dijous, 8 de desembre de 2016

Japó_6: Matsushima

Matsushima es troba a la costa est del país, no gaire lluny de Sendai. En aquesta badia hi ha 260 illes cobertes de pins; algunes habitades altres únicament unes roques sobresortint de l’aigua. El nom de Matsushima és una combinació de la paraula illa i pins. Diuen que és un dels tres llocs més bonics de Japó.

El tsunami i terratrèmol del 2011 va afectar molt aquesta zona, tot i que la barrera que formen les illes va frenar la força de l’aigua i els danys van ser menors del que es podia haver esperat. Tot i així, encara hi ha edificis que no s’han restaurat. De fet, hi ha sis ciutats al voltant de la badia. 

Nosaltres (ja m’havia trobat amb els meus companys) vam anar amb tren fins a Hon-shiogan i allà vam agafar un vaixell que fa un recorregut entre les illes fins arribar a la població de Matsushima. 

Com que era temporada baixa, hi havia molt poc turisme i vam haver d’esperar força estona fins que va sortir una excursió. Havia llegit que era millor fer el recorregut en aquest sentit i no a la inversa, que el fa molta més gent. I és cert, a la terminal del ferry estàvem esperant quatre gats, mentre que del vaixell que arribava provinent de Matsushima va baixar moltíssima gent. 

Va ser un gust que anés gairebé buit el vaixell. Et podies passejar amunt i avall i ningú et destorbava a l’hora de fer fotos. El recorregut dura uns 50 minuts. Algunes de les illes estan molt erosionades i han agafat formes curioses. 

Ja des de ben antic s’havien escrit poemes sobre aquesta badia, els waka, poema tradicional japonès. Diuen que el famós poeta de haiku Matsuo Basho quan va arribar aquí per primer cop es va quedar sense paraules. 

El primer lloc on vam anar va ser a l’illa Oshima, a la que s’hi arriba creuant un pont pintat de vermell. El tsunami del 2011 va destruir el pont però s’ha refet de nou. 

És un dels llocs més sagrats d’aquesta badia ja que hi ha coves i memorials budistes. Les figures en pedra que hi ha en les coves són molt curioses; si no recordo malament, a Yamadera també n’hi havia d’aquest estil. Son blocs geomètrics, esfèrics, trapezoïdals, prismes.. formes que combinades donen la idea d’una figura humana. 

Fa mil anys en aquesta illa hi va viure un monjo budista, que hi va passar 12 anys meditant. La llegenda diu que l’emperador l’hi va enviar 1000 pins i que per això ara aquesta illa i les demés estan cobertes per aquest tipus d’arbre. 

El contrast del verd amb la pintura vermella del pont és molt bonic. L’entorn és agradable, amb les coves i les pedres amb escrits gravats, que corresponen a poemes de Matsuo Basho. El temple que hi ha a dalt, en fusta, sense pintar. 

La casa de te Karantei, està també a tocar de l’aigua. Aquest edifici formava part del castell de Kyoto i l’hi van regalar a Date Masamune, el dàimio de Sendai, que la feia servir en el segle XVI per allotjar-hi els convidats.

Després vam anar cap al temple Godaido. També es troba en una illa unida a terra ferma per un pont pintat de vermell. És el que està més cèntric. Aquest temple va ser construït en l’any 807 i després reconstruït per Date Masamune en el 1604. Diuen que és famós perquè aquí hi ha cinc imatges del buda de la saviesa. Ara be, aquestes imatges només es poden veure en una cerimònia especial que té lloc cada 33 anys!

Aquí si que hi havia força gent. El temple és de fusta, sense pintar i bastant decorat. Un home em va fer veure de que les figures d’animals que hi ha són totes diferents. No recordo és el simbolisme que tenien. 

Contrasten els temples amb la pàtina que dóna el pas del temps i les construccions modernes. Aquí sí que hi ha moltes botigues de records i artesania. És un dels llocs més turístics de per aquí; per sort no era temporada alta.

En una de les moltes botigues que hi ha vaig poder veure unes làmpades de paper amb la forma de les nines típiques de la regió. 

