16 de desembre 2017

Sud de Xina_33: Hong Kong. Guandong.

Vam agafar l’autobús de línia que ens portava des de Canton fins a la frontera. Allà es passa el control de passaports i d’equipatge. Més enllà és l’entrada a Hong Kong. És una sala molt espaiosa, amb moltes cues per fer els tràmits. Hi ha molts joves estudiants, amb uniforme, que tornen de les vacances. Hi ha moltes corredisses, especialment per la gent que passa sovint d’un cantó a l’altre. Tots volen sers els primers. I és que a l’altra banda s’ha d’agafar un altre bus, pel que també s’ha de fer cua.

La regió de Hong Kong te una part continental i un arxipèlag. De l’arxipèlag destaca l’illa de Hong Kong. La part continental la forma la península de Kowloon i el que es coneix com els nous territoris. 

Aquesta regió sembla que està habitada des del 700 a. C., quan es van assentar en poblats flotants, diverses comunitats de pescadors. No va ser fins uns 650 anys més tard que va passar a formar part de la Xina. 

Entre el 960 i 1500 de la nostra era van aparèixer diversos clans i es van començar a construir pobles emmurallats, per protegir-se dels atacs pirates. 

Els primers estrangers a instal·lar-se en aquesta regió va ser un grup de comerciants portuguesos que l’any 1514 van establir la seva base a Tuen Mun, a la zona continental. 

Els comerciants britànics van aparèixer per aquestes terres a començaments del segle XIX; canviaven opi per seda, plata, espècies i te.

Els britànics cultivaven l’opi a la Índia i el comercialitzaven a través de la companyia britànica de les índies orientals. A mitjans del segle XIX el govern Xinès va prohibir el comerç de l’opi. Això afectava considerablement als negocis del britànics, que van començar la primera guerra de l’opi que va perdre la Xina. El tractat que es va signar acabat el conflicte obligava a la Xina a permetre el lliure comerç d’opi i qualsevol altre producte, amb Gran Bretanya, a través de cinc ports, entre ells el de Canton. A més tenien que cedir l’illa de Hong Kong durant 150 anys. 

Més tard, en el 1860, en perdre la segona guerra de l’opi, s’incorpora a la colònia britànica la península de Kowloon i una illa, i més tard, el que es coneix com a Nous Territoris, que també estan al continent. 

L’any 1910 es va inaugurar el ferrocarril que uneix Kowloon amb Canton. L’arribada d’immigrants procedint de diferents regions de Xina, fugint de la guerra va estimular el creixement de la ciutat, desenvolupant-se la industria. 

Durant la segona guerra mundial, Hong Kong va estar sota ocupació japonesa. Passada la guerra el creixement de la industria tèxtil i la manufactura de molts productes va remuntar; els productes fabricats aquí s’exportaven per tot el mon. 

Hong Kong es va convertir en una Regió Administrativa Especial de la República Popular Xina en el 1997. Això l’hi ha permès a la ciutat gaudir d’un elevat nivell d’autonomia, que l’hi permet mantenir el sistema capitalista, la independència de la justícia, el seu propi dret, el lliure comerç i la llibertat d’expressió. 

La meva estada a Hong Kong va ser molt breu i amenitzada per la pluja, o sigui que la meva visió és molt parcial. Hauré de tornar algun altre cop. 

Vam arribar que ja era fosc. L’hotel el teníem a la part continental, a Kowloon. La primera impressió era la que ja imaginava. Gran ciutat, moderna, carrers comercials, botigues elegants, molta moviment de gent... 

Vam sopar en un local de menjar ràpid que hi havia en un centre comercial. Hi ha fotografies del plats, tries, pagues i amb el tiquet passes per un altre mostrador on ho reculls. Jo vaig prendre un combinat de pollastre i ànec amb arròs; estava molt bo. A diferencia dels llocs que havíem visitat a l’interior, les peces de carn son senceres, no tallades a bocins minúsculs. El preu estava be. Si vas a restaurants els preu ja és molt diferent. 

En acabar de sopar vam anar a fins al mar, a la badia. El carrer on estava el nostre hotel baixa directa cap allà. Feia molt de vent i plovia o sigui que una mica empipador. El paraigües no servia de gran cosa ja que es girava contínuament. La zona de prop del mar és Tsim Sha Tsui. Hi ha uns jardins i diferents edificis, entre els que destaquen el museu d’art i el centre cultural. 

