13 de desembre 2016

Japó_10: Sendai

Encara vam tenir temps d’anar a buscar alguns temples més per Sendai. Els havíem vist marcats en un plànol, prop de l’estació de Kita, però no era tant fàcil trobar l’accés. Hi ha dos o tres temples de costat, però no estan comunicats entre ells, o no vam saber trobar el pas. O sigui que cada vegada teníem que baixar fins a la carretera i tornar a pujar.

En general s’assemblen molt els uns als altres. Els jardins són molt bonica, especialment el del temple Rinnoji. Aquest temple el va fer construir l’any 1441, un membre del clan Date. I quan Masamune va ser el dàimio de Sendai el va fer traslladar aquí. 

Amb algun altre temple ja he vist això que els traslladen de lloc. Ho trobo curiós. Suposo que ho facilita el fet de ser de fusta. 

Hi ha forces coses que m’han xocat d’aquesta estada per la regió de Tohoku. Una d’aquestes coses era els aparcament de motos a Sendai. Les tenen col·locades amb cadenes, com aquí les bicis. El curiós és que en molts casos el cadenat no està tancat. 

Una altra cosa són les mànigues postisses. Es veritat que viatjant per altres llocs quan trobava japonesos, o potser només són les dones, veia que portaven mitges mànigues, que tapen des del canell fins al colze o una mica més amunt. Es poden posar i treure amb facilitat. I el que em va fer gràcia és veure botigues on venien mànigues. 

En una botiga vaig veure un maniquí d’home, només de cintura cap avall, ja que era per ensenyar uns pantalons. El curiós era la posició: estava pelgat per la cintura, com fent la típica reverencia. Suposo que era per ensenyar que encara que facis aquest gest, no s’estripen. 

A les nits anàvem al barri dels restaurants i copes, A l’igual que quan hi havia anat jo sola, els nois i noies que estaven a les cruïlles intentant captar clients no ens feien ni cas, encara que algun dia érem 7 o 8 persones. 

En alguns restaurants tene el menú amb fotografies, altres no. Un cop vam preguntar a una noia que sabia una mica d’anglès, perquè ens recomanés alguna cosa que assenyalar de la carta. I algun altre dia va ser a l’aventura total. Assenyalar una línia plena de símbols incomprensibles i confiar que el que et duguin sigui més o menys al teu gust. El meu problema eren els picants. Encertar que no fos picant!

Me’n vaig adonar de que hi havia pocs nen pel carrer. Tampoc era fàcil trobar botigues de joguines. Algú que va estar preguntant a parelles joves amb nens on en podia trobar no va aconseguir comunicar-s’hi. 

En els carrers coberts, restaurants, botigues, i per allà enmig, un petit temple. Sales de joc, maquines de karaoke a peu de carrer... una diversitat curiosa. 

Un vespre vam tastar el sake, la beguda tradicional japonesa que prové d ela fermentació de l’arròs. Ens van preguntar si el volíem fred o calent. Jo no sabia que es podia beure de les dos formes. Em sembla que el van portar fred. El serveixen en unes gerres de ceràmica i en vasets petits. Estava força bo. 

Un parell d’estrangers que estan treballant aquí m’explicaven que són horaris de treball intensos, que no saps mai quin cap de setmana podràs tenir lliure i fer plans per visitar una mica la regió. Em va semblar que duien una vida molt dura. 

Aquesta activitat intensa es va veure ja en el congrés, que començava a ¾ de 9 del matí i no es parava fins a les 9 del vespre. La pausa pel dinar era molt breu. El que s’ha de reconèixer és que complien els horaris de forma estricte. No es donava l’opció a que un s’allargués més del compte xerrant. L’obligaven a parar. 

El dia de marxar el meu vol sortia a primera hora del matí. Vaig anar d’hora a l’aeroport i em vaig trobar que estava encara tancat. L’obrien una hora abans de la sortida del vol. No se m’havia acudit preguntar-ho a l’hotel i ells tampoc m’ho van dir. Clar que la comunicació amb la gent de la recepció era molt limitada, per no dir nul·la. No hi havia forma d’entendre’s. 
Tot i que obren l’aeroport amb el temps molt just, després va anat tot molt be. A Sendai mateix em van donar les tres targes d’embarcament, fins a Tokio, la de Brussel·les i la del darrer vol que em portava a Barcelona.

