diumenge, 4 de desembre de 2016

Japó _4: Shiroishi

Shiroishi està a 36 Km de Sendai. Hi ha un tren que té el final en aquesta població, cosa força practica ja que així no has de patir si et passes de parada. Em va costar una mica trobar per internet la informació del tren a agafar i la via d’on sortia. Després va resultar tot força senzill.

El dia era bo, s’havien acabat les pluges. Hi havia estones de sol i a les 9 del matí ja començava a fer calor. 

El trajecte en tren dura una hora, està en la mateixa direcció que Yamadera, o sigui tirant cap al sud. El paisatge és molt verd, muntanyós, però amb cims no gaire alts, més aviat turons.

A l’estació mateix hi ha un oficina d’informació i turisme i vaig poder aconseguir un mapa en anglès. El més important d’aquí és el castell. 

Shiroishi estava sota control del clan Date que depenia del shogunat de Tokugawa. Aquí hi va haver una gran batalla durant la guerra per restaurar els Meiji, es van enfrontar les tropes pro-imperials i les del shogun Tokugawa. 

Aquest castell té els seus orígens aproximadament en el 1085, quan el van construir els del clan Katta. En aquell primer temps era una fortalesa de fusta. Després va estar en mans dels diferents clans, els Shiroishies, els Date i els Gamos. 

L’any 1598 va canviar altre cop de mans, passant al clan Uesugi. El van reconstruir i es va convertir en residencia. Poc després, en el 1600 Masamune Date, el senyor de Sendai el va capturar i es va fer amb el control de bona part d’aquesta regió; va posar al seu vassall Kojuro Katakura com a governador. Així que el castell de Shiroishi va ser la residencia del clan Katakure durant 260 anys. Durant aquests anys el castell i la ciutat van prosperar.

Kojuro Katakura va dedicar tota la seva vida a Masamune Date, que va ser el seu mentor, quan era petit. Diuen que Katakura tenia molt bon criteri i que gràcies a això els Date van poder sortir-se’n en moltes ocasions. Va ser l’oficial més important dels Date, reconegut pel propi shogun, Tokugawa. 

L’any 1615, durant el shogunat de Tokugawa, hi havia una llei que restringia molt l’existència de castells (per evitar revoltes i que s’aixequessin en contra seu) i molts van haver de tancar; en aquell moment aquest castell es va salvar de ser desmantellat. 

Quan els Meiji van guanyar la guerra, en el 1874, el castell es va tancar i els Katakura van fugir cap al nord, fins a l’illa d’Hokkaido.

En el passat la riquesa de la gent es mesurava amb kokus. Un koku era una unitat de volum, uns 180 litres. Però també era la quantitat d’arròs que necessita una persona durant un any, que equival a uns 150 kg. Les pagues dels samurais es feien en kokus o es calculava el seu valor d’or en base al koku. Per tant, el seu sou depenia del preu de l’arròs. 

Durant anys el castell va quedar abandonat. No va ser fins al 1995 que es va restaurar el castell. La restauració del castell es va fer el més similar possible a l’original, en fusta de xiprers i de pi, sense utilitzar claus. 

Vaig arribar a la ciutat a les 10 del matí. El camí per arribar al castell estava força ben indicat, tot i que en un punt em vaig despistar una mica, però preguntant i assenyalant el mapa vaig arribar. 

No es veia una ànima; vaig pensar que era per ser massa d’hora, però no. Érem quatre o sis turistes sota la solana. Pels carrers no es veia ningú. Es triga uns 15 minuts des de l’estació. 

Com que no tots els rètols són fàcils d’entendre, vaig passar de llarg de la taquilla. Més amunt hi havia una màquina on podies comprar l’entrada, però no vaig aclarir-me, o sigui que vaig arribar al castell sense haver-la comprat. Per sort, l’home va ser molt amable, i em va vendre l’entrada. Per uns moments vaig pensar que hauria de tornar a baixar a comprar-la. Vist des de la distància fa molt bonic. 

Té tres pisos, prop de 17 metres d’alçada, i em sembla que és el més alt del Japó. Té les parets blanques i es veu molt cuidat. Just passar la porta, hi ha una gran esplanada amb gespa i arbres. Aquest recinte és molt apreciat per la gent d’aquí i s’hi fan moltes activitats. Quan hi vaig ser jo hi havia una furgoneta de premsa i estaven entrevistant a algú, primer als jardins i després el passejaven pel castell. Dins del castell hi ha un petit museu i l’hi estaven ensenyant. 

En aquests jardins s’hi celebra cada any el festival samurai. És el primer dissabte d’octubre. Es fa una representació, en la que els que fan de samurais van vestits com a tals, amb una rèplica de la vestimenta en metall i les armes. Ve gent dels pobles del voltant a veure l’espectacle i participar de la festa. 

Des del pis de dalt es té una bona vista sobre els jardins, la ciutat i l’entorn. A la vora del castell hi ha un temple i també el cementiri dels samurais. Em fan molta gràcia la varietat de figuretes i objectes que deixen com ofrenes. 

Al voltant del castell diuen que hi ha cases que són del període edo, tot i que estan restaurades. Jo no vaig saber veure res especial. Em va semblar un barri residencial. Seguia sense haver-hi ningú pels carrers. La ciutat té uns quants canals, però no arribava a saber al costat de quin cnal estava. Tampoc hi havia gent per preguntar.

