dilluns, 20 de febrer de 2017

Iran_22: illa de Qeshm. Laft.

Ens quedaven unes hores encara a l’illa abans d’agafar l’avió per anar cap a Shiraz, així que vam anar a dinar a Tabl i a la tarda vam fer una ultima passejada per Laft.

Vaig pujar primer cap a l fortalesa, per tornar a veure la vista des d’allà dalt. Amb la llum de la tarda els pous que hi ha a tocar del mur es veien molt més be. 

Mentre era allà va aparèixer un grup de nenes d’una escola. Anaven totes vestides igual: camisa llarga i pantaló a joc, de color rosa i mocador blanc amb un ribet també rosa. En canvi la mestre anava de fosc. Les nenes duien una bossa de plàstic amb el berenar (o això em va semblar). Van deixar els paquets a terra i es van posar a córrer pujant i baixant les escales un i altre cop; semblava que fessin una cursa. La mestra ho controlava des de dalt de l’escalinata. 

Vaig deixar a les nenes fent exercici i vaig anar baixant per la part antiga fins al port. Eren carrerons estrets, no s’hi veia a ningú, tan sols algun que altre gat. No està pavimentat el terra, pel que dona l’aire de polsós. Tot i això, hi ha alguna casa amb aire condicionat, d’altres tenen el lloc per posar l’aparell però està buit. També es veu alguna torre del vent en bon estat. 

Els carrers i cases de la part alta, propers al fort estan en més mal estat que les que es van trobant baixant. Quan s’arriba prop de la carretera i del mar, les cases i carrers estan més cuidats i hi ha més construccions noves.

La posta de sol atrau a la gent a la vora del mar. Hi ha alguns locals asseguts gaudint de la fresca i la llum del final del dia. És agradable. 

L’estada a les illes arribava al final. Vam anar a l’aeroport per agafar el vol cap a Shiraz. I llavors vaig ser conscient de que havíem gaudit de força llibertat en el tema de tapar el cap. Va ser en passar el control d’entrada, homes i dones per separat. El pas de les dones, sempre amb una cortina al davant. 

Una altra dona i jo vam passar darrera la cortina on vam trobar dues dones policia. L’altra dona portava un mocador entortolligat al cap, deixant al descobert coll i orelles. L’hi van fer treure i l’hi van col·locar be, el que consideraven que era la forma correcte. 

Jo duia un buf, una peça elàstica circular que em cobria el cabell; per tant també coll i orelles a la vista. M’ho va fer treure i quan va veure que no podia posar-m’ho de cap altra forma va arrufar el nas. 

Me’l va fer posar que tapes be les orelles. Veient que la cosa es complicava vaig posar-me també un mocador al coll. Això la va satisfer. Després ens van estirar les camises, el més avall que van poder. 

Volàvem a Shiraz, ciutat santa, per tant calia complir al màxim les normes. Va ser llavors quan vaig adonar-me de que a les illes era un petit paradís de llibertat. Anaves tapada, però sense ser massa estrictes; quan estaves per les valls si no hi havia ningú et podies destapar el cap. 

I l’ambient a dins de l’aeroport ja és un altre també. Res del colors de fora, aquí ja predomina el negre. Les dones ja van tapades amb les gavardines o els xadors negres, mocadors foscos...

L’avió no va sortir amb massa retard. En una hora i mitja canvies de mon. Les illes molt rural, paisatgístic, mentre que Shiraz és ja una gran ciutat.