diumenge, 29 de gener de 2017

Iran_5: illa de Qeshm. Sostre de Qeshm. Salakh.

A la tarda vam anar al que anomenen el sostre de Qeshm. En aquesta illa han creat un geoparc per potenciar el turisme i contribuir a l’economia local. El que anomenen el sostre de Qeshm forma part d’aquest parc. Aquest geoparc és únic en l’orient mitjà. Es va crear en el 2006.

El que s’anomena el sostre de Qeshm és un altiplà que es troba en la part central de l’illa, des d’on es pot veure la costa nord. És l’altiplà més extens i més alt que hi ha i dona una bona perspectiva del paisatge. 

La part superficial del sol està formada majoritàriament per pedra calcària, que està coberta per fòssils. A les vores és majoritàriament tipus sedimentari, marga i sorra, degut a l’erosió. 

Estudis geològics, basats en les semblances entre els anticlins de Qeshm i de les muntanyes Zagros, a la part continental d’Iran, indiquen que aquesta illa podria ser la part sud d’aquest massís. L’erosió causada pel vent, el mar i les pluges estacionals pot haver configurat la geomorfologia actual. 

Vam deixar el vehicle al peu de la muntanya i des d’allà s’inicia la pujada; si no recordo malament al començament hi havia alguns graons marcats que faciliten l’ascens. En 10 o 15 minuts de pujada ja s’arriba al pla. És impressionant i compensa el petit esforç de la pujada. L’extensió que s’obre al teu davant, les vistes, el silencia, la grandiositat... És el conjunt el que em va sorprendre.

Aquí hi havia un antic poble (Kalat-Koshtaran) del que queden restes de les parets, i s’hi ha trobat peces de ceràmica i terrissa. Hi ha també alguna cisterna coberta (que jo no vaig veure) i es pensa que en els darrers anys els habitants de Tabl i Salakh han estat utilitzant aquesta zona per venir-hi de pícnic en els mesos de més calor. 

És un paisatge desèrtic, amb algunes acàcies, i poca vegetació més. L’entorn color terrós, que amb la llum de tarda quedava molt bonic, tot i que no era un dia molt clar, hi havia certa boirina.
Les formacions rocoses son curioses; en alguns llocs és com si el terra s’hagués inflat; suposo que degut a la diferent composició del terreny, els materials més tous han desaparegut i queden aquests buits. 

I allà, en aquella gran esplanada, si t’hi fixes pots veure algunes obres d’art, creades per artistes locals. Algunes costa reconèixer que ho són i pots passar pel costat sense adonar-te’n; d’altres ja veus que la disposició de pedres o branques fent dibuixos no és natural. Em va sorprendre perquè és un art efímer, ja que poden ser esborrades pel vent, o per gent que hi camini per sobre. 

Suposo que aquestes obres d’art formen part del projecte d’art nòmada global, es va fer a l’illa de Qeshm al desembre de 2016 i que es va inaugurar a la població de Salakh. Hi van participar 11 artistes iranians i 9 d’altres països (Alemanya, França, Suïssa, Eslovàquia, Holanda, Letònia I Corea del sud). Aquesta era la quarta edició del projecte; la primera va ser Corea del sud.

En aquest projecte els participants creen obres d’art utilitzant materials que es trobin en la natura en el lloc on es realitza l’obra. L‘objectiu es potenciar la conservació i sostenibilitat del medi ambient. Un dels artistes Iranians més coneguts en aquest mon és Ahmad Nadalian. 

Nadalian té una mena de museu a Ormuz, el “Paradise Art Center” que té l’objectiu de promocionar l’art mediambiental en el golf pèrsic. 

Segons aquest artista el que fan es art mortal que es dissol en la natura. El missatge dels artistes de la terra, com els anomena, és crear un medi ambient estable i evitar la destrucció de la natura. A més, pretén donar a conèixer la cultura local.

Vam poder gaudir de la posta de sol en aquell paratge en certa forma inhòspit, erosionat al llarg del temps, que dona formes curioses. Després amb la llum del capvespre vam baixar i ens vam dirigir cap a la població de Salakh. 

Allà vam conèixer a Ahmed Nadalian i vam poder veure una petita exposició de fotografies de les obres realitzades en aquests projectes. 

