dimarts, 1 de novembre de 2016

Sri Lanka_15: Kandy, Sri Dalada Maligawa i Natha Devalaya

Al cantó nord del llac hi ha el complex monumental de Sri Dalada Maligawa, format pel palau reial i el temple de la dent de Buda. La ciutat de Kandy forma part del patrimoni de la Unesco, en part gràcies a aquest conjunt monumental. 

Del conjunt original no queda molta cosa, el que es veu ara és en bona part la reconstrucció que es va fer en el segle XVIII. 

El temple i el palau estaven molt propers un de l’altra, ja que el rei era el responsable de la relíquia i l’únic que la podia veure. A partir de 1815, quan acaba el regne de Kandy, el guardià de la relíquia s’escollia d’una assemblea de savis i dignataris. 

La relíquia està molt ben guardada i custodiada, tot i que tres cops al dia la treuen per tal de que els fidels la puguin veure. El reliquier d’or es diposita sobre una taula de plata i els fidels poden fer les seves ofrenes. Anuncien el moment amb tocs de tambor. 

El reliquier és una joia sofisticada. Jo no ho vaig veure, o sigui que és el que he llegit. La dent està disposada sobre una flor de lotus, crec que en or i a sobre protegida per set tapadores en forma de dàgoba, una sobre l’altra. Cada capa és ja en sí una joia plena de pedres precioses. 

L’any 1998 hi va haver un atemptat per part de la guerrilla dels Tigres Tàmils, i va quedar molt malmès tot el conjunt. Diuen que l’únic que no es va veure afectat era l’edifici on es guarda la relíquia. 

La torre octogonal, que és el que més destaca des de fora, la va fer construir l’últim rei de Kandy, en el 1802, per utilitzar-la com a presó. Actualment té la funció de biblioteca, ones guarden manuscrits antics, escrits en fulles de palma.

Hi ha un fossar ple d’aigua, que envolta el recinte de Dalada Maligawa; antigament era més ampla i l’aigua provenia del llac. Hi havia un pont plegable, que més tard es va substituir per un en pedra. 

El complex és molt gran, i a m i em va costar bastant quedar-me amb què era cada cosa. Hi ha diferents edificis, sales... Tot està molt decorat, molta riquesa, tant en or, com marfil. Moltes coses en fusta ben treballada i decorada. 

Ja només entrar el passadís està totalment pintat, parets i sostre. Després arribes a una porta on el llindar en pedra té moltes figures gravades. Miris on miris trobes alguna cosa que et sorprèn. 

Hi ha portes amb lleons guardians, i ullals de marfil posats drets, protegint l’entrada; és en la part on hi ha la relíquia. És un edifici de dos pisos. 

Hi ha força gent, i a dalt, que és on exposen el reliquier la gent hi diposita flors de lotus, i fan les seves pregàries. Molts grups estan asseguts a terra, alguns resen en silenci, altres canten. Asseure’s una estona allà, contemplar l’anar i venir de la gent, deixar-se portar per les seves melodies, és un moment entranyable. 

Sortint d’aquí hi ha el palau reial, del darrer rei de Sri Lanka. Hi havia un fàcil accés i comunicació entre el temple i el palau. Un altre edifici és on es fabricaven les armes i es treballava l’or. 

Vam trobar una sala gran, renovada o nova, no ho sé, amb moltes figures de Buda i quadres penjant entre les columnes. Aquí hi havia un grup de xicots reparant les vestimentes dels elefants, per la processó del vespre. Un rètol deia que no se’ls destorbés. Hi havia també caps d’elefants recoberts d’or, un altar... La riquesa es veu per tot arreu. Per venerar la relíquia no escatimen esforços ni medis. 

A l’exterior trobem un recinte obert, amb sostre i columnes de fusta on hi ha alguns homes vestits de blanc que s’estaven posant els turbants al cap. En realitat no s’ho fan ells mateixos, sinó que és un altre el que els hi enrotlla la tela blanca. És un procés laboriós, ja que porten molts metres de roba entortolligats fent el turbant. S’estaven preparant per la desfilada al capvespre. 

