diumenge, 10 de desembre de 2017

Sud de Xina_32: Canton o Guangzhou. Guangdong.

Vam arribar a Canton (Guangzhuo, en xines) a primera hora de la tarda. L’estació és força nova i molt amplia. Llegeixo que és una de les més grans de Xina. Canton es una gran ciutat, amb més de 13 milions d’habitants i 1.800 habitants per kilòmetre quadrat. Impressionant. I en la zona econòmica del delta del riu Perla hi viuen uns 50 milions d’habitants.

Canton és la capital de la província costanera de Guangdong, al sud de la Xina. Es troba en el delta del riu Perla o riu Zhu. De fet son tres rius que desembassen en el mateix lloc, al mar del Sud de Xina. Aquesta zona és molt fèrtil i una de les que té major extensió de terreny cultivat de tot el país. 

El riu Perla té més de 2000 Km de llarg i és el tercer més llarg de la Xina (els altres dos són el Yangtsé i el Groc). La ciutat de Canton queda dividida pel riu i per passar d’un costat a l’altra hi ha diversos ponts, crec que són deu. Son potns moderns, que a la nit estan il·luminats de colors, el que dona un ambient curiós. 

L’origen de la ciutat de Canton se situa en l’any 214 a. C. En el 206 a. C. va ser la capital del regne de Nanyue, de la dinastia Han de l’oest. El nom actual, Gunagzhuo, se l’hi va posar en el 226. Durant la dinastia Tang (segle VIII-IX) era el port més important del sud de Xina i mantenia relacions comercials amb el sud-est asiàtic i orient mig. Aquí començava la ruta de la seda marítima. 

Amb la dinastia Song (960-1279) la ciutat va créixer i va conèixer períodes de molta prosperitat. Els primers europeus en arribar aquí van ser els portuguesos que van establir-hi una seu comercial en el 1514. Més tard van arribar els britànics, en el 1699. 26 anys més tard van desembarcar els francesos i en el 1762 els holandesos. La companyia britànica de les índies orientals va establir una seu comercial en aquesta ciutat l’any 1711. 

L’any 1917 va ser la seu del govern republicà de Sun Yat-sen. Durant la segona guerra mundial va caure en mans japoneses i va retornar a la Xina en el 1945. 

Vam sortir a passejar per la ciutat per un primer contacte amb aquesta metròpoli plena de contrastos. 

Una de les primeres sorpreses va ser a l’habitació de l’hotel. Hi havia una caixa curiosa que pel dibuix que hi havia a la tapa es podia deduir que contenia una màscara que caldria utilitzar en cas d’incendi. 

El primer que vam veure va ser la catedral del Sagrat Cor, o església catòlica Shi Shi. És obra de dos arquitectes francesos i artesans xinesos; la seva construcció va durar 25 anys, del 1863 al 1888. Les parets i columnes són de granit, per això el nom de shi shi, que vol dir casa de pedra, en xinès. Només hi ha tres esglésies gòtiques més al mon que són construïdes en granit. 

Aquí hi havia la residencia del virrei durant la dinastia Qing, però en el 1856, durant la guerra, va quedar destruïda. Va ser llavors que el primer bisbe de la ciutat va poder ocupar el terreny per construir una catedral. 

Es troba en un racó tranquil, en una zona de vianants, envoltada d’edificis d’estil colonial. Estava tancada. Aquí hi ha un grup de població catòlica important. Molts son africans, paquistanesos i indis. Tenen el seu origen en els comerciants que es van instal·lar aquí. 

Aquest barri, i suposo que els altres també, està ple de contrastos. Hi ha grans gratacels, moderns, de vidre i metall, grans avingudes plenes de gent, cotxes, botigues restaurants, i evidentment plenes de gent. Es veuen molts nens. 

Just al costat d’aquest mon n’hi ha un altre, el dels carrerons, barris senzills, petites botigues, cases molt bàsiques. Poc a poc aquests barris van desapareixent i els reconverteixen. 

És curiós que per aquí les motos estan prohibides. Només es pot circular en cotxe o en bicicleta. Pels carrerons van en bicicleta. I per les avingudes esveuen cotxes bons i en bon estat. 

