16 de desembre 2017

Sud de Xina_33: Hong Kong. Guandong.

Vam agafar l’autobús de línia que ens portava des de Canton fins a la frontera. Allà es passa el control de passaports i d’equipatge. Més enllà és l’entrada a Hong Kong. És una sala molt espaiosa, amb moltes cues per fer els tràmits. Hi ha molts joves estudiants, amb uniforme, que tornen de les vacances. Hi ha moltes corredisses, especialment per la gent que passa sovint d’un cantó a l’altre. Tots volen sers els primers. I és que a l’altra banda s’ha d’agafar un altre bus, pel que també s’ha de fer cua.

La regió de Hong Kong te una part continental i un arxipèlag. De l’arxipèlag destaca l’illa de Hong Kong. La part continental la forma la península de Kowloon i el que es coneix com els nous territoris. 

Aquesta regió sembla que està habitada des del 700 a. C., quan es van assentar en poblats flotants, diverses comunitats de pescadors. No va ser fins uns 650 anys més tard que va passar a formar part de la Xina. 

Entre el 960 i 1500 de la nostra era van aparèixer diversos clans i es van començar a construir pobles emmurallats, per protegir-se dels atacs pirates. 

Els primers estrangers a instal·lar-se en aquesta regió va ser un grup de comerciants portuguesos que l’any 1514 van establir la seva base a Tuen Mun, a la zona continental. 

Els comerciants britànics van aparèixer per aquestes terres a començaments del segle XIX; canviaven opi per seda, plata, espècies i te.

Els britànics cultivaven l’opi a la Índia i el comercialitzaven a través de la companyia britànica de les índies orientals. A mitjans del segle XIX el govern Xinès va prohibir el comerç de l’opi. Això afectava considerablement als negocis del britànics, que van començar la primera guerra de l’opi que va perdre la Xina. El tractat que es va signar acabat el conflicte obligava a la Xina a permetre el lliure comerç d’opi i qualsevol altre producte, amb Gran Bretanya, a través de cinc ports, entre ells el de Canton. A més tenien que cedir l’illa de Hong Kong durant 150 anys. 

Més tard, en el 1860, en perdre la segona guerra de l’opi, s’incorpora a la colònia britànica la península de Kowloon i una illa, i més tard, el que es coneix com a Nous Territoris, que també estan al continent. 

L’any 1910 es va inaugurar el ferrocarril que uneix Kowloon amb Canton. L’arribada d’immigrants procedint de diferents regions de Xina, fugint de la guerra va estimular el creixement de la ciutat, desenvolupant-se la industria. 

Durant la segona guerra mundial, Hong Kong va estar sota ocupació japonesa. Passada la guerra el creixement de la industria tèxtil i la manufactura de molts productes va remuntar; els productes fabricats aquí s’exportaven per tot el mon. 

Hong Kong es va convertir en una Regió Administrativa Especial de la República Popular Xina en el 1997. Això l’hi ha permès a la ciutat gaudir d’un elevat nivell d’autonomia, que l’hi permet mantenir el sistema capitalista, la independència de la justícia, el seu propi dret, el lliure comerç i la llibertat d’expressió. 

La meva estada a Hong Kong va ser molt breu i amenitzada per la pluja, o sigui que la meva visió és molt parcial. Hauré de tornar algun altre cop. 

Vam arribar que ja era fosc. L’hotel el teníem a la part continental, a Kowloon. La primera impressió era la que ja imaginava. Gran ciutat, moderna, carrers comercials, botigues elegants, molta moviment de gent... 

Vam sopar en un local de menjar ràpid que hi havia en un centre comercial. Hi ha fotografies del plats, tries, pagues i amb el tiquet passes per un altre mostrador on ho reculls. Jo vaig prendre un combinat de pollastre i ànec amb arròs; estava molt bo. A diferencia dels llocs que havíem visitat a l’interior, les peces de carn son senceres, no tallades a bocins minúsculs. El preu estava be. Si vas a restaurants els preu ja és molt diferent. 

En acabar de sopar vam anar a fins al mar, a la badia. El carrer on estava el nostre hotel baixa directa cap allà. Feia molt de vent i plovia o sigui que una mica empipador. El paraigües no servia de gran cosa ja que es girava contínuament. La zona de prop del mar és Tsim Sha Tsui. Hi ha uns jardins i diferents edificis, entre els que destaquen el museu d’art i el centre cultural. 

