29 d’octubre 2017

Sud de Xina_20: gorges del riu Wuyang. Guizou.

Teníem previst sortir a les vuit del matí de Zhenyuan però el nostre bus no arribava. Va resultar que el conductor s’havia adormit i no havia pogut entrar abans de les 8 que és l’hora límit. Després ja no es pot accedir en vehicle a la part antiga. O sigui que vam anar amb les maletes a trobar-lo a la porta de la ciutat.


Vam fer un breu trajecte en cotxe fins a on s’agafa el vaixell per fer el creuer pel riu Wuyang. Aquest riu té uns 400 Km de llarg i la part per la que transcorre el creuer són tan sols 35 km, en un trajecte de dues hores i mitja. 


El riu Wu és tributari del Yuan i en la seva part superior rep el nom de Wuyang. Aquesta zona està envoltades de muntanyes, formacions rocoses càrstiques, en les que hi ha alguns temples, però el més espectacular son els boscos i roques. 


Aquesta regió és on viuen els Miao i els Dong tot i que el tram que es recórrer no es veuen pobles a la riba del riu. 

La majoria de gent que va al vaixell son grups de xinesos, amb la seva guia, amb un megàfon per anar-los-hi indicant el nom de les diferents formacions rocoses, de les coves, les cascades... El més xocant és que els tenia a menys d’un metre de distància i feia servir el megàfon a tota potencia. 


Tots es feien fotografies, selfies... Eren força invasius, no podies estar tranquil contemplant el paisatge, que t’empenyien per posar-se ells o els seus fotògrafs et feien fora per fer fotografies de la gent del seu grup. Una mica pesat. Malgrat el xivarri que hi havia, el paisatge és bonic.








Sud de Xina_19. Zhenyuan

Per anar de Kunming a Zhenyuan vam agafar el tren. Anàvem amb tren llitera, estava força be, però parava moltíssim i també es bellugava molt. O sigui que no vaig dormir gaire.

Vam arribar a Zhenyuan abans de les nou del matí. Havíem baixat 1400 metres, deixant enrere l’altiplà del Yunnan i entrant a la província de Guizou. La diferència d’alçada i la pluja feien que se sentis molta xafogor però tot i això, ja des del primer moment em va agradar aquesta ciutat. 

Es una ciutat bonica i diferent, es nota el canvi de província. Un carrer empedrat, cases cuidades, net, i com no, força turisme local; aquest és el carrer on estava l’hotel. 

És una ciutat amb riu, cosa que a mi sempre em resulta agradable. El riu Wuyang la creua i la parteix en dos. Hi ha un pont antic que permet passar d’un cantó a l’altre. A més, es troba envoltada de pics càrstics a banda i banda del riu. 

Aquest nucli urbà ja existia durant la dinastia Qin (255- 205 a. C.) i hi ha constància de que l’any 202 a. C. l’emperador Gaozu, de la dinastia Han va instaurar aquí un comptat. Des de llavors aquesta població ha tingut un paper important. És una regió on hi ha una important barreja ètnica, on conviuen Dong, Miao i Han i això es reflecteix en l’arquitectura. 

Va ser un important centre polític i militar. El nom actual de la ciutat prové de l’època de l’emperador Song, en el 1258 quan aquesta ciutat es va convertir en la capital del districte i a més de centre polític i militar, ho era també econòmic i cultural. 

També va ser un important centre de comunicacions gracies al riu. Com altres ciutat de les que hem visitat per Yunnan, aquesta també va tenir un paper important en la ruta de la seda, en la branca del sud. Connectava les planes centrals de Xina amb Yunnan i d’aquí amb Myanmar, Índia i el sud est asiàtic.

Com ja he dit, la ciutat està dividida pel riu. La riba nord es coneixia com Jiufu-cheng (lloc on hi havia l’antiga seu governamental) o senzillament Fu, i la riba sud com Jiuwei-cheng (on hi havia l’antiga fortalesa) o Wei. Les dues parts de la ciutat es van construir durant la dinastia Ming (1368-1628).

