diumenge, 29 de gener de 2017

Iran_5: illa de Qeshm. Sostre de Qeshm. Salakh.

A la tarda vam anar al que anomenen el sostre de Qeshm. En aquesta illa han creat un geoparc per potenciar el turisme i contribuir a l’economia local. El que anomenen el sostre de Qeshm forma part d’aquest parc. Aquest geoparc és únic en l’orient mitjà. Es va crear en el 2006.

El que s’anomena el sostre de Qeshm és un altiplà que es troba en la part central de l’illa, des d’on es pot veure la costa nord. És l’altiplà més extens i més alt que hi ha i dona una bona perspectiva del paisatge. 

La part superficial del sol està formada majoritàriament per pedra calcària, que està coberta per fòssils. A les vores és majoritàriament tipus sedimentari, marga i sorra, degut a l’erosió. 

Estudis geològics, basats en les semblances entre els anticlins de Qeshm i de les muntanyes Zagros, a la part continental d’Iran, indiquen que aquesta illa podria ser la part sud d’aquest massís. L’erosió causada pel vent, el mar i les pluges estacionals pot haver configurat la geomorfologia actual. 

Vam deixar el vehicle al peu de la muntanya i des d’allà s’inicia la pujada; si no recordo malament al començament hi havia alguns graons marcats que faciliten l’ascens. En 10 o 15 minuts de pujada ja s’arriba al pla. És impressionant i compensa el petit esforç de la pujada. L’extensió que s’obre al teu davant, les vistes, el silencia, la grandiositat... És el conjunt el que em va sorprendre.

Aquí hi havia un antic poble (Kalat-Koshtaran) del que queden restes de les parets, i s’hi ha trobat peces de ceràmica i terrissa. Hi ha també alguna cisterna coberta (que jo no vaig veure) i es pensa que en els darrers anys els habitants de Tabl i Salakh han estat utilitzant aquesta zona per venir-hi de pícnic en els mesos de més calor. 

És un paisatge desèrtic, amb algunes acàcies, i poca vegetació més. L’entorn color terrós, que amb la llum de tarda quedava molt bonic, tot i que no era un dia molt clar, hi havia certa boirina.
Les formacions rocoses son curioses; en alguns llocs és com si el terra s’hagués inflat; suposo que degut a la diferent composició del terreny, els materials més tous han desaparegut i queden aquests buits. 

I allà, en aquella gran esplanada, si t’hi fixes pots veure algunes obres d’art, creades per artistes locals. Algunes costa reconèixer que ho són i pots passar pel costat sense adonar-te’n; d’altres ja veus que la disposició de pedres o branques fent dibuixos no és natural. Em va sorprendre perquè és un art efímer, ja que poden ser esborrades pel vent, o per gent que hi camini per sobre. 

Suposo que aquestes obres d’art formen part del projecte d’art nòmada global, es va fer a l’illa de Qeshm al desembre de 2016 i que es va inaugurar a la població de Salakh. Hi van participar 11 artistes iranians i 9 d’altres països (Alemanya, França, Suïssa, Eslovàquia, Holanda, Letònia I Corea del sud). Aquesta era la quarta edició del projecte; la primera va ser Corea del sud.

En aquest projecte els participants creen obres d’art utilitzant materials que es trobin en la natura en el lloc on es realitza l’obra. L‘objectiu es potenciar la conservació i sostenibilitat del medi ambient. Un dels artistes Iranians més coneguts en aquest mon és Ahmad Nadalian. 

Nadalian té una mena de museu a Ormuz, el “Paradise Art Center” que té l’objectiu de promocionar l’art mediambiental en el golf pèrsic. 

Segons aquest artista el que fan es art mortal que es dissol en la natura. El missatge dels artistes de la terra, com els anomena, és crear un medi ambient estable i evitar la destrucció de la natura. A més, pretén donar a conèixer la cultura local.

Vam poder gaudir de la posta de sol en aquell paratge en certa forma inhòspit, erosionat al llarg del temps, que dona formes curioses. Després amb la llum del capvespre vam baixar i ens vam dirigir cap a la població de Salakh. 

Allà vam conèixer a Ahmed Nadalian i vam poder veure una petita exposició de fotografies de les obres realitzades en aquests projectes. 

Després vam anar a una de les cases locals que ens preparaven el sopar i ens van oferir un petit concert de música local. 

Era ja fosc i el poble es veia desert. Suposo que aquí són de majoria xiïta ja que la mesquita té dos minarets. Tot i que és un poble senzill, algunes cases tenen petits detalls decoratius. 

Les dones que ens preparaven el sopar portaven la típica màscara rectangular, com les de les dones de Bandar Abbas. Ara be, aquestes eren molt més simples i tapen molt menys la cara; el forat pels ulls és molt més ampli i dona la sensació de ser nomes tres tires de tela negra enganxades: dalt, baix i el centre que separa els ulls i cobreix el nas. 

Salakh està a pocs quilometres de Tabl, a l’altra costa. Em va cridar l’atenció la vestimenta de les dones: sota del vestit que els hi cobreix el cos porten un pantalons de roba fina, que s’estrenyen en arribar al turmell, on acaben amb una franja brodada d’uns 20 cm. De fet, és aquesta part de baix de tot l’únic que es veu. 

En quant a la música que tenien que tocar, em va decebre una mica. Al començament eren tan sols dos nois, un d’ells amb un gran tambor, i després s’hi va afegir algun xicot més. Cantaven, picaven de mans seguint el ritme... Acabat el “concert” vam tornar a Tabl a dormir.