En els carrers amples hi ha molts restaurants de diferents tipus, especialitats majoritàriament asiàtiques. La gent surt molt i entre 7 i 8 del vespre, hi ha cua en la majoria de restaurants. Aquí quan van al restaurant van per feina, a menjar; res de tertúlia, acaben ràpid i les cues avancen de pressa. 

En els grans restaurants tenen els peixos vius exposats i esculls el que vols. Nosaltres vam entrar en un que no tenia cua, de cuina cantonesa. El menjar era molt bo. Vaig provar gambes al te: estaven enterrades en fulles de te cruixent. També vaig prendre pollastre, calamar i costella de porc. Tot molt bo. Llàstima que no servien copes de vi. 

Hi ha una zona en la que es troben tots els magatzems de majoristes. Entre els carrerons i les grans avingudes. I quan es fa fosc, els rètols lluminosos alegren l’ambient. 

En un dels barris moderns, que son gairebé tots els que vaig veure, hi ha una zona comercial, i en el terra cobert per un vidre es poden veure les restes de l’antiga porta d ela ciutat del segle VII. Aquestes restes es vas descobrir en el 2002. 

Abans de tornar a l’hotel vaig arribar-me fins al pont sobre el riu Perla, per poder fer fotografies d’un altre dels ponts que estava il·luminat, de tal forma que anava canviant els colors. La veritat és que fa molt bonic. 

A la tarda, passejant pel costat del riu, em va sorprendre veure gent amb pijama. Allà a la vora hi ha un hospital i els pacients poden sortir a passejar amb algun familiar, o tots sols. Alguns s’asseuen en els bancs que hi ha a l’ombra i es distreuen veient passar la gent. Em va xocar força.

Al matí següent la primera visita que vam fer va ser al temple Liu Rong (que vol dir Sis Banians). El seu nom original era Baozhuangyan i es va construir l’any 537. Va ser destruït i reconstruït diversos cops i el seu nom va anar canviant. Originalment construït l’any 537 va ser destruït i reconstruït diversos cops. També el seu nom ha anat canviant. 

El nom actual l’hi va donar un reputat poeta de la dinastia Song (960-1279). Quan va visitar el monestir va quedar impressionat pels arbres del voltant, sis banians, així que quan l’abat el va animar a proposar un nom va escriure aquest, Liu Rong o en català els Sis Banians. 

El primer que es veu en arribar és la pagoda que es coneix com la pagoda Hua o de les flors o també la pagoda de la flor de lotus. Es va reconstruir en el 1097, en totxanes i fusta. Se la coneix també com la pagoda dels 1000 budes ja que conté 1000 estàtues de Buda i 500 d’arhats. A més, l’any 1358 es va construir a l’últim pis una columna que contenia 1023 estàtues de Buda. 

Com ja vaig comentar en algun altre lloc, els arhats son persones que han arribat a la il·luminació.

A l’igual que en els altres temples budistes, hi ha diversos pavellons i capelles. Hi ha un Buda somrient, que sembla que doni la benvinguda als visitants. Al costat hi ha la capella de Weituo, un general que, segons la llegenda, hauria recuperat una col·lecció de relíquies que havien robat. . Segons la llegenda aquest era un general que va recuperar les relíquies budistes que havien robat. 

Hi ha diverses estàtues de Buda recobertes d’or, gravats, dibuixos, decoracions... Una estàtua de bronze del sisè patriarca de la dinastia Song, l’any 989.

Un conjunt de tres estàtues de Buda, les més grans d’aquesta província, en que es representa el Buda històric Sakiamuni, que representa el present, a la seva esquerra el Buda del passat del passat, Amitabha, i a la seva dreta, Maitreya o Buda del futur, que representa l’amor universal. 

Hi ha un parell de sales amb les parets cobertes per rengleres de peces allargades, amb una fotografia i a sota un escrit. No sé que representa però sembla un memorial. Hi vaig veure gent agenollada al davant i algú hi porta alguna ofrena. Hi ha espai buit per posar-hi mes peces. 

La visita d’aquest temple és molt agradable, ja que s’hi està tranquil i queda allunyat del carrer, els cotxes i les masses de gent. 

