Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de febrer de 2018

12_Albània. Korça.

Vam deixar enrere Kastoria i la Macedònia grega per entrar de nou a Albània. Canvi de país, canvi d’hora. Vam arribar a primera hora de la tarda a Korça. 

La primera impressió és la d’una gran ciutat, moderna, i com que era any nou, amb molta il·luminació i decoracions típiques d’aquestes dates. 

La ciutat la van fundar els otomans a finals del segle XIV. En un primer temps va ser una fortalesa anomenada Goridje, i com ha passat en molts altres llocs, poc a poc es va anar construint al reus voltant. Ara be, la regió ja estava habitada molt de temps abans de la fundació de la ciutat; llavors la població vivia en els turons que hi ha al voltant del centre actual. 

És un important centre cultural i econòmic del país. Aquí va néixer la musica albanesa, anomenada serenata. També va ser aquí que es va obrir la primera escola de llengua albanesa. Aquí se celebra el carnaval més concorregut i més gran d’Albània, que té lloc abans de la pasqua ortodoxa. 

La gran mesquita i el basar es van construir en el 1496. Entre els segles XVII i XIX alguns dels barris antics es van tirar a terra o es van cremar per engrandir la ciutat. 

Va ser un dels centres més importants del renaixement cultural albanes que és d’on va sorgir el sentit de nacionalitat albanesa i que va portar a la independència de l’imperi otomà. 

A començaments del segle XX la historia de la ciutat va ser un tant convulsa. La insurrecció Epirota del 1913 va provocar assalts i terror en el sud-est albanès, per part dels irredemptistes grecs, que volien incorporar aquests territoris a Grècia. 

Els grecs van ocupar la ciutat fins que a mitjans del 1914 el govern grec va ordenar a les seves tropes que abandonessin la ciutat. Però la pau va durar poc, ja que un any més tard van tornar a ocupar Korça i també Berati. Això va provocar una onada migratòria de la població musulmana cap a la costa, el més lluny possible de la frontera grega.

Durant un breu període de temps, entre el 1916 i el 1918, va ser la República autònoma de Korça, fundada per Germenji i que estava sota la protecció militar francesa. 

Aquests temps convulsos van provocar que bona part de la població emigrés, especialment cap a Estats Units, on actualment hi ha una important comunitat albanesa-americana. 

En els inicis de la formació de l’estat albanès aquesta Korça es diferenciava de les altres ciutats del país pel seu nivell econòmic i cultural, així com pel seu desenvolupament urbanístic.

La major part de la població és cristiana ortodoxa o musulmana sunnita, però hi ha també musulmans bektaixís i cristians evangèlics. Diuen que es el símbol de l’harmonia entre religions. 

Teníem l’hotel ben situat, tot i que no era cap meravella. Estava en un carreró, en una casa antiga. El personal no era massa simpàtic, en part perquè no hi havia forma d’entendre’s però també tenia una certa apatia i poques ganes de resoldre res. Era any nou i la ciutat estava plena a vessar de turistes. Totes les places hoteleres ocupades. 

La ciutat està en procés de restauració. Es veuen moltes construccions noves, com la catedral ortodoxa que es va construir l’any 1994. De fet les pintures de l’interior encara no estan acabades. Es la més gran de totes les esglésies ortodoxes d’Albània. Simbolitza el retorn a la pràctica religiosa, que va estar prohibida entre el 1967 i el 1991. 

L’interior és ampli i agradable, tot i que l’hi falta la pàtina que dona el temps i el seu us. Les parets decorades amb pintures i hi ha també icones. No hi pot faltar l’iconòstasi, com en qualsevol església ortodoxa, que aquí és fet de fusta a l’igual que unes grans làmpades que il·luminen la sala. 

D’aquí vam anar cap a l’antic barri otomà, on hi ha la mesquita Iljaz bej Mirahori, que és la més antiga d’Albània i també és el monument més antic de la ciutat. Es va construir l’any 1496 i porta el nom del governador de la ciutat quan es va convertir en centre administratiu.

L’estil arquitectònic d’aquesta mesquita no era usual en el Balcans, i va ser la primera mesquite voltada d’Albània. L’interior és molt sobri,parets blanques amb algunes pintures murals en les que es veuen paisatges de la Meca i Medina. 