Vam passar per dins del centre cultural, per protegir-nos de les inclemències del temps i així vam poder veure’l una mica per dins. Hi ha una sala de concerts i un teatre; vam trobar la gent que sortia d’una de les actuacions. Tots molt ben vestits. Hi havia el progarma d’espectacles, concerts, ballet... un repertori molt ampli. 

Ja a tocar del mar hi ha el passeig marítim, que porta el nom d’avinguda de les estrelles. Des d’aquí es té una bona vista dels edificis de l’illa de Hong Kong. Les fotos més típiques de Hong Kong estan fetes des d’aquí. Les siluetes dels edificis il·luminats destaquen en la foscor del cel. El vespre era infernal, així i tot va valdre la pena anar a veure la vista.

Al matí següent el temps seguia igual: plujós. Per esmorzar altra cop al restaurant de menjar ràpid que estava a dos passos de l’hotel. Per sopar era fàcil trobar alguna cosa apetitosa però per esmorzar costava més. Jo soc de menjar salat per esmorzar però no coses amb salses. No recordo que vaig prendre però sé que no em va agradar massa. 

Vam baixar altra cop cap a la badia, aquest cop amb llum de pluja però també sota la pluja. Hi havia boira o sigui que la vista era un tant fantasmal. En dies clars es veu perfectament el pic Victoria que es troba a la illa de Hong Kong, però aquell dia tan sols s’intuïa la seva presència. 

Malgrat el mal temps, vam decidir pujar al pic Victoria. Era l’únic dia que estàvem a Hong Kong o sigui que calia aprofitar. Vam agafar el ferri per creuar la badia i passar de la península de Kowloon a la illa de Hong Kong. 

El que hi ha just al davant de Kowloon és el districte financer. Grans gratacels units per passarel·les per anar d’un a l’altra sense haver de baixar fins al carrer. Una de les coses que sorprèn contemplant la badia és el contrast entre els grans edificis moderns i les barques que es veuen circulant. 

Vam anar a visitar la casa de la moneda. Es troba en el pis numero 55. Per entrar ens van registrar el passaport i ens van donar un passi de visitant. La vista és impressionant. Aquí hi ha un petit museu de la historia de la moneda. 

Quan Hong Kong es va convertir en un port de lliure comerç en el 1841 no existia una moneda local en us, sinó que es feia servir moneda estrangera: rupies índies, reals espanyols i mexicans, moneda xinesa i britànica. No va ser fins al 1863 que van aparèixer les primeres monedes de Hong Kong, amb la figura del rei gravada. Eren de plata, les de més valor, i de bronze les altres. Durant un temps circulaven les monedes estrangeres i les locals. Però en el 1868 va haver de plegar la casa de la moneda. Llavors van circular les monedes d’Estats Units, Japó i Gran Bretanya. Finalment, després d’anys d’intentar-ho, l’any 1937 es va unificar la moneda i es va declarar el dolar de Hong Kong com la moneda oficial. 

Quan ja havíem passat prou estona allà, vam enfrontar-nos de nou amb la pluja i vam agafar el bus per pujar al pic Victoria. És un recorregut força llarg ja que fa moltes parades per recollir gent mentre s’enfila per la muntanya. 

El pic Victoria és la muntanya més alta de l’illa, amb 552 metres d’alçada. Hi ha bona vista sobre la badia i com que és un dels llocs més turístic, hi ha un centre comercial i un mirador de pagament. Sense pujar a aquest mirador també hi ha bona vista. 

Per baixar vam agafar el tren-cremallera. És molt més ràpid que el bus, ja que no fa voltes sinó que baixa recte cap avall. Fa força impressió. 

L’any 1881 hi havia unes 30 o 40 famílies que vivien en aquest pic, i uns anys abans s’hi havia obert un hotel que començava a tenir força èxit. El problema era que per accedir a dalt depenien dels palanquins, cabines transportades per homes. Va ser un escocès el que va tenir la idea del tramvia per millorar el desenvolupament de la nova àrea residencial del pic. Com en qualsevol època, entre que es té una idea i es pot posar en marxa passen uns anys. Així que no va ser fins al 1888 que es va posar en funcionament el primer tramvia per pujar al pic. Va ser el primer funicular per cable d’Àsia, cobrint una llargada de 1350 metres i fent cinc parades intermèdies.

