diumenge, 2 de juliol de 2017

Montpeller_8: Palavas i Maguelone

Tenia ganes d’anar a veure els llacs que hi ha al costat del mar i amb el tramvia em semblava fàcil d’arribar-hi. Hi ha una línia que acaba a Pérols i Étang de l’Or. Hi havia algunes persones més que anaven fins allà perquè és on hi ha les platges, però era temporada baixa. A l’estiu hi ha un autobús que et porta fins a la zona de banys. A l’abril n’hi ha un cada hora, però ho vaig descobrir més tard. És un bus que no depèn del transport de Montpeller, no esta integrat en els seus bitllets i es paga apart. Diuen que és perquè no hi ha bones relacions entre els alcaldes de les poblacions implicades. 

Així que em vaig trobar allà, una mica amb la sensació d’estar en un punt mort. Volia veure el llac i el mar, però em trobava enmig d’autovies o carreteres amples difícils de creuar. La gent (dos o tres grups de dos o tres persones) que havia baixat del tram per anar a la platja van començar a caminar i els vaig seguir. 

El camí anava vorejant la carretera, algun tram era bonic, però molt tros no tenia gaire encant. Era d’hora encara però ja feia calor. I tot caminant vaig arribar, bastant acalorada, a un rètol que indicava Palavas. Pensava que allà trobaria algun lloc on seure i beure alguna cosa, però no. Era una zona de platges i apartaments turístics, i no hi havia res més. O sigui que no em va quedar més remei que seguir caminant fins que finalment vaig arribar al centre de Palavas les flots.

Em vaig sentir alleugerida. Per fi botigues i bars. Vaig trobar informació i turisme i em vaig poder situar on era i el que hi havia per allà. És un lloc agradable, ple de gent. Es curió perquè a una banda hi ha el mar, i a l’altra els canals que porten les aigües dels estanys fins allà. Em sembla que van ser uns 6 Km des de l’estació del tramvia fins aquí.

A informació i turisme em van dir que em podia arribar caminant a veure la catedral de Maguelone, però no em van dir a quina distancia estava. O sigui que a ple migdia em va donar per anar-me’n cap allà, pensant que no era molt lluny i que trobaria algun lloc per dinar en arribar allà. 

Un cop més em vaig equivocar. Indicadors molt pocs, un camí de terra, vorejant el mar, urbanitzacions una darrera l’altre i ni un maleit arbre per poder tenir ombra. 

Quan ja estava relativament a la vora i defallia de gana i calor, vaig trobar un restaurant al costat d’un càmping. Estava a tope de gent i tan sols vaig poder menjar unes tapes i beure alguna cosa fresca a la barra. 

Finalment vaig arribar a Maguelone. Tothom em deia que calia anar-hi, que era molt bonic. Sí que ho és, però com que em va costar tant arribar-hi, en un primer moment em va decebre. 

L’antiga catedral dels Sants Pere i Pau de Maguelone és del segle XII. Es troba a 4 Km de Palavas, en una península. Va ser un dels llocs cristians més importants del Llenguadoc-Rosselló.

És un monument històric d’estil romà, seu del bisbat durant un mil·lenni. Durant el període romà aquí hi havia un port important. El bisbat hi va ser des de segle VI al XVI.

Aquesta zona té molta reputació també per les aus. Jo no vaig veure cap, no sé si per la calor, o perquè no era l’època. 

El lloc és curiós, una petita illa, envoltada pel mar i els llacs, vinyes i verd al voltant. És una antiga illa volcànica en la que s’hi ha trobat restes del període romà i etrusc. 

En el III concili de Toledo, l’any 589 hi ha constància de que hi va assistir el bisbe de Maguelone, Boeci. Aquest bisbat amb la seva catedral es diferenciava dels altres en que es trobava lluny de les aglomeracions urbanes. 

En el segle V la regió de Narbona estava en mans visigodes. La creació d’aquesta nova seu religiosa i política, era qüestió estratègica, en contacte amb el mar i el llac. En el segle VII el rei visigot Vamba va assetjar aquesta la població.

En el segle VIII amb la caiguda del regne de Toledo, els sarraïns van començar a pujar per la península Espanyola fins que van arribar i van ocupar aquesta illa. Però els francs, Carles Martell dirigint l’operació, els van fer fora i van arrasar l’illa que va quedar abandonada durant tres segles. Això va obligar a fugir al bisbe i a tota la comunitat religiosa que es van refugiar a terra ferma.

Ara be, hi ha una crònica d’algú que va estar aquí en el 798, en la que explica que hi havia quatre capellans celebrant missa. En el segle IX els comptes de Maguelon es van fer amb el control del bisbat, controlaven els diners i escollien el bisbe. 

Quan realment va prendre importància va ser en el segle XI, quan es va convertir en una petita ciutat episcopal fortificada, i el bisbe Arnaud, va fer reconstruir la catedral. Per evitar els atacs musulmans va envoltar-la d’una muralla i va fer construir un pont que unia l’illa a terra ferma. Hi havia un dels monjos que es dedicava a vigilar i controlar el pas per aquest pont. 

Aquí van venir a refugiar-se alguns dels papes de Roma quan hi havia conflictes. Maguelone era ric, ja que si ho he entès be, cobrava impostos per les salines, pels drets de pesca en el llac i el dret de pas. Així que durant tres segles va sr una població prospera. 

En els segles XII i XIII es va construir una nova catedral més gran, amb claustre de dos pisos, allotjaments pel bisbe i els visitants importants i altres edificis, destinats a allotjaments, infermeria, cementiri…. 