El temple de Zuiganji està a la part alta de la ciutat. És tresor nacional i un dels temples del budisme zen més famosos de la regió de Tohoku. El va fundar un monjo budista que estava aquí per difondre la seva religió pel nord del país, l’any 828. 

Aquest monjo és el que després va construir els temples de la muntanya de Yamadera i el de la plana de Hiraizumi. En aquella època aquest territori eren les terres frontereres del nord. Aquí hi venien en pelegrinatge monjos des de diferents punts del país, tant llunyans com Kyoto. Durant segles els monjos van estar vivint aquí en coves al voltant d’aquesta badia. 

Al llarg d’aquests segles no es va fer un manteniment del temple. I va ser Date Masamune el que en el 1609 el va reconstruir, i és el que veiem ara. El va convertir en el temple familiar. Diuen que no va escatimar costos, va fer portar fusta de prop de Kyoto, va fer gravats i va cuidar molt la construcció i decoració. 

Aquest temple pertany a la secta Rinzai del budisme zen. El budisme zen al Japó té tres branques, i aquesta n’és una, que es va establir aquí en el 1191.

Abans d’arribar al que és pròpiament el temple, hi ha una sèrie de coves que es feien servir com a cementiri; aquí s’hi guardaven les cendres dels difunts. Van estar en ús des del 1192 fins al final del període Edo, en el 1867. N’hi ha de diferents mides, així com làpides i escultures en diversos estils. Suposo que és degut a que són de diferents períodes. Hi ha les imatges tipus blocs geomètrics i altres molt més elaborades. 

En una de les tombes hi ha penjats uns collarets de grues de colors. És un dels símbols d’Hiroshima. Hi havia una nena d’aquesta ciutat que quan estava a l’hospital malalta de leucèmia, algú l’hi va dir que si feia 1000 grues de paper se li complirien els seus desitjos. Va morir sense haver arribat a les mil. Les seves companyes de classe van acabar de fer-les. A la que t’hi fixes, te n’adones de que en molts llocs apareixen collarets amb aquests ocells de paper.

Hi ha diversos edificis, un d’ells la cuina, un altre és el temple principal. El conjunt és molt bonic, la fusta treballada, ben conservat. Diuen que van venir artesans de Kyoto per fer els treballs fins. 

L’any 1611 l’ambaixador espanyol Sebastian Vizacino va visitar aquest temple, invitat per Date Masamune. Diuen que va dir: el millor edifici del món construït en pedra és el palau de l’Escorial de Madrid, i el millor del món construït en fusta és el temple Zuiganji. 

Al costat d’aquest temple hi ha el temple Entsuin. Aquí hi ha el mausoleu del net de Date Masamune que va morir als 19 anys. El jardí és molt bonic; sorra blanca amb pedres que representa la badia de Matsushima amb les seves illes. 

Aquest temple el va construir Data Tadamune, el segon dàimio de Sendai, fill de Masamune. El va fer construir a la mort del seu fill, que hi ha rumors que diuen que el van enverinar. Un dels edificis era la casa d’estiu del noi que va morir que després van traslladar aquí. 

Hi ha també coves amb imatges de Buda i un bosc de bambús impressionat. A l’interior les pintures són molt boniques. No deixen fer fotografies, és una llàstima perquè ara ja gairebé no recordo com eren, només sé que em van impressionar, que és el que tinc apuntat.

Al costat encara hi ha un altre temple, Tenrinin, on hi ha el mausoleu de la princesa Iroha, filla de Date Masamune. Estava tancat. En el jardí imatges de Buda amb alguna tela vermella, com és habitual per aquestes terres. 

Després vam anar a passejar una mica per la ciutat. Algunes botigues tenen una gran bola penjada a l’entrada; serveix per indicar que allà destil·len sake, o potser només és que el venen. 

És una ciutat moderna, en la que es barregen els edificis nous amb els temples antics i restaurats. És un dels llocs més turístics de la regió de Tohoku, i a mitja tarda quan els turistes anem marxant, la ciutat queda molt tranquil·la. 

De totes formes, com que no és ple agost, no hi havia massa gent. Ara be, comparat amb el que havia vist aquest dies, que no havia trobat a gairebé ningú, això estava ple. Tot és relatiu.