dissabte, 10 de desembre de 2016

Japó_7: Hiraizumi

Per anar a Hiraizumi, que està a uns 100 Km de Sendai, vam agafar dos trens, primer el shinkansen fins a Ichinoseki i allà vam canviar de línia, del tren ràpid al convencional. Es triga una hora.

Els conjunts de temples que es veuen aquí son els del segle XII amb les reconstruccions que s’han anat fent al llarg dels segles. Ara be, s’han trobat les restes de temples anteriors. 

Els primers temples d’Hiraizumi es van construir cap a l’any 850; va ser el monjo Ennin que va fundar el primer temple de Chuson-ji. Aquest monjo era el tercer abat de la branca del budisme anomenada Tendai o de la terra pura. 

A Ennin se’l coneix també com Jikaku Daishi, que em sembla que és un títol, honorífic, com de gran mestre. 

Aquest monjo va estar nou anys viatjant com a pelegrí per la Xina de la dinastia Tang, per aprofundir en el budisme. Va ser un dels grans viatgers de l’època. Ell també va fundar un dels temples de Yamadera i de Matsushima. Tots aquests temples els va visitar el poeta de haiku, Matsuo Basho.

Cent anys abans, en el 750 es va descobrir or, per primer cop, al Japó. No sé si aquests primers temples tenien or o tot és en els dels segles següents. 
Hiraizumi va entrar a formar par de la història de Japó en el segle XII, quan el clan Oshu Fujiwara controlava el nord de l’illa de Honsu, o sigui pràcticament tota la regió de Tohoku. 

La família Fujiwara eren ja una família important de Kyoto; un dels seus joves va ser nomenat governador del que ara és la regió de Tohoku. Un cop allà, es va casar amb la filla d’un cap local, els Abe. Però aquesta família Abe, amb els anys va acumular molt poder en la regió i això no va agradar a la cort imperial, que va enviar a algú per controlar o supervisar les coses en les terres del nord. 

Això va generar tensions entre els diferents grups que van desencadenra una guerra que va durar nou anys. El noi Fujiwara va morir i van obligar a la vidua, de la familia Abe, a casar-se amb un fill del clan vencedor. Va haver-hi encara una altra guerra de tres anys. Al final, l’únic supervivent que podia reclamar el poder era Kiyohira, que tenia sang dels dos clans rivals. En aquestes guerres va perdre a la seva dona i el fill. 

Kiyohira es va traslladar aquí a viure, cap a l’any 1100. Va ser el primer del clan Oshu Fujiwara a governar aquesta regió. La ciutat està envoltada per tres bandes per rius i per l’altra cantó hi ha muntanyes. Per tant, era una ubicació molt estratègica en el nord del país, ja que la carretera més important que uneix el nord amb el sud ja passava pel centre d’aquesta ciutat. 

L’objectiu de Kiyohira era crear una comunitat basada en els principis i ideals del budisme. Volia crear un lloc de pau en el nord de Japó. No es van escatimar recursos, com es pot veure en els temples que hi ha. 

El primer que va fer va ser encarregar la fabricació d’uns reliquiaris d’or amb una imatge del buda Amida, i distribuir-los cada 106 metres, al llarg de tota la ruta que uneix el nord (Aomori) amb el sud (Fukushima). Amb això es volia marcar el territori d’on era sobirà però al mateix temps es volia apaivagar els esperits de tots els morts en les guerres, tant dels amics com dels enemics.

En aquesta branca del budisme Amida és el més important de tots els budes. Representa la força vital que ens sustenta, el nostre jo transcendental. A més dóna amor incondicional i compassió universal. En aquesta branca del budisme es considera que l’alliberament espiritual està a l’abast de tots. 

Després d’això va fer construir el temple de Chuson-ji. Hi ha 9 imatges del buda Amida, molt grans, en or; la més gran té 9 metres d’alçada. En una altra sala hi ha 100 imatges del buda històric Shakyamuni. No va escatimar recursos ja que volia ser un centre de pau i el centre del budisme del mon. 

El més impactant d’aquest temple és una sala que està tota recoberta d’or; es va acabar de construir quatre anys abans de la mort de Kiyohira. 

Un altre llegat d’aquest senyor feudal van ser les 5300 copies del cànon budista, en les que les línies estan escrites alternant or i plata, sobre un paper blau. S’ha convertit en un símbol d’Hiraizumi.
 
Amb la construcció del temple va començar a arribar molta gent a la ciutat, ja que es van fer venir els millors artesans de Kyoto, i també els millors monjos per habitar aquest temple. Per tant, al ciutat necessitava poder allotjar a tota aquesta gent, necessitava mercats, comerços, habitacions... I poc a poc van anar millorant les infraestructures convertint a la ciutat d’Hiraizumi en un centre pròsper i de molt moviment. 

Gràcies a l’arribada de gent d’altres llocs, mercaders i artesans, es va convertir en un important centre d’intercanvi cultural. 

El conjunt de Chuson-ji tenia més de 40 temples i més de 300 residencies per monjos. En l’escrit que va fer Kiyohira el dia de la consagració del temple deia que qualsevol viatger que arribés aquí, fos quina fos la seva condició o classe, rebria les benediccions de Buda. 

Kiyohira va morir als 73 anys, en el 1128. El van enterra segons el seu desig, en aquest temple, per poder seguir vetllant per la pau en aquest territori del nord. 

Hi ha una flor de lotus, a la que anomenen el lotus de Chosun-ji, que té els seus orígens en una llavor que es va descobrir cap als anys 1950 quan es feien uns exàmens de les tombes dels senyors del clan Oshu Fujiwara. 