Després vam anar a una de les cases locals que ens preparaven el sopar i ens van oferir un petit concert de música local. 

Era ja fosc i el poble es veia desert. Suposo que aquí són de majoria xiïta ja que la mesquita té dos minarets. Tot i que és un poble senzill, algunes cases tenen petits detalls decoratius. 

Les dones que ens preparaven el sopar portaven la típica màscara rectangular, com les de les dones de Bandar Abbas. Ara be, aquestes eren molt més simples i tapen molt menys la cara; el forat pels ulls és molt més ampli i dona la sensació de ser nomes tres tires de tela negra enganxades: dalt, baix i el centre que separa els ulls i cobreix el nas. 

Salakh està a pocs quilometres de Tabl, a l’altra costa. Em va cridar l’atenció la vestimenta de les dones: sota del vestit que els hi cobreix el cos porten un pantalons de roba fina, que s’estrenyen en arribar al turmell, on acaben amb una franja brodada d’uns 20 cm. De fet, és aquesta part de baix de tot l’únic que es veu. 

En quant a la música que tenien que tocar, em va decebre una mica. Al començament eren tan sols dos nois, un d’ells amb un gran tambor, i després s’hi va afegir algun xicot més. Cantaven, picaven de mans seguint el ritme... Acabat el “concert” vam tornar a Tabl a dormir.

dissabte, 28 de gener de 2017

Iran_4: illa de Qeshm. Laft.

L’illa de Qeshm és la més gran de les que hi ha al golf pèrsic. Té uns 120 Km de llarg i uns 20 Km d’amplada. Com ja he comentat, està molt propera a la costa iraniana, però just a l’altra banda de l’estret d’Ormuz hi ha els Emirats Àrabs Units i Oman. Per tant té una ubicació excel·lent per controlar el pas de l’estret.

Ja des de l’antiguitat havia sigut un port on s’aturaven els vaixells mercants. Un almirall de l’exèrcit d’Alexandre el gran, Nearc, va arribar a aquestes costes en el 326 a. C. Així va ser com els grecs van tenir coneixença de l’existència del golf pèrsic. 

Les informacions ue trobo sobre aquesta illa no són tan clares com les de Ormuz. En el segle XII depenia del regne d’Ormuz; llegeixo que l’any 1301 el governador d’Ormuz va desplaçar tota la seva cort i part de la població a l’illa de Qeshm, ja que havien patit un atac dels tàrtars. Per altra banda, Qeshm tenia més recursos que Ormuz i sovint l’hi subministrava aigua i altres productes. 

Els països de l’altra banda del golf cobejaven aquesta illa ja que permetia controlar el comerç a través de l’Oceà Índic. En el segle XIII el governador àrab de Bahrain i Oman va envair l’illa de Qeshm i la va poblar amb gent d’una tribu àrab.

El rei d’Ormuz va abdicar l’any 1417 en favor del seu fill i es va retirar a viure a Qeshm que en aquell moment era un important centre comercial. Diuen que Piris Reis un cartògraf turc de l’imperi otomà, quan va atacar Qeshm, l’any 1552, explicava que era el lloc on havia trobat més riquesa i objectes de valor.

Amb el ferri vam arribar al port de Laft. És una població dedicada en bona part a la pesca; el mar es veu ple de vaixells i barques de diferents mides i formes. 

Una de les atraccions turístiques de Laft són les cases tradicionals, que tenen unes torres, anomenades en persa badgirs, i que vol dir torres del vent, o atrapa vents. Cada edifici té una o més torres, que poden ser de diferents alçades; serveixen per generar corrents d’aire a l’interior de les cases i ventilar les habitacions, de forma que a l’estiu la temperatura sigui agradable. És una illa força desèrtica i a l’exterior a l’estiu la temperatura puja per sobre dels 30 ºC. A l’hivern està al voltant dels 20 ºC. 

Passejant per la part antiga de la població es veuen algunes cases amb aquestes torres, però també moltes que estan mig enderrocades. Sembla que les cases tenen un petit jardí protegit per un mur força alt que no permet veure què hi tenen; tan sols es veuen sobresortir arbres i algunes plantes. 