12 de desembre 2016

Japó_9: Nikka i cascada Akiu

Ens van portar d’excursió a veure la destil·leria de whisky Miyagikyo. Com que era l’hora de dinar, ens van donar una caixa amb el menjar i una ampolla de te fred, que és el que acostumen a beure aquí i vam pujar a l’autocar. Vam anar menjant pel camí fins allà. Una mitja hora de trajecte.

Masataka Taketsuru va néixer el 1894 a 60 Km de Hiroshima. La seva família tenia una fàbrica de sake (beguda que s’obté de la fermentació de l’arròs) des del 1733; per poder continuar amb el negoci familiar i sabent que l’art per obtenir un bon sake és molt delicat i precís, va estudiar química a la universitat. 

Ara be, a l’igual que altres joves d’aquell temps, l’intrigava el whisky escocès i va decidir dedicar la seva vida a aquesta beguda. Va tenir l’oportunitat d’anar a escòcia i d’estudiar a la universitat de Glasgow. 

Va ser el primer japonès en estudiar la fabricació del whisky. L’any 1920 va tornar al Japó, casat amb una escocesa, Jessie Roberta, coneguda com Rita. Va entrar en una empresa que volien fabricar whisky i així es va produir el primer whisky japonès. 

A escòcia va aprendre que un dels secrets per obtenir una bona beguda era l’entorn; va decidir independitzar-se i crear la companyia Nikka whisky amb la primera destil·leria a Yoichi, a l’illa de Hokkaido. Considerava que la geografia i clima era similar al d’escocia. Ell i la seva dona estan enterrats en aquesta població.

Amb ganes d’innovació i de crear un altre tipus de whisky va construir una segona destil·leria a Miyagikyo, que és la que nosaltres vam anar a veure. Es va construir en el 1969, o sigui que tenia ja 75 anys l’home! Va estar viatjant per la regió de Tohoku per trobar el lloc adient. Aquí hi va trobar un ambient de muntanya, dos rius d’aigües clares i després de provar l’aigua va decidir que era el lloc idoni. Aquí es fabrica tant el whisky de malta (d’ordi) com el de gra (que prové d’altres grans com poden ser blat, blat de moro o sègol. 

La diferencia entre les dues destil·leries és important. Els destil·ladors tenen diferent forma, i aquí s’escalfa amb vapor calent, que permet una temperatura més baixa i una destil·lació més lenta. Això canvia el sabor del producte obtingut. 

La zona on es troba la destil·leria és molt bonica. La fàbrica és un edifici de totxana vermella. Hi ha forces grups que fan la visita. El que va ser graciós és que la guia parlava japonès; explicava amb vehemència, assenyalava les coses, i tots molt educats estaven plantats allà al seu davant sense entendre ni una paraula. 

Després ens van deixar degustar un parell de whiskys i un altre licor més dolç. Va estar be. Es diferenciaven tant pel color com per l’aroma. Després per sortir has de passar per la botiga, on venen diferents qualitats de whiskys, copes, ampolles, i mil i un records del pas per la destil·leria. 

Un cop acabada la visita ens van dur a veure les cascades Akiu. Al costant de l’aparcament hi ha un temple, al cantó esquerra hi ha un camí que s’endinsa en el bosc, i et du fins a un mirador. Per enmig de les branques es pot veure la cascada al davant. 

És una caiguda d’aigua d’uns 55 metres de desnivell. Diuen que està entre les 100 més boniques del Japó. Jo ho vaig trobar boniquet, però res de l’altre mon. Vaig continuar el camí pel bosc, de baixada, fins que s’arriba a la carretera. Allà després de creuar un pont es troba un altre camí que baixa fins al riu i la base del salt d’aigua. 

Des del pont la cascada queda just al davant i es veu millor que des del mirador. Després el camí de baixada es va complicant a mida que un s’apropa al riu. Moltes pedres i roques. Algunes noies amb sabates de taló es van arribar a aventurar per aquell camí. Jo al·lucinava. 

