Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de juny de 2013

Albània_14: Tepelene i tornada a Tirana

Tornem cap a la carretera que va vorejant el riu Drino per anar cap a Tepelene. Per les carreteres de tot el país es troben molts búnquers. N’hi ha de dues mides: els grans eren pels militars, mentre que els petits eren pels civils, per les famílies. Hi caben unes 4 o 5 persones, i ens explicaven que havien d’estar agenollades. Però quan vaig entrar en un, s’hi cabia de peu. 

Enver Hoxha tenia una obsessió per la seguretat i molta por a una invasió, que no va arribar. Feien sovint simulacres i la gent tenia que anar a aquests búnquers. M’expliquen que han tingut una utilitat que no era la prevista: les parelles els han utilitzat per passar-hi l’estona, però ara la gent pensa que va ser una despesa inútil. Llegeixo que n’hi havia sis cents mil, una xifra increïble. Especialment es troben en la regió de Gjirokastér. 

Ens aturem a peu de carretera a veure’n un, i uns metres més enllà se’n veu un altre. Està descuidat i brut, però en el verd del terreny sobresurten relativament poc, i aquí i allà veus aquesta mena de xampinyons grisos. És impactant. 

Anem cap a Tepelena i una mica abans d’arribar-hi hi ha una altra font d’aigua. Tota la regió és rica en deus d’aigua. Precisament Tepelene és coneguda per la seva aigua mineral; en aquesta ciutat hi ha una planta embotelladora, d’una empresa local, que dsitribueix l’aigua per tot el país. La major part d’ampolles d’aigua que es troben son de marca tepelene. 

Tepelene està a la vora del riu Vjosë, que una mica més enllà s’ajunta amb el Drino, que és el riu que passa per Gjirokastër. Al centre de Tepelene hi ha una gran estàtua d’Ali Paixà. Com ja he comentat, el va trair el seu fill, que el va entregar als turcs. El seu cap el van enviar a Turquia ta a turqjia i el seu cos està a Albània. 

Aquí hi havia hagut camps de treball; el govern comunista hi enviava les famílies que volia fer desaparèixer o destruir. Hi ha força gent que va morir en aquest camp, sobretot nens i vells, que morien de còlera, de la duresa de les condicions de vida o senzillament de la misèria que patien. El camp es va tancar en el 1954. 

En el 1997, un comitè del poble es va fer amb el control de la ciutat de Tepelene i va alliberar un pres polític de l’oposició. Ràpidament el moviment de resistència es va estendre cap a Gjirokastër i des de Tepelene els hi subministraven les armes.

Continuem ruta fins a Fier on ens aturem a dinar. És un centre industrial, que té una refineria de petroli i una planta de tractament de gas natural. És una ciutat gran i molt embotellada. Malgrat el que diu el president, les carreteres no estan en molt bo estat, o al menys no totes. 

A Durrës, un dels ports importants, que es troba ja prop de Tirana, hi ha un excés de blocs d'apartaments. Al nord de la ciutat hi viuen els albano- kosovars i al sud els albanesos; molts dels apartaments d’albanesos son dels que viuen a l’estranger.

Arribem a Tirana. L'últim dia pel país. Anem a veure el búnquer que han condicionat per visitar i que l’acaben d’inaugurar. Es troba en un costat del parc; el dia que vam arribar al país, hi estaven treballant i em fa gràcia veure el canvi. Aquell dia, el primer, em va impressionar, ja que era el primer que veia, i així en plena ciutat em va sobtar. Després ja m’ha resultat una imatge familiar del país. Està il·luminat i es pot entrar a dins. És un dels petits, i tot i que deien que només s'hi pot estar de genolls jo hi puc estar dreta a dins però molt justa. Quan hi vam anar era el vespre i hi havia molta gent de la ciutat que anava visitar-lo. Al costat hi ha també un tros del mur de Berlín.

Pels carrers hi ha molta animació. Anem a la sky tower, un bar en l'últim pis d'un edifici dels més alts. El bar té les sortides a l’exterior tancades, o sigui que només es pot veure la vista a través dels vidres. Es veu la ciutat il·luminada i queda molt bonica. El bar és ple de joves, amb música i bon ambient. 

