diumenge, 27 de novembre de 2016

Sri Lanka_23: Galle

Seguim al sud de l’illa, a la costa. Avui visitem Galle. És la cinquena ciutat més gran de Sri Lanka. En el segle XIV, Ibn Batuta en parlar d’aquesta ciutat l’anomenava Qali. El nom de Galle ve de l’època dels portuguesos que van arribar aquí en el segle XVI.

Segons alguns historiadors, el port de Galle és el que antigament es coneixia com Tarsis, des d’on el rei Salomó aconseguia ivori i altres mercaderies valuoses. La canyella ja s’exportava des d’aquí en el 1400 a. C. Es pensa que Galle podia ser un centre comercial d’espècies. 

La primera menció que hi ha d’aquest port és en el mapa del món de Ptolomeu que data dels anys 125- 150. Llavors era un port amb molt moviment, on es desenvolupava el comerç entre Grècia, països àrabs, roma, la Xina, Pèrsia, amb els malais i indis,.. Era un port molt important. 

Hi ha una tauleta en pedra amb una inscripció en tres llengües -tàmil, xines i persa- que data del 1411 que commemora la segona visita a aquest país de l’almirall xinès Zheng He.

L’any 1502, una flota portuguesa que anava camí de les Maldives va enganxar una tempesta i es van aturar en aquest port. S’iniciava així el període portuguès al sud de Sri Lanka. 

Però en el 1640 es van haver de rendir a la companyia holandesa de les índies orientals. El període de major desenvolupament de la ciutat va ser durant el període colonial holandes. 

Els portuguesos van construir el fort l’any 1588 i els holandesos el can ampliar en el 1649. Es considera que Galle és un exemple de ciutat fortificada portuguesa del sud-est asiàtic. Els especialistes en arquitectura diuen que s’hi pot veure la fusió de l’estil portuguès amb l’estil local. 

El fort i la ciutat antiga de Galle va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1988.

Quan la ciutat va quedar sota control anglès, en el 1796, no van fer cap modificació al fort. 

La majoria de la població és singalesa però en la zona del port hi viu també la minoria àrab, descendents dels antics comerciants que es van instal·lar aquí. També hi ha holandesos que encara hi conserven les seves propietats. 

L’ampliació que van fer els holandesos va ser construir edificis per l’administració, magatzems i barris residencials. L’any 1775 es va construir l’església protestant. 

Un dels edificis remarcables era la comandància, amb la zona residencial i l’arsenal de municions. Hi havia també edificis dedicats al comerç, tallers de fusteria i metal·lúrgia. Van construir un sistema de clavegueram que portava les aigües residuals cap al mar. 

Els holandesos comerciaven també, a part de amb les especies amb el mesc (almizcle) que obtenien de la rata mesquera. 

Els britànics, una setmana després de capturar Colombo van prendre el control de Galle, en el 1796. Ara be, formalment no va estar sota control britànic fins al 1815, i va continuar sota el seu poder fins a la independència en el 1948. 

La importància d’aquesta ciutat va anar caient quan els britànics van convertir Colombo en la capital. 

Algunes de les coses importants d’aquesta ciutat són, el port natural, la catedral fundada pels jesuïtes, un temple dedicat a Shiva. 

En l’antiga porta d’entrada al fort hi ha l’escut d’armes britànic. Per l’altra banda hi ha una inscripció del 1668, VOC, que son les inicials de la companyia holandesa de les índies orientals, amb la insígnia, que era un gall flanquejat per dos lleons. Molts noms de carrers encara són els holandesos. 

El far de 8 metres d’alçada és del 1938 i hi ha una torre que es va aixecar per commemorar el jubileu de la reina Victoria. 

Durant el tsunami de 2004 milers de persones van morir i molts edificis van quedar malmesos. La ciutat està restaurada i hi viuen artistes, artesans, comerciants, gent de diferents nacionalitats... és una barreja curiosa. 

Galle és un conjunt de barris ben diferenciats. Hi ha la part de fora muralla, més moderna i funcional, un altre barri més “asiàtic” i l’interior que correspon a la ciutat colonial, amb aire europeu. 

Quan vam arribar es va posar a ploure. Una llàstima, però vam poder visitar la ciutat amb força tranquil·litat. Vam esperar que parés de ploure sota un pont, amb motoristes i altres persones que com nosaltres no duien paraigües. 
 

Per la part antiga hi havia moltes famílies passejant per la muralla, que és per on vaig començar jo la visita, aprofitant que havia parat de ploure. 

Una de les coses curioses d’aquesta ciutat es que s’hi poden trobar temples de diferents religions: budistes, catòlics, de l’església metodista, musulmans. 

La ciutat antiga no és massa gran, amb el que en unes hores ja l’has recorregut per totes bandes. És agradable passejar pels seus carrerons, mirar botigues, contemplar els edificis... N’hi ha que estan restaurats, altres no. Contrastos. 

La gent intenta parlar amb nosaltres, aprenen alguna paraula en castellà. Volen saber d’on som i coses del nostre país. En un lloc em van preguntar com teníem el tema de la independència de Catalunya, si ho aconseguiríem. Em va sorprendre. 

Altres quan deia que era de Barcelona de seguida pensaven en els jocs olímpics. A les dones grans els hi agrada que ens fem fotografies i després mirar-les. Moltes vesteixen de blanc. I en general, la gent gran té les dents bastant fetes malbé; es veu quan somriuen. 

Vaig dinar allà, a la ciutat antiga, un pollastre amb arròs i un refresc local, semblant al sprite. Un altre dia havia provat la coca cola local, no està malament, s’assembla força a l’autentica i és una mica menys dolça. 

Després vam anar a passejar per la part de fora; és un contrast. Un altre mon. Una amalgama de barri de mercat, grans edificis de vidre, budes gegants... i moltíssima més gent. 

Cansats de caminar i morts de sed vam buscar algun lloc on prendre alguna cosa. Una missió difícil. Vam voltar molt i finalment vam trobar un bareto on seure. Ens miraven amb curiositat; com que encara no era hora de menjar hi havia molt poca gent. Era un lloc una mica desangelat, però ens va servir per recuperar forces. 

Després vam agafar un tuc-tuc que per 400 rupies ens va dur a l’hotel a Unawatuna. Dos mons ben diferents. Unawatuna viu pel i del turisme. 

La ciutat antiga de Galle també viu pel turisme, però amb un altre estil, més agradable i tranquil. Mentre que en la part de fora muralles els turistes ni s’hi apropen. 

El mateix passa amb Unawatuna. Vaig arribar a l’hotel a mitja tarda i vaig aprofitar per anar a fer alguna compra. A la que t’allunyes de la platja i les botigues que hi ha a tocar, és un altre ambient, molt més tranquil; també hi ha botigues d’artesania, però amb molta menys gent i hi ha les cases de la població local. És en aquests barris on jo em sento més a gust.