diumenge, 2 de juliol de 2017

Montpeller_7: Museu Fabre

A l’extrem de l’esplanada Charles de Gaulle i els jardins del Champ de Mars hi ha Corum i el palau de congressos. Des de la plaça de la Cóemdie és un passeig agradable. Hi ha una col·lecció d’escultures peculiar, si no recordo malament eren totes iguals però pintades de diferents colors.

Al vespre aquest passeig està molt concorregut. Grups de joves i famílies prenent la fresca o menjant asseguts en un banc.

És en aquest passeig on hi ha el museu Fabre. Vaig dedicar bona part del matí a visitar-lo. Esta molt be i és molt gran. Hi ha pintura i escultura. Hi havia una exposició temporal curiosa. Teles pintades, trenades i després pintat a sobre. 

És el principal museu d’art de la ciutat. Tothom em deia que no podia deixar de veure’l. Es va crear a proposta del baró François Xavier Fabre (1766-1837) que era pintor i col·leccionista, i va donar la seva col·lecció d’obres d’art amb la condició de que fos l’inici per crear un museu. L’alcalde era amic de Fabre i també amant de l’art, a mes de ser el president de la societat de belles arts de la ciutat. Per unanimitat el consell municipal l’any 1825 va acceptar la donació feta per Fabre i es va construir el museu, que va obrir les portes el 1828.

El museu es va ubicar en un hotel particular, el de Massilian, del segle XVIII. Per ubicar-hi el museu es va ampliar l’edifici i es va utilitzar també un antic col·legi dels jesuïtes del segle XVII. 

L’any 2003 es va tancar per reformar-lo i no va tornar a obrir les portes fins al 2007. L’espai d’exposicions ocupa nou mil metres quadrats. S’ha conservat part de l’estructura del segle XIX, com es l’escalinata dissenyada pel propi Fabre, la sala que té un fris neo-etrusc i els sostres pintats i que havia sigut l’antic apartament de Fabre. 

Seguint l’exemple de Fabre, altres col·leccionistes van aportar peces al museu en el que hi ha pintura italiana, espanyola, holandesa, flamenca…. 

Frederic Bazille (1841-1870) era un pintor de Montpeller, precursor de l’impressionisme, i la seva família va fer donació de diverses obres al museu. Té en dipòsit, a més, obres d’altres museus, com del Louvre i del d’Orsay. Hi ha també obres de pintura moderna. I algunes escultures, algunes també d’autors de Montpeller i la regió. 

Una de les obres que em va cridar l’atenció era de Josep Ribera, anomenat l’espanyolet ja que era baixet. Nascut a Xàtiva en el 1591. L’obra és la de Santa Maria l’Egipcíaca, del 1641. En aquesta obra es representa la santa que expia la seva vida de cortesana retirant-se al desert. Em va commoure l’expressió de la cara, no sabria dir si hi veig tristesa, dolor, serenitat en el dolor... 

Maria Egipcíaca va viure a Egipte en el segle IV, era cortesana a Alexandria. Als 29 anys va trobar uns pelegrins que anaven a Jerusalem i va marxar amb ells. Quan va arribar allà es va adonar de que no era digne d’entrar a la basílica del sant sepulcre. Una força misteriosa l’hi ho impedia. Segons la llegenda va creuar el Jordà i es va retirar al desert, després d’haver-se purificat submergint-se tres cops en aquest riu. 

Durant 47 anys va viure com una eremita menjant les plantes que trobava. Un monjo que anava de pelegrinatge la va creuar i explicava que estava molt prima, que anava despullada i que duia el cabell blanc molt llarg i que li feia de vestit. L’home l’hi va donar un mantell i quan hi va tornar a passar un any més tard la va trobar morta embolicada amb el mantell que l’hi havia donat, i un lleó estava cavant la seva tomba. 

Una altra obra, aquest cop de Jean Ranc, nascut a Montpeller en el 1674 i que va morir a Madrid als 61 anys. Va ser un retratista de la burgesia parisenca, fins que al 1722 el van enviar a Madrid per pintar a la família reial, la família de Felip V. A diferencia de l’altre quadre, aquest el color és el que em va cridar l’atenció. Representa a Vertunme i Pomone, aquesta ultima si no estic confosa és la divinitat de la fruita.

Hi ha un quadre de Louis Béroud (1852-1930) impressionant. Aquest pintor havia treballat al Louvre i el va inspirar per fer diverses composicions. Va ser ell qui es va adonar en el 1911 del robatori de la Gioconda (o Mona Lisa). El quadre, Le salon carréau musée du Louvre, representa personatges dels quadres cèlebres que es dispersen per les galeries del museu. 

Rendeix homenatge a les obres mestres que es trobaven reunides en la sala quadrada del museu del Louvre. El quadre de fons representa les Noces de Canaa de Véronèse, però els que estan asseguts a la taula son personatges dels altres quadres de pintors de renom així com la gent que ha sortit dels quadres. Al centre, els que estan tocant uns instruments son Ticià, Veronese, Tintoreto, Bassano. 

Hi ha una escultura a mida real de Voltaire, obra de J. A. Houdon (al voltant del 1780), em va agradar molt l’expressió del rostre i les mans, molt vívida. Del mateix autor hi ha unes escultures en marbre de les estacions, que em van captivar. 