Enganxat en un dels cascs es van trobar unes llavors de lotus, que havien estat allà enterrades durant més de 800 anys. Una d’aquestes va sobreviure i va florir un mes de juliol. Els pètals d’aquestes flors d’origen antic són mes prims que les altres espècies que hi ha. 

El va succeir el seu fill Motohira, que seguint el somni del seu pare va fer construir un altre temple, Motsu-ji, que té una certa influencia de l’estil arquitectònic de la capital. Segons els registres que hi ha, aquest temple era més gran que el de Chosun-ji. Aquí tampoc van escatimar en materials. 

L’encarregat de l’obra va ser un artista de Kyoto, al que se l’hi va pagar amb uns quants quilos d’or, 50 cavalls, robes de seda i molts altres productes que van sorprendre, per la seva qualitat i quantitat a la gent de la capital. 

Obra de Motohira és que va finançar la transcripció del sutra del Lotus en honor al seu pare. Aquest sutra té 60.000 caràcters i la transcripció es va fer tota en un dia. 

Des de l’any 1997, en memòria de Kiyohira i Motohira, un cop l’any es fa una transcripció d’aquest sutra del Lotus, en un dia. Hi participen més de cent persones. 

Motohira va morir l’any 1157 als 53 anys i el va succeir Hideira, que va seguir la tradició de transcriure sutres. Va finançar la transcripció del cànon budista complet, escrit en lletres d’or sobre paper blau. Per això se’l coneix com el cànon blau i daurat. Ell també va fer construir un temple. 

Ara be, el temps que l’hi va tocar viure a Hideira era complicat i molt convuls. Va aconseguir mantenir la neutralitat i evitar una nova guerra en aquest territori. Però després de la seva mort van tornar els conflictes i va ser la fi del clan Fujiwara. 

Nosaltres vam començar la visita pel que està més a prop de l’estació que és el el temple Motsu-ji. A la base hi ha les restes i els jardins d’un altre temple que havia fet construir la dona de Motohira. És el temple Kanjizaio-in.

També hi ha restes de columnes i fonaments d’uns temples anteriors, dels que ja se’n parla en escrits del segle XII. Segons aquests escrits hi havia una sèrie de construccions en fusta a banda i banda el camí. 

El temple de Motsu-ji estava compost per diferents construccions, 40 temples i més de 500 residencies per monjos. Queda molt poc dels edificis del segle XII. El seu jardí té molta fama per tot el Japó, per la seva bellesa. 

Quan va decaure el clan Oshu Fujiwara tots els edificis van quedar malmesos per incendis però els jardins es van salvar. El disseny del jardí del temple Motsu-ji era el típic del segle XI, l’estil sakutei.

El jardí estava construït al voltant d’un llac, amb unes roques formant illes; al menys una d’elles estava unida al temple principal per un pont. 

En l’època dels Fujiwara un dels passatemps era reunir-se en aquests jardins, recitar poemes i beure sake. L’any 1986, per celebrar el 800 aniversari de la mort de l’últim senyor feudal del clan, es va recuperar aquest passatemps. La gent es vesteix de forma tradicional, s’asseuen al voltant del rierol que alimenta el llac, on hi ha un bol amb sake, que es desplaça amb l’aigua. La gent recita poemes i pren un glop de sake del bol quan acaba i l’hi passa pel davant. Hi ha algunes fotografies d’aquest festival que es fa en el mes de maig. 

Els jardins amb el llac i el bosc al darrera són molt bonics. Com que s’apropava la tardor, els arbres anaven canviant de color, apareixent les primeres tonalitats vermelloses. És una visita molt relaxant. 

Després vam anar fins a l’altre gran complex de temples, el de Chuson-ji. Els arbres que es van trobant en el camí de pujada diu que tenen més de 400 anys. A banda i banda del camí es van trobar petits temples, sempre en fusta, sense pintar. Les imatges que hi ha canvien d’uns als altres. N’hi ha de ben curioses. 

En aquests temples encara hi viuen monjos, uns 20 o 25 i fan cerimònies. Em sembla que vaser en el de Motsu-ji que en vam trobar uns resant. Els altars són molt curiosos, molt diferents als d’altres llocs budistes. La majoria són nous, tot net, brillant.

Davant de cada temple, la font per fer les ablucions. Hi ha cartells que expliquen com fer-ho. Amb una mena de cullerot es tiren aigua per les ans, que fan relliscar més o menys fins al colze, primer un braç, després l’altre. I després la boca o els llavis. Jo no em vaig aprendre el ritual, tampoc vaig provar de fer-lo. 

També hi ha els encensers, on es claven barretes d’encens. En general recipients metàl·lics, ben treballats, plens de sorra blanca, on hi claven les barretes. 

Molts sostres estan restaurats i em fa gràcia el detall de les canalitzacions per recollir l’aigua de pluja i que no caigui de forma descontrolada a terra.

El bosc en aquest altre recinte també és impressionant, especialment el bosc de bambús.

En aquest temple s’hi fan un munt de festivals, com en molts altres temples del país. En un d’aquests festivals totes les actuacions són fetes pels monjos del monestir. Es fan les representacions que es feien en el passat quan l’emperador Meiji venia a la regió de Tohoku. Moltes de les danses i representacions estan dedicades a la pau i a desitjar una vida tranquil·la i prospera per tothom. Amb tots aquests festivals es vol preservar les tradicions i les obres del passat.