Després vam anar a visitar el Museu de la Tomba del rei Nanyue de la Dinastia Han de l’Oest. Aquest és el nom del museu, una mica llarg però molt descriptiu. Aquest museu es va inaugurar l’any 1988. 

Com el seu nom indica la base del museu és l tomba d’aquest rei, que es va descobrir per casualitat quan en el turó de l’elefant es volia construir, no sé si un bloc de pisos o un hotel. A 20 metres sota terra es va descobrir aquesta tomba, intacta. 

És un tipus de tomba de la dinastia Han única, amb la cambra de pedra, formada per 750 lloses de pedra, i parets amb frescos policromats. 

Aquesta tomba correspon al rei Zhao Mo, segon rei de Nanyue, que va regnar entre el 137 a. C. i el 122 a. C.. Panyu, que és el nom que tenia l’actual Canton, era la capital del regne. Curiosament aquesta tomba va passar desapercebuda durant més de dos mil anys, el que ha permès recuperar-la intacta i per tant tot el que s’hi ha trobat aporta informació molt valuosa sobre la situació política, la cultura i l’economia d’aquest regne. 

El regne de Nanyue s’estenia pel nord de Vietnam i el sud de la Xina, pel que són les províncies de Guangdong, Guanxi i Yunnan, o sigui les que he visitat en aquest viatge. 

Aquest regne es va iniciar l’any 204 a. C., i la vida del regne no va ser fàcil ja que hi havia la pressió constant dels governants de la dinastia Han. En alguns períodes va quedar sotmès als Han. Al voltant de l’any 183 a. C. les relacions entre el governant de Nanyue i la dinastia Han van empitjorar i el rei de Nanyue es va autoanomenar emperador, reclamant la sobirania del seu regne. L’any 113 a. C. hi va haver conflictes en el sí del regne de Nanyue i enfrontaments amb els Han. L’emperador Han va enviar un exèrcit de cent mil homes i va destruir el regne de Nanyue. Aquest regne havia durat 93 anys i havia tingut cinc reis. 

En la historia xinesa el regne de Nanyue està considerat un regne xinès, en canvi, en la historia vietnamita es considera que els seus reis eren reis de Vietnam.

En el regne de Nanyue es va afavorir l’assimilació cultural entre els natius Yue i els immigrants xinesos. El rei Zhao Mo estava considerat una mica feble, ja que va permetre que el regne caigués sota la influencia xinesa. 

El nom del rei que ocupa aquesta tomba es també curiós. En un recull de la historia de l’època es parlava del segon rei com Zhao Hu. En descobrir-se aquesta tomba es van trobar alguns segells de jade que l’hi pertanyien i en els que hi havia gravat el nom de Zhao Mo, emperador de Nanyue. Hi ha dues teories al respecte: una és que l’historiador s’equivoqués en escriure el nom. L’altra teoria és que Zhao Mo i Zhao Hu fossin dos reis diferents i que el recull d’història no parlés de Zhao Mo ja que va tenir un regnat molt breu. 

En aquest enterrament a part de la tomba del rei s’hi van trobar quinze persones més enterrades. A partir de l’aixovar funerari trobat a cadascuna d’aquestes persones es dedueix que 4 eren concubines, una altra persona devia ser l’assistent i hi havia també 10 servents. 

En la tomba del rei s’hi va trobar una caixa de medecines. Això corrobora que el rei tenia mala salut i a més que es considerava que tindria vida eterna ja que necessitava els medicaments i el seu servei i concubines. 

L’aixovar funerari és molt complet. Més de mil objectes, de materials diversos (or, plata coure, ferro, plom, jade, cristall...) i aplicacions diverses. Com ja he comentat s’hi ha trobat diversos objectes de medicina tradicional xinesa. 

Molts dels objectes son típics de la cultura Yue i de la Nanyue (fusió de la Yue i la Han). S’hi van trobar tres segells d’or, una peça per estampar teles en bronze, que és una de les mes antigues del mon. I objectes que no eren de la regió, el que indica que Panyu (actual Canton) era un punt de partida de la ruta de la seda. S’hi han peces provinents del sud-est asiàtic, de Pèrsia, d’Àfrica... 