Es poden veure les restes del castell Nader. Aquest castell es va construir sobre les restes d’una antiga fortalesa pre-islàmica, durant el regnat del xa Nader, en el segle XVIII. Segons un viatger de l’època tenia una estructura similar a la dels castells portuguesos. La presència dels portuguesos per aquestes terres va començar en el 1507.

pous al costat de la fortalesa 
Prop de les restes del castell hi ha una sèrie de pous excavats en el sol de roca. Són molt antics, entre el segle V a. C., durant l’imperi aquemènida i el segle VI d. C. (imperi sassànida). Hi havia un pou per cada dia de l’any, que recollia l’aigua de la pluja. El fons del pou estava recobert d’una capa de guix per preservar l’aigua neta. No tinc clar si era que es tallava la roca fins arribar a una capa de guix natural o els recobrien artificialment.

A la vora dels pous hi ha alguns arbres; la població local considera que són els guardins i protectors dels pous. Hi havia 366 pous i cada dia es feia servir l’aigua d’un dels pous. 

A més hi havia unes cisternes subterrànies cobertes, ab-ambar, que en alguns casos tenien badgirs (torres de ventilació), per mantenir l’aigua fresca. Algunes d’aquestes cisternes es fan servir encara. 

La població de Laft és majoritàriament sunnita i les mesquites tenen un sol minaret. No obstant, hi ha també una mesquita de dos minarets.

Vam trobar un grup de nens venent artesania de la regió. Em va sorprendre que eren força morenos de pell, a diferencia de la gent del nord del país. 

Després de donar una volta per aquesta població ens vam dirigir cap a Tabl, on ens vam allotjar a la pensió del Sr Amini. És un lloc molt agradable i la gent encantadora. Hi ha habitacions amb el terra cobert per catifes i a sobre el matalàs; et proporcionen mantes i coixí. Hi ha WC i dutxes a fora de les habitacions. Està tot molt net i cuidat. 

Ens van preparar arròs i peix. Les noies de la casa vestides amb teles i mocadors de colors vistosos agafaven fulles d’una planta aromàtica que hi havia al patí, per posar al nostre dinar. En tots els àpats ens posaven en el centre un plat amb un grapat de fulles verdes, barreja de diferents coses que es prenen crues. Per menjar, a terra, que és la forma tradicional.

diumenge, 22 de gener de 2017

Iran_3: Bandar Abbas

Al vespre teníem un vol des de Teheran cap a la illa de Qeshm; així que vam tornar a l’hotel per agafar les maletes i anar cap a l’aeroport. Tot i que l’aeroport dels vols domèstics està dins de la ciutat, vam trigar una hora en arribar-hi.

Un cop a l’aeroport vam saber que el vol portava 45 minuts de retard. Hi havia uns quants vols cancel·lats. Vam tenir sort, en un primer moment i el vol va sortir amb el retard que ja estava anunciat. Ara be, quan vam sobrevolar l’illa de Qeshm el pilot va fer dos intents per aterrar sense èxit. Finalment ens va avisar de que no es podia aterrar per culpa de la boira i que aniria a aterrar a l’aeroport més proper, a Bandar Abbas, a la costa continental. 

Ens van tenir força estona tancats a l’avió decidint què fer. Esperaven que marxés la boira per fer un nou intent. 

Hi ha vaixells que uneixen Bandar Abbas amb l’illa, però segons em va explicar un passatger l’últim ja havia sortit. Les hostesses demanaven paciència. Els passatgers iranians diuen que això passa sovint. Parlen de que hi ha un pont pel lloc més estret que enllaça amb l’illa.

Quan van veure que la situació meteorològica no millorava ens van fer baixar de l’avió i vam continuar l’espera a l’aeroport. 

Van anar passant les hores sense que es resolgués res. Finalment es va veure que aquella nit no es podia arribar a l’illa per cap via. O sigui que ens vam quedar a dormir a Bandar Abbas. Eren les dues de la matinada quan ens ficàvem al llit. 

Vam dormir quatre hores, ja que a primera hora teníem que anar al port per veure si sortia el vaixell cap a Qeshm. Seguia havent-hi boira, el port estava tancat i també el pas pel pont. 