Anem a sopar a un restaurant que hi ha a la vora. És un restaurant elegant, amb música en directe: un noi i una noia tocant la guitarra. La clientela és majoritàriament gent del país, vestida de forma molt elegant. Després del sopar, en un entorn molt agradable i un menjar molt bo, ja només quedava el viatge de tornada. L’arribada a Barcelona i la nostàlgia per aquella terra i la seva gent. Ha sigut una gran descoberta i espero poder tornar per aquella regió i seguir aprenent de la seva història i la seva cultura.

Albània_13: Antigonea o Antigona

Les ruïnes de l’antiga ciutat d’Antigonea es troben bastant a prop de Gjirokastrë. No sé si s’ha de dir Antigonea o Antigona, ho he vist escrit de les dues formes, o sigui que l’anomenaré Antigonea, que m’agrada més.
Quan s’estava realitzant una excavació arqueològica prop d’allà, en una casa del període hel·lenístic s’hi van trobar 14 peces de bronze amb la inscripció Antigoneon; llavors es va explorar la zona i és va descobrir la muralla de la ciutat. El parc nacional arqueològic es va crear en el 2005. I des del 2007 en aquest espai s’hi organitzen diferents festivals.  
Antigonea va ser fundada per Pirros, rei d’una de les tribus d’Epir, que estava en el que actualment es el sud d’Albania i nord de Grècia, en el 295 a. C. La ciutat va ser un important centre econòmic, social i cultural. A finals del segle III i començaments del II a. C. era una ciutat-estat, una de les mes importants de l’antiguitat. 
Segons sembla, el nom que Pirros va donar a la ciutat era en honor de la seva dona, Antigonea. La seva dona era filla de Berenice i Felip de Macedònia. Quan Berenice va quedar vídua va viatjar a Egipte i allà es va casar amb Ptolomeu, que n’era el rei  i successor d’Alexandre el gran: Va ser a la cort egípcia on Pirros va conèixer a Antigonea. Pirros va anar a Egipte a lluitar, i Berenice va quedar meravellada de la destresa del jove, així que entre els diferents prínceps que optaven a la ma de la seva filla va escollir-lo a ell. Per això Pirros va estar sempre agraït a la seva sogre. Un cop casats, Antigonea el va ajudar a aconseguir suport econòmic i un exèrcit per poder reclamar el trono d’Epir.
La ciutat d’Antigonea controlava la via Egnatia que la connectava amb la ciutat portuària de Dyrrachium, l’actual Durrës, cap al nord. La seva situació era estratègica, sobre el turó de Jermë, a uns 600 metres d’alçada, amb vista i control sobre la vall fèrtil del Drino.
La ciutat va anar prosperant fins a l’any 167 a. C. en que va ser destruïda pels romans. En el 198 a. C. en la guerra entre l’exèrcit romà i el macedoni, Antigonea va donar suport a l’exèrcit de Felip V de macedònia; els romans van ser els vencedors, però com a revenja per les pèrdues que havien tingut i pel suport donat als macedonis, van cremar 70 ciutats, entre elles Antigonea, que no es va reconstruir.
O sigui que la ciutat va tenir una vida força curta, uns 130 anys, i les primeres excavacions es van fer en els anys seixanta (~1965). Algunes de les peces trobades en el parc es troben actualment a Tirana, entre elles, una esfinx de bronze i una estàtua de Poseidó.
El recinte és molt gran, i com que es troba sobre el turó, la vista és fantàstica, sobre la vall, les muntanyes nevades del voltant, i al davant, Gjirokastër. Fa un dia esplèndid i com que ha plogut molt està tot molt verd. M’encanta el passeig pel parc. Hi ha molts panels explicant el que es va trobant. Suposo que hi ha molta feina a fer, sota la prada segur que hi ha les pedres d’aquells temps. És fantàstic passejar per allà, sols, el paisatge, l’amplitud d’espai, i imaginar, més que veure, la vida que hi havia hagut sobre aquella muntanya.

La ciutat devia tenir unes 60 hectàrees entre la part interior i exterior de la muralla; la muralla envoltava la ciutat protegint-la per totes bandes. Per la construcció es feien servir blocs de pedra. El que la diferencia d’altres ciutats de l’antiguitat és que tenia un pla urbanístic regular i quadrangular , semblant al de les ciutats hel·lenes de Grècia. Era el primer cop que una ciutat europea s’havia planificat abans de començar la seva construcció. En la part de fora la muralla s’hi ha trobat objectes de ceràmica i eines que indiquen que hi havia agricultura i que estava ben desenvolupada.