Un dels objectes més rellevants és la “vestimenta” que cobreix el cadàver. Està feta amb seda i jade i conté més de dos mil peces de jade. Vestimentes d’aquest estil, fetes amb peces de jade unides amb or, plata o coure se n’han trobat algunes; ara be aquesta és l’única trobada fins al moment en que les peces de jade estiguin unides amb seda. 

Aquesta mena de vestit de pedra i tela mostra el desenvolupament que tenia aquest regne de Nanyue. 

Segons al cultura xinesa antiga el jade és un símbol de puresa de caràcter i ajuda a que el cos del difunt no es descompongui. En base als objectes trobats en la seva tomba es pensa que aquest rei, a l’igual que altres emperadors, estava molt interessant en el jade i per això té una mortalla feta d’aquest material. 

A més de cobrir el cadàver amb aquest vestit de jade, a sobre diversos punts del cos es posaven uns discos de la mateixa pedra. He llegit que la idea era tapar orificis del cos per evitar la descomposició. Veient els punts on van trobar col·locats aquests discos de jade penso que podrien ser xacres o punts energètics, segons la medicina tradicional xinesa. De totes formes això passava abans de la nostra era. 

A part de la tomba del rei de Nanyue, en el museu hi ha una bona col·lecció d’objectes dels aixovars funeraris, i també de la historia d’aquesta província marítima, amb objectes diversos relacionats amb la ruta de la seda marítima.

Hi ha fotografies antigues de la ciutat, d’algun temple i també de la mesquita Huaisheng, amb un minaret que recorda un far. 

També hi ha una gran col·lecció de coixins reposa-caps, en pedra. N’hi ha de formes molt diverses, però a simple vista a mi tots em semblen incomodes. S’hauria de provar però no acabo d’imaginar-me que pogués ser confortable. 

Sortint d’aquí vam anar a visitar la casa Chen. És impressionat. En realitat el seu nom és “temple ancestral de la família Chen” i també se’l coneix com l’acadèmia del clan Chen. Actualment es un museu de la cultura i artesania de Guangdong.

Cap a finals de la dinastia Qing, a finals del segle XIX, hi havia un home de nom Chen que va treure el tercer lloc en els exàmens imperials. Això va donar gran prestigi a la família Chen. A partir d’aquest fet es va suggerir que aquesta família podria aportar els diners per construir un temple on fer sacrificis als avantpassats i on els joves poguessin dedicar-se a l’estudi.

Aquest conjunt arquitectònic es va acabar de construir en el 1894. Hi van contribuir 72 famílies del clan Chen, de diferents comptats i també algunes vivint a l’estranger. L’objectiu era que els joves de les seves famílies tinguessin algun lloc on allotjar-se i estudiar mentre preparaven els exàmens imperials. Aquests exàmens eren molt difícils, però sabien que si els passaven tenien una feina assegurada. 

L’estil arquitectònic d’aquesta acadèmia era en l’estil tradicional xinès, mentre a en aquella època l’estil de construccions ja anava canviant. Aquí es va preservar l’estil tradicional, amb una estructura simètrica, sis patis, 19 edificis enllaçats per passadissos i tot el conjunt protegit per un mur que l’aïlla de l’exterior. 

A part de ser un centre d’estudi i residencia, era també el lloc de culte als avantpassats. 

Quan es van suprimir els exàmens imperials, l’any 1905, aquest complex es va convertir en una escola pels membres del clan Chen. I més tard, l’any 1959 es va convertir en museu.

Durant la revolució cultural, per tal de preservar-la es va convertir en una impremta en la que es publicaven les obres de Mao Zedong. D’aquesta forma es va poder conservar. 

És una construcció impressionant, ja des de la façana d’entrada. A la part alta de la paret hi ha una mena de cresta amb tot de figures de colors representant diferents escenes. La part alta de la façana té també uns relleus amb figures i escenes, que semblen petits teatres. És molt curiós. 

A banda i banda de la porta d’entrada hi ha uns tambors en pedra i unes pintures de colors en les que hi ha representat el deu de la porta. M’imagino que té una funció protectora.

