dimarts, 6 de desembre de 2016

Japó_5: Kakunodate

Per anar a Kakunodate des de Sendai s’agafa el shinkansen, que són els trens d’alta velocitat. Cal reservar seient i t’indiquen el numero de vagó i el seient. A l’andana hi ha marcat a terra on hi haurà l’entrada a cada vagó. O sigui que resulta força senzill.

L’estació de Sendai té dos pisos, i el shinkansen s’agafa al pis de dalt. En aquest pis tot està encara més cuidat i net; on hi ha diferencia és en els lavabos de la planta baixa on hi ha més moviment de gent i els d’aquest pis on hi ha el trens més cars. 

Un cop a l’andana, es qüestió de fixar-se en les marques que hi ha al terra, que indiquen on s’atura cada vagó. Està marcat també on posar-se i fer la cua per pujar, de forma que no destorbi als que baixen del tren. 

Kakunodate està a 262 Km de Sendai. Es puja cap al nord, fins a Morioka, que està a 160 Km i després es va cap a l’oest. Em va semblar entendre que algun tram de via per sobre Morioka no estava operatiu. El tren que havia agafat era la fusió de dos. Feien el tram Sendai-Morioka conjunt i un cop allà es dividia. Uns vagons continuaven fins a Akita, que era la branca que tenia que agafar jo, i els altres continuaven cap al nord. 

Era un tren molt llarg, jo estava al vagó 15. A Morioka la parada va ser força llarga, comparat amb la de Sendai on tan sols s’havia aturat dos minuts. De totes formes, no va ser més de cinc minuts, que ja havien separat els dos trens i tornàvem a estar en marxa. 

El tren molt confortable, però els respatllers dels seient son molt alts, preserven la privacitat dels seus ocupants, però per veure el panel lluminós que informa de les parades em calia estirar molt el coll. 

En tots els trens et recomanen que no facis servir el mòbil. I en aquest que el teclat de l’ordinador estigui en silenci per no destorbar als altres passatgers. Em fa gràcia perquè no prohibeixen les coses, sinó que son recomanacions. Com et recomanen que reprimeixis el desig de fumar pel carrer, o de parlar pel mòbil en llocs públics...  

L’estació de Kakunodate també hi ha les marques a terra d’on s’atura cada vagó. L’hi vaig agafar gust a anar en tren! Veus el paisatge, pots observar a la gent i està tot tant ben indicat que no hi ha pèrdua encara que no sàpigues l’idioma. 

El paisatge que es veia des del tren era muntanyós i molt verd. Kakunodate es troba envoltat de muntanyes per tres bandes i el riu Hinokinai flueix per la banda sud. 

La ciutat castell de Kakunodate es va fundar en el 1620, pel dàimio (senyor feudal) Yoshikatsu Ashina. Inicialment es va construir sobre un turó d’aquí a la vora, però va patir una sèrie de desgràcies (inundacions i incendis) i de seguida la van traslladar a on està ara.

Del castell d’aquella època no queda res. El que l’ha fet famosa és que es conserva el barri on vivien els samurais ara fa 380 anys. De fet, la ciutat té dos barris ben diferenciats: el dels samurais i el dels comerciants. 

Quan vaig arribar a la ciutat vaig anar a informació i turisme que està al costat de l’estació. Em van donar un plànol i em van indicar quines són les cases dels samurais que valen més la pena visitar. També em van donar un altre plànol on estaven marcats els restaurants, però estava en japonès, pel que no em va servir de gran cosa. 

En el barri samurai hi vivien 80 famílies, Ara teòricament hi ha 6 cases obertes al públic, però jo en vaig trobar alguna que indicava al mapa que estava tancada. Les dos mes importants son la Aoyagi i la Ishiguro. 

Hi ha un carrer principal, amb les cases de fusta a banda i banda, que queden tapades per les tanques de fusta que les envolten. Totes tenen jardí amb grans arbres, que fan ombra sobre el carrer. Es poden veure algunes cases noves construïdes en el mateix estil, que no desentonen gens. 