Va valdre la pena l’esforç de baixar, i sobretot també de pujar. Des de baix vaig veure millor la força de l’aigua, la nebulosa de gotes d’aigua ambientals, el soroll que fa en caure... Tot i que hi havia molta gent, ben be mig autocar havia baixat fins allà, no e sentien les veus, tot ho tapava el brogit de l’aigua.

11 de desembre 2016

Japó_8: Sendai

La ciutat de Sendai canviava poc a poc d’aspecte. El mal temps havia passat i uns quants congressos l’omplien de visitants estrangers. A mi encara em quedava una mica de temps lliure, o sigui que vaig agafar altra cop el bus turístic, el loople sendai per veure un parell de coses que tenia pendents.

Era diumenge i la cua per agafar el us era molt gran; són busos petits, i quan està ple t’has d’esperar al que surt un quart d’hora més tard. En això si que em van sorprendre. No posen cap més bus. Has d’esperar al següent, i per tant llavors la cua encara és més gran... 

La primera parada la vaig fer al castell de Sendai. El castell de Sendai es va construir sobre un turó d’uns 100 metres d’alçada anomenat Aoba, d’aquí va agafar el nom el castell de la ciutat que se’l coneix com castell Aoba. El va fer construir l'any 1602, el dàimio de la ciutat Date Masamune. 

Durant 200 anys la família Date va viure en aquest castell. Durant el període Edo (1603-1868) va ser el segon castell més gran del país. El primer era el de Edo (l’actual Tokio).

En el període Meiji (1868-1912) el castell va patir les conseqüències de les lluites contra els senyors feudals. Un gran foc va malmetre’l considerablement, en el 1882 i després els bombardejos del 1945 van acabar amb ell. 

Ara el que un es troba és una gran explanada, amb molt bona vista de la ciutat de Sendai i voltants. Hi ha algunes restes, fonaments sobretot i una torre. Al centre de l’espai una estàtua eqüestre del Date Masamune domina l’espai. 

Hi ha un museu que deu ser molt interessant però que la noia que venia les entrades em va dir que si no sabia gens de japonès no em resultaria gaire profitosa la visita ja que no entendria res. 

Hi ha també un temple, el Gokoku shrine. És un temple xintoista dedicats als soldats morts en la guerra que es va construir en el 1902. Cada prefectura té un d’aquests temples per venerar a les seves víctimes. 

El xintoisme és la religió del Japó. Vol dir camí dels deus. És de tipus animista que no té un fundador, ni una sèrie de dogmes. El que sí té és una bon conjunt de cultes, una rica mitologia. La seva base és la puresa física i ritual. Si ets impur (has pecat) pots recuperar la puresa per medi de rituals. Els sacerdots sintoistes poden estar casats i tenir família així com una professió. Va legitimar el poder imperial. 

El bosc que hi ha al voltant del castell forma part del jardí botànic, que estava tancat quan hi vaig anar. Diuen que és un bosc que s’ha conservat molt be i que dona molt bona idea de com era la vegetació en el passat. 

Durant l’ocupació americana del Japó el castell estava sota les seves mans i van apoderar-se de tot el que quedava del període Edo. Més tard ho van tornar, en el 1957. 

Com que era diumenge, hi havia moltíssima gent passejant pel recinte del castell, visitant el temple, menjant per allà i fent-se fotografies per tot arreu. 

Des d’aquí vaig tornar a agafar el loople Sendai i vaig anar sis parades més enllà, fins al Osaki Hachimangu Shrine. 

Va ser també Data Masamune qui va fer construir aquest temple. Va millorar les condicions de vida a la ciutat i al seu voltant; va millorar les lleres dels rius, va preservar els boscos, i va convertir les planes de Osaki en una terra fèrtil, dedicada al cultiu de l’arròs. 

Usa Hachimagu és la deïtat protectora de les famílies militars. Cap a l’any 1000 el samurai que va conquerir el nord del Japó, va construir un temple dedicat a aquesta divinitat. 

Més tard, quan per aquí governava el clan Osaki van traslladar el temple al seu territori i el van anomenar Osaki Hachimangu.