Tots els edificis d’aquest complex tenen les crestes i els relleus a la part alta de les parets. Tota la pedra està treballada. Combina la pedra i la ceràmica de olors. És un conjunt espectacular. Als patis hi ha bonsais, alguns en flor. 

En alguna sala hi ha figures que representen escenes de la forma de vida de la família, així com la decoració de les sales d’aquella època. 

Com a museu que és hi ha diversos objectes d’artesania, en jade i en ivori, molt treballat. Les portes i objectes en fusta i metall també són interessants de veure. 

Després vam anar al mercat del jade. Em va impressionar el moviment que hi ha de jade. Botigues i parades, una al costat de l’altra, venent jade de diferents qualitats. El meu coneixement del jade era molt pobre, pensava que sempre era verd. En aquest viatge vaig descobrir que hi ha jade de diferents colors. Per aquí el que es veu més és el verd, de diferents tonalitats i blanc. En vaig veure algun de negre, i diuen que n’hi ha de vermell però és molt escàs i encara més car que els altres.

He buscat una mica sobre el jade. Hi ha dos minerals, la jadeïta i la nefrita, que formen la família dels jades. Tots dos son silicats amb estructura i composició diferent. La jadeïta és un silicat de sodi i alumini, en el que part de l’alumini pot estar substituït per ferro, Fe(III). La nefrita és un mineral més tou, que conté calci, magnesi i ferro. Segons els ions metàl·lics que contenen presenten diferent coloració. També hi ha pedres més translúcides que altres. Tot això influeix en el preu. 

Prop del mercat del jade, en mig dels carrerons, hi ha el temple Hualin. Aquí hi havia un antic temple de fa més de 1500 anys, que es va ampliar en el 1654 i és el que es coneix ara com el temple Hualin. Era un important monestir budista amb una significativa comunitat de monjos. 

L’any 1859 s’hi va construir la capella dels 500 arhats. És impressionant. Hi ha les figures en mida real i color daurat, dels arhats. Estan un al costat de l’alktra. Cadascun té una fisonomia pròpia, ja que representen persones que van existir. Les figures tenen algun tret característic que era el detall més rellevant de la persona. 

Diuen que hi ha una figura de Marco Polo però jo no la recordo, en commemoració de la seva visita a la Xina. A més, en el pati hi ha una torre o pagoda dedicada a Asoka, un rei indi que era budista. 

Vaig dinar en un centre comercial, en la part moderna. Vaig prendre un pollastre a la pedra. Molt bo. 

Després vam tornar a entrar per carrerons i vam veure el un mercat de plantes i productes medicinals, de la medicina tradicional xinesa, també venien altres productes, com tortugues d’aigua, flors, escorpins.... El més impactant els productes medicinals, com les bosses plenes de cartílags. 

És una ciutat de contrastos, ja que a tocar d eles grans avingudes et trobes aquest racons amb un aire més de poble. Carrers estrets, casetes baixes, espais tranquils...

Per acabar la visita de la ciutat vam anar a la illa de Shami. S’hi accedeix per un pont. És encara un altre mon. Les cases són d’estil colonial. 

Aquesta illa té tan sols 900 metres en l’eix est-oest i 300 metres de nord a sud. El seu nom significa superfície de sorra. Hi ha un carrer que circumval·la la illa i un altre central a part d’alguns travessers. 

Aquesta illa té importància històrica. Ja des de l’època de la dinastia Song, en el segle X era un port comercial que mantenia contactes amb l’estranger. Durant la segona guerra de l’opi, 1856-1860, va jugar un paper important en la defensa de la ciutat. L’any 1859 es va dividir en dos concessions, una francesa, que ocupava 1/5 part de l’illa i l’altra britànica que ocupava les 4/5 parts. Va ser en aquesta època que es va urbanitzar i va adquirir importància pels estrangers. Aquí hi havia els consolats, es van construir esglésies, escoles, bancs i comerços. 

Es pot veure l’estil colonial dels edificis. Vam trobar-hi gent fent-se fotografies, aprofitant aquest estil de construccions. S’aprofita aquest entorn per fer fotografies de tot tipus, des de parelles de recent casats fins a catàlegs publicitaris. 