Vam passar per dins del centre cultural, per protegir-nos de les inclemències del temps i així vam poder veure’l una mica per dins. Hi ha una sala de concerts i un teatre; vam trobar la gent que sortia d’una de les actuacions. Tots molt ben vestits. Hi havia el progarma d’espectacles, concerts, ballet... un repertori molt ampli. 

Ja a tocar del mar hi ha el passeig marítim, que porta el nom d’avinguda de les estrelles. Des d’aquí es té una bona vista dels edificis de l’illa de Hong Kong. Les fotos més típiques de Hong Kong estan fetes des d’aquí. Les siluetes dels edificis il·luminats destaquen en la foscor del cel. El vespre era infernal, així i tot va valdre la pena anar a veure la vista.

Al matí següent el temps seguia igual: plujós. Per esmorzar altra cop al restaurant de menjar ràpid que estava a dos passos de l’hotel. Per sopar era fàcil trobar alguna cosa apetitosa però per esmorzar costava més. Jo soc de menjar salat per esmorzar però no coses amb salses. No recordo que vaig prendre però sé que no em va agradar massa. 

Vam baixar altra cop cap a la badia, aquest cop amb llum de pluja però també sota la pluja. Hi havia boira o sigui que la vista era un tant fantasmal. En dies clars es veu perfectament el pic Victoria que es troba a la illa de Hong Kong, però aquell dia tan sols s’intuïa la seva presència. 

Malgrat el mal temps, vam decidir pujar al pic Victoria. Era l’únic dia que estàvem a Hong Kong o sigui que calia aprofitar. Vam agafar el ferri per creuar la badia i passar de la península de Kowloon a la illa de Hong Kong. 

El que hi ha just al davant de Kowloon és el districte financer. Grans gratacels units per passarel·les per anar d’un a l’altra sense haver de baixar fins al carrer. Una de les coses que sorprèn contemplant la badia és el contrast entre els grans edificis moderns i les barques que es veuen circulant. 

Vam anar a visitar la casa de la moneda. Es troba en el pis numero 55. Per entrar ens van registrar el passaport i ens van donar un passi de visitant. La vista és impressionant. Aquí hi ha un petit museu de la historia de la moneda. 

Quan Hong Kong es va convertir en un port de lliure comerç en el 1841 no existia una moneda local en us, sinó que es feia servir moneda estrangera: rupies índies, reals espanyols i mexicans, moneda xinesa i britànica. No va ser fins al 1863 que van aparèixer les primeres monedes de Hong Kong, amb la figura del rei gravada. Eren de plata, les de més valor, i de bronze les altres. Durant un temps circulaven les monedes estrangeres i les locals. Però en el 1868 va haver de plegar la casa de la moneda. Llavors van circular les monedes d’Estats Units, Japó i Gran Bretanya. Finalment, després d’anys d’intentar-ho, l’any 1937 es va unificar la moneda i es va declarar el dolar de Hong Kong com la moneda oficial. 

Quan ja havíem passat prou estona allà, vam enfrontar-nos de nou amb la pluja i vam agafar el bus per pujar al pic Victoria. És un recorregut força llarg ja que fa moltes parades per recollir gent mentre s’enfila per la muntanya. 

El pic Victoria és la muntanya més alta de l’illa, amb 552 metres d’alçada. Hi ha bona vista sobre la badia i com que és un dels llocs més turístic, hi ha un centre comercial i un mirador de pagament. Sense pujar a aquest mirador també hi ha bona vista. 

Per baixar vam agafar el tren-cremallera. És molt més ràpid que el bus, ja que no fa voltes sinó que baixa recte cap avall. Fa força impressió. 

L’any 1881 hi havia unes 30 o 40 famílies que vivien en aquest pic, i uns anys abans s’hi havia obert un hotel que començava a tenir força èxit. El problema era que per accedir a dalt depenien dels palanquins, cabines transportades per homes. Va ser un escocès el que va tenir la idea del tramvia per millorar el desenvolupament de la nova àrea residencial del pic. Com en qualsevol època, entre que es té una idea i es pot posar en marxa passen uns anys. Així que no va ser fins al 1888 que es va posar en funcionament el primer tramvia per pujar al pic. Va ser el primer funicular per cable d’Àsia, cobrint una llargada de 1350 metres i fent cinc parades intermèdies.

Els vagons eren de fusta, així com les rengleres de bancs, i tenien cabuda per 30 passatgers. Hi havia tres compartiments diferents, tres classes. La primera classe corresponia al compartiment central. Suposo que en cas d’accident seria el més segur.