Com que encara calia esperar unes hores per veure si millorava el temps, vam aprofitar a donar una volta pel mercat del peix de Bandar Abbas. 

Aquí el clima és totalment diferent al de Teheran. Feia calor. Aquesta ciutat es troba a la costa del golf pèrsic, en l’estret d’Ormuz. Antigament s’anomenava Gambroon, però l’any 1622 el xa Abbas la va reconquerir als portuguesos i va ser quan se l’hi va canviar el nom.

La població d’aquesta zona són els bandaris. Ja mentre estàvem al port esperant per si sortia el vaixell vaig poder veure aquesta gent. Hi ha una diferencia clara amb Teheran, i és per la vestimenta; més que per la forma de vestir és pels colors de les teles. A la capital el color predominant és el negre, amb variants cap a gris o marró, en canvi aquí hi ha estampats, color! 

Parades deneteja del peix
Una de les característiques de la forma de vestir de les dones bandarís és la màscara amb que es cobreixen el rostre. Aquest tipus de màscares també es poden veure a Oman; en aquest país també hi viuen bandarís. 

La província d’Hormozagan, on es troba Bandar Abbas, ha tingut al llarg dels segles influencia de moltes cultures diferents. Pel seu port han passat mercants i comerciants d’Àfrica, Pèrsia, l’Índia, Aràbia, Bactriana... Els vestits tradicionals de les dones bandarís tenen influencia de moltes d’aquestes cultures. 

Segons llegeixo en un blog, el nom de bandarí vol dir gent del port. Parlen un dialecte propi i són força diferents a nivell cultural i ètnic de la resta del país. La població de l’illa de Qeshm també és majoritàriament bandarí. 

Mentre esperàvem al port, per si obrien les portes, vaig veure una dona cuinant pa, que dia la màscara. Són màscares de tela, rectangulars, ricament brodades i que tapen mitja cara. Quan vam anar al mercat del peix vaig veure’n alguna més.

El mercat del peix, un espai cobert, molt net i ventilat, estava molt assortit. Em van sorprendre les mides d’alguns dels peixos que hi havia. Molt grans. Jo no sé reconèixer els peixos, però si no vaig errada, tenien molta tonyina. Tenia un aspecte magnífic. Aquí gairebé tots els venedors eren homes.

A la part exterior de l’edifici on hi havia el peix, es podien comprar fruites i verdures. I també hi havia uns estands dedicats a la neteja del peix. Hi portes el peix que acabes de comprar, i te’l netegen i tallen a mida del teu gust. 

Trobo dos venedores de fruites que duen la màscara i a més, la cara tapada. Llegeixo en algun lloc (no recordo a on) que les dones de per aquí es tapaven per protegir-se del sol. 

El cert és que el sol per aquí crema. Vaig fer aquest viatge a finals d’any, que el sol no es gaire fort; com que tenía que anar tapada se’m va oblidar agafar crema protectora solar i vaig acabar una mica socarrimada. 

Quan porten la màscara, si a més porten el mocador tapant la cara, és impossible saber l’edat que tenen, i tampoc se les reconeix, si no és per la roba. 

Venta de gel
La gent és molt agradable, amb ganes de comunicar-se i alguns demanen que els hi fem fotografies. En canvi, hi ha dones que no volen fotografies. Els nens, com els de la major part de llocs del mon, ens miren encuriosits. 
A les deu i mitja del matí ja ho tenim tot organitzat per anar en bus fins al pont per creuar cap a l’illa. El trajecte dura una mica més d’una hora, pel que aprofito a dormitar una mica. El paisatge que es veu, alguna estona que obro l’ull és àrid i una mica muntanyós. 

La sorpresa és que el pont no existeix. Està en construcció i entre tant hi ha un ferri que enllaça l’illa i continent. Els vehicles necessiten un permís especial per creuar a l’altra banda. El nostre vehicle o el xofer, no tenen aquesta autorització. O sigui que no ens queda altra que baixar l’equipatge, deixar el vehicle i passar nosaltres i maletes amb el ferri. 