És una ciutat rica en patrimoni cultural. Se la coneixia com la Venècia d’Orient, ja que la seva vida està molt lligada al riu. 

A les ribes del riu hi ha diversos molls. Un és el conegut com el Pas de la Porta de Pedra, des del que hi ha una bona vista del pont antic. Hi ha un pont de pedra que connecta Fu i Wei, les dos parts de la ciutat, i que és un pas entre dos muntanyes, Shibin-shan i Zhonghe-shan. Aquest pont té set arcades i se l’anomena Chusheng-qiao.

Enmig del pont hi ha una pagoda octogonal que s’anomena el pavelló Kuixing (si no m’he equivocat en la traducció seria la gran estrella en els estudis) o també se’l coneix amb el nom de Zhuangyuan-luo. Era l’edifici pel millor candidat als exàmens imperials. Es diu que deu anys després de construir-se aquest pavelló la província de Guizou va tenir dos estudiants que van obtenir la màxima qualificació en els exàmens imperials. 

En el pont hi ha algunes escultures, en que es representa gent de Myanmar i un elefant. Ho he llegit i no recordo massa be aquestes escultures ni en tinc cap fotografia. Sembla que des del segle XIII sempre que representants i dignataris de Myanmar tenien que anar cap a la capital xinesa passaven per aquí i al menys algun dels cops ho van fer amb els seus elefants.

La construcció del port és de l’època de la dinastia Ming. Com que aquesta és una regió muntanyosa, hi ha poc espai pel cultiu, pel que l’arròs i altres productes arribaven pel riu, provinents d’altres províncies i després es distribuïen per la província de Guizou. El nom d’aquest moll, Mi, fa referencia al mercat de l’arròs que s’instal·lava aquí al costat.

Un altre moll és el Yumen, el del ferri i d’on surten creuers pel riu. També se’l coneix com el moll Longmen, que vol dir la porta del drac. En el passat aquest era el moll on arribaven els estudiants que havien passat els exàmens imperials quan venien del palau reial. 

Cada any es fa un festival que consisteix en una cursa pel riu, amb vaixells amb decoracions de dracs o simulant un drac. I és que una de les atraccions de la ciutat és un conjunt de temples, palaus i coves que s’enfilen per la muntanya, les coves del drac verd o Qinlongdong que es va construir durant la dinastia Ming en el segle XIV. De seguida es va anar ampliant gràcies a les donacions que feien els rics mercaders que passaven per aquí. 

Durant la revolució cultural alguns dels edificis es van cremar i van quedar força malmesos. Algunes de les estàtues que es veuen ara son reproduccions de les que van desaparèixer en aquell temps.

Hi ha temples i pavellons diversos amb noms molt característics d’aquí, com l’acadèmia de l’aprenentatge clàssic, el pavelló de l’emperador de Jade, el palau de la longevitat... Aquests temples combinen budisme, taoisme i confucianisme. Des del 1988 aquest conjunt monumental forma part de les relíquies cultures en protecció. 

És molt interessant i variat. Hi ha capelles que es troben en coves, mentre que altres són edificis separats de la paret. Cal anar pujant i baixant escales per no pedres cap racó. La vista del pont de pedra des d’aquí dalt és molt bonica, així com la vista del riu. 

Al nord-oest de la ciutat hi ha les restes d’un fragment de la gran muralla, que es va construir durant la dinastia Song (1127-1279). Des d’allà es té una bona vista de la població i del riu. 

Una de les característiques de les construccions d’aquí és que fan servir totxanes negres; el color és degut a que barregen cendres a l’argila. 

Passejar pels seus carrerons és molt agradable. I a la vora del riu, hi ha diverses escultures de bronze, amb personatges i escenes de la vida quotidiana, de mida natural, com ja havíem trobat en algun altre lloc. 

La ciutat de nit i al capvespre canvia d’aspecte. Els edificis estan il·luminats i especialment el pon i els temples queden espectaculars. A més van canviant de colors. 