Entre el 1908 i el 1949 hi havia una placa en els dos primers seients en els que hi indicava que aquells seients estaven reservats per al governador. Només es podien ocupar dos minuts abans de la sortida quan ja es veia que el governador no apareixeria d’imprevist.

El preu del transport a Hong Kong em va semblar car, al menys els bitllets senzills. Similar al preu de Barcelona. 

De l’illa de Hong Kong no vaig veure res més. No tenia massa temps i vaig preferir tornar cap a Kowloon i passejar per allà. Amb el metro es pot passar de la illa a la part continental. És fàcil bellugar-se i orientar-se amb el metro. A més el plànol de la ciutat està molt detallat i t’indica fins i tot les diferents sortides de cada parada de metro. 

Després de buscar una estona i ja bastant morta de gana vaig menjar uns calamars i uns dumplings de gambes (una mena de raviolis farcits de gamba). 

El temps s’havia arreglat una mica i ja no plovia, o sigui que en acabar de dinar vaig anar a passejar pel parc Kowloon. Aquesta havia sigut zona militar i va ser en el 1970 que es van enderrocar molts dels edificis militars per obrir aquesta àrea d’esbarjo. Amb la remodelació de l’àrea la mesquita que hi havia ha quedat integrada en el parc. 

És un lloc molt agradable, amb llacs i sortidors, plantes ornamentals, glorietes i passadissos coberts... Vam trobar un grup de gent assajant una coreografia. 

Sortint del parc, continuo caminat cap amunt, per carrers estrets, en paral·lel al carrer comercial Natian. Trobo el carrer del temple. Hi ha un arc a l’entrada del carrer. Hi ha botiguetes, parades de mercat, petits restaurants... si no estic confosa aquí és on es fa el mercat nocturn. És un altre mon.

Al final del carrer buscant una mica s’arriba a una plaça en la que hi ha el temple Tin Hau, dedicat a la deessa del mar, i evidentment venerada pels pescadors i la gent relacionada amb el mar. És sorprenent trobar aquest temple enmig de la ciutat. Diuen que en general es troben més a prop de la costa. 

El temple estava tancat i tot i que hi havia un vigilant semblava molt abandonat. A la plaça hi havia una taula de pedra, que ja havia trobat en altres llocs, amb el taulell del mahjong gravat. 

Cansada de caminar i de la pluja vaig tornar cap a l’hotel. Vaig anar a sopar al mateix lloc del dia anterior. Hi havia molts joves, semblaven estudiants, menjant sols, cadascun en una taula, o compartint taula sense parlar. Ja tan sols em quedava acabar de recollir l’equipatge i anar cap a l’aeroport. 

L’aeroport de Hong Kong és molt nou, els tràmits molt àgils, cosa que és d’agrair, ja que teníem per davant més de deu hores de vol i una llarga escala a Hèlsinki, abans d’arribar a casa. 

He llegit un munt de llibres que m’han permès entrar més en el viatge pel sud de Xina i aquesta regió especial de Hong Kong, a la que hauré de tornar perquè ha sigut tan sols un tastet. Però intentaré tornar quan no sigui època de tifons. Tornant al tema dels llibres, he redescobert les obres de Pearl S. Buck que ja havia llegit quan era jove. He descobert a l’escriptora Anchee Min, amb les seves obres “azalea roja” i “la perla china”. Amb la novel·la de Paul Theroux “Kowloon Ton” vaig entrar una mica en el problema de Hong Kong, així com amb l’obra de Francesca Brill “el puerto” o “el velo pintado” de William Somerset.

Del pas per Hèlsinki el que em va impressionar més va ser el temple de la roca i l’església del silenci. Eren les dues coses que no havia visitat en una altra escala que havia fet en aquesta ciutat. 

10 de desembre 2017

Sud de Xina_32: Canton o Guangzhou. Guangdong.

Vam arribar a Canton (Guangzhuo, en xines) a primera hora de la tarda. L’estació és força nova i molt amplia. Llegeixo que és una de les més grans de Xina. Canton es una gran ciutat, amb més de 13 milions d’habitants i 1.800 habitants per kilòmetre quadrat. Impressionant. I en la zona econòmica del delta del riu Perla hi viuen uns 50 milions d’habitants.

Canton és la capital de la província costanera de Guangdong, al sud de la Xina. Es troba en el delta del riu Perla o riu Zhu. De fet son tres rius que desembassen en el mateix lloc, al mar del Sud de Xina. Aquesta zona és molt fèrtil i una de les que té major extensió de terreny cultivat de tot el país. 