Una mica caòtic, buscar un forat enmig dels cotxes per enquibir-nos nosaltres i maletes. Hi ha famílies que van a passar el dia a l’illa. Són entranyables i acollidors. Ens fem fotos uns als altres i parlem. Algunes noies joves parlen anglès. Les seves parelles callen. 

En general són les dones les que venen a parlar amb mi, els homes queden a segon terme. Els nens estan encantats amb el trajecte, amb les gavines que ens segueixen. 

El punt des d’on surt el ferri és Pohl i arriba a Laft, a l’illa de Qeshm. Quan estigui acabat el pont tindrà uns 2,2 Km.

dissabte, 21 de gener de 2017

Iran_2: Teheran

Vam arribar bastant cansats a l’hotel, després de tantes hores tirats per Istanbul. La dutxa va anar molt be i el te amb pastes que ens van oferir a l’hotel va ser reconfortant. Així que vam sortir a explorar la ciutat. La primera parada va ser per canviar diners. El canvi estava a 43.200 rials per un euro. Tot i que els bitllets son en rials, molts cops ells et diuen el preu en tomans, que és amb un zero menys. O sigui que tot plegat és un bon embolic i costa familiaritzar-se amb els preus de les coses. 

Amb tot això ja era hora de dinar. El restaurant molt agradable, tot i que si no prenies el bufet lliure d’amanides el servei era força lent. El dinar va sortir per uns 5 euros. Evidentment, res d’alcohol. 

Pels carrers es poden trobar unes bústies on la gent fa donatius per ajudar a la gent desafavorida. Em va sorprendre. N’hi ha bastantes. Diuen que la gent sí que hi fa donatius tot i que també hi ha qui les saqueja. 

Pels carrers per on vam anar passant, hi havia alguns edificis amb façanes boniques, però eren la minoria. El barri més antic de la ciutat és on hi ha el basar i la mesquita dels divendres. També és un dels barris més pobres. 

A la mesquita aprofitem per anar als lavabos; com en molts llocs, estan separats els d’homes i els de dones, però el que em xoca és que el de dones, té una cortina que tapa l’entrada. 

Anar al lavabo amb la vestimenta que duia no era fàcil. Com que pel carrer fa fred i a l’interior calor, portava unes quantes capes, a més una llarga, fins a mitja cuixa. Per acabar-ho d’adobar, el mocador, que se’m desmuntava contínuament. Elles tenen art per dur-lo, però jo no me’n sortia. La forma més ortodoxa és tapant les orelles, però llavors jo trobava que no hi sentia tant be i em privava de visió pels laterals. 

Per això vaig acabar fent el meu propi estil, destapant les orelles, sempre que podia i lligat al darrera que no em privés de visió lateral. Elles quan entren al lavabo es treuen el mocador, i s’entretenen col·locant-lo de nous, o gaudint de la llibertat de deixar els cabells a l’aire per una estona. 

Aquesta mesquita, que es troba al basar se la coneix amb diferents noms. Se la coneixia com la mesquita del xa, després es va canviar el seu nom a mesquita del imam Jomeini. Va ser construïda en el 1810, i en aquell moment era l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Al seu pati s’hi pot accedir des de diferents punts del basar i segueix sent un lloc de culte. 

En aquest pati, l’any 1905 el governador de la ciutat va fer-hi flagel·lar a 17 comerciants culpant-los de l’increment abusiu del preu del sucre. Els treballadors del basar, indignats per aquesta humiliació pública es van declarar en vaga i van tancar les botigues. Aquí també va ser assassinat el primer ministre l’any 1951.

La mesquita del divendres, mesquita del xa o del basar, com se’n vulgui dir, ha sigut doncs un lloc emblemàtic. A mi em va agradar molt. Hi ha dues coses que em van sorprendre: la presencia de dos minarets i els colors de la decoració. 

Les mesquites xiïtes es caracteritzen per tenir dos minarets, cosa que no sabia. Aquesta a més té en mig una torre del rellotge. Els minarets estan bellament decorats amb rajoles grogues. Aquest és el color que crida més l’atenció en la decoració da mesquita. 

La gent que vaig trobar era molt amable, però no parlaven massa anglès. El basar era interessant, però em va cansar una mica, ja que hi havia molta gent i un munt de carretons que passaven amunt i avall. Suposo que el cansament de la nit sense dormir també em passava factura.