A l’altre extrem de la ciutat hi ha un altre pont, aquest modern. Això permet fer tota la volta a la ciutat creuant per un dels ponts i tornant per l’altra. 

Ara be els dos ponts són molt diferents. El pont modern és funcional, mentre que el pont de pedra és un lloc molt transitat, ja que comunica la part antiga que hi ha a les dues bandes del riu. Suposo que per això hi ha tanta vida i animació. Hi pots trobar venedors, musics, punt de trobada d’amics... una mica de tot. 

A la riba sud (això crec), en la que hi ha els temples, està plena de restaurants i bars de copes i músic. A la nit està atapeït de gent. Vam sopar en una de les paradetes de pinxos, que com ja es habitual, encara que et diguin que t’entenen, que no hi posaran picant, sempre piquen. Una cosa curiosa és que en aquest xiringuito tenien cervesa com única beguda.

23 d’octubre 2017

Sud de Xina_18. Yunnan. Kunming i Bosc de Pedra de Shilin

Vam matinar per anar de Weishan a Kunming. Hi ha 374 Km, tot i que bona part del camí hi ha autopista. Vam parar a mig camí per dinar en una àrea de servei. A part d’un supermercat hi havia restaurant i vaig menjar allà. Si no estic confosa era una un bufet lliure, tot amb plats xinesos, evidentment. Grans olles amb arròs i fideus, verdures variades....

Els lavabos estaven bé. Em sembla que ja ho he comentat en un altre lloc que en aquesta regió tant les cases com els lavabos porten estrelles. Els lavabos mereixen més o menys estrelles segons la qualitat i netedat de les seves instal·lacions. Les cases reben estrelles en funció del comportament dels seus habitants envers la comunitat, quan serveixen d’exemple als altres. 

Vam arribar a Kunming a les dues de la tarda i vam sortir a donar una volta. És una gran ciutat, ja que és la capital de Yunnan. Hi ha grans edificis, molts cotxes, molta gent... Tot molt modern, però també queden alguns edificis antics. En l’antic barri musulmà encara es pot veure alguna mesquita. 

En el que és el mercat, és tot nou. Un edifici en el que hi ha plantes i flors, peixos i animals, minerals.... 

Ens va enganxar un gran xàfec i ens vam refugiar en una farmàcia. Va durar molta estona i poc a poc anava entrant més gent a refugiar-se allà. El carrer va quedar desert, escombrat per l’aigua que baixava com un riu per davant de la farmàcia. 

Vaig tenir temps de sobres per tafanejar què tenien. Hi havia fàrmacs etiquetats i ben classificats, segons les seves aplicacions, però també hi havia productes a granel, plantes, productes diversos que els farmacèutics preparaven i barrejaven segons cada cas concret. Dels productes envasats n’hi havia forces que semblaven a base de plantes i productes naturals. 

Quan la força de la pluja va disminuir, la gent va començar a sortir altra cop al carrer. Nosaltres també. Vam anar cap al llac que hi ha al centre de la ciutat, però com que seguia plovent no hi havia gairebé ningú. Em sembla que en diuen el llac verd. Hi ha tot un parc i habitualment està pel de gent. 

Una part del parc es va construir abans del 1911, durant la dinastía Qing. Aquest llac té diferents illes; algunes tenen un temple, d’altres pavellons per exposicions... Em sembla que en un d’aquests pavellons és on es va obrir un dels primers cinemes del país. 

Després vam anar a veure la universitat que està just al costat. La veritat és que no vaig gaudir massa la visita de Kunming; no m’agrada gens la pluja i anar amb paraigües. Aquell dia l’havia deixat a l’hotel! L’edifici de la Universitat és estil colonial francès. 

Cansats de remullar-nos i amb fred ens vam refugiar en un cafè francès, prop de la universitat. Va ser una bona troballa. Vaig poder assaborir una bona pizza i una cop de vi, que em van fer sentir una mica millor i deixar de banda el fred i mal rotllo provocat per la mullena. A més, ens van empaquetar per emportar el tros de pizza que ens sobrava. Vaig aprofitar també per comprar pa, uns panets de pa de cereals, ja que al dia següent fèiem una excursió i teníem que dur-nos el dinar. 