Quan el poder va passar a mans de Date Masamune va traslladar el xintai, que és l’objecte que es considera que conté l’esperit de la deïtat, a un petit temple que tenia en el castell on vivia en aquell moment. I quan va establir-se a Sendai, el va traslladar aquí. El trasllat d’aquest objecte d’un lloc a l’altre es va fer amb una gran cerimònia l’any 1607. 

El temple principal, on es guarda la deïtat, el van construir els millors artesans. Aquesta divinitat és la protectora de la ciutat de Sendai i els seus voltants. També es considera que porta bona fortuna, protegeix de les calamitats, i garanteix naixements sense problemes. 

Diuen que els que creuen en el zodíac oriental l’hi tenen gran devoció també perquè protegeix especialment als nascuts en l’any del gos i del porc senglar. 

El temple es va construir entre el 1604 i el 1607. Dos espais connectats entre ells. Fusta tallada, acolorida que contrasta amb el lacat negra de la part baixa. 

Sembla ser que les decoracions són espectaculars. Jo vaig trobar-me amb un festival i per tant el que és l’arquitectura i decoració passava desapercebuda davant de la profusió de colors de la gent.

Va ser impressionant. Hi havia molts grups de gent, cada gruo vestia d’un color. Hi havia alguns grups d’adults, d’altres eren de nens. En alguns llocs del recinte hi havia balls i danses; la majoria amb un vetall a les mans. 

Hi havia paradetes de menjar, carpes on descansava la gent quan no tenia actuació... Un ambient festiu i alegre, molt vistós. M’ho vaig trobar per casualitat i em va encantar estar allà. De tant en quant em feien apartar, perquè passava algun grup que sortia a l’escenari o perquè feia nosa a la televisió que estava filmant.

10 de desembre 2016

Japó_7: Hiraizumi

Per anar a Hiraizumi, que està a uns 100 Km de Sendai, vam agafar dos trens, primer el shinkansen fins a Ichinoseki i allà vam canviar de línia, del tren ràpid al convencional. Es triga una hora.

Els conjunts de temples que es veuen aquí son els del segle XII amb les reconstruccions que s’han anat fent al llarg dels segles. Ara be, s’han trobat les restes de temples anteriors. 

Els primers temples d’Hiraizumi es van construir cap a l’any 850; va ser el monjo Ennin que va fundar el primer temple de Chuson-ji. Aquest monjo era el tercer abat de la branca del budisme anomenada Tendai o de la terra pura. 

A Ennin se’l coneix també com Jikaku Daishi, que em sembla que és un títol, honorífic, com de gran mestre. 

Aquest monjo va estar nou anys viatjant com a pelegrí per la Xina de la dinastia Tang, per aprofundir en el budisme. Va ser un dels grans viatgers de l’època. Ell també va fundar un dels temples de Yamadera i de Matsushima. Tots aquests temples els va visitar el poeta de haiku, Matsuo Basho.

Cent anys abans, en el 750 es va descobrir or, per primer cop, al Japó. No sé si aquests primers temples tenien or o tot és en els dels segles següents. 
Hiraizumi va entrar a formar par de la història de Japó en el segle XII, quan el clan Oshu Fujiwara controlava el nord de l’illa de Honsu, o sigui pràcticament tota la regió de Tohoku. 

La família Fujiwara eren ja una família important de Kyoto; un dels seus joves va ser nomenat governador del que ara és la regió de Tohoku. Un cop allà, es va casar amb la filla d’un cap local, els Abe. Però aquesta família Abe, amb els anys va acumular molt poder en la regió i això no va agradar a la cort imperial, que va enviar a algú per controlar o supervisar les coses en les terres del nord. 

Això va generar tensions entre els diferents grups que van desencadenra una guerra que va durar nou anys. El noi Fujiwara va morir i van obligar a la vidua, de la familia Abe, a casar-se amb un fill del clan vencedor. Va haver-hi encara una altra guerra de tres anys. Al final, l’únic supervivent que podia reclamar el poder era Kiyohira, que tenia sang dels dos clans rivals. En aquestes guerres va perdre a la seva dona i el fill. 

Kiyohira es va traslladar aquí a viure, cap a l’any 1100. Va ser el primer del clan Oshu Fujiwara a governar aquesta regió. La ciutat està envoltada per tres bandes per rius i per l’altra cantó hi ha muntanyes. Per tant, era una ubicació molt estratègica en el nord del país, ja que la carretera més important que uneix el nord amb el sud ja passava pel centre d’aquesta ciutat. 

