel turisme, però amb un altre estil, més agradable i tranquil. Mentre que en la part de fora muralles els turistes ni s’hi apropen. 

El mateix passa amb Unawatuna. Vaig arribar a l’hotel a mitja tarda i vaig aprofitar per anar a fer alguna compra. A la que t’allunyes de la platja i les botigues que hi ha a tocar, és un altre ambient, molt més tranquil; també hi ha botigues d’artesania, però amb molta menys gent i hi ha les cases de la població local. És en aquests barris on jo em sento més a gust.