Kunming es troba a 1900 metres d’alçada. La ciutat antiga estava emmurallada, però com ja he dit queda poc del seu passat. Aquest lloc ja estava habitat en l’antiguitat. Cap al 280 a. C. aquí hi havia el regne de Dian; la seva llengua estava relacionada amb la tibeto-birmana. Aquest regne va ser conquerit per la dinastia Han, xinesa, en el 109 a. C. Fins a l’any 220 d. C. van tenir el control sobre la ruta de la seda sud, enllaçava Burma (l’actual Myanmar), la Índia i Yunnan. 

La ciutat de Kunming es va fundar l’any 765, i se la coneixia com Tuodong. Va formar part del regne de Nanzhao (segle VIII i IX) i després del de Dali (937–1253). Més tard hi va haver la invasió dels Yuan (1252–1253) i en el 1276 passa a estar sota control dels mongols que l’anomenen Kunming, i és quan es va convertir en la capital de Yunnan. Marco Polo en els seus viatges per la regió va passar per aquesta població i en deixa constància en el seu relat de la ciutat i de la seva gent. 

Ara be, el disseny de la ciutat actual és del segle XIV, quan està sota el control de la dinastia Ming. Va ser un dels llocs de la Xina que va presentar major resistència a la invasió manxú. 

És una zona rica en minerals de titani i coure, fosfats, carbó, sílice, guix, i clorur de sodi. Una de les mines més importants és la de fosfats, que és la tercera més gran del país. L’any 1911 es va inaugurar la línia de tren que enllaçava Kunming amb Vietnam. Això va facilitar l’exportació dels minerals. De fet, ja en el 1908 es va obrir com port comercial per les relacions amb l’estranger. Això va fer que la ciutat es desenvolupés i es convertís en un important centre comercial. 

De fet, aquesta línia de tren va passar molts períodes sense funcionar. Durant la segona guerra mundial, va estar tancat i no es va obrir fins a l’any 1957. Ara be va tornar a quedar fora de servei l’any 1979 i es va tornar a posar en marxa en el 1996. 

Quan els japonesos van ocupar la Indoxina francesa, en el 1940, la importància de Kunming va augmentar ja que era la que podia proveir dels productes essencials provinents de Burma (Myanmar) a les forces aliades. La ciutat va ser el centre de comandament de les forces aliades que estaven formades per les xineses, americanes, britàniques i franceses.

La ciutat va preservar la seva muralla fins a l’any 1952, quan el govern municipal va ordenar destruir-la per fer servir les pedres en la construcció d’una carretera.

Fins a la mort de Mao Kunming encara estava considerat un lloc remot i era on s’enviava a la gent que havia perdut el suport polític, especialment durant la revolució cultural. 
Amb les reformes econòmiques dels anys 80 va augmentar el turisme i la inversió estrangera. Llegeixo que hi va haver inversors tailandesos que els seus avantpassats havien fugit de Yunnan.

Kunming és famós per les flors. Hi ha més de 400 tipus de flors que creixen en la ciutat. Famoses les camèlies, un tipus de magnòlies, orquídies... Des de l’any 1983 la camèlia és la flor de la ciutat.

Una de les coses que em van xocar, i que he recordat veient les fotografies és la reunió que fan per repartir les feines del dia. Era a la porta d’un restaurant, estaven tots els treballadors, amb el seu uniforme fosc, formats sota el plugim del mati i al seu davant els encarregats, llista en ma, distribuint les tasques a fer, o potser passant llista. 

El dia següent ens vam llevar d’hora per ara cap a Shilin, on hi ha el que es coneix com el Bosc de Pedra. Aquesta població es troba a uns 100 Km de Kunming. Tant l’entrada com sortida de la ciutat és complicada ja que hi ha molts embotellaments i molt transit. 