L’objectiu de Kiyohira era crear una comunitat basada en els principis i ideals del budisme. Volia crear un lloc de pau en el nord de Japó. No es van escatimar recursos, com es pot veure en els temples que hi ha. 

El primer que va fer va ser encarregar la fabricació d’uns reliquiaris d’or amb una imatge del buda Amida, i distribuir-los cada 106 metres, al llarg de tota la ruta que uneix el nord (Aomori) amb el sud (Fukushima). Amb això es volia marcar el territori d’on era sobirà però al mateix temps es volia apaivagar els esperits de tots els morts en les guerres, tant dels amics com dels enemics.

En aquesta branca del budisme Amida és el més important de tots els budes. Representa la força vital que ens sustenta, el nostre jo transcendental. A més dóna amor incondicional i compassió universal. En aquesta branca del budisme es considera que l’alliberament espiritual està a l’abast de tots. 

Després d’això va fer construir el temple de Chuson-ji. Hi ha 9 imatges del buda Amida, molt grans, en or; la més gran té 9 metres d’alçada. En una altra sala hi ha 100 imatges del buda històric Shakyamuni. No va escatimar recursos ja que volia ser un centre de pau i el centre del budisme del mon. 

El més impactant d’aquest temple és una sala que està tota recoberta d’or; es va acabar de construir quatre anys abans de la mort de Kiyohira. 

Un altre llegat d’aquest senyor feudal van ser les 5300 copies del cànon budista, en les que les línies estan escrites alternant or i plata, sobre un paper blau. S’ha convertit en un símbol d’Hiraizumi.
 
Amb la construcció del temple va començar a arribar molta gent a la ciutat, ja que es van fer venir els millors artesans de Kyoto, i també els millors monjos per habitar aquest temple. Per tant, al ciutat necessitava poder allotjar a tota aquesta gent, necessitava mercats, comerços, habitacions... I poc a poc van anar millorant les infraestructures convertint a la ciutat d’Hiraizumi en un centre pròsper i de molt moviment. 

Gràcies a l’arribada de gent d’altres llocs, mercaders i artesans, es va convertir en un important centre d’intercanvi cultural. 

El conjunt de Chuson-ji tenia més de 40 temples i més de 300 residencies per monjos. En l’escrit que va fer Kiyohira el dia de la consagració del temple deia que qualsevol viatger que arribés aquí, fos quina fos la seva condició o classe, rebria les benediccions de Buda. 

Kiyohira va morir als 73 anys, en el 1128. El van enterra segons el seu desig, en aquest temple, per poder seguir vetllant per la pau en aquest territori del nord. 

Hi ha una flor de lotus, a la que anomenen el lotus de Chosun-ji, que té els seus orígens en una llavor que es va descobrir cap als anys 1950 quan es feien uns exàmens de les tombes dels senyors del clan Oshu Fujiwara. 

Enganxat en un dels cascs es van trobar unes llavors de lotus, que havien estat allà enterrades durant més de 800 anys. Una d’aquestes va sobreviure i va florir un mes de juliol. Els pètals d’aquestes flors d’origen antic són mes prims que les altres espècies que hi ha. 

El va succeir el seu fill Motohira, que seguint el somni del seu pare va fer construir un altre temple, Motsu-ji, que té una certa influencia de l’estil arquitectònic de la capital. Segons els registres que hi ha, aquest temple era més gran que el de Chosun-ji. Aquí tampoc van escatimar en materials. 

L’encarregat de l’obra va ser un artista de Kyoto, al que se l’hi va pagar amb uns quants quilos d’or, 50 cavalls, robes de seda i molts altres productes que van sorprendre, per la seva qualitat i quantitat a la gent de la capital. 

Obra de Motohira és que va finançar la transcripció del sutra del Lotus en honor al seu pare. Aquest sutra té 60.000 caràcters i la transcripció es va fer tota en un dia. 

Des de l’any 1997, en memòria de Kiyohira i Motohira, un cop l’any es fa una transcripció d’aquest sutra del Lotus, en un dia. Hi participen més de cent persones. 