Hi ha una petita església cristiana, l’església de Lourdes, molt agradable. Hi ha un home a la l’entrada que controla que es vesteixi adequadament. Els pantalons curts no estan permesos. Han d’arribar al menys fins al genoll. 

A la nit havíem contractat un creuer nocturn pel riu Perla, però no el vam poder fer. El van cancel·lar. Al vespre, mentre encara estàvem descansant a l’hotel, hi va haver una forta tempesta, amb molt de vent i aigua, que va parar de seguida. Ara be, quan vam anar al lloc de sortida del creuer ens van dir que s’havia anul·lat la sortida per mal temps. Ens va sorprendre una mica ja que en aquellmoment ja no plovia i el vent s’havia calmat força. 

Al matí següent, a 2/4 de 7 del matí, teníem que agafar el bus per anar a Hong Kong. El bus va venir però el conductor va dir que hi havia un tifó a Hong Komg i que no s’hi podia anar fins que no passés. Va ser una llàstima que no haguéssim sabut abans de deixar l’habitació de l’hotel, ja que ens vam quedar tirats unes quantes hores. 

Van canviar els bitllets per un altre bus a les 3 de la tarda. O sigui que teníem 8 hores per davant, sense habitació, i a fora el carrer plovent amb més o menys intensitats segon l’estona. Els de l’hotel van ser força antipàtics. No ens van deixar recuperar les habitacions perquè l’ordinador ja no deixava. No ens deixava estar al vestíbul asseguts a terra. Tan sols hi havia lloc per seure per unes cinc o sis persones, i allà estàvem tots els que teníem que agafar el bus! A les escales de l’entrada tampoc podíem estar. 

Vam anar al restaurant de l’hotel a esmorzar, al menys això si que ho teníem. Però no hi vam poder passar tot el matí. Ens van acabar fent fora. Vaig passar el temps com vaig poder. A l’altra banda de carrer hi havia un centre comercial, que no tenia massa cosa a veure però hi havia un mac donalds o similar que va anar força be ja que no ens feien fora. De tant en quant me n’anava a l’hotel a aprofitar la wifi i consultar l’evolució del tifó.

El tifó havia començat prop de Filipines i es dirigia cap a Canton i cap a l’interior de la Xina. Per entrar a Hong Kong es passa un pont, i aquest quan hi ha tifó es tanca. No es torna a obrir fins al cap de dues hores del pas del tifó. Finalment, a les 3 de la tarda vam poder agafar el bus i marxar de Canton.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Sud de Xina_31: Yangshuo. Guanxi.

Quan vam arribar a Yangshuo amb el vaixell estava plovent. Des del moll hi ha una part del carrer que està coberta, però són tan sols uns metres, amb el que després, vam haver d’anar sota la pluja fins a l’hotel. Una mica estressant ja que hi havia molta gent per tot arreu, els bassals d’aigua, el paraigües... 

És una localitat molt turística, ja que està en plena zona càrstica i parada dels vaixells que fan el creuer pel riu Li. La ciutat es troba entre el riu i les muntanyes. Són pics càrstics coberts de vegetació que protegeixen la població. En algun dels pics es veu a dalt un pavelló, però no hi vaig pujar. La vista des de dalt deu ser bonica, però quan vam arribar ja era mitja tarda i no feia bon temps, pel que em va fer mandra. Vaig preferir voltar per la ciutat. 

Com ja he dit és un indret força turístic, vaig creuar-me amb diversos grups de gent parlant castellà, així com occidentals de diferents països. Ara be, això era a la tarda, i a la nit havien desaparegut tots. Sorprenent. Potser estaven tots a l’espectacle “Impressions San Jie Liu”. 

Aquest és un espectacle de llums, música i dansa que es desenvolupa en un escenari enmig de l’aigua. Diuen que és un espectacle molt bonic, i que té un gran renom. Vaig estar dubtant si anar-hi o no, però estava plovent i el pronòstic del temps per aquella nit no era bo. O sigui que vaig optar per no anar-hi. No tenia ganes de passar-me tota l’estona sota la pluja, encara que fos amb paraigües. Després em va saber greu, ja que a la nit havia deixat de ploure. 