Em va sorprendre una cruïlla a dins del mercat, que formava una mena de plaça amb una cúpula, bellament decorada. 

Vam sopar prop de l’hotel; jo vaig prendre un kebab de pollastre amb arròs i tomàquet al forn. Estava bo. Va valdre prop de cinc euros. Vaig anar a dormir d’hora per recuperar la son endarrerida. 

El nou dia era radiant, amb un cel net i molt blau. Cal dir que el dia que vam arribar va estar plovisquejant. Veure el sol i haver dormit van ajudar a que la ciutat de Teheran m’agradés molt més. 

Des d’un dels ascensors de l’hotel, que dóna a l’exterior es veia una carena muntanyosa tota nevada.

La ciutat de Teheran es troba al nord del país, en un altiplà als peus de les muntanyes Alborz que estan al nord de la ciutat. L’alçada mitja a la que es troba és d’uns 1100 metres, però varia molt segons el barri. La part alta de la ciutat està a 1600 metres i altres barris queden per sota els 1000 metres. 

La carena muntanyosa Alborz atura les pluges i la humitat del mar caspi. I a mi em servia per orientar-me una mica. Hi ha una arteria principal, que separa la zona alta, i benestant de la ciutat baixa, molt més pobre. 

De fet, és una ciutat molt gran i hi ha barris molt diferents. Té 12 milions d’habitants i greus problemes de contaminació. Per minimitzar aquest problema, es restringeix el tràfic en alguns barris i a més, uns dies de la setmana circulen els cotxes amb matricula acabada en nombre parell i els altres dies amb nombre senar. Però feta la llei feta la trampa; així que moltes famílies tenen dos cotxes amb matricula acabada amb nombre parell i amb nombre senar. 

Jo vaig passar molt poc temps a la ciutat, pel que no vaig arribar a fer-me una idea massa clara de la ciutat i d’on es troben les diferents coses que vaig visitar. Vaig veure barris amb botigues molt ben posades, amb atractius aparadors i material de qualitat. I en contrast, el barri del basar, totalment diferent, un altre mon. Suposo que cada barri té el seu toc particular. 

L’hotel estava a la part alta de la ciutat, i anat cap a l’estació del metro es passa prop de l’antiga ambaixada dels Estats Units. Hi ha unes grans pintades al mur. De fet, hi ha unes quantes parets amb dibuixos i pintures força atractius o curiosos. 

Suposo que a Teheran no hi ve massa turisme, ja que la gent se m’apropava per parlar i també per oferir-se per si necessitava ajuda. Quan estàvem en grup parlant, sovint s’apropava algú a escoltar. M’imagino que sentien curiositat. 

Vam visitar el museu dels màrtirs de la guerra Iran-Irak. Aquest conflicte va tenir lloc entre 1980 i 1988. Les relacions diplomàtiques entre els dos països es van trencar ja en el 1971, per una disputa sobre les fronteres. 

Després de l’enderrocament del xa, en el 1979 i la proclamació de la república islàmica d’Iran per part de Jomeini, Sadam Husein pensava que les tropes iranianes estarien debilitades i que a més, tindria suport internacional, si intentava recuperar e control del riu Arvand, que és la confluència del Tigris i l’Èufrates, i la província de Juzestan, que té sortida al golf pèrsic. 

Així que les tropes de Husein van envair la província de Juzestan, rica en petroli i amb un important nucli de població àrab (3 milions). Esperava que aquesta població l’hi donés suport, però no va ser així. Iran va fer una crida als seus joves a anar a lluitar per defensar el país. 

En el museu hi ha fotografies i objectes dels morts en la guerra. També hi ha un lloc on s’han recollit les medalles que portaven els soldats, en les que hi ha gravat el seu nom i alguna fase per encoratjar los a lluitar per la pàtria. 

Després vam agafar el metro per anar al museu arqueològic. 

El metro es una experiència interessant. Es molt assequible de preu i va atapeït. El primer i últim vagó són exclusivament per dones. Hi ha una línia groga a terra, un cartell a l’andana que ho indica i a més, al propi vagó pel cantó de fora també està indicat. Els altres vagons són mixtes. 