Motohira va morir l’any 1157 als 53 anys i el va succeir Hideira, que va seguir la tradició de transcriure sutres. Va finançar la transcripció del cànon budista complet, escrit en lletres d’or sobre paper blau. Per això se’l coneix com el cànon blau i daurat. Ell també va fer construir un temple. 

Ara be, el temps que l’hi va tocar viure a Hideira era complicat i molt convuls. Va aconseguir mantenir la neutralitat i evitar una nova guerra en aquest territori. Però després de la seva mort van tornar els conflictes i va ser la fi del clan Fujiwara. 

Nosaltres vam començar la visita pel que està més a prop de l’estació que és el el temple Motsu-ji. A la base hi ha les restes i els jardins d’un altre temple que havia fet construir la dona de Motohira. És el temple Kanjizaio-in.

També hi ha restes de columnes i fonaments d’uns temples anteriors, dels que ja se’n parla en escrits del segle XII. Segons aquests escrits hi havia una sèrie de construccions en fusta a banda i banda el camí. 

El temple de Motsu-ji estava compost per diferents construccions, 40 temples i més de 500 residencies per monjos. Queda molt poc dels edificis del segle XII. El seu jardí té molta fama per tot el Japó, per la seva bellesa. 

Quan va decaure el clan Oshu Fujiwara tots els edificis van quedar malmesos per incendis però els jardins es van salvar. El disseny del jardí del temple Motsu-ji era el típic del segle XI, l’estil sakutei.

El jardí estava construït al voltant d’un llac, amb unes roques formant illes; al menys una d’elles estava unida al temple principal per un pont. 

En l’època dels Fujiwara un dels passatemps era reunir-se en aquests jardins, recitar poemes i beure sake. L’any 1986, per celebrar el 800 aniversari de la mort de l’últim senyor feudal del clan, es va recuperar aquest passatemps. La gent es vesteix de forma tradicional, s’asseuen al voltant del rierol que alimenta el llac, on hi ha un bol amb sake, que es desplaça amb l’aigua. La gent recita poemes i pren un glop de sake del bol quan acaba i l’hi passa pel davant. Hi ha algunes fotografies d’aquest festival que es fa en el mes de maig. 

Els jardins amb el llac i el bosc al darrera són molt bonics. Com que s’apropava la tardor, els arbres anaven canviant de color, apareixent les primeres tonalitats vermelloses. És una visita molt relaxant. 

Després vam anar fins a l’altre gran complex de temples, el de Chuson-ji. Els arbres que es van trobant en el camí de pujada diu que tenen més de 400 anys. A banda i banda del camí es van trobar petits temples, sempre en fusta, sense pintar. Les imatges que hi ha canvien d’uns als altres. N’hi ha de ben curioses. 

En aquests temples encara hi viuen monjos, uns 20 o 25 i fan cerimònies. Em sembla que vaser en el de Motsu-ji que en vam trobar uns resant. Els altars són molt curiosos, molt diferents als d’altres llocs budistes. La majoria són nous, tot net, brillant.

Davant de cada temple, la font per fer les ablucions. Hi ha cartells que expliquen com fer-ho. Amb una mena de cullerot es tiren aigua per les ans, que fan relliscar més o menys fins al colze, primer un braç, després l’altre. I després la boca o els llavis. Jo no em vaig aprendre el ritual, tampoc vaig provar de fer-lo. 

També hi ha els encensers, on es claven barretes d’encens. En general recipients metàl·lics, ben treballats, plens de sorra blanca, on hi claven les barretes. 

Molts sostres estan restaurats i em fa gràcia el detall de les canalitzacions per recollir l’aigua de pluja i que no caigui de forma descontrolada a terra.

El bosc en aquest altre recinte també és impressionant, especialment el bosc de bambús.

En aquest temple s’hi fan un munt de festivals, com en molts altres temples del país. En un d’aquests festivals totes les actuacions són fetes pels monjos del monestir. Es fan les representacions que es feien en el passat quan l’emperador Meiji venia a la regió de Tohoku. Moltes de les danses i representacions estan dedicades a la pau i a desitjar una vida tranquil·la i prospera per tothom. Amb tots aquests festivals es vol preservar les tradicions i les obres del passat.