18 de febrer 2018

13_Macedònia. Monestir de Sant Naum.

Tornem a sortir d’Albània, aquest cop per entrar a Macedònia. Vam parar a l’última població albanesa abans de la frontera, Pogradec, per fer un cafè. Aquesta ciutat està a la riba del llac Ohrid.

En aquesta zona hi ha dos llacs, el Ohrid i el Prespa que estan compartits pels dos països, Albània i Macedònia. De fet, el llac Prespa està també compartit amb Grècia. 

Un cop creuada la frontera i seguint el llac s’arriba al monestir de Sant Naum, que està just a un km d’Albània i a 29 Km de la ciutat d’Ohrid. Durant un període de temps va formar part d’Albània en lloc de pertànyer a Macedònia. 

Aquí comença la franja de terra que separa els dos llacs i que forma part del parc nacional Galicica.

És un destí turístic molt apreciat pels macedonis, que visiten la ciutat d’Ohrid, el lla i el monestir. 

Moltes de les esglésies ortodoxes es troben sobre roques o turons; aquesta també. Per una banda té l’espadat i vista al llac i per l’altra una zona de bosc. 

Naum va néixer als voltants de l’any 830 a Bulgària, i va morir en el 910. A part de ser un monjo, era també escriptor i mestre. Si no estic confosa va contribuir ala creació de l’alfabet. Va fundar una escola literària a Pliska, la capital del primer imperi Búlgar. 

Naum va fundar aquest monestir l’any 905, en el lloc on hi havia hagut una església dedicada als arcàngels, em sembla que de les primeres dedicades a aquestes figures celestials. Aquesta església inicial, construïda l’any 900 la van destruir els otomans en el segle XV. 

Està enterrat en aquest monestir; la seva tomba està arran de terra, en una petita capella. Diuen que si apropes be l’orella a la llosa sepulcral se sent la seva respiració. Així que la capella s’omple de gent que s’agenolla i para l’orella per veure si aconsegueix sentir alguna cosa. 

Al llarg dels segles el recinte s’ha engrandit i renovat. La majoria d’icones i frescos son del segle XVI i XVII. Però les que destaquen son les del segle XVIII que diuen que son de les millors dels Balcans. 

L’iconstais de fusta es va construir en el 1711. 

Rondant pel recinte es poden veure uns quants paons de colors. 

Prop d’aquí hi ha una font que diuen que té una aigua molt bona. Prové d’una font a l’altra banda del parc nacional Galicica, prop del llac Prespa; l’aigua es filtra sota terra formant una mena de llac subterrani, creua tot el parc i ressorgeix prop del monestir. 

Hi havia moltíssima gent, però així i tot és un lloc en el que es respira tranquil·litat. Les pintures i l’interior molt interessant. És una llàstima que no deixin fer fotografies. 

A mig camí entre el monestir i la ciutat d’Ohrid hi ha el que es coneix com el Museu a l’aigua, a la badia dels ossos, en el llac Ohrid. Proper a la costa s’han trobat restes d’un antic poble, que tenia cases circulars i que els estudis indiquen que estava habitat cap al segle XII a. C. 

El poble estava en una illa, no tinc clar si natural o artificial suportada per pilons que s’unia a terra per un pont que es retirava a la nit. 

S’hi ha trobat restes òssies també per això la badia té aquest nom. El poble ocupava uns 8500 m2, i s’ha fet una petita reproducció.