Em va sorprendre que a terra estava marcat per on pujar i baixar del vagó. Pels dos extrems de l’ampla de la porta és per pujar, i la part central pels que baixen del comboi. Aquesta organització només l’havia vista al Japó. 

Jo vaig optar per anar al vagó de dones. La majoria anaven vestides de negre; així i tot, no semblava que els hi molestés la nostra presència, fins i tot ens feien lloc perquè seriéssim al seu costat. 

Tot i que anava molt ple, passaven contínuament venedores, oferint productes variats. Pintes, mitges, teles fulards, em va semblar que també venien roba interior... una mica de tot. 

El museu nacional d’Iran consta de dues parts: el museu de l’antic Iran, inaugurat en el 1937 i el de l’era islàmica, que es va inaugurar en el 1972. L’edifici que allotja el museu de l’antic Iran és obra d’André Godard un arqueòloga, arquitrecte i historiador francès. 

Vam començar la visita per la part de l’Iran antic. Iran, per la seva ubicació entre el mar caspi i el golf pèrsic ha sigut lloc de pas i comunicació entre orient i occident des de l’antiguitat, el que fa que la seva historia em resulti força complexa. 

En aquest altiplà ja hi havia assentaments durant el neolític, cap al 6000 a. C. Aproximadament cap al 2700 a. C. va aparèixer en el sud-oest d’Iran l’imperi elamita, que competia amb els imperis babiloni i assiri que ocupaven els territoris adjacents. 

S’han trobat diverses tauletes amb escriptura elamita, de les que s’ha pogut deduir que es dedicaven al comerç. El elamita va ser una de les llengües oficials de l’antic imperi persa. Una mica més tard, cap al 2000 a. C. els medes i els perses van arribar a l’altiplà iranià. 

En el segle VII a. C. els medes que vivien al nord-oest d’Iran es van alliberar del control assiri i van fundar el primer imperi, l’imperi meda. L’imperi aquemènida comença en el 550 a. C. amb la pujada al trono de Cir II el gran que va estendre l’imperi persa ocupant part de mesopotàmia. 

El seu fill Cambises II de Pèrsia va estendre els dominis fins Egipte, però mentre era fóra l’hi van usurpar el trono. L’any 521 a. C. Dario I es fa amb el poder; va ser un dels reis de l’imperi persa aquemènida més important. Se’l coneix com Dario I el gran. Durant el seu regnat es construeixen les residencies aquemènides de Susa i la de Persèpolis. 

L’imperi aquemènida es va acabar amb Dario III en el 330 a. C. quan Alexandre va aconseguir ocupar els palaus reials i vèncer la resistència dels perses.

És un museu molt interessant, en el que es poden veure objectes dels diferents períodes de la seva historia, algunes molt ben conservades. També hi ha moltes peces de Persèpolis. 

Hi ha un cap de dona, amb una mena de barret, d’uns 6 cm d’alçada, que es pensa que servia coma decoració d’un mànec d’algun estri. És de marfil i del 900 a. C. 

Hi ha un toro que es va trobar en un ziggurat elamita, a la província del Juzestan, en el que hi ha una inscripció en elamita del 1250 a. C. 

Figuretes de bronze, del 1000 a. C., una d’elles té una inscripció en babiloni. 

Alguns fragments de parets amb relleus, procedents de Persèpolis, en els que es veu una audiència de Dario I el gran. Aquestes peces són aproximadament del 500 a. C., ja que Persèpolis es va començar a construir el 515 a. C. És un bon complement a la visita del recinte arqueològic de Persèpolis.

L’any 1993, uns treballadors d’una mina van trobar en un túnel unes restes humanes momificades. S’havia preservat part del la roba del difunt i hi havia alguns objectes, com ganivets de ferro, una agulla de plata, objectes de ceràmica... Els estudis van determinar que la mòmia tenia uns 1700 anys d’antiguitat; pertanyia a un home de 37 anys, i per les restes de vestimenta, una arracada en or, el cabell llarg... es pensa que era un home d’alt rang. El que encara és un misteri és perquè estava enterrat en aquesta mina. 

