Xiraz és molt diferent de Teheran; em va agradar molt més, potser perquè feia molt bon dia. Al sol feia calor, tot i estarà començament de gener, i a l’ombra feia més aviat fred, però com que el cel estava net i clar, era molt agradable.
Vam anar a veure la que es coneix com la mesquita rosa. La façana que dóna al carrer és bonica, però res de l’altre mon. La decoració és en blau amb un bon predomini del rosa, que no és massa habitual. 
Quan s’entra a l’interior del recinte es veu el pati, amb un estany central, i tot al voltant porticat. 
El conjunt és molt agradable, i si mires les decoracions amb detalls veus que les pintures de les rajoles no són nomes decoracions florals, sinó que hi ha una mena de medallons amb representacions de cases enjardinades o altres escenes.
En una banda del pati hi ha l’entrada a la sala de pregària. És espectacular. Una explosió de color que combina amb les formes i mosaics que decoren l’interior, tant el sostre com les columnes. Les columnes són d’una sola peça, el capitell no es fet apart. 
Aquesta mesquita és del període Qajar; la seva construcció va durar 12 anys i es va acabar en el 1888. Els seus dissenyadors van fer servir els vitralls per donar-li un aspecte molt original. La llum que entra per tots els finestrals a través dels vidres de colors crea un ambient únic. 
Els vidres de colors a l’Àsia occidental tenen el seu origen en el segle VIII, quan el que es coneix com el pare de la química Jabir ibn Hayyan va escriure el seu llibre titulat “Kitab al-Durra al-Maknuna” que vol dir “la perla amagada”. En aquest llibre dona 46 receptes per fabricar vidres de colors i a més explica la tècnica per tallar aquests vidres imitant les pedres precioses, per obtenir gemes artificials. 
Jabir ibn Hayyan va néixer a l’Iran l’any 722, i va escriure una gran quantitat d’obres de temes molt diversos; se n’hi atribueixen unes tres mil. Un dels seus llibres és sobre les propietats químiques, un altre sobre pesos i mesures, un sobre combinacions químiques, un altre sobre colorants i tints... Va ser pioner en operacions bàsiques de laboratori químic, com la sublimació, destil·lació, cristal·lització, fusió.... 
Va obtenir diversos reactius (àcid sulfúric, sosa, barreges d’àcid nítric i clorhídric) que li van permetre atacar els metalls i obtenir sals metàl·liques (carbonats, nitrats, sulfats...). La utilització d’aquestes sals en processos de fusió i vidriat li va permetre obtenir rajoles i vidres de colors. 
Més tard, cap al segle XIII, els venecians van començar a endur-se’n aquest tipus de ceràmica vidriada i van copiar-ne l’estil i la seva fabricació.
La sala no és massa gran i hi havia força gent, amb el que per fer fotografies era una mica empipador. Sempre estaves davant d’algú i al mateix temps tenies algú que també et tapava les teves fotografies.
Després de tants dies sense trobar altres turistes costava adaptar-se.
Tot i la gent, passejar per allà, entre els columnes, o seure en un racó a terra i contemplar els jocs de llums i colors val la pena.