Davant de la mesquita hi ha la torre del rellotge, que es va reconstruir l’any 2015 quan es va remodelar també la plaça on es troben. 

Allà a la vora hi ha el que havia sigut el basar. Carrers estrets que porten a una plaça central. Era dia festiu i estava tot tancat. Havien sigut les botigues i parades del mercat però ara estan en renovació i poc a poc les van obrint de nou.

En el passat aquest mercat era lloc d’intercanvi de mercaderies entre albanesos, però també amb turcs i grecs, o fis i tot venecians. A part dels carrerons hi havia un edifici central de dos pisos en estil de construcció típic de la ciutat.

A les afores de la ciutat hi havia les posades pels viatgers que venien al mercat. L’època de més esplendor va ser en el segle XIX i començaments del segle XX. Hi havia més de mil parades! Diuen que era com una ciutat dins de la ciutat. 

En aquell temps hi havia un riu que creuava el basar i que es podia creuar per ponts de fusta. En el que era el carrer principal hi havia un pont de pedra. 

Al llarg de la seva historia el mercat es va cremar-se tres cops, i cada cop es va reconstruir de nou. L’any 2015 es va fer una renovació amb l’objectiu d’atraure el turisme a la regió. La idea era tornar a donar al mercat la imatge original. 

Vam entrar a tafanejar en un hotel que semblava una casa tradicional, amb un gran pati i tot de galeries al voltant amb les habitacions. Semblava un lloc molt agradable i tranquil per allotjar-se. 

Altre cop al centre, a la part moderna, havien instal·lat una pista de gel. El que em va fer gràcia és que per ajudar a patinar al nens hi havia uns pingüins de la seva mida, en els que s’agafaven i així perdien la por a caure. 

Allà mateix hi ha una torre-mirador molt alta (10 pisos) a la que es pot pujar amb ascensor, pagant entrada. La vista val la pena, tot i que era de nit i feia moltíssim fred, en part perquè està molt ventilat. 

Després vam anar a sopar a un poble a les afores de la ciutat. El restaurant estava ubicat en una casa antiga amb menjadors força grans; el que em va cridar més l’atenció van ser els caps d’animals dissecats que decoraven les parets. 

Hi havia molta gent, no sé si era turisme local o grec. Hi havia un menú que incloïa uns entrats variats molt complets, pasta de fullfarcida de formatge, verdures, mongetes gegants cuinades, formatge feta, xai al forn, vi a dojo i raki de la regió. Estava tot molt bo. A més hi havia música i la gent de la taula del costat, van sortir a ballar. Tot plegat deu euros. 

En sortir de sopar no es veia a ningú pel carrer, cosa que no és d’estranyar ja que feia fred i plovia.

diumenge, 4 de febrer de 2018

6_Albània. Butrint

El camí fins a Butrint passa per valls molt verdes, direcció sud i propers a la costa. Vam arribar allà a primera hora de la tarda, el que ens va permetre veure-ho amb una llum molt bonica.

En l’altre viatge a Albània ja havia visitat aquest indret que vaig trobar molt interessant. No m’ha sabut gens de greu tornar-hi. I és que és un recinte arqueològic i monumental molt ric. Des de l’any 1992 forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco. 

Butrint es troba en una península al sud d’Albània, que està banyada pel mar jònic, i a poca distància davant seu hi ha l’illa de Corfú. La peculiaritat d’aquesta península és que enlloc d’endinsar-se al mar, el seu istme és allargat i es corba sobre si mateix fent que la península quedi just davant de la costa separada tant sols per un canal, el canal de Vivari. I la zona d’aigua que queda entre la península i la costa és el llac Butrint. 

Tant en la península com en la part continental hi ha diversos turons, i ja en l’edat del ferro i del bronze estava habitada. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en recintes emmurallats, però no va ser fins al segle VIII a. C. que va començar a adquirir importància. En aquest recinte arqueològic, que es troba en l’extrem de la península, proper al canal de Vivari, s’hi ha trobat restes de ceràmica, tant autòctona com coríntia, ambdues del segle VIII a. C. Això indica que hi havia bones relacions comercials ja en aquell temps. 