El riu Perla té més de 2000 Km de llarg i és el tercer més llarg de la Xina (els altres dos són el Yangtsé i el Groc). La ciutat de Canton queda dividida pel riu i per passar d’un costat a l’altra hi ha diversos ponts, crec que són deu. Son potns moderns, que a la nit estan il·luminats de colors, el que dona un ambient curiós. 

L’origen de la ciutat de Canton se situa en l’any 214 a. C. En el 206 a. C. va ser la capital del regne de Nanyue, de la dinastia Han de l’oest. El nom actual, Gunagzhuo, se l’hi va posar en el 226. Durant la dinastia Tang (segle VIII-IX) era el port més important del sud de Xina i mantenia relacions comercials amb el sud-est asiàtic i orient mig. Aquí començava la ruta de la seda marítima. 

Amb la dinastia Song (960-1279) la ciutat va créixer i va conèixer períodes de molta prosperitat. Els primers europeus en arribar aquí van ser els portuguesos que van establir-hi una seu comercial en el 1514. Més tard van arribar els britànics, en el 1699. 26 anys més tard van desembarcar els francesos i en el 1762 els holandesos. La companyia britànica de les índies orientals va establir una seu comercial en aquesta ciutat l’any 1711. 

L’any 1917 va ser la seu del govern republicà de Sun Yat-sen. Durant la segona guerra mundial va caure en mans japoneses i va retornar a la Xina en el 1945. 

Vam sortir a passejar per la ciutat per un primer contacte amb aquesta metròpoli plena de contrastos. 

Una de les primeres sorpreses va ser a l’habitació de l’hotel. Hi havia una caixa curiosa que pel dibuix que hi havia a la tapa es podia deduir que contenia una màscara que caldria utilitzar en cas d’incendi. 

El primer que vam veure va ser la catedral del Sagrat Cor, o església catòlica Shi Shi. És obra de dos arquitectes francesos i artesans xinesos; la seva construcció va durar 25 anys, del 1863 al 1888. Les parets i columnes són de granit, per això el nom de shi shi, que vol dir casa de pedra, en xinès. Només hi ha tres esglésies gòtiques més al mon que són construïdes en granit. 

Aquí hi havia la residencia del virrei durant la dinastia Qing, però en el 1856, durant la guerra, va quedar destruïda. Va ser llavors que el primer bisbe de la ciutat va poder ocupar el terreny per construir una catedral. 

Es troba en un racó tranquil, en una zona de vianants, envoltada d’edificis d’estil colonial. Estava tancada. Aquí hi ha un grup de població catòlica important. Molts son africans, paquistanesos i indis. Tenen el seu origen en els comerciants que es van instal·lar aquí. 

Aquest barri, i suposo que els altres també, està ple de contrastos. Hi ha grans gratacels, moderns, de vidre i metall, grans avingudes plenes de gent, cotxes, botigues restaurants, i evidentment plenes de gent. Es veuen molts nens. 

Just al costat d’aquest mon n’hi ha un altre, el dels carrerons, barris senzills, petites botigues, cases molt bàsiques. Poc a poc aquests barris van desapareixent i els reconverteixen. 

És curiós que per aquí les motos estan prohibides. Només es pot circular en cotxe o en bicicleta. Pels carrerons van en bicicleta. I per les avingudes esveuen cotxes bons i en bon estat. 

En els carrers amples hi ha molts restaurants de diferents tipus, especialitats majoritàriament asiàtiques. La gent surt molt i entre 7 i 8 del vespre, hi ha cua en la majoria de restaurants. Aquí quan van al restaurant van per feina, a menjar; res de tertúlia, acaben ràpid i les cues avancen de pressa. 

En els grans restaurants tenen els peixos vius exposats i esculls el que vols. Nosaltres vam entrar en un que no tenia cua, de cuina cantonesa. El menjar era molt bo. Vaig provar gambes al te: estaven enterrades en fulles de te cruixent. També vaig prendre pollastre, calamar i costella de porc. Tot molt bo. Llàstima que no servien copes de vi. 

Hi ha una zona en la que es troben tots els magatzems de majoristes. Entre els carrerons i les grans avingudes. I quan es fa fosc, els rètols lluminosos alegren l’ambient. 

En un dels barris moderns, que son gairebé tots els que vaig veure, hi ha una zona comercial, i en el terra cobert per un vidre es poden veure les restes de l’antiga porta d ela ciutat del segle VII. Aquestes restes es vas descobrir en el 2002. 