Quan vam arribar al recinte em va impactar la quantitat de gent, la quantitat d’autocars a l’aparcament, les cues als banys.... Moltíssima gent. I això que em van dir que no era dels dies en que estigués més ple. Els dies de màxima afluència poden passar pel parc unes 30.000 persones. 

La primera part del recorregut és on hi ha més gent i la veritat és que és una mica angoixant tanta gent atapeïda en un espai reduït. He de reconèixer que tinc una mica de claustrofòbia i suposo que per això no em sento a gust entre tanta massa humana. 

Hi ha nois i noies que fan de guies i van vestits amb la indumentària local, suposo que és Yi; de fet aquesta zona està habitada pels Sani, que són de l’ètnia Yi i tenen una cultura i un folklore propi. 

Aquest parc nacional, patrimoni de la Unesco des del 2007 ocupa 350 Km2 i és una de les quatre atraccions de la Xina més visitades; les altres són la ciutat prohibida de Beijing, els guerrers de Xian i Guilin. 

Durant la dinastia Ming (1368-1644 d. C.) es deia que era la primera meravella del mon. Una dita local diu que si has estat a Kunming i no has visitat el bosc de pedra has perdut el temps. 

Segons una llegenda, aquest bosc és el lloc de naixement d’Ashima, una noia de l’ètnia Yi molt bonica que es va enamorar d’un xicot, però no la van deixar casar amb ell i per això va entrar en el bosc i es va convertir en pedra. El bosc porta el seu nom. Cada any se celebra un festival amb torxes per commemorar aquest fet, hi ha danses, cants i competicions diverses. 

Les formacions rocoses són espectaculars. És un terreny càrstic amb pitons que poden fer més de 40 metres d’alçada. El circuit que es fa està ben marcat i arreglat. Les escales en bon estat, zones enjardinades, alguns llocs, encara que escassos per fer el pícnic. I moltes de les pedres, en els llocs de pas, estan plides de tant tocar-les. 

El primer tram que és el que està més ple, i més proper a l’entrada, està ple de famílies, gent que es posa els vestits tradicionals de color vermell perfer-se fotografies davant les roques. Es fa difícil fer fotografies. Sempre hi ha gent, caps, braços, el que sigui. 

En algun racó una mica ampli trobem un grup de dansaires. Aquests vestits son diferents, combina el blanc i el blau. Més enllà passadissos estrets en els que cal fer cua per passar. També en alguns trams d’escales. 

Una de les parts dures, per la quantitat de gent, és arribar a un pavelló que hi ha dalt d’una roca. Un cop allà també es fa difícil aconseguir arribar a la barana per fer la fotografia de la vista. 

A mesura que ens endinsem en aquest bosc de pedra queda menys gent. Tot i que de tant en quant sorprèn trobar algú amb criatures petites, pujant i baixant escales, nens que es desesperen perquè estan cansats... 

M’agrada el contrast del gris de la pedra amb el verd brillant de la vegetació. Deu ser meravellós passejar per allà amb poca gent i poder sentir el vent i els ocells. Aquell dia no hi va haver ni un sol instant de silenci. 

En quant a paisatge em recordava molt un parc que hi ha a Madagascar, els Tsinguis de bemaraha. 

Aquest bosc de pedra en el passat, fa 2700 milions d’anys, estava cobert pel mar i hi ha diversos fòssils en les roques que ho evidencien. 

Es pot veure un llac d’aigües verdoses. I després s’entra en el petit bosc de pedra, l’altre era el gran. Les formacions són més baixes, però és molt més tranquil. Canvia la proporció de pedra i verd, aquí predomina la vegetació. 

Un cop acabada la visita del bosc de pedra vam tornar cap a Kunming per agafar el tren cap a Zhenyuan. A l’estació vam haver de passar dos controls de seguretat. L’any 2014 hi va haver un atac terrorista a l’estació de Kunming en el que van morir 29 persones i més de 100 ferits. No sé si va ser aquest o n’hi ha hagut algun altre, però es deia que va ser perpetrat per uigurs.