Buscava la residencia dels samurais, que estava marcada al mapa. Feia molta calor, no hi havia ni un sol arbre. Em va costar de trobar però ho vaig aconseguir. Quan vaig arribar-hi el primer que vaig fer va ser comprar una beguda a la maquina que hi havia al costat de les taquilles. L’home m’explicava on era la casa a visitar però jo necessitava recuperar forces. La taquilla estava a un costat de carretera i la casa a l’altre. 

És una caseta de fusta, que veus des de fora, les portes i envans estan obert amb el que pots veure la distribució. Una mena de forat a terra on es feia foc i les brases escalfaven i no sé segur si també servia per preparar-ho el te. No hi havia cap explicació en angles. Et diuen que miris la web, que moltes coses estan en japonès. Al jardí hi ha una col·lecció de bonsais. Aquesta casa va ser restaurada en el 1991. 

Era ja l’hora de dinar; estava morta de gana i de calor. Per sort algun carrer que semblava important, ja que era ampla, estava cobert i podies evitar el sol. Tot estava tancat. Botigues, restaurants. Intentava buscar el centre de la ciutat sense èxit. 

Per fi vaig trobar un restaurant! En aquest poble són famosos els fideus. Vaig veure que tenien un cartell amb un menú de 1300 iens. No tenia ni idea de què hi havia al menú. Em van ensenyar una fotografia, en la que no es veia massa clar, em deien moltes coses, em preguntaven alguna cosa, que no entenia. 
Em van servir cafè fred, però jo preferia un refresc. Em van portar una safate amb diferents coses. Uns fideus freds de pasta d’arròs, un bol amb una sopa, que inicialment té aspecte gelatinós i translúcid i després quan remenes canvia de textura i perd la transparència. Era gustosa, amb un cert gust a pollastre. 

Hi havia també un bol amb tempura de verdures i una gamba també arrebossada. A sota hi havia arròs. En un costat, una safata petita amb dos coses que no reconec ni per la forma ni el gust: una és fosca i l’altra groguenca. Un altre bol amb caldo fred de soja, on segons m’han explicat, tenia que tirar els fideus. També hi havia una mica d’amanida. Estava tot molt bo. 

Els fideus de Shiroishi tenen fama, son els noodles umen. Segons la llegenda, hi havia un noi, Miemon, que veient que el seu pare portava molts dies al llit amb problemes estomacals, i que no tolerava res de menjar, va sortir a buscar algú que li digués com preparar alguna cosa que pogués prendre el seu pare. Va trobar a un religiós, que estava de pas, i que l’hi va explicar com preparar uns fideus més digestius. Tenia que preparar-los sense posar-hi oli, només farina aigua i sal. Alimentaven i eren més fàcils de digerir. El pare es va recuperar i es va guarir del problema que arrossegava des de feia anys. 

Una altra de les coses típiques d’aquí son les nines kokeshi; són de fusta amb un cosa gairebé sense forma i el cap. Totes tenen algun toc de pintura vermella. 

I també fabriquen un teixit de paper, washi, que va començar ja a fabricar-se en el temps dels Date. És un material lleuger, fresc i que es pot rentar. Durant un període, a començaments del període edo, només els samurais el feien servir. 

Aquesta tècnica sembla que va venir de la xina, passant per corea, juntament amb el budisme. Es va iniciar a Kyoto i aquí el van desenvolupar els Date i els Katakura. Es feia servir una planta de la regió, el kozo. Els pagesos es dedicaven a la fabricació de paper en els mesos d’hivern i així tenien una altra fon d’ingressos. 

Durant anys però, aquesta tècnica va anar a la baixa. Va ser en el segle XX que es va recuperar aquest sistema tradicional de fabricar paper. Actualment en alguns temple en les grans cerimònies es fan servir teixits de washi. 

L’any 1948 van incorporar millores al material, fent-lo més resistent; aquest nou material s’anomena kamiko. 

Vaig intentar visitar alguna botiga d’artesania o els tallers, però estava tot tancat o no ho vaig saber trobar tot i que en el mapa estava marcat. 

Després de dinar vaig provar sort amb els temples. Segons el plànol hi ha forces temples en aquesta ciutat. No vaig tenir massa èxit. Alguns dels que vaig trobar són actualment cases particulars. D’altres, tot i preguntar a la gent del barri ningú sabia on eren. 

Una veïna d’un dels temples em va acompanyar personalment fins a la porta perquè sinó ni l’hagués trobat. Tampoc hi ha rètols indicant-los. Els que vaig trobar, estaven tancats i al costat sempre hi ha un petit jardí amb el cementiri. 

La ciutat em va semblar molt morta; a part del castell, que sí que val la pena, la resta no vaig saber-hi trobar-hi cap encant. No sé si en una altra època està més animada, però aquell dia no. 

Una cosa curiosa en aquest país és que trobes moltes màquines que venen refrescos però no trobes cap banc on seure i beure tranquil·lament. Així que cansada de deambular per carrers deserts, vaig tornar cap a Sendai.

Rondant per la ciutat de Sendai vaig descobrir el barri de bars i restaurants, kokubuncho. Son carrers estrets amb molta animació quan es fa fosc. A totes les cruïlles hi ha nois i noies fent publicitat dels seus locals. Però fan publicitat només a la gent local. És curiós. 

En el lloc on vaig sopar, la noia que em va servir parlava una mica d’anglès, i l’hi intrigava saber què hi feia a la ciutat. No hi ha masses estrangers. De fet, jo no n’havia trobat cap encara. Els que viuen aquí treballen molt i tenen poc temps per sortir, pel que no és fàcil trobar-los pel carrer.