Sembla que l’acròpolis estava protegida per tres muralles i en la més externa hi havia 7 torres fortificades.
En les construccions que s’han anat excavant s’hi ha trobat diferents objectes, en metall, terracota, vidre, … Alguns dels objectes trobats indiquen que tractaven les pells. També s’hi ha trobat una roda, el que feia pensar que aquell lloc servia de garatge per algun tipus de carruatge.

S’han trobat monedes, moltes d’elles d’Epir però també d’altres llocs com Corfú, Corint o Durrës. Això indica que hi havia relacions comercials entre Antigonea i altres ciutats-estat hel·lenes. S’hi ha trobat ceràmica típica grega. O sigui que hi havia un comerç important a través de la via egnatia i de les rutes per la costa. Les monedes trobades son majoritàriament de bronze, però també n’hi havia de plata.  

Es poden veure restes de la muralla del segle III a. C.,restes de l’antic nimfeu, una font d’aigua dedicada a les nimfes, servia de punt de reunió i proveïa d’aigua. On hi havia alguna de les cases s’hi ha trobat plats de bronze, segells d’argila, tabletes de bronze amb el nom de la ciutat, i la figureta de poseidó, el deu del mar. Hi ha les restes d’un altre edifici amb un pati amb columnes, que tenia un mosaic.
L’àgora, que era la plaça del mercat, tenia un passeig cobert, que data dels segles III-II a. C., i estava decorada amb columnes d’estil dòric. Aquí s’hi van trobar, a més de figures de Poseidó, fragments de bronze d’una estàtua d’un home a cavall.

Es van trobar figures de bronze de Poseidó i fragments de bronze d’una estàtua d’un home a cavall.
I a l’extrem de la ciutat, des d’on es veu la vall, hi havia una petita església, del primer temps del cristianisme, l’anomenen la basílica paleocristiana. Va ser l’ultima construcció que es va fer a Antigonea, després de que els romans incendiessin la ciutat. S’havien utilitzat pedres de la muralla per la seva construcció i s’havia finançat amb les donacions dels seus habitants. Queda el dibuix de la planta i el mosaic que cobria el terra. El tenen cobert amb una lona per evitar el deteriorament. Té color vermellós i es conserva força be.

Prop de l’església s’hi han trobat altres construccions, però en aquesta no hi havia objectes de la vida quotidiana, i això juntament amb el fet de que es trobés al centre de la ciutat fa pensar que era un edifici públic.

La vida a la regió ha passat per moltes etapes diferents. La regió ja estava habitada en la prehistòria, en algunes coves hi ha vestigis que indiquen assentaments humans. S’ha trobat una cova reforçada amb un mur, que devia servir per defensa, ja que hi ha constància escrita de que la població s’hi havia amagat quan hi havia atacs dels invasors.


A més, de temps molt més recents hi ha tres basíliques cristianes, de l’època bizantina, construccions de l’època otomana, segle XVII i XVIII i cooperatives agrícoles de l’època comunista. 

diumenge, 26 de maig de 2013

Albània_12: Gjirokastër

Continuem cap a Gjirokastër, que està a l’interior i encara en la zona sud del país a les muntanyes Mali i Gjerë, a la vora del riu Drino. La frontera amb Grècia està tan sols a 36 km, suposo que per això té (o havia tingut) una important comunitat grega. Pel camí ja es comencen a veure muntanyes nevades i la ciutat es troba a 325 m. d’alçada. 

Gjirokastër és una altra ciutat albanesa patrimoni de la Unesco per la seva arquitectura peculiar, que son les cases-torre de l’època otomana. Està considerada ciutat museu i ja ho era durant el govern comunista. La ciutat s’enfila per la muntanya i a la part més alta hi ha el castell. 

Arribem a la ciutat que és l’hora de dinar. Des de la finestra del restaurant, al mateix hotel on ens allotgem hi ha vista sobre part de les cases, destacant les que son antigues perquè tenen les teulades de pissarra. I el que em fascina més, veure que està envoltada de muntanyes nevades. No fa bon temps però al menys es veu la vista. Hi ha alguna cosa en aquesta ciutat que m’agrada sense haver-ne vist res encara. Pot ser és l’entorn, les muntanyes, l’aire fresc, l’alçada que et dona perspectiva... no ho se. Em va agradar a primera vista. 

Vam dinar a l’hotel, la típica sopa amb iogurt i mandonguilles. Molt bona. I de seguida vam sortir a visitar la ciutat, començant per la part més alta: la ciutadella des d’on hi ha molt bones vistes.  