Com ja he dit, és una illa d’origen volcànic, que inicialment es trobava enmig de l’estany de Melgueil. Els canvis geogràfics amb el pas dels anys van fer que acabes convertint-se en una península. Fins al segle XI només s’hi podia arribar en barca pel llac o en un vaixell pel mar. Va ser en aquesta època que el bisbe Arnaud va fer construir un pont pel llac, per tal de que aquest bisbat no quedes aïllat de la diòcesis. Aquest pont enllaça l’illa amb Villeneuve les Maguelone. 

M’hagués agradat anar a veure el pont; sé que només està obert unes hores, però com que tenia encara per endavant altra cop la tornada i estava molt cansada, i tampoc sabia si estava gaire lluny, vaig desistir. 

En el segle XIII, gràcies a la seva ubicació aïllada, es va preservar com un centre catòlic ortodoxa, en front dels càtars, considerats heretges. 

Entre els segles XIV-XV és quan va començar la decadència de Maguelone o Magalona, tot i que als bisbes de Montpeller seguien enterrant-los aquí fins al 1602. 

A finals del segle XVI estava bastant en ruïnes, hospital destruït, la fortalesa mig caiguda, la catedral mig en ruïnes... L’últim personatge important que va viure a l’illa va ser el turc Mehemet Effendi, tresorer del sultà. El seu vaixell estava retingut en quarantena per l’epidèmia de pesta que hi havia a la costa i com a deferència al seu càrrec se’l va deixar esperar a Magalona. 

A l’edat mitja hi havia monjos i laics vivint en la illa. Hi havia un metge i un barber, que guarien i tallaven el cabell als malalts. L’infermer era el responsable de destil·lar aigua de roses i de tenir-ne en quantitat suficient pels malalts. També tenien una banyera en coure per que els que patien de mal de ronyons poguessin prendre un bany. 

Aquí s’acollia a tothom, tant als peregrins, com als pobres o els malalts, inclosos els leprosos. També es deixava entrar a sarraïns i jueus. Els dies de festes els pobres podien menjar amb els monjos després de fer el ritual bany de peus. Si el mal temps no permetia arribar fàcilment a l’illa se’ls hi portava el menjar a l’altra banda del pont.

En principi el cementiri estava destinat nomes als monjos i capellans, però alguns laics que volien gaudir de l’indulgencia concedida pels papes també estan enterrats aquí. 

Aquesta ciutat fortalesa tenia una de les torres que feia de far i torre de vigia. Des d’aquí es controlava el pas de vaixells i un trompetista avisava si hi havia perill. A més es dedicava a tocar les hores a la nit.
A l’hivern hi havia un monjo responsable de segellar les finestres que donaven al nord per evitar el fred. 

De tota aquesta majestuositat i vida no queda gaire cosa. Pel camí, poc abans d’arribar es pot veure l’illa i la catedral envoltada de vegetació. 

Hi ha moltes vinyes, el llac, i enmig el que queda de la catedral fortalesa amb les restauracions fetes al llarg dels segles. La porta d’entrada té un frontó en marbre, de començaments del segle XIII. A banda i banda de la porta, dos relleus també en marbre en que estan representats sant Pere i sant Pau que son del segle XII. 

L’interior és sobri, despullat de tot, una nau molt alta, impressionant. I se sent de forma suau, musica religiosa. Em va agradar estar allà asseguda, escoltant la música, en aquell indret allunyat de tot... 

A l’interior hi ha algunes tombes, de diferents èpoques, en marbre. Es pot pujar al pis de dalt, a la tribuna. El capellà oficiant pujava aquí dalt, per poder-se concentrar, però també perquè aquí hi fa menys fred i hi ha menys humitat que a la part baixa. En realitat és una altra capella, en la que hi havia lloc per tots els monjos, que van arribar a ser 60 en el segle XIV. 

Tot al voltant de la catedral hi ha jardins i alguns altres edificis tancats. Hi ha ombra i s’està be. Hi ha una àrea de pícnic al costat del llac, força ombrívola i agradable. 

Vaig passar una bona estona a Magalona i després vaig tornar a peu altra cop cap a Palavas. Com que ja coneixia el camí se’m va fer més curt que a l’anada que anava una mica perduda. Un cop a la població el primer que vaig fer va ser mirar els horaris de l’autobús cap a Étang de l’Or, ja que n’hi ha pocs i no tenia cap intenció de tornar caminant. 

Vaig aprofitar a visitar el museu de Palavas; el vaig trobar car pel que hi havia. En una sala hi havia un recull de fotografies i explicacions de l’evolució e la població. També hi havia de forma temporal una exposició de còmics. 

Per acabar amb la visita de Montpeller vaig anar a visitar l’església de Sant Roc i després al “carré de Sainte Anne”. És un espai dedicat a exposicions d’art contemporani. Aquesta església es va construir en el 1866-69, en el lloc on hi havia hagut una església del segle XI. La primera església del segle XII va quedar mig destruïda durant la guerra de religions en el 1562. En el segle XVII va ser restaurada, però veient que quedava massa petita es va reconstruir i és l’actual església de Santa Anna en estil neo-gòtic. 

L’any 1984 es va haver de tancar ja que van caure algunes pedres del campanar i era un perill. L’any 1992 es va iniciar la restauració i la conversió d’església en espai per exposicions i activitats culturals. 

L’exposició que hi havia quan jo vaig ser-hi tapava gairebé del tot l’interior de l’església. Decebedor. Em diuen que està dessacralitzada i que per tant no hi ha problema en posar aquelles obres. Per mi no és una qüestió religiosa, sinó que volia veure l’edifici interior, els vitralls.... I el que hi havia exposat em desagradava.