dimarts, 13 de desembre de 2016

Japó_10: Sendai

Encara vam tenir temps d’anar a buscar alguns temples més per Sendai. Els havíem vist marcats en un plànol, prop de l’estació de Kita, però no era tant fàcil trobar l’accés. Hi ha dos o tres temples de costat, però no estan comunicats entre ells, o no vam saber trobar el pas. O sigui que cada vegada teníem que baixar fins a la carretera i tornar a pujar.

En general s’assemblen molt els uns als altres. Els jardins són molt bonica, especialment el del temple Rinnoji. Aquest temple el va fer construir l’any 1441, un membre del clan Date. I quan Masamune va ser el dàimio de Sendai el va fer traslladar aquí. 

Amb algun altre temple ja he vist això que els traslladen de lloc. Ho trobo curiós. Suposo que ho facilita el fet de ser de fusta. 

Hi ha forces coses que m’han xocat d’aquesta estada per la regió de Tohoku. Una d’aquestes coses era els aparcament de motos a Sendai. Les tenen col·locades amb cadenes, com aquí les bicis. El curiós és que en molts casos el cadenat no està tancat. 

Una altra cosa són les mànigues postisses. Es veritat que viatjant per altres llocs quan trobava japonesos, o potser només són les dones, veia que portaven mitges mànigues, que tapen des del canell fins al colze o una mica més amunt. Es poden posar i treure amb facilitat. I el que em va fer gràcia és veure botigues on venien mànigues. 

En una botiga vaig veure un maniquí d’home, només de cintura cap avall, ja que era per ensenyar uns pantalons. El curiós era la posició: estava pelgat per la cintura, com fent la típica reverencia. Suposo que era per ensenyar que encara que facis aquest gest, no s’estripen. 

A les nits anàvem al barri dels restaurants i copes, A l’igual que quan hi havia anat jo sola, els nois i noies que estaven a les cruïlles intentant captar clients no ens feien ni cas, encara que algun dia érem 7 o 8 persones. 

En alguns restaurants tene el menú amb fotografies, altres no. Un cop vam preguntar a una noia que sabia una mica d’anglès, perquè ens recomanés alguna cosa que assenyalar de la carta. I algun altre dia va ser a l’aventura total. Assenyalar una línia plena de símbols incomprensibles i confiar que el que et duguin sigui més o menys al teu gust. El meu problema eren els picants. Encertar que no fos picant!

Me’n vaig adonar de que hi havia pocs nen pel carrer. Tampoc era fàcil trobar botigues de joguines. Algú que va estar preguntant a parelles joves amb nens on en podia trobar no va aconseguir comunicar-s’hi. 

En els carrers coberts, restaurants, botigues, i per allà enmig, un petit temple. Sales de joc, maquines de karaoke a peu de carrer... una diversitat curiosa. 

Un vespre vam tastar el sake, la beguda tradicional japonesa que prové d ela fermentació de l’arròs. Ens van preguntar si el volíem fred o calent. Jo no sabia que es podia beure de les dos formes. Em sembla que el van portar fred. El serveixen en unes gerres de ceràmica i en vasets petits. Estava força bo. 

Un parell d’estrangers que estan treballant aquí m’explicaven que són horaris de treball intensos, que no saps mai quin cap de setmana podràs tenir lliure i fer plans per visitar una mica la regió. Em va semblar que duien una vida molt dura. 

Aquesta activitat intensa es va veure ja en el congrés, que començava a ¾ de 9 del matí i no es parava fins a les 9 del vespre. La pausa pel dinar era molt breu. El que s’ha de reconèixer és que complien els horaris de forma estricte. No es donava l’opció a que un s’allargués més del compte xerrant. L’obligaven a parar. 

El dia de marxar el meu vol sortia a primera hora del matí. Vaig anar d’hora a l’aeroport i em vaig trobar que estava encara tancat. L’obrien una hora abans de la sortida del vol. No se m’havia acudit preguntar-ho a l’hotel i ells tampoc m’ho van dir. Clar que la comunicació amb la gent de la recepció era molt limitada, per no dir nul·la. No hi havia forma d’entendre’s. 
Tot i que obren l’aeroport amb el temps molt just, després va anat tot molt be. A Sendai mateix em van donar les tres targes d’embarcament, fins a Tokio, la de Brussel·les i la del darrer vol que em portava a Barcelona.