La zona sembla que ja estava habitada en els segles II i I a. C., però com a ciutat no se’n fa menció fins al segle XII, en que és anomenada Argyrokastro, que vol dir ciutat de plata. Les cases tenen les teulades de pissarra (o una pedra similar) i segons diuen quan plou la pedra mullada brilla i sembla de metall, d’aquí el seu nom. Com que no tenim massa sort en el que fa al temps, aquí no ens plou i no podem veure la lluïssor de les teulades! Llegeixo en una guia que el nom és degut a les parets grises de les cases, i encara en un altre lloc diuen que potser el nom ve d’una princesa anomenada Argyro. 

Sigui quin sigui l’origen del seu nom, en el segle XII pertanyia a l’imperi bizantí i en el segle XIII passa a dependre d’Epir i és propietat d’una família feudal. En el 1417 passa a mans dels otomans. Més tard, un incendi va destruir-la. En el 1811 Ali Paixà de Tepelena, que era un governador turc la va ocupar i la va ampliar i reformar. 

Gjirokastër va ser un dels punts claus en la resistència contra l’imperi otomà. En el 1880 l’assemblea de Gjirokastër que la formaven diferents líders locals van reclamar al govern otomà la creació d’un estat autònom albanès. En el 1908 es va obrir la primera escola on l’ensenyament en es feia en albanès. A més el sentiment nacionalista va fer sorgir diferents clubs i societats. 

En el 1880 aquí hi va néixer Topulli, un patriota albanès que va lluitar contra els turcs en el 1907 i va ser assassinat en el 1915. A la plaça principal, on hi ha l’hotel on estem allotjats i que és el centre neuràlgic de la ciutat, hi ha una estàtua d’ell, una figura d’un home jove, i no pot ser menys ja que veig que va morir als 35 anys. 

Durant la primera guerra balcànica, en el 1912-13, volien apoderar-se de la ciutat ja que hi havia una important població grega. Van arribar a declarar-la la capital de la regió autònoma grega d’Epir del nord. Durant la primera guerra mundial, els francesos la van ocupar i van retornar-la a Albània. En el 1939 va ser ocupada pels italians i en el 1943 va passar a estar sota control alemany. 

Durant el regnat de Zogu I entre 1928 I 1939, la ciutat era un important centre cultural i econòmic. Malauradament també se la va conèixer per la presó que hi va construir aquest rei en el castell. Durant la ocupació italiana del país i després alemanya, Gjirokastër es va caracteritzar per la resistència a la ocupació. Bona part de la regió va ser alliberada pels partisans en el 1944 i va ser la base per estendre l’alliberament a la resta del país. 

Durant el règim comunista, hi va haver una important industrialització, es van construir diferents fàbriques, d’objectes de metall, com estris de cuina, de sabates, de roba, d’electrodomèstics, de cigarrets, de paraigües... i es va protegir el patrimoni cultural que representa l’arquitectura. En el 1961 és quan es va declarar ciutat-museu, per tal de preservar la seva arquitectura. Es van crear brigades de voluntaris, per treballar en la conservació del barri antic. Ara be, la campanya per abolir la religió del 1967 va destruir moltes mesquites de l’època otomana. Hi havia 15 mesquites, 13 d’elles seguien en peu encara al començament del comunisme, però en aquesta campanya se’n van destruir dotze, o sigui que només se’n va deixar una, que era monument cultural. Pel que llegeixo, en aquells anys es va fer servir per espectacles de circ, ja que en tenir la cúpula i sostres alts era ideal per espectacles de trapezistes. 

Com que ja he comentat, Hoxha tenia la obsessió de que els seus enemics, russos o americans, podien atacar-los o envair-los i per això va utilitzar les catacumbes de Gjirokastrë per construir un gran complex subterrani on podrien amagar-s’hi els líders del partit i caps militars, en cas d’un atac nuclear. També va fer construir túnels en les muntanyes per la població local. 

Amb la caiguda del règim comunista a finals del 1990, l’economia de la ciutat va caure en picat, es van perdre molts llocs de treball i la gent marxava cap a Tirana o a l’estranger, per trobar feina. Llegeixo que hi havia una estàtua de Hoxha que van fer desaparèixer i ara aquella zona l’han remodelat. Just després de la caiguda del comunisme a la ciutat, a l’igual que a la resta de país, va regnar el caos i poc a poc va anar remuntant, per tornar a patir una altra gran crisis en el 1997. Hi va escàndols sobre frau electoral i la crisis financera, per l’estafa piramidal. 