Abans de tornar a l’hotel vaig arribar-me fins al pont sobre el riu Perla, per poder fer fotografies d’un altre dels ponts que estava il·luminat, de tal forma que anava canviant els colors. La veritat és que fa molt bonic. 

A la tarda, passejant pel costat del riu, em va sorprendre veure gent amb pijama. Allà a la vora hi ha un hospital i els pacients poden sortir a passejar amb algun familiar, o tots sols. Alguns s’asseuen en els bancs que hi ha a l’ombra i es distreuen veient passar la gent. Em va xocar força.

Al matí següent la primera visita que vam fer va ser al temple Liu Rong (que vol dir Sis Banians). El seu nom original era Baozhuangyan i es va construir l’any 537. Va ser destruït i reconstruït diversos cops i el seu nom va anar canviant. Originalment construït l’any 537 va ser destruït i reconstruït diversos cops. També el seu nom ha anat canviant. 

El nom actual l’hi va donar un reputat poeta de la dinastia Song (960-1279). Quan va visitar el monestir va quedar impressionat pels arbres del voltant, sis banians, així que quan l’abat el va animar a proposar un nom va escriure aquest, Liu Rong o en català els Sis Banians. 

El primer que es veu en arribar és la pagoda que es coneix com la pagoda Hua o de les flors o també la pagoda de la flor de lotus. Es va reconstruir en el 1097, en totxanes i fusta. Se la coneix també com la pagoda dels 1000 budes ja que conté 1000 estàtues de Buda i 500 d’arhats. A més, l’any 1358 es va construir a l’últim pis una columna que contenia 1023 estàtues de Buda. 

Com ja vaig comentar en algun altre lloc, els arhats son persones que han arribat a la il·luminació.

A l’igual que en els altres temples budistes, hi ha diversos pavellons i capelles. Hi ha un Buda somrient, que sembla que doni la benvinguda als visitants. Al costat hi ha la capella de Weituo, un general que, segons la llegenda, hauria recuperat una col·lecció de relíquies que havien robat. . Segons la llegenda aquest era un general que va recuperar les relíquies budistes que havien robat. 

Hi ha diverses estàtues de Buda recobertes d’or, gravats, dibuixos, decoracions... Una estàtua de bronze del sisè patriarca de la dinastia Song, l’any 989.

Un conjunt de tres estàtues de Buda, les més grans d’aquesta província, en que es representa el Buda històric Sakiamuni, que representa el present, a la seva esquerra el Buda del passat del passat, Amitabha, i a la seva dreta, Maitreya o Buda del futur, que representa l’amor universal. 

Hi ha un parell de sales amb les parets cobertes per rengleres de peces allargades, amb una fotografia i a sota un escrit. No sé que representa però sembla un memorial. Hi vaig veure gent agenollada al davant i algú hi porta alguna ofrena. Hi ha espai buit per posar-hi mes peces. 

La visita d’aquest temple és molt agradable, ja que s’hi està tranquil i queda allunyat del carrer, els cotxes i les masses de gent. 

Després vam anar a visitar el Museu de la Tomba del rei Nanyue de la Dinastia Han de l’Oest. Aquest és el nom del museu, una mica llarg però molt descriptiu. Aquest museu es va inaugurar l’any 1988. 

Com el seu nom indica la base del museu és l tomba d’aquest rei, que es va descobrir per casualitat quan en el turó de l’elefant es volia construir, no sé si un bloc de pisos o un hotel. A 20 metres sota terra es va descobrir aquesta tomba, intacta. 

És un tipus de tomba de la dinastia Han única, amb la cambra de pedra, formada per 750 lloses de pedra, i parets amb frescos policromats. 

Aquesta tomba correspon al rei Zhao Mo, segon rei de Nanyue, que va regnar entre el 137 a. C. i el 122 a. C.. Panyu, que és el nom que tenia l’actual Canton, era la capital del regne. Curiosament aquesta tomba va passar desapercebuda durant més de dos mil anys, el que ha permès recuperar-la intacta i per tant tot el que s’hi ha trobat aporta informació molt valuosa sobre la situació política, la cultura i l’economia d’aquest regne. 

El regne de Nanyue s’estenia pel nord de Vietnam i el sud de la Xina, pel que són les províncies de Guangdong, Guanxi i Yunnan, o sigui les que he visitat en aquest viatge. 

