dissabte, 4 de març de 2017

Iran_24: Xiraz. Naranjestan.

Sortint de la mesquita vam anar a veure la casa museu anomenada Naranjestan, que vol dir casa de les mandarines. En el jardí hi ha molts arbres fruiters, no tinc clar si de taronja amargant o de mandarines. També es coneix com la casa Qavam.

La família Qavam va tenir gran influencia a Iran durant diverses dinasties. Eren mercaders però van formar part de diferents governs.

Aquesta família havia controlat la regió de Xiraz; cobraven fortes taxes als grangers, cosa que generava gran descontent en la població. 

Sembla que els Qavam es van apropiar de moltes terres, al llarg dels anys; diuen que almenys 50 pobles van passar a les seves mans. Durant uns 150 anys aquest clan familiar es considerava com si fos el xa de Xiraz i la seva zona d’influència o control era gran, arribava fins a la costa, a Bandar Abbas. 

Això es va acabar cap als anys 1930, quan el xa Reza els hi va retirar tot el poder i va exiliar tota la família a Teheran. 

Aquest complex es va construir entre 1879 i 1886 i s’atribueix la seva construcció a un dels nets de la família Qavam. L’any 1965 va convertir-se en la seu de l’institut d’Àsia i de la Universitat de Xiraz. Ara hi ha també un museu, on es recullen diverses peces antigues. 

Aquest edifici va ser construït per artesans de la mateixa ciutat de Xiraz. És una construcció feta en totxanes, que diuen que és un bon exemple del tipus de cases de les famílies benestants al segle XIX. 

Aquest complex tenia diversos edificis. Hi havia la part dedicada als treballadors i servei, una altra dedicada a la família. 

També hi havia les sales i edificis per les recepcions i reunions amb els dignataris Qajar. Hi havia banys privats, banys públics. No hi faltava la sala per les cerimònies religioses, una presó i els estables. La presó i els estables ja no es conserven. 

Els diferents edificis estaven comunicats per passadissos subterranis. La gent venia aquí a fer gestions administratives. 

El que es visita ara és impressionant. Ja abans d’entrar a banda i banda de la porta d’entrada es poden veure els relleus de figures de soldats Qajar. En el vestíbul es poden veure més decoracions a la pedra i sostres treballats amb tocs de color blau. 

Un cop a dins et trobes un jardí molt agradable, amb els arbres flanquejant el camí central que du cap a l’edifici principal. Les rajoles de les parets amb colors vius, roses, blaus i grocs, com a tons predominats, donen un aire alegra a l’entorn. 



La façana de l’edifici principal és espectacular. Hi ha relleus i decoracions per tots els gustos. Una figura que es pot veure és la del lleó i el sol. Aquest conjunt és un dels símbols que s’ha associat més sovint amb Pèrsia. Va ser l’emblema de Pèrsia quan governava la dinastia Qajar (1794-1925). 

Ara be, aquest símbol (el sol i el lleó) ja tenia importància molt abans. Fa referencia a quan el sol està en la constel·lació del lleó, però també es relaciona amb els antics símbols de la reialesa, i el seu llinatge diví. El sol era el que governava en els cels i el lleó en els animal i els homes. 

Els timúrides ja van fer servir aquest emblema amb els dos símbols, però va ser la dinastia Qajar la que ho va adoptar com a emblema oficial, cap al 1850. El disseny va anar canviant amb els anys, al començament el lleó estava generalment estirat a terra i el sol tenia cara humana, i més tard el lleó estava aixecat, portant una espasa, i darrera seu el sol amb una corona, fet que reforçava la idea del poder reial. Van passar de ser dos símbols aïllats a formar un sol símbol.

És un edifici de dues plantes i un semi soterrani en el que hi ha el museu. La planta baixa té un gran vestíbul ple de miralls. És impactant. No puc dir que m’agradés, però si que deixa bocabadat. És una sala amb columnes, on tota la superfície és plena de miralls i decoracions lluents. 

El que em va sorprendre és que la decoració era força diferent d’una sala a l’altra. Algunes eren gairebé sòbries, les altres amb profusió de pintures... Diuen que l’estil de la decoració de les cases de Xiraz era únic. En aquesta època era habitual pintar i decorar els sostres de les cases, que eren de fusta.

El conjunt decoratiu el vaig trobar un tant excessiu, però mirant els detalls per separat, eren fantàstics.