Algunes pintures d’autors montpellerins, entre elles alguna del propi François- Xavier Fabre. N’hi ha una que representa a un bandit italià que es va penedir de la vida que duia i se’n va anar a viure en una ermita i va ser allà on el va conèixer Fabre i l’hi va fer diversos retrats. 

Hi ha una altra pintura que em va cridar l’atenció. És d’un tal Jules Laurens, que va estudiar pintura aquí a Montpeller. Entre el 1846 i el 1849 va viatjar per Europa de l’est, Grècia, Turquia i Pèrsia, com a dibuixant en una missió científica. Sembla que la missió va ser un desastre ja que a Esfahan va morir el geògraf que dirigia l’expedició i a ell ningú li va pagar la feina feta. Ara be l’expedició l’hi va servir per inspirar-se per moltes de les seves aquarel·les. La que vaig veure en aquesta exposició representa les ruïnes d’una mesquita blava, amb les rajoles d’aquest color. Em va recordar una que vaig veure al kurdistan, a Hasankeyf. 

Un altre quadre en el que em vaig fixar és un d’Achille Lauge, una pintora francesa nascuda en el 1861, que feia servir la tècnica del puntillisme. El que em va cridar l’atenció va ser la llum. 

Davant del quadre del pintor parisenc Jean Hugo (1894-1984), m’hi vaig aturar perquè el color va fer de reclam. Després em vaig fixar en un parell més del mateix autor, en que conserva el mateix estil de formes, però menys color. 

A part d’això hi havia obres d’art modernes, peculiars però que em deixen força indiferent. 

Vaig dinar en una placeta, en un restaurant anomenat La Grillardine. Molt cuidat tant el menjar com la presentació. Plats amb un toc original. 

Després de dinar vaig anar a visitar la Panacée, que és el museu d’art contemporani. Molt modern i un estil d’art que em costa entendre. O sigui que va ser una visita ràpida. 

Vaig passejar pels carrers prop de Sant Denis, buscant les pintures a les façanes que enganyen l’ull. N’hi ha una fantàstica, sembla talment que hi hagi un balcó i un home allà... Costen de trobar, però vaig divertir-me buscant-les. 

Vaig acabar el passeig a la torre Babote. La historia d’aquesta torre comença en el 1740 quan els estats del Llenguadoc van decidir construir un observatori fent servir com a base una de les torres de la muralla. L’any 1745 quan es va acabar la construcció va passar a formar part de l’acadèmia de ciències i entre el 1757-1761 va ser la seu de la reial societat de ciències. 

Hi ha una llegenda que diu que en el 1783 Lenormand, l’inventor del paracaigudes s’hauria tirat des d’aquesta torre per provar-lo. 

Amb els anys l’observatori es va anar deteriorant i també els seus aparells i el rector de l’acadèmia va deixar de fer-se’n càrrec. L’any 1832 a la teulada d’aquest edifici s’hi va instal·lar el telègraf de Chappe o telègraf aeri, que consistia en dos braços articulats que permetien enviar informació xifrada cap a París. 

Hi havia dues línies una que passava per Nimes, Avinyó, Lió i Dijon i l’altra passava per Narbona, Tolosa, Bordeus, i Tours. També enllaçava amb Marsella, Toulon i Baiona. Aquest sistema era més ràpid que enviar una home a cavall amb el missatge, però quan va inventar-se el telègraf de fils, en el 1855, aquest va deixar de funcionar.

Llavors la facultat de ciències va recuperar de nou l’edifici, el va reacondicionar i va destinar-lo a observacions astronòmiques i meteorològiques, que es publicaven en un diari local. 

Quan la facultat va tenir un nou local la torre va quedar altra cop buida i en el 1899 s’hi va instal·lar-la societat columbòfila, dedicada als coloms missatgers. Això va durar poc, ja que en el 1903 va recuperar la funció astronòmica, amb la societat científica Flammarion.

La iniciativa de crear aquesta societat sorgeix de l’astrònom Coggia, que des de l’observatori de Marsella va descobrir en el 1874 un gran cometa que ara porta el seu nom. L’any 1883 va contactar amb Camille Flammarion, que havia publicat amb molt d’èxit L’astronomia Popular, i van crear les societats Flammarion a diferents ciutats franceses i ben aviat també a l’estranger. 

Camille va néixer en el 1842, es considerava un infant de la natura, perquè era d’un entorn camperol. Als cinc anys va observar un eclipsi solar mirant el sol reflectit en un cubell amb aigua. Diuen que tota la vida va guardar un record d’aquell primer contacte amb l’astronomia. Quan era adolescent l’hi agradava explicar la natura als seus companys de classe. 

Als 16 anys va escriure un manuscrit titulat “cosmogonia universal”. Poc després va entrar a l’observatori de Paris. Als 20 anys va publicar una obra titulada “La pluralitat dels mons habitats”. L’obra “l’astronomia popular” és del 1880. 

L’any 1950 l’alcalde va decidir que en aquest espai hi hagués el museu del vell Montpeller. 30 anys més tard l’edifici torna a estar dedicat a l’astronomia, aquest cop amb la instal·lació de la federació d’astronomia popular amateur del Midi. 

Hi ha una placeta al peu de la torre, molt tranquil·la, amb un bar-restaurant; és un lloc molt agradable per fugir del soroll dels cotxes i la gentada de la plaça de la Comédie.