El fet que aquesta zona estigués habitada ja des de tant antic es deu a la seva situació estratègica. Té el llac que proporciona peix i musclos, hi ha terres fèrtils a la vora, connexió marítima amb el mediterrani, i una sèrie de turons que ajuden a la seva protecció. 

En el segle VI a. C. Butrint era una de les ciutats més importants de la regió d’Epir. La ciutat havia crescut tant que ja es començava a construir fora de les muralles. Es d’aquesta època el temple dedicat a Esculapi, el deu de la medecina, el teatre, el passeig i diversos edificis públics.

El teatre s’utilitzava tant per celebracions religioses, com per assemblees i reunions públiques, com per espectacles. 

Durant aquest període hel·lenístic es van construir les muralles en pedra, de les que encara es veu una part, en la part de la ciutat que donava al canal i al llac. 

Quan en el 167 a. C. l’exercit romà va ocupar la regió d’Epir, destruint les poblacions i agafant a la gent com a esclaus, Butrint es va salvar ja que en aquell moment era aliada de Roma. 

En el segle II a. C. va desenvolupar-se molt més encara i era el centre d’un conjunt de ciutats que es van construir al seu voltant. La ciutat disposava d’una estructura política i administrativa, disposava de diverses institucions civils, religioses i militars. 

Donada la posició estratègica d’aquesta ciutat pel control del comerç marítim i la riquesa natural, els romans la cobejaven. Ja en temps de Juli Cèsar (en el 44 a. C.) van provar de posar el peu en aquetes terres, però la primera colònia romana no va arribar a instal·lar-se aquí fins a l’època d’August en el segle I d. C. Això va portar un flux significatiu d’italians a aquesta ciutat. 

La ciutat es va estendre cap a l’altra banda del canal de Vivari i es va construir l’aqüeducte que permetia creuar el canal i abastir d’aigua a la ciutat. La imatge d’aquest aqüeducte es representava en les monedes d’August i de Neró.

Cap a segle III a. C. sembla que hi va haver un terratrèmol i el centre de la ciutat va quedar gairebé abandonat, però no per massa temps ja que cap a finals del segle IV d. C. es van reconstruir molts dels edificis, com les termes, i es van pavimentar els terres amb mosaics.

Durant l’antiguitat Butrint va ser un centre de culte a Esculapi, el deu de la medicina. Els creients dormien en el temple amb l’esperança de tenir visions i somnis que els ajudarien a guarir-se de les seves malalties. A més, els sacerdots i metges realitzaven diversos rituals per explicar els somnis que havien tingut i els hi donaven els medicaments adequats.

Aquest temple atreia a molts creient de tota la regió, que portaven regals i ofrenes al deu Esculapi per venerar-lo i assegurar-se la seva cura. Moltes d’aquestes ofrenes es van trobar durant les excavacions realitzades l’any 1920 en la zona del temple. 

Ara be, a Butrint també s’adoraven altres deus, com Apolo, Artemisa, Atenea, Demetri i Zeus. S’han trobat algunes estàtues representant-los en aquest recinte. 

La situació estratègica de Butrint, al costat del mar i del llac era la porta d’entrada del comerç a l’interior d’Epir. Tot i que el mar era la millor via de comunicació, hi havia una bona xarxa de rutes terrestres que comunicaven la costa amb les regions interiors. Els objectes que s’han trobat en les excavacions mostren que hi havia intercanvi comercial amb altres regions mediterrànies i també que s’havia desenvolupat molt l’artesanat. 

Hi va haver un important desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, així com de la pesca tant en el llac com en el mar Jònic.

Una de les descobertes més interessants van ser les inscripcions que es van trobar sobre pedres en les que es mencionava l’alliberament dels esclaus en honor a Esculapi. Aquestes inscripcions es van trobar en el teatre i també en unes pedres reutilitzades per construir una torre.

S’han trobat altres inscripcions que han permès veure que el paper de la dona en la societat de Butrint era més important que el que tenia en aquell mateix temps a Grècia. La llei a Epir garantia el dret de les dones a tenir propietats, a poder heretar i alliberar als seus esclaus. 