Els vagons eren de fusta, així com les rengleres de bancs, i tenien cabuda per 30 passatgers. Hi havia tres compartiments diferents, tres classes. La primera classe corresponia al compartiment central. Suposo que en cas d’accident seria el més segur.

Entre el 1908 i el 1949 hi havia una placa en els dos primers seients en els que hi indicava que aquells seients estaven reservats per al governador. Només es podien ocupar dos minuts abans de la sortida quan ja es veia que el governador no apareixeria d’imprevist.

El preu del transport a Hong Kong em va semblar car, al menys els bitllets senzills. Similar al preu de Barcelona. 

De l’illa de Hong Kong no vaig veure res més. No tenia massa temps i vaig preferir tornar cap a Kowloon i passejar per allà. Amb el metro es pot passar de la illa a la part continental. És fàcil bellugar-se i orientar-se amb el metro. A més el plànol de la ciutat està molt detallat i t’indica fins i tot les diferents sortides de cada parada de metro. 

Després de buscar una estona i ja bastant morta de gana vaig menjar uns calamars i uns dumplings de gambes (una mena de raviolis farcits de gamba). 

El temps s’havia arreglat una mica i ja no plovia, o sigui que en acabar de dinar vaig anar a passejar pel parc Kowloon. Aquesta havia sigut zona militar i va ser en el 1970 que es van enderrocar molts dels edificis militars per obrir aquesta àrea d’esbarjo. Amb la remodelació de l’àrea la mesquita que hi havia ha quedat integrada en el parc. 

És un lloc molt agradable, amb llacs i sortidors, plantes ornamentals, glorietes i passadissos coberts... Vam trobar un grup de gent assajant una coreografia. 

Sortint del parc, continuo caminat cap amunt, per carrers estrets, en paral·lel al carrer comercial Natian. Trobo el carrer del temple. Hi ha un arc a l’entrada del carrer. Hi ha botiguetes, parades de mercat, petits restaurants... si no estic confosa aquí és on es fa el mercat nocturn. És un altre mon.

Al final del carrer buscant una mica s’arriba a una plaça en la que hi ha el temple Tin Hau, dedicat a la deessa del mar, i evidentment venerada pels pescadors i la gent relacionada amb el mar. És sorprenent trobar aquest temple enmig de la ciutat. Diuen que en general es troben més a prop de la costa. 

El temple estava tancat i tot i que hi havia un vigilant semblava molt abandonat. A la plaça hi havia una taula de pedra, que ja havia trobat en altres llocs, amb el taulell del mahjong gravat. 

Cansada de caminar i de la pluja vaig tornar cap a l’hotel. Vaig anar a sopar al mateix lloc del dia anterior. Hi havia molts joves, semblaven estudiants, menjant sols, cadascun en una taula, o compartint taula sense parlar. Ja tan sols em quedava acabar de recollir l’equipatge i anar cap a l’aeroport. 

L’aeroport de Hong Kong és molt nou, els tràmits molt àgils, cosa que és d’agrair, ja que teníem per davant més de deu hores de vol i una llarga escala a Hèlsinki, abans d’arribar a casa. 

He llegit un munt de llibres que m’han permès entrar més en el viatge pel sud de Xina i aquesta regió especial de Hong Kong, a la que hauré de tornar perquè ha sigut tan sols un tastet. Però intentaré tornar quan no sigui època de tifons. Tornant al tema dels llibres, he redescobert les obres de Pearl S. Buck que ja havia llegit quan era jove. He descobert a l’escriptora Anchee Min, amb les seves obres “azalea roja” i “la perla china”. Amb la novel·la de Paul Theroux “Kowloon Ton” vaig entrar una mica en el problema de Hong Kong, així com amb l’obra de Francesca Brill “el puerto” o “el velo pintado” de William Somerset.

Del pas per Hèlsinki el que em va impressionar més va ser el temple de la roca i l’església del silenci. Eren les dues coses que no havia visitat en una altra escala que havia fet en aquesta ciutat.