Aquí vaig entendre una mica més les jerarquies que van existir al Japó. Els samurais eren guerrers que podien servir al dàimio (senyor feudal) o al shogun. Els shoguns eren senyors de la guerra. Els samurais eren lleials al seu senyor i només a un. A canvi dels serveis que li oferien rebien terres i /o un salari. El dàimio a més de controlar als samurais també era responsable dels residents en el seu territori, els artesans i comerciants. 

Entre el 1603 i el 1867 el shogunat estava en mans del clan Tokgawa; era el període edo, ja que la seu del shogunat estava en la ciutat que duia aquest nom que és on ara està Tokio.

El sistema feudal es va acabar quan els samurais del sud van fer un cop d’estat per restablir el poder imperial, que va donar lloc al periode Meiji. Això va ser en el 1867. Es va instaurar llavors una monarquia constitucional amb l’emperador com a cap d’estat.

La casa dels Aoyagi. El fundador d’aquest clan era vassall d’Ashina en el 1570 i inicialment vivien a uns 350 Km d’aquí. En el 1603 quan Ashina es va traslladar aquí el van seguir. Ara be, els Ashina només van governar durant tres generacions, així que la família Aoyagi després van servir al següent senyor feudal, Satake-Kita. Aquest va donar-li major responsabilitat. Al llarg de 200 anys la família va tenir major poder i també més recursos econòmics. Van adquirir un elevat estatus social. 

En acabar-se el període feudal, la família Aoyagi va aconseguir preservar les terres. En el 1902 un membre d’aquesta família va ser nomenat alcalde de Kakunodate. 

En l’època feudal les portes de les cases simbolitzaven l’estatus social de la família que hi residia. La porta de la casa Aoyagi va ser construïda en el 1860, quan el dàimio els hi va donar permís com agraïment per alguna cosa. 

La casa té tres entrades que porten a àrees separades on hi accedeix diferent gent. 

La porta frontal, ben decorada i el vestíbul porten a la sala pels convidats. Però tan sols les visites de molt alt nivell entraven per aquí. Gairebé mai es feia servir. Des d’aquesta sala tenien bones vistes al jardí. 

La segona porta dóna a la part on vivia la família. Per aquí entrava la família i els amics propers. A la dreta hi havia l’habitació del cap de família, i a l’esquerra el menjador. La tercera porta dona a la cuina i era la que feien servir els servents. 

A l’armeria es pot veure una col·lecció d’armes d’antiguitats diverses, des del segle XV fins al XIX. Les armadures lacades són espectaculars. 

També es poden veure quimonos de seda que havien donat els samurais a les novies pel casament. 

Es poden veure també objectes de la vida quotidiana durant el període edo. Una de les coses que em cridava l’atenció era el calçat. 

Hi ha un espai dedicat a la traducció del primer tracta d’anatomia de l’holandès al japonès, l’any 1774. Si no recordo malament, era una obra en cinc volums; Sugita Genpaku era el traductor, però la importància que té aquí aquest llibre és per que les il·lustracions del cos humà van ser obra d’un samurai nascut en aquesta ciutat i que era parent del clan familiar Aoyagi, el seu nom era Odano Naotake.

Hi ha uns quadres en els que es combina la pintura amb el relleu fet amb teixits com seda o cotó, em sembla que s’anomenen oshi-e. Ho fabricaven les dones dels samurais i els seus fills, per vendre-ho i augmentar una mica els seus ingressos. 

Hi ha un gramòfon i un fonògraf originals; el fonògraf marca Edison. Hi ha també moltes càmeres de fotografia, algunes molt curioses; entre elles una Leica. 

El jardí és ombrívol i molt agradable. Diuen que hi ha plantes rares, com un tipus de cirerer que només es troba en aquest jardí. Hi ha també en un racó un antic cotxe de bombers. 