Llegeixo que en el 1997 uns dos terços de la població albanesa es va veure afectada per aquesta estafa i molta gent va perdre tots els seus estalvis. Sembla ser que a Gjirokastër l’efecte va ser molt important i va provocar la rebel·lió i protestes contra el govern, el que va portar a la dimissió del president. A finals del mateix any es van posar explosius a la casa de Hoxha i la van destruir. En els aldarulls d’aquella època es va cremar bona part del mercat i la ciutat va viure en una situació de caos i inseguretat important. Això va provocar que molta gent marxés i s’abandonessin cases tradicionals, que van acabar caient. El govern no tenia prou força ni recursos per preservar el centre històric de Gjirokastër. Bona part de la comunitat grega va acabar marxant també. 

Enver Hoxha havia nascut en aquesta ciutat, en el 1908. També va néixer aquí Ismail Kadaré, en el 1936, l’escriptor que m’ha ajudat a comprendre una mica Albània i que amb les seves paraules m’ha permès reviure els dies passats a Gjirokastër. 

No en sé gaire cosa d’economia, però pel que he entès l’estafa piramidal que es va fer a Albània era que hi havia el propietari de la piràmide (estafador) que és a qui els clients donen els seus diners per invertir. Aquest els hi promet que els inverteix i al cap de poc temps els hi torna amb interessos molt alts. Però la realitat és que no invertia els diners sinó que utilitzava les aportacions de uns per tornar els diners amb els interessos, als altres. 
Pel que m’explicaven, arribaven a donar interessos del 40%, per imposicions per períodes curts. De seguida veien que els hi havia augmentat i s’animaven a tornar-ho a invertir, aconsellar-ho a d’altres... Hi va haver qui va invertir tots els estalvis, d’altres van arribar a vendre el pis per invertir-ho i que fos més rendible. per això molta gent ho va perdre tot. Els que van saber aturar-se a temps, van sortir ben parats. 

A la que el sistema es va ensorrar i es va veure que era una estafa, la gent es va exaltar i revoltar. Amb el descontent es van assaltar dipòsits d'armes, o sigui que tothom es va apoderar d'armes i va morir molta gent per venjances i també perquè la gent disparava alegrement a l’aire, però les bales acaben caient i tocant a algú. El dia que es van guanyar les eleccions, per celebrar-ho la gent disparava amb aire festiu i era un perill. Moltes famílies van optar per dormir als passadissos de les cases perquè no tenen finestres i així corrien menys perill de rebre una bala perduda. 

Actualment la base de l’economia de Gjirokastër és l’agricultura i la industria al voltant del processat dels aliments. És una regió rica en fruites i vegetals. I actualment una altra font d’ingressos és el turisme. 

La riquesa cultural de la ciutat inclou una gran varietat d’artesania, tèxtil, de metall, fusta i pedra; també és famosa pel seu raki. També es famosa per la seva música, un estil musical peculiar, la isopolifonia, que en el 2005 va ser reconeguda com herència cultural intangible, per la Unesco. Aquesta música és present en totes les festes i celebracions, casament, funerals, festes religioses... A Gjirokastër hi ha el festival de folklore albanès, que té lloc a la ciutadella o castell. 

El castell és del segle XIII i actualment és el museu d’armes. Com ja he dit, es troba a la part alta de la ciutat, sobre la muntanya. L’estrutura que e sveu ve de l’època otomana i ampliat per Ali Paixà, que va fer construir la torre del rellotge. Va ser la presó tant en l’època de Ali Paixà com del rei Zogu I; també els feixistes i després el comunistes la van utilitzar per aquesta finalitat, fins que en el 1968 es va convertir en museu. És un recinte molt gran i amb molt bona vista sobre la ciutat i les muntanyes del voltant. 

Després baixem una mica i anem cap al barri de Palorto, per visitar la casa Zekate. És una de les típiques cases-torre, des de fora costa una mica de reconèixer, segons per quin cantó hi arribes. Té dues torres defensives, com totes aquestes construccions. Va ser construïda en el 1811-12, per Beqir Zeko, té quatre plantes i disposa d’una cisterna interior. 

