dilluns, 12 de desembre de 2016

Japó_9: Nikka i cascada Akiu

Ens van portar d’excursió a veure la destil·leria de whisky Miyagikyo. Com que era l’hora de dinar, ens van donar una caixa amb el menjar i una ampolla de te fred, que és el que acostumen a beure aquí i vam pujar a l’autocar. Vam anar menjant pel camí fins allà. Una mitja hora de trajecte.

Masataka Taketsuru va néixer el 1894 a 60 Km de Hiroshima. La seva família tenia una fàbrica de sake (beguda que s’obté de la fermentació de l’arròs) des del 1733; per poder continuar amb el negoci familiar i sabent que l’art per obtenir un bon sake és molt delicat i precís, va estudiar química a la universitat. 

Ara be, a l’igual que altres joves d’aquell temps, l’intrigava el whisky escocès i va decidir dedicar la seva vida a aquesta beguda. Va tenir l’oportunitat d’anar a escòcia i d’estudiar a la universitat de Glasgow. 

Va ser el primer japonès en estudiar la fabricació del whisky. L’any 1920 va tornar al Japó, casat amb una escocesa, Jessie Roberta, coneguda com Rita. Va entrar en una empresa que volien fabricar whisky i així es va produir el primer whisky japonès. 

A escòcia va aprendre que un dels secrets per obtenir una bona beguda era l’entorn; va decidir independitzar-se i crear la companyia Nikka whisky amb la primera destil·leria a Yoichi, a l’illa de Hokkaido. Considerava que la geografia i clima era similar al d’escocia. Ell i la seva dona estan enterrats en aquesta població.

Amb ganes d’innovació i de crear un altre tipus de whisky va construir una segona destil·leria a Miyagikyo, que és la que nosaltres vam anar a veure. Es va construir en el 1969, o sigui que tenia ja 75 anys l’home! Va estar viatjant per la regió de Tohoku per trobar el lloc adient. Aquí hi va trobar un ambient de muntanya, dos rius d’aigües clares i després de provar l’aigua va decidir que era el lloc idoni. Aquí es fabrica tant el whisky de malta (d’ordi) com el de gra (que prové d’altres grans com poden ser blat, blat de moro o sègol. 

La diferencia entre les dues destil·leries és important. Els destil·ladors tenen diferent forma, i aquí s’escalfa amb vapor calent, que permet una temperatura més baixa i una destil·lació més lenta. Això canvia el sabor del producte obtingut. 

La zona on es troba la destil·leria és molt bonica. La fàbrica és un edifici de totxana vermella. Hi ha forces grups que fan la visita. El que va ser graciós és que la guia parlava japonès; explicava amb vehemència, assenyalava les coses, i tots molt educats estaven plantats allà al seu davant sense entendre ni una paraula. 

Després ens van deixar degustar un parell de whiskys i un altre licor més dolç. Va estar be. Es diferenciaven tant pel color com per l’aroma. Després per sortir has de passar per la botiga, on venen diferents qualitats de whiskys, copes, ampolles, i mil i un records del pas per la destil·leria. 

Un cop acabada la visita ens van dur a veure les cascades Akiu. Al costant de l’aparcament hi ha un temple, al cantó esquerra hi ha un camí que s’endinsa en el bosc, i et du fins a un mirador. Per enmig de les branques es pot veure la cascada al davant. 

És una caiguda d’aigua d’uns 55 metres de desnivell. Diuen que està entre les 100 més boniques del Japó. Jo ho vaig trobar boniquet, però res de l’altre mon. Vaig continuar el camí pel bosc, de baixada, fins que s’arriba a la carretera. Allà després de creuar un pont es troba un altre camí que baixa fins al riu i la base del salt d’aigua. 

Des del pont la cascada queda just al davant i es veu millor que des del mirador. Després el camí de baixada es va complicant a mida que un s’apropa al riu. Moltes pedres i roques. Algunes noies amb sabates de taló es van arribar a aventurar per aquell camí. Jo al·lucinava. 

Va valdre la pena l’esforç de baixar, i sobretot també de pujar. Des de baix vaig veure millor la força de l’aigua, la nebulosa de gotes d’aigua ambientals, el soroll que fa en caure... Tot i que hi havia molta gent, ben be mig autocar havia baixat fins allà, no e sentien les veus, tot ho tapava el brogit de l’aigua.