En una sala al costat de la botiga hi ha un home treballant la fusta. L’especialitat d’aquí és utilitzar l’escorça de cirerer. Recobreixen objectes de fusta, es fa servir molt en caixes i contenidors per te i tabac ja que protegeix el seu contingut. Aquesta tècnica va ser inventada pels samurais fa uns 200 anys. 

Per visitar aquesta casa es triga una hora ben bona. Després vaig anar a la casa dels Ishiguro que és la més antiga de totes. Diuen que són els descendents d’aquesta família els que la conserven i l’ensenyen als visitants. A l’igual que l’altra, s’ha de pagar entrada. 

Aquesta família havia sigut una de les de més prestigi. La porta va ser construïda en el 1809 i el jardí té més de 250 anys d’antiguitat. És un jardí molt agradable. Com en l’altra casa, és molt ombrívol, amb arbres impressionants. 

El graciós de la visita a aquesta casa va ser el tema del guia. Em van dir que em farien una vista guiada en anglès. Va venir una noia, duia un portafolis amb una col·lecció de textos escrits en anglès. La noia no parlava gens d’anglès. Em va ensenyar el primer full on estava escrit que primer m’explicaria i després podria fer fotografies. Ella anava parlant en japonès i m’indicava el que tenia que llegir, al mateix temps m’anava assenyalant les coses. Ho vaig trobar molt enginyós. 

Em va ensenyar com utilitzaven les ombres que feia la gelosia en una paret per decorar la del costat. Hi havia una tortuga, que és un símbol de felicitat. 

També em va assenyalar la diferent forma de disposar els tatamis. El tatami és una mena d’estora que recobreix el terra de les cases. Són peces totes de la mateixa mida; antigament i no sé si encara és així, la mida d’una habitació es donava en nombre de tatamis que es necessiten per cobrir-la. 

En aquesta casa, en la sala principal estaven col·locats en fila, sense creuaments. La mida d’una de les peces era l’espai que ocupaves, per exemple per fer una reunió amb algú important. No podies passar d’una fila a l’altra. Si ho he entès be, llavors ningú més podia seure en aquell tatami. 

En canvi en una altra habitació els tatamis estaven entrecreuats, i llavors és com si dins de la mateixa habitació hi hagués diferents espais, cadascú el del seu tatami. 

Les portes que divideixen espais o habitacions en paper. Hi havia uns quimonos, de núvia, que em va dir que per la mida semblaven d’una noia molt jove. Deia que eren petits, tot i que a mi em semblaven molt amples.
 
Hi havia altres cases tancades i un xic abandonades. En alguna hi ha un temple. Hi havia algun turista, però molt pocs; no devíem ser més de deu o quinze persones corrent per allà. 

Quan ja vaig donar la vista del barri dels samurais per acabada vaig buscar un lloc per dinar. Com ja era habitual, no entenia res; ja començava a acostumar-m’hi. Vaig prendre unes broquetes de pollastre; el curiós és que els trossos de pollastre estaven amb la seva pell. Un altre dia em va semblar veure unes broquetes de pell de pollastre. Ho vaig trobar sorprenent.

Una altra de les atraccions de Kakunodate és el passeig al costat del riu Hinokinai. El camí està flanquejat per cireres, i la millor època per veure aquest indret és al mes d’abril, quan els cirers estan en flor i es passa per un túnel creat per les branques dels arbres plenes de flors. Com que no era l’època, el camí estava molt mort. Era agradable, ja que estaves a l’ombra, però no hi havia ningú. Les fotografies que havia vist d’aquest indret eren espectaculars; la realitat a finals d’agost era força diferent. 

Els cirerers ploraners són un símbol de la ciutat. Hi ha més de 400 cirerers, descendents d’arbres trasplantats des de Kyoto, fa uns 300 anys. Hi ha 152 d’aquests cirers que estan considerats monuments nacionals. 