Aquest regne es va iniciar l’any 204 a. C., i la vida del regne no va ser fàcil ja que hi havia la pressió constant dels governants de la dinastia Han. En alguns períodes va quedar sotmès als Han. Al voltant de l’any 183 a. C. les relacions entre el governant de Nanyue i la dinastia Han van empitjorar i el rei de Nanyue es va autoanomenar emperador, reclamant la sobirania del seu regne. L’any 113 a. C. hi va haver conflictes en el sí del regne de Nanyue i enfrontaments amb els Han. L’emperador Han va enviar un exèrcit de cent mil homes i va destruir el regne de Nanyue. Aquest regne havia durat 93 anys i havia tingut cinc reis. 

En la historia xinesa el regne de Nanyue està considerat un regne xinès, en canvi, en la historia vietnamita es considera que els seus reis eren reis de Vietnam.

En el regne de Nanyue es va afavorir l’assimilació cultural entre els natius Yue i els immigrants xinesos. El rei Zhao Mo estava considerat una mica feble, ja que va permetre que el regne caigués sota la influencia xinesa. 

El nom del rei que ocupa aquesta tomba es també curiós. En un recull de la historia de l’època es parlava del segon rei com Zhao Hu. En descobrir-se aquesta tomba es van trobar alguns segells de jade que l’hi pertanyien i en els que hi havia gravat el nom de Zhao Mo, emperador de Nanyue. Hi ha dues teories al respecte: una és que l’historiador s’equivoqués en escriure el nom. L’altra teoria és que Zhao Mo i Zhao Hu fossin dos reis diferents i que el recull d’història no parlés de Zhao Mo ja que va tenir un regnat molt breu. 

En aquest enterrament a part de la tomba del rei s’hi van trobar quinze persones més enterrades. A partir de l’aixovar funerari trobat a cadascuna d’aquestes persones es dedueix que 4 eren concubines, una altra persona devia ser l’assistent i hi havia també 10 servents. 

En la tomba del rei s’hi va trobar una caixa de medecines. Això corrobora que el rei tenia mala salut i a més que es considerava que tindria vida eterna ja que necessitava els medicaments i el seu servei i concubines. 

L’aixovar funerari és molt complet. Més de mil objectes, de materials diversos (or, plata coure, ferro, plom, jade, cristall...) i aplicacions diverses. Com ja he comentat s’hi ha trobat diversos objectes de medicina tradicional xinesa. 

Molts dels objectes son típics de la cultura Yue i de la Nanyue (fusió de la Yue i la Han). S’hi van trobar tres segells d’or, una peça per estampar teles en bronze, que és una de les mes antigues del mon. I objectes que no eren de la regió, el que indica que Panyu (actual Canton) era un punt de partida de la ruta de la seda. S’hi han peces provinents del sud-est asiàtic, de Pèrsia, d’Àfrica... 

Un dels objectes més rellevants és la “vestimenta” que cobreix el cadàver. Està feta amb seda i jade i conté més de dos mil peces de jade. Vestimentes d’aquest estil, fetes amb peces de jade unides amb or, plata o coure se n’han trobat algunes; ara be aquesta és l’única trobada fins al moment en que les peces de jade estiguin unides amb seda. 

Aquesta mena de vestit de pedra i tela mostra el desenvolupament que tenia aquest regne de Nanyue. 

Segons al cultura xinesa antiga el jade és un símbol de puresa de caràcter i ajuda a que el cos del difunt no es descompongui. En base als objectes trobats en la seva tomba es pensa que aquest rei, a l’igual que altres emperadors, estava molt interessant en el jade i per això té una mortalla feta d’aquest material. 

A més de cobrir el cadàver amb aquest vestit de jade, a sobre diversos punts del cos es posaven uns discos de la mateixa pedra. He llegit que la idea era tapar orificis del cos per evitar la descomposició. Veient els punts on van trobar col·locats aquests discos de jade penso que podrien ser xacres o punts energètics, segons la medicina tradicional xinesa. De totes formes això passava abans de la nostra era. 

A part de la tomba del rei de Nanyue, en el museu hi ha una bona col·lecció d’objectes dels aixovars funeraris, i també de la historia d’aquesta província marítima, amb objectes diversos relacionats amb la ruta de la seda marítima.

Hi ha fotografies antigues de la ciutat, d’algun temple i també de la mesquita Huaisheng, amb un minaret que recorda un far. 

També hi ha una gran col·lecció de coixins reposa-caps, en pedra. N’hi ha de formes molt diverses, però a simple vista a mi tots em semblen incomodes. S’hauria de provar però no acabo d’imaginar-me que pogués ser confortable. 