Aquí i allà hi ha encensers de pedra. No sé si es diuen així, grans recipients en pedra, on es claven les barretes d’encens. Per tot aquest recinte cal anar descalç, i això per mi sempre és un problema. La pedra crema, la sorra se’m clava a la planta del peu... em resulta incòmode anar d’un lloc a l’altre així. De totes formes vaig anar a veure el màxim de coses. 

Hi ha un espai cobert on la gent diposita les llànties d’oli enceses. Com en altres recintes que vam visitar, el terra en aquest espai és metàl·lic, amb el que a aquestes alçades del viatge m’ho mirava des de fóra. La planxa metàl·lica era massa per mi, tot i que ja veia que era molt fotogènic i m’ho perdia.

Va ser agradable deambular per allà i explorar els diferents edificis, veure a la gent, la veneració dels fidels, la curiositat dels turistes... 

Després pots recuperar les sabates i passar a l’altra banda. Si no estic confosa, aquesta part és el Natha Devalaya. És un altre complex religiós, en el que es barreja el budisme i hinduisme; hi ha temples dedicats a divinitats d’un i altre culte. Aquests són els temples més antics; ja existien abans de la construcció del temple per la relíquia. 

Era un centre de peregrinació, venia la gent a venerar a Natha, la deïtat protectora de l’illa. Diuen que aquesta va ser una de les raons per les que la cort es va instal·lar aquí. Era en aquest recinte on es feia la cerimònia de coronació dels reis. 

Quan es va construir el temple per la relíquia es va considerar que les divinitats que es veneren aquí protegirien també a la relíquia. Hi ha moltes celebracions que es fan conjuntes entre els temples de les dues bandes del carrer. 

La divinitat més important és Natha, que vol dir sense forma i volum. És la protectora de Sri Lanka. Alguns la relacionen amb el bodhisattva Avalokitesvara, mentre que d’altres amb Maitreya, el Buda del futur. 

La següent divinitat en importància és marcadament hinduista, Vixnu. El segueix en importància Kataragama, que és una divinitat de les dues religions, hinduista i budista. Hi ha també un temple dedicat a la deessa Pattini, la que cura les malalties infeccioses. 

Aquí es poden veure els temples dedicats a totes aquestes divinitats, uns al costat dels altres, compartint fidels i espai. Sembla ser que aquest sincretisme ja existia en el segle XIV. 

Fins fa poc els monjos d’aquests temples, la nit de cap d’any regalaven preparats medicinals a base de plantes, abans del primer bany del nou any. 

Aquest recinte està menys cuidat que l’altra, no es paga entrada i hi ha un aire més festiu. Només t’has de descalçar en entrar en les capelles, però entre elles pots portar sabates. 

Hi ha moltes famílies amb nenes, l’aire és més festiu; potser també és degut a que s’apropa l’hora de la desfilada de l’Esala Perahera. 

Vam sortir per fer un tomb per la ciutat, però ja estaven tots els preparatius per la processó. Vaig poder veure be les làmpades que porten amb les closques de coco. La policia ja tallava carrers i per on tenia que passar el seguici es feien controls. Els dies que dura aquesta festa no es pot fumar ni beure alcohol. Els controls que feia la policia eren per veure si es duia alguna d’aquestes dues coses, i suposo que també per seguretat. Et feien obrir la bossa o motxilla. 

La ciutat tornava a estar en ple bullici. Vam passar pel mercat, i pels carrers per on no hi hauria la processó. Intentàvem evitar quedar tancats enmig i vam poder veure que hi ha més vida a part del Perahera. De totes formes, crec que l’ambient de la ciutat deu ser molt diferent en una altra època. 

Ens va costar una mica trobar un lloc per sopar fora de l’aglomeració. Al final vaig menjar en un lloc modern, un centre comercial en el que hi havia un espai amb cuines de diferents llocs. 

En entrar et donaven una tarja magnètica. Passaves pels estands que volies i escollies el menjar. T’ho carregaven a la tarja. Podies prendre coses de les diferents parades, sense pagar en cadascuna d’elles. En sortir ho pagaves tot. 

I com que continuava la festa del Perahera, vam haver de donar tota la volta al llac per pujar fins al nostre hotel.