divendres, 17 de febrer de 2017

Iran_18: illa d’Ormuz

Continuem explorant l’illa. La primera parada la vam fer a la fàbrica on trituren el mineral de ferro. El terra i tot el que l’envolta té color vermell del polsim del mineral. 

Diuen que aquesta fàbrica encara està en funcionament; hi ha alguns sacs ja plens per dur cap al port d’Ormuz, però la maquinària, al menys una que veig, té un forat. No se sentia cap màquina funcionant... Semblava més aviat morta, tot i que hi havia dos o tres homes per allà.

Després vam anar cap al manglar, però com que la marea estava baixa no tenia massa encant. 

Més enllà ens vam aturar en un lloc on assequen el peix. El tenen estès per terra, directament sobre la sorra. De primer moment em va sorprendre, veure’l així tirat, però té una explicació: no és per alimentació humana. El trituren i l’utilitzen coma fertilitzant i també com a pinso pels animals. Com que feia calor, la pudor era molt intensa i força desagradable. Hi havia tota mena de peixos, grans i petits. Alguns ja estaven en sacs i d’altres escampats per allà. 

La següent parada va ser en una altra vall; si no recordo malament l’anomenen la vall de la sal de safrà. Havia vist unes fotografies espectaculars i en arribar allà em va decebre una mica. 

Aquesta vall es caracteritza per tenir unes vetes grogues per tot el terra, de fet el camí estaria ple d’aquest mineral groc (que no sé què era). Quan hi vam ser nosaltres feia un any que no plovia, pel que tota aquesta sal estava coberta de terra vermellosa. Si grates una mica la superfície la pots veure, i en alguns llocs encara es veu força, però... no era tal com ho havia vist en fotos d’altra gent. 












El curiós son els contrastos entre les pedres de diferents colors. Diferents sals i minerals, amb solubilitat i duresa diferent, configuren el paisatge d’aquesta illa. 

Una mica més enllà formacions d’alguna sal que semblen tamborets o bolets. També bruta, coberta de terra. I camins on la sal ha cristal·litzat a la superfície, formant grans llengües blanques, com si fossin de neu. 









Després vam baixar cap a la platja, a veure la costa i l’erosió de l’aigua sobre les roques. La zona de platja que està prop de la mina d’oligist (el mineral de ferro) la terra és molt vermella i l’aigua del mar que arrossega part d’aquesta terra adquireix també aquesta tonalitat.


Els contrastos de color a Ormuz són espectaculars. En algun lloc hi havia roques de color blau verdós, que suposo que contenien algun mineral de coure; el color però és més apagat que els vermells i ocres que predominen per tot arreu.

Els artistes locals aprofiten la gran varietat de terres de diferents colors per les seves obres d’art. A la platja es poden veure grans dibuixos fets combinant sorres de diferents tonalitats. 

Vam entrar també en una petita cova de sal, en la que no hi podia faltar tampoc alguna nota de color.