Sortint d’aquí vam anar a visitar la casa Chen. És impressionat. En realitat el seu nom és “temple ancestral de la família Chen” i també se’l coneix com l’acadèmia del clan Chen. Actualment es un museu de la cultura i artesania de Guangdong.

Cap a finals de la dinastia Qing, a finals del segle XIX, hi havia un home de nom Chen que va treure el tercer lloc en els exàmens imperials. Això va donar gran prestigi a la família Chen. A partir d’aquest fet es va suggerir que aquesta família podria aportar els diners per construir un temple on fer sacrificis als avantpassats i on els joves poguessin dedicar-se a l’estudi.

Aquest conjunt arquitectònic es va acabar de construir en el 1894. Hi van contribuir 72 famílies del clan Chen, de diferents comptats i també algunes vivint a l’estranger. L’objectiu era que els joves de les seves famílies tinguessin algun lloc on allotjar-se i estudiar mentre preparaven els exàmens imperials. Aquests exàmens eren molt difícils, però sabien que si els passaven tenien una feina assegurada. 

L’estil arquitectònic d’aquesta acadèmia era en l’estil tradicional xinès, mentre a en aquella època l’estil de construccions ja anava canviant. Aquí es va preservar l’estil tradicional, amb una estructura simètrica, sis patis, 19 edificis enllaçats per passadissos i tot el conjunt protegit per un mur que l’aïlla de l’exterior. 

A part de ser un centre d’estudi i residencia, era també el lloc de culte als avantpassats. 

Quan es van suprimir els exàmens imperials, l’any 1905, aquest complex es va convertir en una escola pels membres del clan Chen. I més tard, l’any 1959 es va convertir en museu.

Durant la revolució cultural, per tal de preservar-la es va convertir en una impremta en la que es publicaven les obres de Mao Zedong. D’aquesta forma es va poder conservar. 

És una construcció impressionant, ja des de la façana d’entrada. A la part alta de la paret hi ha una mena de cresta amb tot de figures de colors representant diferents escenes. La part alta de la façana té també uns relleus amb figures i escenes, que semblen petits teatres. És molt curiós. 

A banda i banda de la porta d’entrada hi ha uns tambors en pedra i unes pintures de colors en les que hi ha representat el deu de la porta. M’imagino que té una funció protectora.

Tots els edificis d’aquest complex tenen les crestes i els relleus a la part alta de les parets. Tota la pedra està treballada. Combina la pedra i la ceràmica de olors. És un conjunt espectacular. Als patis hi ha bonsais, alguns en flor. 

En alguna sala hi ha figures que representen escenes de la forma de vida de la família, així com la decoració de les sales d’aquella època. 

Com a museu que és hi ha diversos objectes d’artesania, en jade i en ivori, molt treballat. Les portes i objectes en fusta i metall també són interessants de veure. 

Després vam anar al mercat del jade. Em va impressionar el moviment que hi ha de jade. Botigues i parades, una al costat de l’altra, venent jade de diferents qualitats. El meu coneixement del jade era molt pobre, pensava que sempre era verd. En aquest viatge vaig descobrir que hi ha jade de diferents colors. Per aquí el que es veu més és el verd, de diferents tonalitats i blanc. En vaig veure algun de negre, i diuen que n’hi ha de vermell però és molt escàs i encara més car que els altres.

He buscat una mica sobre el jade. Hi ha dos minerals, la jadeïta i la nefrita, que formen la família dels jades. Tots dos son silicats amb estructura i composició diferent. La jadeïta és un silicat de sodi i alumini, en el que part de l’alumini pot estar substituït per ferro, Fe(III). La nefrita és un mineral més tou, que conté calci, magnesi i ferro. Segons els ions metàl·lics que contenen presenten diferent coloració. També hi ha pedres més translúcides que altres. Tot això influeix en el preu. 

Prop del mercat del jade, en mig dels carrerons, hi ha el temple Hualin. Aquí hi havia un antic temple de fa més de 1500 anys, que es va ampliar en el 1654 i és el que es coneix ara com el temple Hualin. Era un important monestir budista amb una significativa comunitat de monjos. 

L’any 1859 s’hi va construir la capella dels 500 arhats. És impressionant. Hi ha les figures en mida real i color daurat, dels arhats. Estan un al costat de l’alktra. Cadascun té una fisonomia pròpia, ja que representen persones que van existir. Les figures tenen algun tret característic que era el detall més rellevant de la persona. 