En el segle XIX la ciutat era un important centre administratiu i hi habitaven terratinents, que es van construir les grans cases-torre, fortificades, que s’anomenen kullë. Diuen que n’hi ha unes 500 en tota la ciutat. Aquestes cases fortalesa tenien diferents funcions: servien per estar protegits enfront dels atacs d’altres clans, eren habitatges resistents al clima hivernal i permetien preservar de la calor i conservar aigua en els períodes secs de l’estiu. La part baixa, en pedra, era la defensa i el magatzem, la part de vivenda estava a dalt, i en general eren molt rics i cuidats. 

Com ja he comentat, aquestes cases son d’estil otomà. Kullë, que és com s’anomenen, en turc vol dir torre. Totes tenien el mateix estil d’estructura: la base en pedra, una galeria superior en fusta, amplies habitacions per una gran família a la part alta de la casa. 



La casa Zekate, té dues torres bessones, des d’on hi ha una bona vista sobre la vall. A la planta baixa hi havia les habitacions que servien de magatzem, la cisterna i la cuina. Al primer i segon pis, grans salons i habitacions, amb llar de foc, els bancs d’obra amb coixins al voltant de la paret... Molt decorades totes les sales. En cada torre hi vivia una branca de la família i tenien espais per cada família i altres que compartien en la part central. En aquesta part central hi ha la galeria de fusta, que em sembla fantàstica. Hi havia un lloc reservat pel cap de família, on rebia als seus visitants, i des d’on podia observar que estava passant a la ciutat. Al terra, la pedra està pintada amb ratlles vermelles entrecreuades, que si no recordo malament deien que representa la sang de les venes, o sigui, la vida. 

Tot baixant vam veure algunes cases-torre més, algunes no tant ben conservades. També veiem la de Hoxha, que com ja he comentat la van cremar i més tard va ser restaurada. Ara és el museu etnogràfic, però estava tancat. 



Els carrers son tots més o menys empinats, ja que la ciutat s’esten per tota la muntanya. I tot baixant, de seguida arribem al centre, la zona comercial, amb botiguetes d’artesania i petits bars, on només s’hi veuen homes. Algunes construccions son curioses, ja que la part alta de la casa té més superfície de planta que la part de baix, o sigui que el pis sobresurt i dona un aspecte curiós a la construcció. 

Al matí següent, el temps havia millorat i vam poder veure la vista de les muntanyes nevades. Abans d’esmorzar vaig baixar a la plaça a fer algunes fotos. Hi havia un home gran, amb moltes ganes de parlar; parlava italià i aturava a tots els que sortien de l’hotel per xerrar una estona. Les vistes des de la part baixa de la ciutat també eren molt boniques, ja que destaca la ciutadella a dalt de tot, amb la torre del rellotge.

dissabte, 25 de maig de 2013

Albània_11: Ull blau, en albanès Syri i Kaltër


És un brollador càrstic que es troba en les muntanyes Mali Gjerë, en la ruta que va des de Sarandë cap a Gjirokastër. 

És la font d’aigua més rica del país, amb un flux de 6 m3/s, tot i que en una revista científica llegeixo que son 11 m3/s. Pel que entenc, sembla que hi ha diferents punts des d’on emergeix l’aigua, en una zona on conflueixen roques del tipus carbonats amb les de  tipus sulfat, com el guix. La composició de l’aigua del llac indica que és rica en sulfat de calci. Totes aquestes roques son de color blanc, i això fa que l’aigua es vegi d’un color blau espectacular

Diuen que el color blau i la forma del llac fan pensar en un ull i que la vegetació del voltant serien les pestanyes. Jo no vaig saber-hi veure la forma d’ull i les pestanyes, però em va encantar el lloc. 


Actualment és un lloc de turisme local, però en el passat la població tenia prohibit acostar-s’hi, ja que estava reservat pels peixos grossos del partit i governants, que venien aquí a caçar i pescar.

Hi ha unes instal·lacions que semblen bars, però que estan tancades; no tinc clar si son abandonades o que encara no és temporada de picnic. Hi ha algun matalàs abandonat, cadires mig trencades, escombraries... però en canvi hi ha algunes casetes que tenen la fusta de portes i finestres molt nova.

Es pot fer un passeig a la vora del riu que es creua per un petit pont i es té una bona visió del llac. És impressionant el color de l’aigua, que contrasta molt amb el verd de la vegetació que és exuberant. 

Tot i que fa mal temps, el color del conjunt impressiona. Amb sol deu ser fantàstic. 
Diuen que l’aigua es manté sempre a uns 12 ºC pel que no s’hi acostumen a banyar. a mi ni se'm va passar pel cap, feia massa fred.