diumenge, 2 de juliol de 2017

Montpeller_3

Creuant el barri de l’ecusson s’arriba a l’arc de triomf. Aquest arc es va construir en el 1691. Aquí comença el passeig de Peyrou, que és la plaça reial, dedicada a Lluis XIV. Aquest és un dels punts més alts de la ciutat, a 52 metres d’alçada.

La inscripció que hi ha diu, mes o menys: Lluis el gran, el seu regne dura 72 anys, ha portat la pau a la terra i al mar després d’haver separat, contingut i haver-se unit a pobles aliats, durant una guerra de 40 anys. Hi ha quatre medallons al·legòrics a la grandesa d’aquest rei; en un d’ells es representa la revocació de l’edicte de Nantes, que entre 1598 i 1685 donava un certa llibertat religiosa als protestants de la ciutat. Després va ser revocat. 

Vaig fer una visita del barri antic amb l’oficina de turisme i ens van portar fins aquí. Anant amb ells tens la possibilitat de pujar a dalt de l’arc de triomf. Hi ha 90 graons per accedir-hi i la vista val la pena. 

Aquest arc es troba on hi havia hagut una de les portes de la muralla. En volien posar un altre a l’altre extrem, aprofitant una altra de les portes, però quan van obrir l’avinguda Foch els veïns es van negar a que tiressin a terra les seves cases, amb el que aquesta avinguda no arriba a creuar tota la ciutat antiga. 

Des de dalt de l’arc de triomf es veu la figura del rei, el passeig de Peyrou i bona vista sobre la esplanada reial amb la figura del rei i l’aqüeducte més al fons. També es pot apreciar que les cases del voltant queden per sota de la plaça, això és perquè no podien sobrepassar l’alçada de l’esplanada reial.

A partir de l’arc de triomf s’obra un passeig enjardinat, Peyrou, que en occità vol dir pedregós, en el que al centre hi ha l’estàtua del rei, i al fons de tot, la torra d’aigües. Hi havia molta gent passejant per allà, gaudint de la fresca a l’ombra dels arbres… Molt agradable. Aquest passeig és del 1700 -1800. 

Al final del passegi hi ha la torra de les aigües, de forma octogonal, que servia per distribuir l’aigua potable que provenia del riu Lez i arribava a través de l’aqüeducte que hi ha més avall. 

Des d’aquí i també des de dalt de l’arc de triomf es pot veure el pic Sant Llop. Un dels símbols de la ciutat. 

L’estàtua de Lluis XIV que hi havia inicialment la van fondre, en el 1792, durant la revolució per fer canons. En el seu lloc hi van arribar a posar una guillotina. I va ser l’any 1838 quan van posar una nova estàtua reial, rèplica de la primera, però de mida molt més reduïda. És la que es pot veure actualment.

Diuen que la primera estàtua s’havia encarregat a París l’any 1685 i com que era molt voluminosa es va enviar en vaixell, però la guerra de religions i algun altre problema va fer que arribes a Montpeller 33 anys més tard, quan ja feia tres anys que el rei havia mort. 

L’aqüeducte queda força més avall de l’esplanada de Peyrou, vist des de la base és impressionant. Té 14 Km i en es conserven en algun lloc la doble arcada que tenia. Està inspirat en el pont romà de Pont du Gard. 

La següent parada que vaig fer va ser a la catedral. Vista de fora és xocant. És la catedral de Sant Pere i originalment era la capella d’un monestir fundat en el 1364 pel papa Urbà V. Es va convertir en catedral l’any 1536 quan la seu episcopal es va traslladar des de Maguelone fins a Montpeller. 

L’església tenia quatre torres i era una mena de fortalesa; tant és així que a finals del segle XVI tenia el nom de fort Sant Pere. La porta d’entrada té un porxo format per dues columnes cilíndriques impressionants que és el que queda de la catedral del període medieval. 

Durant les guerres de religions va patir atacs per part dels protestants. Un dia d’octubre del 1561 alguns dignataris catòlics s’havien refugiat a l’església i la població la va assaltar; hi va haver diversos morts i es van robar els objectes de valor que hi havia. Diuen que en unes hores va quedar totalment buida. 

Després de saquejar la catedral els revoltats van continuar passant pels convents i monestirs que hi havia a la ciutat. Cal dir que en aquells moments, la ciutat estava assetjada per les tropes catòliques. Van fondre les campanes i tot el que hi havia de ferro per fer municions. 

L’any 1567 els protestants van assaltar de nou l’església per destruir l’edifici. Els capellans es van refugiar a Maguelone i a Frontignan, fins que va acabar el setge de la ciutat l’any 1622, quan regnava Lluis XIII que va fer reconstruir la catedral. En els segles XVIII i XIX es va ampliar. 

A tocar de la catedral hi ha la facultat de medicina, i és que una part del que era l’antic monestir de Sant Benet, va passar en el 1795 a formar part de l’escola de Medicina.

L’interior de la catedral estava molt tranquil, i a mitja tarda el sol passava a través dels vitralls il·luminant i donant color a les capelles laterals. En les fotografies no es percep gaire, però al natural quedava molt bonic.