diumenge, 12 de febrer de 2017

Iran_12: illa d’Ormuz. Fort

Ormuz és l’illa dels colors, ja que a la que l’hi dones la volta vas descobrint diferents tons i textures. El primer contacte amb els pigments naturals d’aquest territori va ser anat cap al fort: el camí tenia un color vermell intens, degut a un mineral de ferro molt abundant en l’illa, anomenant hematites o oligist, i que conté majoritàriament òxid de ferro (Fe2O3).

Una de les mines més antigues del mon d’aquest mineral és la que es troba en aquesta illa. És un mineral amb un elevat contingut en òxid de ferro, més del 70%. Just al costat del fort hi ha el magatzem on tenen els sacs de mineral ja triturat preparats per embarcar-los. 

La població local fa servir aquest mineral com a pigment, en cosmètica i també en posen al menjar. Nomes una estona caminant per allà i acabes amb el calçat ben vermell i les taques de la roba i les mans costen de treure. 

La primera ciutat d’Ormuz, abans de l’any 1300, es trobava a la costa de l’Iran continental, s’anomenava Hormuzan. Cansats dels atacs que patien, la població es va desplaçar a l’illa que es trobava al davant, l’actual illa d’Ormuz. La ciutat se la va anomenar la nova Hormuza. Això passava quan regnava el 15è sobirà del regne d’Ormuz. 

Uns 100 anys més tard, va arribar a l’illa una expedició xinesa formada per 63 vaixells. La descripció que van fent d’Ormuz era la d’un centre de comerç i de riquesa. 

A mitjans del segle XV se la coneixia també com Daralaman, que vol dir lloc segur. Durant aquest segle van passar per aquí russos i italians, que la descrivien com un gran centre comercial on s’hi podia trobar de tot. En els seus mercats podies trobar coses tan dispars com cavalls i perles. Crec que també era un punt clau en el comerç d’esclaus. Ara be, a finals del segle XV un genovès ja deia que en aquesta illa no hi havia aigua, i que a l’igual que el menjar, es tenia que portar del continent. 

El rei de Portugal volia controlar el comerç per golf pèrsic, així que era qüestió d’apoderar-se dels ports claus, a banda i banda de l’estret. Va ser Alfons d’Albuquerque qui l’any 1507 va capturar, primer Muscat, a Oman i després Ormuz. El rei d’Ormuz els va veure venir i havia preparat al seu exercit. La flota del portuguès era molt minsa (6 vaixells) comparada amb la del rei d’Ormuz (que en tenia més de 100), així i tot es van plantar just davant de la ciutat com a mesura intimidatòria. Albuquerque volia que el regne d’Ormuz esdevingués vassall dels portuguesos i els hi pagués un tribut anual. 

Quan van arribar davant de la ciutat els portuguesos van quedar fascinats pel bullici que hi havia, l’activitat i la quantitat de gent. Així com de les construccions, palaus i mesquites, de les que sobresortien els minarets. Era una ciutat pròspera. 

Veient la ciutat actual em costa imaginar l’escena, ja que ha perdut tota l’esplendor que tenia en el passat. 

El rei d’Ormuz va anar donant llargues i al cap de tres dies de negociacions, els portuguesos van atacar a la flota i van apoderar-se de la ciutat. El rei d’Ormuz es va rendir, van acceptar pagar tribut i convertir-se en protectorat portuguès i va haver de donar permís per la construcció d’un fort, que es va anomenar el Fort de Nostra Senyora de la Victòria. 

Però durant la construcció d’aquest fort, part dels capitans portuguesos, amb l’ajuda del rei d’Ormuz, es van insubordinar contra Albuquerque i finalment ñles tropes portugueses van abandonar l’illa sense que s’hagués completat la construcció del fort. 

Aquest va ser el primer intent portuguès per controlar el golf pèrsic. El següent intent el van fer en el 1515; aquest cop la flota era més gran i van aconseguir apoderar-se de la ciutat i del fort. Llavors van canviar el nom del fort que es va dir de Nostra Senyora de la Concepció. 

Uns anys més tard, el rei d’Ormuz va intentar una nova rebel·lió, però aquest cop no va tenir èxit i els portuguesos van canviar el rei posant-ne un que els hi fos lleial. 

Els portuguesos van controlar l’illa fins a l’any 1622, quan el xa de Pèrsia, Abbas, els va fer fora amb l’ajuda dels anglesos. Diuen que amb els anys que van ser allà es van enriquir molt, tant les arques portugueses com els governadors de l’illa. Tot i així, en les narracions que hi ha de l’època, tothom remarca que les provisions tenien que portar-se del continent ja que és una illa rica en minerals però sense recursos hídrics ni agrícoles. 

Després de la marxa dels portuguesos l’illa va anar perdent població; el material dels seus edificis es va fer servir per les noves construccions a la ciutat de la costa continental, Bandar Abbas. En poc temps a l’illa només hi quedaven alguns pescadors. 

El fort estava construït amb la pedra de la zona, o sigui vermella. Devia ser impressionant de veure, contrastant el seu color amb el blau del mar i el cel. Estava envoltat per un fossar i era força gran. No queda gran cosa en peu, tan sols part dels murs. 

El millor conservat és la capella; queda per sota de la planta baixa, o sigui que era una cripta, suposo que per això ha quedat més protegida. És curiosa de veure, tot i que no hi ha cap objecte, tan sols es veu la forma de la sala amb les seves columnes suportant les voltes. És més gran del que m’esperava.

Des de dalt de la muralla es té vista un tant boirosa sobre la ciutat i el mar. Estava realment en una magnifica ubicació.