També hi ha un altra fòssil, aquest d’una dona, que es va trobar quan es feien unes excavacions per arreglar el clavegueram en algun lloc de Teheran. El rètol de l’exposició diu: “La senyora de Teheran, de 7.000 anys d’antiguitat”. Devia ser una descoberta recent, ja que es presentava tot l’estudi que s’estava fent amb la mòmia i l’entorn. Em va fer gràcia trobar-me allà espectres infraroig, difracció en pols de raigs X, espectres fotoelectrònics... talment com si estes en un congrés científic.

Després vam anar a l’altre edifici on hi ha exposat el que correspon al període islàmic. També és molt interessant, tot i que d’entrada no em motivava massa, ja que pensava que seria similar a molts altres que he vist. Però no, val la pena, ja que en bona part són peces del primer temps de l’islam, dels segles IX i X. 

A mitjans del segle VII, l’imperi sassànida desapareix sota l’expansió omeia, i a la regió hi arriba l’islam. Durant un temps conviuen les dues religions, el zoroastrisme i l’islam. Ara be, l’art islàmic que es va desenvolupar aquí tenia gran influencia de la cultura i formes artístiques iranianes. També hi ha influencia de l’art d’Àsia central. 

Hi ha peces molt boniques. Hi ha una col·lecció de plats i bols de ceràmica vidriada, molt acolorits, amb figures humanes o animals, que s’han fabricat amb un estil que es feia servir també a l’Àsia central. Hi ha un plat blanc, amb un animal dibuixat en negre o marró fosc, (marró de manganès) que formava part de la vaixella típica de Nishapur, a l’Iran nord-oriental i també de Samarcanda. 

Hi ha un altre plat interessant, un home a cavall i un guepard que està pujant sobre el cavall. És del segle IX o X; d’aquest període es coneixen altres obres en les que apareix el guepard i escenes de caceres d’aquest animal. 

Hi ha peces de vidre també interessants i diversos objectes en bronze. Em crida l’atenció un morter i una espàtula. També un estoig metàl·lic tot ell gravat. 

Hi ha també diverses portes, molt treballades, dibuixos i miniatures com els que havia vist per Uzbekistan, així com ceràmiques en les que les escenes em recorden la vida a les estepes. És un museu al que caldria anar més d’un cop per descobrir amb calma tot el que hi ha. 

Acabada la sessió museus vam anar a dinar. Vaig provar el plat típic, el dizzi. Em van portar un bol metàl·lic, una mà de morter, un plat i pa. Em van dir que tallés a bocins el pa i el posés al bol. Després em van portar un morter metàl·lic, que contenia el guisat i una manyopla per agafar-lo. 

L’objectiu era escórrer el líquid del guisat al bol per remullar el pa. Per això amb la manyopla agafes el morter i amb la ma de morter intentes que no caigui la resta de contingut del recipient. El que queda al morter es té que triturar i t’ho poses al plat. Osigui qyue tens, per una banda, el pa remullat amb el caldo i per l’altra, el guisat triturat. El que es cou són verdures, carn de xai i cigrons. Vaig reconèixer-hi carbassó i tomàquet, però de ben segur que hi havia més cosa. Estava molt bo i omple molt. Llàstima que aquí no es pugui prendre alcohol, doncs un bon vi negre seria un acompanyament ideal. Tenen cervesa sense alcohol.

El tema alcohol és curiós. Els musulmans tenen prohibit prendre’n i comprar-ne, però els de les altres comunitats religioses si. Els armenis són dels que en poden comprar i prendre. Hi ha qui el fabrica, altres el porten d’altres països... hi ha un cert mercat clandestí, el que permet que la gent, en les festes privades pugui aconseguir begudes alcohòliques. Ja s’ha establert un cert llenguatge, que permet demanar begudes alcohòliques als subministradors, sense comprometre’s. Llegeixo que a Teheran, es fan controls d’alcoholèmia i una bona quantitat de gent dona positiu. 

Després vam aturar-nos a prendre el te en una teteria en un parc, un aire un tant bohemi. Em xoca com serveixen el sucre: un bastonet recobert de cristalls de sucre. Aquesta mena de piruleta la submergeixes en el te o el cafè fins que tens el punt de dolç que desitges.