Continuant amb la visita de poblats de l’ètnia Dong arribem a Rongjiang. Aquesta és la regió de la Xina on hi ha una major quantitat de població de l’ètnia Dong.
A pocs quilòmetres d’aquesta ciutat hi ha un conjunt de pobles als que es coneix amb el nom de Sanbao, tot i que en origen eren tres pobles.
Segons la llegenda, en el passat en aquest comptat hi havia un llac que s’alimentava de les aigües de tres rius, en els que hi vivia un drac en cadascun d’ells. Molt sovint aquests dracs es reunien en el llac per jugar. Un any hi va haver uns monsons tempestuosos, amb molts trons i molta pluja. Les aigües dels rius van pujar de nivell i els trons ressonaven amb força en les muntanyes. Els tres dracs es van espantar molt i van fugir nedant cap al mar del sud de la Xina. Abans de marxar van deixar tres tresors.
Quan els ancestres dels Dong van arribar aquí van trobar els tres tresors i en cadascun dels llocs on els van trobar hi van construir un poble, ja que els hi va semblar senyal de bon auguri. Aquests tres pobles se’ls va anomenar en conjunt, Sanbao que en xinès vol dir Els Tres Tresors. Em sembla que un dels pobles és Chejiang però la informació que trobo és una mica confosa.
Aquests pobles es troben a la riba del riu Duliu. Hi ha un passeig flanquejat per banians (ficus de bengala o figures de bengala), uns arbres que tenen més de 300 anys d’antiguitat. La majoria d’aquests arbres es va plantar durant la dinastia Qing i actualment les seves branques estan entrellaçades així com les arrels. Formen el que es coneix com el carrer de les flors. Queden uns 30 arbres que poden fer uns 20 metres d’alçada.
Al final d’aquest passeig ombrívol hi ha una escultura d’una parella Zhu Feng i Lang Mei, que són els equivalents a Romeu i Julieta del folklore Dong.
Una de les característiques d’aquest conglomerat de pobles són les torres del tambor. Aquestes torres simbolitzen prosperitat i bona sort i són un símbol distintiu de l’ètnia Dong. Serveixen de punt de reunió i lloc d’esbarjo de la població.
Aquí també tinc una mica d’embolic. He llegit que hi havia una torre del tambor, la de Chezhai que es va construir durant la dinastia Qing en el 1877 i va sobreviure 130 anys en peu, tot i que s’havia construït sense emprar claus o subjeccions. Aquesta torre tenia 15 metres d’alçada. Inicialment era una estructura de fusta en estil típic Dong, però en les posteriors restauracions va incorporar característiques de l’arquitectura Han. 
La que es coneix com la torre del tambor de Sanbao es va construir l’any 2001 i té 36 metres d’alçada, i 21 pisos. És la més gran d’aquestes torres i està inscrita en el llibre dels rècords Guinness. Aquesta és la torre que jo vaig veure.
En la superfície oberta de la base, és on es reuneix la gent, ja que s’està a l’ombra i és ventilat. Tot al voltant hi ha pintures que narren la historia i el folklore d’aquesta ètnia. Em sembla que aquí és on hi havia la primera torre del tambor, que s’anomenava Chezhai i quan aquesta va desaparèixer es va construir l’altra, la Sanbao, potser aprofitant algunes coses de l’antiga.
És una estructura en fusta impressionant. Quan vam arribar hi havia algunes dones aprofitant l’ombra, de tertúlia. I poc després va arribar un grup d’unes vint persones, tots amb samarreta groga. Ens van explicar que havien sigut companys d’estudis i havien organitzat aquesta trobada, no recordo si la feien cada any o feia molt que no es veien. Estaven molt animats i alguns tenien moltes ganes de parlar.
Una de les divinitats més importants dels Dong és la deessa Shasui o Sama. És la deessa mare. Se la considera tan bella com el fènix i tant valenta com una lleona protegint a les seves cries. Diuen que els Dong han agafat les característiques d’aquesta divinitat de cordialitat i romanticisme, i de coratge enfront les adversitats.
Hi ha diverses teories sobre el culte a aquesta deessa. Hi ha autors que diuen que és una reminiscència de quan la societat Dong era matriarcal. Altres consideren que és la divinització d’una heroïna local del segle X, anomenada Xingni. Tots els pobles Dong tenen un temple dedicat a aquesta deessa i l’entrada està prohibida als estrangers. En aquests temples no hi ha una estàtua d’aquesta divinitat sinó una mena de para-sol mig plegat que és el seu símbol. 
Una de les tribus dels Dong, els Jitang, a més de a ShaSui també veneren a una altra dona, l’ancestre d’aquesta tribu, set generacions de dones enrere, que va morir defensant la seva terra natal. Per això aquesta tribu també fan cerimònies amb sacrificis per venerar aquesta avantpassada i en general als seus ancestres.
Els Dong, visquin on visquin, construeixen un altar del sacrifici dedicat a aquesta deessa que generalment està prop de la torre del tambor. L’anomenen el altar Sa. És circular i té una alçada d’un metre i 3 metres de diàmetre. Aquest altar és la zona més sagrada dels pobles Dong. Només es pot accedir a la zona de l’altar quan hi ha cerimònies sacrificials.
De cerimònies sacrificials se’n fan unes quantes al llarg de l’any i hi participa tota la població. Es fan per motius diversos: pel nou any, per la collita, pels que marxen en viatge, per celebracions familiars, quan hi ha perill d’atacs d’enemics, abans d’una guerra...
Les cases dong són de fusta. Aquesta gent es dedica a l’agricultura i a la fabricació de teixits. Un dels cultius més estès és el de l’arròs. Fan tres collites l’any. Un dels menjars típics és el peix; cada família té la seva pròpia recepta per cuinar-lo.
En algunes parets del poble hi ha dibuixos en el que es mostren normes bàsiques de convivència i de bones maneres, com per exemple el respecte als grans.
Aquí i allà es troben productes estesos al terra o sobre una superfície llisa per que s’assequin al sol. A la plaça on hi ha una taula de ping-pong és aquest el lloc on han deixat els bitxos a assecar.
Aquí fa molta calor però també és molt humit. Plou molt i hi ha el riu a la vora. Per això per assecar el gra el posen en llocs asfaltats o superfícies seques.
Com ja he dit aquí es dediquen a fabricar teixits i tenyir-los d’indi. Ara be, les teles tenyides tenen una lluïssor especial. Són les dones les que es dediquen a teixir, tenyir i tractar la tela. Aquest acabat brillant i que em sembla que impermeabilitza una mica l’aconsegueixen picant la tela. S’ha de fer amb molta cura i es requereix una habilitat especial ja que sinó es trenquen les fibres. Fan servir unes grans masses de fusta, i han de dur un ritme regular. No ens deixen ni provar-ho ja que podríem malmetre la tela.
Em sembla que la dona que va inventar els telars que fan servir era d’aqui i està considerada una heroïna nacional.
Després de visitar aquest conjunt de pobles vam anar ja cap a Rongjiang. És una ciutat sense massa encant. Després de sopar a l’hotel vaig sortir a donar una volta. En un edifici hi havia una sala gran, sense gaire mobiliari, semblant a un magatzem buit, on estaven reunits grupets de gent jugant a cartes o al mahjong, i sopant. A l’entrada hi havia algun centre floral. Segons vaig saber després era un funeral. Em va sorprendre perquè no se m’havia ni acudit. Vaig treure el cap i vaig mirar una mica i semblava una reunió d’amics.