Vam deixar enrere la muntanya blanca i tornàvem a la terra vermellosa, per anar a veure la posta de sol a la vall de les estàtues.
En aquesta vall l’erosió ha modelat la roca de forma curiosa. Les superfícies no presenten un acabat arrodonit sinó punxant; en alguns llocs sembla talment una filigrana. Aquestes puntes destaquen contra el cel i es poden visualitzar cares, animals... segons la imaginació de cadascú. D’aquí ve lo de la vall de les estàtues.
Al final del camí entre les muntanyes es té vista sobre el mar i és per allà per on es pon el sol. Un lloc idíl·lic ... si no fos que estava ple de gent.
Fins aquell moment no havíem trobat a gairebé ningú, per això em va sorprendre trobar-hi gent. Els pocs turistes que quedàvem a aquella hora a l’illa devíem estar allà concentrats.
Potser érem unes 25 o 30 persones, i com que l’espai era petit donava sensació d’estar atapeïts. Els que van arribar més tard els hi va costar trobar un lloc on seure. I fer fotografies sense que t’aparegués un cap o un colze també costava.
