21 de maig 2018

Turquia 15. Lícia. Patara.

No massa lluny de Xanthos i de Kas, hi ha el recinte arqueològic de Patara i a uns 15 minuts caminant, s’arriba al mar, a una platja que té uns 12 Km de llarg. Patara és parc nacional amb una gran diversitat d’ocells. 

Patara era una de les sis ciutats més importants de Lícia. Estava a la desembocadura del riu Xanthos i va ser el major port naval i comercial de la lliga Lícia, el que va fer que la ciutat fos molt pròspera i rica. 

Quan Alexandre va conquerir la ciutat el seu port va començar a agafar rellevància . Més tard, en el període romà, va ser la capital de les dues províncies, Lícia i Pamfília. Hi ha constància de que l’any 138 a. C. tenia uns 20 mil habitants i era una de les ciutat més importants d’Anatòlia, darrera de Efes. 

Tant l’emperador Vespasià com Adrià i la seva dona van visitar la ciutat i van fer aportacions econòmiques significatives per millorar la ciutat. 

Com ja havia comentat en una altra ciutat costanera, Sant Pau també va fer una parada en aquesta població, per canviar de vaixells de camí cap a Jerusalem. Aquí s’hi va aturar quan feia el seu tercer viatge. I sant Nicolau, el bisbe de Myra del que també he parlat, va néixer aquí cap al 170 d. C. 


A l’igual que les altres ciutats costaneres Lícies va patir els atacs pirates, a partir del final del període romà. Van haver de crear muralles per protegir-se i es van replegar en un extrem de port. Hi ha escrits que mencionen que en el segle IX Patara, tot i que seguia sent important, era més un poble que una ciutat. 

Un segle més tard es va convertir en la base naval de l’imperi bizantí i el port es va utilitzar fins a finals del segle XV. L’acumulació de sediments i llots el van deixar inoperatiu amb el que la zona es va tornar pantanosa i infectada de malària. 

Hi ha un arc de triomf que era la porta d’entrada a la ciutat, tal i com consta en una inscripció que diu “El poble de Patara, capital de la nació Lícia”. Es va construir en honor del governador general de Lícia i Pamfília Mettius Modestus, que va visitar la ciutat cap a l’any 100 d. C., durant el mandat de l’emperador romà Trajà. 

Un cop creuat l’arc hi havia un carrer de 23 metres d’amplada que portava fins al centre de la ciutat. Aquest carrer tenia porxos suportats per columnes als dos cantons. 

Prop de l’arc de triomf s’hi ha trobat un bust d’Apol·lo, el que f pensar que hi havia un temple dedicat a aquesta deïtat. Ara be, aquest temple encara no s’ha trobat. 

Un dels problemes de Patara és la seva proximitat al mar; bona part de l’antiga ciutat segueix coberta per les dunes. Es van fer excavacions per desenterrar-ho però queda molt per fer. 

Tornant al temple d’Apol·lo, sembla ser que tenia tant bona reputació com el tempel de l’illa de Delos, prop de Mikonos. I l’oracle de Patara es diu que rivalitzava amb l’oracle de Delfos. Es creia que Apol·lo vivia a l’estiu a Delos i a l’hivern a Patara. Quan estava en cadascun d’aquests llocs s’interpretaven els auguris i prediccions. 

Hi havia un pou octogonal en el que encara es veuen canalitzacions d’aigua. 

L’edifici del parlament, on es reunien els representants de la lliga Lícia. Una sala amb seients en pedra en semicercle. L’entrada amb una arcada es conserva a l’igual que el seient del president de la lliga. 

Prop de la porta hi ha la base del que era un pou o cisterna octogonal. I més enllà les restes d’una basílica, que diuen que tenia el terra cobert de mosaics; es va construir a començaments del segle VI d. C. 

Prop de la basílica hi havia els banys de Vespasià; sembla que són els banys romans més antics de Lícia. Hi havia també els banys del port o banys dels dàtils, ja que estan prop d’unes palmeres datileres. Es van construir també en elperiode romà i es van seguir emprant en en l’època bizantina. 

Hi ha un carrer amb columnes en marbre, a banda i banda, que està parcialment cobert d’aigua. Es va construir en el període hel·lenístic i reutilitzat després en temps dels romans. Com en els altres llocs que hem anat visitant, el terratrèmol que va afectar a tota Lícia aquí també va fer cedir el terreny. 

Un dels edificis que s’ha restaurat és el de l’assemblea. Aquesta construcció ha passat per diverses remodelacions. Es va construir a finals del període hel·lenístic, segle I a. C. i era el lloc de reunió de la lliga Lícia. Quan Lícia va quedar annexionada a l’imperi romà Patara va continuar sent la capital de Lícia i l’assemblea es continuava utilitzant, tot i que es va remodelar. 

En el segle I d.C. se l’hi va voler donar un doble us, per poder-la utilitzar també com a sala de concerts, així que es va ampliar i fer canvis substancials. En el segle V d. C. la ciutat es va fer més petita, es van haver de construir noves muralles protectores i es van utilitzar pedres de l’edifici de l’assemblea per a la seva construcció. 

És un racó molt agradable, petit, una graderia semicircular en pedra, davant del que seria l’escenari on m’imagino que on es posaven els que presidien la reunió. 

Diuen que Montesquiu en la seva obra “’L’esperit de les lleis” del 1748 deia que Lícia era un excel·lent exemple de república confederada. A mi m’ha sorprès molt descobrir Lícia de la que no en sabia res i m’ha agradat aprendre alguna cosa de la seva historia. 

Mes enllà hi ha l’amfiteatre, un dels més grans d’Anatòlia i sembla que a dalt de tot hi havia un temple dedicat a Dionís. És curiós trobar aquestes dues construccions tant properes, i amb una forma força similar, en el sentit que son dos espais amb una graderia semicircular en pedra amb un escenari. Hi ha algunes pedres en les que es veuen gravats, tot i que força desgastats. 

Altres descobertes que s’han fet aquí són el far, que es diu que és el més antic del mon. Una necròpolis del segle VII a. C. amb tombes de diferents tipus. S’han trobat rètols de “carretera”, en els que s’indica la distancia entre ciutats Lícies. Els va encarregar l’emperador Claudi i es diu que son les senyals de carretera més antigues i més clares. Prop del port hi ha també el graner d’Adrià que tenia 8 compartiments. 

Una mica saturats de ciutats romanes vam anar cap a la platja. Molt llarga i amb unes bones dunes. Algunes instal·lacions, bars, allotjaments, tancats i no sé si abandonats. Esperava poder beure alguna cosa allà i no hi havia res obert. 

Des d’aquí vam tornar altre cop cap a Kas on vam anar a sopar en una placeta molt tranquil·la. La majoria de locals munten les taules a fora, i és temptador, però a finals de març hi fa fred. Jo acabava menjant cada dia amb la jaqueta posada. El menjar molt bo: una amanida de patata i escalivada i uns calamars a la planxa.