El motiu del mal temps era un tifó que havia començat a Hong Kong i estava entrant a terra, però s’havia anat desgastant amb el que ja no representava perill. 

A la vora del riu hi ha una mica de passeig des del que es veu el paisatge càrstic. Uns pics que es veuen des d’aquí i durant el trajecte pel riu Li estan representats en els bitllets de 20 yuans. 

I perpendicular a aquest hi ha un parell de carrers plens de bullici. Botigues d’artesania i records diversos, restaurants... Moltes de les botigues tenien algú parlant per megàfon, suposo que fent propaganda; en altres locals tenien la música a tot volum. En conjunt, molt atabalador. 

Un d’aquests carrers, el principal, és el Xi Jie, el carrer occidental o dels estrangers. És el més antic del poble, amb més de 1400 anys d’antiguitat. Va ser cap als anys 1980 que va començar a ser un centre de barreja cultural, entre la local i l’occidental. Per això se’l va començar a anomenar el carrer dels estrangers. Cada any hi passen uns 100.000 estrangers, entre turistes i estudiants. 

Aquest carrer té poc més de 500 metres de llarg i el terra és de marbre. Alguns dels negocis que hi ha estan portats per estrangers que s’han instal·lat en aquesta població. 

La vida turística se centra en aquest carrer i en el seu paral·lel. L’ambient canvia molt segons l’hora en que s’hi passa. A la tarda estava ple de gent, molts estrangers, i totes les botigues i restaurants plens. Al vespre segueix sent sorollós però el moviment és més local i en els llocs d’oci nocturn. I al matí tot està tancat, tranquil, sembla que estiguis en un altre lloc. 

En un extrem del carrer dels estrangers hi ha el parc Yangshuo. És frondós, ple de grans arbres i bambús i un canal d’aigua que el travessa. Malauradament no hi ha gaires punts per on creuar el canal. És un espai tranquil, agradable per passejar, allunyat de cotxes, gent i musica a tot volum. Aquí hi trobes poca gent, o al menys aquell dia, pot ser per que feia mal temps. En algun lloc hi havia uns homes jugant a escacs. 

En el carrer dels estrangers hi ha una cerveseria que té força renom. A mi que no m’agrada la cervesa vaig entrar per veure el local. La decoració curiosa. Barreja d’objectes antics, alguns religiosos, com alguna imatge de mida considerable, barrejat amb els objectes habituals en un bar. 

La part alta del carrer enllaça amb la zona moderna. Vam trobar un local molt agradable, modern, on vam poder prendre una xocolata calenta i refer-nos una mica del fred i la humitat.

Per sopar va trobar un local en un pis, en una plaça tranquil·la, on no hi havia música cridanera. Era un lloc petit i molt agradable. Vaig prendre una barreta de pa amb formatge i vedella, acompanyat d’una copa de vi. No arribava als 8 euros. 

A la tarda tot passejant ens vam ficar per algun carreró estret, a tocar del carrer comercial, però era un altre mon. Eren cases molt senzilles, que no estaven restaurades. 

Em va xocar quan em van explicar que un home que havíem vist que estava demanant caritat en realitat no ho necessita, que té diners de sobres. Però no tots els que demanen és així. Els que es queden sense feina o tenen alguna malaltia amb l’ajuda que els hi dona el govern no poden viure, i han de dependre de la família. 

Al matí vam anar amb bus cap a Guilin per agafar el tren d’alta velocitat fins a Canton. Un cop a l’estació de Guilin vam passar un primer control, de passaport i bitllet, després el d’equipatge. No es pot passar cap navalla o ganivet. 

A l’estació hi havia molta gent. A la ciutat hi ha tres estacions de tren d’alta velocitat i tan sols una dels trens normals. Diuen que surt més barat anar amb tren d’alta velocitat que amb tren llitera. 

L’estació és molt moderna. Al tren hi ha bar però no hi quedava gran cosa per menjar. Vaig prendre pollastre rostit. Em va fer gràcia perquè em van donar els bastonets i també uns guants. Se’m feia estrany menjar amb els guants, però és una bona idea: menges amb els dits i quan acabes et treus els guants i no t’has embrutat gens. El trajecte dura dues hores llargues.