L’altre cantó de la ciutat correspon a l’antic barri dels comerciants. Aquí va ser el primer lloc que vaig veure un carrer amb porxos de fusta i taules i bancs per seure! Aquí vaig poder passar una estona asseguda, prenent una coca-cola, en una curiosa ampolla de llauna, i xocolatines. Era un carrer solitari, tot i ser cèntric; en tota l’estona que vaig estar allà no va passar ningú. Una sensació molt curiosa. 

Les cases dels comerciants eren diferents a les dels samurais. Una d’elles estava oberta, convertida en botiga. Combina la fusta i la totxana; no sé si era així originalment o és en la restauració. Les altres cases estaven tancades. 

Hi ha un edifici de totxana vermella, que és del període Meiji; és un antic magatzem, Ando Jozo Miso. Al costat hi ha una font i el rètol que hi ha diu que és l’aigua que es feia servir per destil·lar el miso i la salsa de soja. Segons el que he trobat per internet, la soja quan fermenta és la que dóna lloc a una pasta, que és el miso i el líquids és la salsa de soja. Per aquí venen aquests dos productes preparats segons la recepta tradicional, de fa més de 150 anys. 

Aquest magatzem teòricament és de les coses que es podia visitar, però està tancat. Un home m’explica que falten diners, que per això tot està tancat.

En tota aquesta zona del nord sembla que els efectes colaterals del tsunami del 2011 segueixen presents. Hi ha algunes cases arreglades, però no es veu ningú pels carrers. 

Vaig continuar carrer enllà a veure si trobava un temple que estava marcat en el plànol de la ciutat, el Shinmeisya. Aquí hi ha un monument dedicat a Masumi Sugae. 

Masumi Sugao (o al revés Sugae Masumi, no sé com s’escriu ja que ho he vist d eles dues formes) va ser un escriptor i viatger del període Edo.

Va néixer l’any 1754 prop de Nagoya, al centre del país. Quan tenia 29 anys va emprendre un viatge cap al nord amb la intenció de trobar la forma d’arribar fins a l’illa que actualment es coneix com Hokkaido. Cinc anys més tard, en el 1788 hi va arribar creuant l’estret de Tsugaru. Es va quedar en aquesta illa quatre anys, aprenent la llengua local i escrivint un diccionari ainu-japonès. 

Després va tornar a l’illa principal, Honshu i va viatjar per la regió de Tohoku. No va tornar mai a la ciutat natal ni cap el sud de l’illa. El seu viatge el va dur fins a Kakunodate, on va morir el 1829 als 75 anys. 

Els últims anys es dedicava a topografiar la regió de Tohoku, però va morir abans d’acabar aquest projecte. 

Al llarg dels seus viatges prenia nota de tot, dibuixava, pintava, escrivia poemes... intentava plasmar tot el que l’hi explicaven i el que observava. No ho feia amb l’objectiu de publicar-ho i segons diuen, no feia judicis sobre el que l’hi deien. Simplement ho registrava. Va ser molts anys després de la seva mort, en el 1966 quan es va publicar la seva obra. 

El temple de Shinmeisya estava tancat, i amb un aire una mica polsos i descuidat. No mereixia massa la pena fer la caminada fins aquí, a plena solana. La cosa positiva és que he descobert qui era Masumi Sugae, del que no n’havia sentit a parlar mai. M’agrada això d’observar i no jutjar les coses. 

Acabada la visita de la ciutat vaig agafar el tren de tornada amb ganes de veure una mica de gent, i això a Sendai no en falta. 

Trobo que la gent per aquí és molt amable; em disculpen quan faig errades de protocol o educació, em cedeixen el pas... i ens comuniquem per gestos. ‘ha sorprès descobrir que són molt xerraires. Vesteixen de forma clàssica, els nois pantalons molt ajustats (no texans), generalment foscos, negre o gris, camisa blanca. Van tots amb la tovalloleta per eixugar-se. Als llocs de menjar no acostuma a haver hi tovallons. I de seguida et deixen el compte boca avall, perquè quan el vulguis no t’hagis d’esperar.