Diuen que hi ha una figura de Marco Polo però jo no la recordo, en commemoració de la seva visita a la Xina. A més, en el pati hi ha una torre o pagoda dedicada a Asoka, un rei indi que era budista. 

Vaig dinar en un centre comercial, en la part moderna. Vaig prendre un pollastre a la pedra. Molt bo. 

Després vam tornar a entrar per carrerons i vam veure el un mercat de plantes i productes medicinals, de la medicina tradicional xinesa, també venien altres productes, com tortugues d’aigua, flors, escorpins.... El més impactant els productes medicinals, com les bosses plenes de cartílags. 

És una ciutat de contrastos, ja que a tocar d eles grans avingudes et trobes aquest racons amb un aire més de poble. Carrers estrets, casetes baixes, espais tranquils...

Per acabar la visita de la ciutat vam anar a la illa de Shami. S’hi accedeix per un pont. És encara un altre mon. Les cases són d’estil colonial. 

Aquesta illa té tan sols 900 metres en l’eix est-oest i 300 metres de nord a sud. El seu nom significa superfície de sorra. Hi ha un carrer que circumval·la la illa i un altre central a part d’alguns travessers. 

Aquesta illa té importància històrica. Ja des de l’època de la dinastia Song, en el segle X era un port comercial que mantenia contactes amb l’estranger. Durant la segona guerra de l’opi, 1856-1860, va jugar un paper important en la defensa de la ciutat. L’any 1859 es va dividir en dos concessions, una francesa, que ocupava 1/5 part de l’illa i l’altra britànica que ocupava les 4/5 parts. Va ser en aquesta època que es va urbanitzar i va adquirir importància pels estrangers. Aquí hi havia els consolats, es van construir esglésies, escoles, bancs i comerços. 

Es pot veure l’estil colonial dels edificis. Vam trobar-hi gent fent-se fotografies, aprofitant aquest estil de construccions. S’aprofita aquest entorn per fer fotografies de tot tipus, des de parelles de recent casats fins a catàlegs publicitaris. 

Hi ha una petita església cristiana, l’església de Lourdes, molt agradable. Hi ha un home a la l’entrada que controla que es vesteixi adequadament. Els pantalons curts no estan permesos. Han d’arribar al menys fins al genoll. 

A la nit havíem contractat un creuer nocturn pel riu Perla, però no el vam poder fer. El van cancel·lar. Al vespre, mentre encara estàvem descansant a l’hotel, hi va haver una forta tempesta, amb molt de vent i aigua, que va parar de seguida. Ara be, quan vam anar al lloc de sortida del creuer ens van dir que s’havia anul·lat la sortida per mal temps. Ens va sorprendre una mica ja que en aquellmoment ja no plovia i el vent s’havia calmat força. 

Al matí següent, a 2/4 de 7 del matí, teníem que agafar el bus per anar a Hong Kong. El bus va venir però el conductor va dir que hi havia un tifó a Hong Komg i que no s’hi podia anar fins que no passés. Va ser una llàstima que no haguéssim sabut abans de deixar l’habitació de l’hotel, ja que ens vam quedar tirats unes quantes hores. 

Van canviar els bitllets per un altre bus a les 3 de la tarda. O sigui que teníem 8 hores per davant, sense habitació, i a fora el carrer plovent amb més o menys intensitats segon l’estona. Els de l’hotel van ser força antipàtics. No ens van deixar recuperar les habitacions perquè l’ordinador ja no deixava. No ens deixava estar al vestíbul asseguts a terra. Tan sols hi havia lloc per seure per unes cinc o sis persones, i allà estàvem tots els que teníem que agafar el bus! A les escales de l’entrada tampoc podíem estar. 

Vam anar al restaurant de l’hotel a esmorzar, al menys això si que ho teníem. Però no hi vam poder passar tot el matí. Ens van acabar fent fora. Vaig passar el temps com vaig poder. A l’altra banda de carrer hi havia un centre comercial, que no tenia massa cosa a veure però hi havia un mac donalds o similar que va anar força be ja que no ens feien fora. De tant en quant me n’anava a l’hotel a aprofitar la wifi i consultar l’evolució del tifó.

El tifó havia començat prop de Filipines i es dirigia cap a Canton i cap a l’interior de la Xina. Per entrar a Hong Kong es passa un pont, i aquest quan hi ha tifó es tanca. No es torna a obrir fins al cap de dues hores del pas del tifó. Finalment, a les 3 de la tarda vam poder agafar el bus i marxar de Canton.