divendres, 25 de novembre de 2016

Sri Lanka_19: Situlpauwa

Estàvem allotjats a l’hotel Safari a Tissamaharama. Aquesta ciutat va ser la capital d’un dels regnes singalesos en el segle III a. C. Actualment serveix de punt de partida per visitar el parc Yala. L’hotel està molt ben situat, en un entorn idíl·lic, amb la piscina a tocar d’un llac que té una petita illa just davant de l’hotel.

Al matí vam sortir direcció al parc Yala, per visitar Situlpauwa. El paisatge és boscos i estava força sec. Pel camí vam trobar un grup de micos molt esbojarrats i que cridaven molt; ens van dir que podia ser que fos perquè detectaven la presència d’un lleopard. 

Situlpauwa és un complex religiós que es troba sobre un turó rocós. Se’l coneix també com el temple de la roca. Les escales per accedir-hi estan tallades a la mateixa roca. 

Antigament aquest lloc es coneixia amb el nom de Cittalpabbata, que vol dir “turó de la ment en calma”. Diuen que és el temple més ben situat en quant a tranquil·litat i per tant, el lloc més adient pels monjos que es volien dedicar a la meditació. 

Pel que sembla hi van arribar a viure 12.000 arahants en el segle I (no he aclarit si a.C. o d. C). Els arahants, són els monjos budistes que han arribat a la il·luminació. 

Aquest centre religiós es va construir durant el regnat de Kavantissa i actualment es troba dins d’un parc nacional, el Ruhuna. Tot i així és un important centre de peregrinació i han arreglat els accessos i restaurat algunes construccions. 

El complex religiós consta de moltes estructures diferents. Hi ha dàgobes, temples en coves i vatadages (estructures circulars típiques d’aquí Sri Lanka). El recinte té una superfície força àmplia. 

Aquí s’hi han trobat figures de bodisatves, una de la deessa Tara, fragments de frescos. En una de les coves temples les parets estan pintades amb frescos del període del regne d’Anuradhapura, en el segle III a. C., en les que predominen els vermellosos i ocres. 

També s’han trobat roques amb inscripcions que són les que han permès conèixer el seu nom antic. Segons les cròniques, aquí s’hi havien construït 10 dàgobes. També hi ha alguna altra crònica que explica que el rei va cedir uns terrenys al temple. 

La dàgoba més important es troba sobre la roca i al seu davant hi ha un altre turó amb una altre dàgoba. Les dues van ser construïdes abans de la nostra era. 

El dia que hi vam anar nosaltres era diumenge, pel que vam poder veure-ho en plena efervescència. El que destaca més sobre l’entorn són les dues dàgobes blanques, restaurades. 

N’hi ha d’altres que estan força fetes malbé. Hi ha també un llac i restes d’altres temples. Els dos turons estan separats per un riu. 

Jo no vaig pujar a la dàgoba del turó de davant, em vaig quedar en el primer recinte, explorant una mica la part baixa del complex, entre els dos turons i parlant amb la gent, que era molt comunicativa. 

Com en altres centres religiosos, no podia faltar l’arbre de la il·luminació, i tampoc el descalçar-se; la meva tortura particular. La gent agafava aigua d’una font allà al costat i donava voltes a l’arbre el regava. 

Tot i la quantitat de gent que hi havia, que molts feien el turista, també es respirava religiositat. Molts anaven vestits de blanc, com és habitual en aquest país en els llocs religiosos. 

Sota d’un sortint de la roca han fet un petit museu, on es poden veure algunes de les figures que s’han trobat en excavar en aquesta zona. N’hi ha de molt boniques. Un home que em vaig trobar amb ganes de parlar, em va explicar que el país havia perdut molt del seu patrimoni en l’època colonial i després amb les guerres. Restaurar tot el que ha quedat malmès costa molts diners. 

La gent per aquestes terres és entranyable. Amables, somrients i amb moltes ganes de comunicar-se. Em feia gràcia perquè volien fer-se fotografies amb mi. Em feien seure amb ells, amb la família; potser em veien cansada o patint de mal de peus. El cas és que volien compartir uns moments amb mi i jo encantada de compartir-lo amb ells.