Avui ens dirigim cap a la Congjiang, que està en el límit entre les províncies de Guizou i Guanxi per entrar ja de ple en aquesta província.
Vam parar al poble de Fulu per visitar el mercat. No sé a quina de les dues províncies pertany, però segueix sent una localitat de població dong i miao. Està a la vora del riu, crec que és el duliu. 
Aquí també es dediquen al tèxtil, però els vestits són una mica diferents, en color i estil de brodats. Els colors segueixen sent a base de blau, però hi ha més el lau elèctric que el negre. Tenen tallers amb maquinaria per brodar. 
Em van fer molta gràcia els cotxets per passejar els nens petits. Son com cadiretes amb rodes, molt fresques i ventilades. No hi ha ni coixí ni cap part tova, a diferencia de les d’aquí, suposo que és perquè en aquesta regió hi fa calor i humitat. Els nens que vaig veure passejant en aquests cotxets anaven tant feliços com els de casa nostra.
Vam dinar a la vora del mercat en un lloc molt senzill i després vam continuar cap a Sanjiang i Chengyang, on la minoria ètnica predominant és la Dong; més de la mitat de la població pertany a aquesta ètnia.
Al llarg de tot aquest viatge pel sud de Xina em costa molt saber exactament el nom dels llocs per on he passat. Prenia alguna nota de noms, però eren aproximats i després no es fàcil trobar-ne informació en alguna llengua que entengui. O sigui que espero no haver comès masses errors i que les fotografies es corresponguin amb el nom que he donat.
El districte autònom de Sanjiang està a la província de Guanxi. És una zona relativament aïllada tot i que s’està posant de moda en el mon turístic. Només es pot arribar en cotxe i és de pas obligat quan es passa de la província veïna de Guizou a la de Guanxi. 
Una de les característiques dels Dong són les construccions, que son fetes amb fusta i sense utilitzar claus. Les cases acostumen a tenir dos plantes i en tots els pobles hi ha una torre del tambor, on es reuneixen quan hi ha alguna celebració i ponts de vent i pluja. En tot el comptat de Sanjiang hi ha més de 100 ponts de vent i pluja i unes 160 torres del tambor. 
A part de l’arquitectura típica, són famosos també pels seus cants i danses; els cants formen part del patrimoni immaterial de la Unesco des del 2009.
Abans d’arribar a Sanjiang i Chengyang ens vam aturar al poble de Heli. Hi ha un pont de vent i pluja, que porta cap a l’entrada del temple o palau dels tres reis. Nosaltres no vam accedir-hi pel pont sinó creuant un estany cobert de lotus, per unes passarel·les empedrades. Això ens donava una bona perspectiva sobre el pont.
Si no estic confosa el nom del temple és Sanwang gong: he trobat també que es diu Palau dels tres prínceps, dels tres reis, dels tres generals... Quedeu-vos amb el que vulgueu.
Aquest temple està dedicat al rei bambú. Segons la llegenda una noia el va trobar en una canya de bambú; després es va convertir en un gran guerrer així com els seus dos fills. Aquest rei (guerrer o el que fos) i els seus fills van protegir a la població Dong i per això els hi van construir un temple com agraïment.
En aquest temple es combina l’arquitectura Dong amb la dels antics Han. El temple té un petit escenari on es feien representacions per mantenir l’interès de la gent en aquestes divinitats. Des de fa més de 500 anys que no s’utilitza amb finalitats religioses. 
El temple està força descuidat, però segons diuen la gent hi va cada dia a venerar aquests guerrers. Em sembla que té uns 1200 anys d’antiguitat, però no ho sé segur, ho vaig apuntar quan era allà però no ho he vist enlloc més quina antiguitat té, ni cap informació més sobre aquest recinte. 
En la capella principal hi ha tres figures, que em sembla que eren tres germans i en la capella lateral hi ha la figura del pare que va morir assassinat. En un racó hi ha unes tauletes, en fusta gravada que serveixen per l’endevinació. A l’igual que tot el temple estan força envellides. 
Després vam anar amb cotxe fins a una plantació de te. Els camps s’enfilen per la muntanya i per sorpresa meva de tant en quant hi ha alguna planta de cotó. Fan bonic aquests camps esgraonats, alternat franges verdes amb la terra. Fa calor i l’ambient és tranquil. Alguna dona està treballant al camp. La vista sobre la vall, en la que en la part baixa es veuen els arrossars i al voltant les plantacions de te està be.
Una cosa que no sabia és que quan l’arbust del te es deixa créixer es converteix en arbre i és llavors que s’utilitza pe extreure l’oli essencial de l’arbre del te.
Després vam continuar fins a Chengyang, on hi ha un dels ponts de vent i pluja més bonics. Actualment no està il·luminat a la nit. És una llàstima.
L’hotel on estàvem és senzill; està al peu de la muntanya i hi havia una esllavissada que arribava gairebé a la porta. Ja duia un mes la terra apilada allà a la vora i la muntanya mig aguantada provisionalment. Els hi va anar de poc que el despreniment no s’endugués l’hotel. Feia impressió allotjar-se allà. Per sort no plovia.