Una altra evidencia de les relacions comercials en el mediterrani, amb els grecs i romans, és que s’han trobat monedes diverses. Hi ha peces fabricades a Butrint, però d’altres a Corint, a Corfú, Macedònia, Il·líria i Itàlia. Les que s’havien fabricat a Butrint durant els regnats dels emperadors romans August, Claudi i Neró, commemoren la fundació de la colònia romana a Butrint per Juli César. En algunes monedes hi ha representat l’aqüeducte de la ciutat i en d’altres un toro, símbol de Butrint. El nom de Butrint pot derivar de Buthrotum que vol dir el toro que passa, en referencia una llegenda sobre l’origen de la ciutat. 

La historia de Butrint durant el període romà es coneix gràcies a la correspondència que va mantenir Ciceró amb Pompon Attis, que era un terratinent que vivia a Butrint. Attis tenia por de perdre les seves tres si la ciutat es convertia en colònia romana i per això va demanar a Ciceró que fes servir la seva influencia per evitar la creació de la colònia. La colònia es va establir a la ciutat, ell no va perdre la seva riquesa ni la seva quantitat d’esclaus. Tenia una gran vil·la a la ciutat. 

Durant l’època romana la ciutat va prosperar molt i la població tenien un bon nivell de vida; utilitzaven utensilis de vidre i objectes de luxe per decorar les cases. Es va construir l’aqüeducte que enllaçava el barri nou de la ciutat a l’altra banda del canal amb la ciutat antiga. 

Van construir-se diversos palaus, com el palau Triconche, amb una gran sala per les recepcions i les banquets. 

Però en el segle V d. C. la ciutat va patir diverses invasions que la van malmetre significativament i que van afectar a la forma de vida de la població. Les cases que es van construir després eren més petites i senzilles; ja no estaven construïdes totes en pedra, sinó que els pisos superiors era construïts en fusta. 

No està clar quan va arribar el cristianisme a la ciutat; la primera menció fa referència a Sant Terin (o potser es deia Terinus) que en el segle III el van matar en el teatre de Butrint llançant-lo a la plaça amb algun animal salvatge. Ara be, no hi ha cap evidencia clara de que hi hagués hagut algun edifici religiós cristià. 

L’any 451 és el primer cop que es menciona al bisbe de Butrint. Molts dels monuments cristines que s’han trobat son del segle V i VI d.C., com el baptisteri i la gran basílica. En aquesta època es feien servir símbols cristians com a talismans per protegir-se d’esperits malèfics i dels riscos en el dia a dia. 

La desfeta de l’imperi romà va portar canvis culturals en la població. Van sorgir noves estructures socials, però també va canviar la forma de vestir i les joies i complements. 

El mosaic del baptisteri ésel més gran i el més complet de tots els baptisteris del mon romà. Era un missatge dels beneficis de la vida eterna per aquells que es batejaven. Hi ha dos cercles concèntrics de vuit columnes i set anells de mosaic envoltant la creu central. El numero 8 pels antics cristians simbolitzava el bateig, la creació i la salut. Per preservar-lo està recobert de sorra. 

Entre els segle VII i IX no se’n sap gran cosa de la ciutat. No va ser fins a finals del segle IX que torna a aparèixer en els registres històrics. L’any 1081 la ciutat va ser envaïda pels normands. Hi va haver una important batalla naval entre bizantins i normands.

En el segle XII el geògraf àrab Ibn Al Idris parlava de Butrint dient que era una ciutat molt poblada. En canvi l’any 1191 Benedicte de Peterborough la descrivia com una fortalesa deserta. 

En el segle XII la ciutat va ressorgir de nou, A l’acròpolis s’hi va construir un castell, es van ampliar les muralles, es van construir noves esglésies i es van re-emprendre les relacions comercials amb les regions del mediterrani. En aquest període les cases es construïen en fusta sobre els fonaments d’antigues construccions romanes en pedra. 

L’any 1386 Venècia va comprar Butrint i l’illa fortalesa de Corfú. Durant 400 anys va servir de defensa de l’illa de Corfú. A més els hi subministrava aliments, de la pesca i de les seves terres fèrtils, i també empraven les seves terres per la pastura. En el període venecià es van reconstruir part de les muralles i es va construir el castell a l’entrada del canal de Vivari. 

La república veneciana va controlar el comerç naval entre el mediterrani i el llevant entre els segles XI i XVIII. L’any 1387 va comprar l’illa de Corfú i també Butrint per poder controlar el comerç i navegació en la costa del mar adriàtic. 

A partir del segle XV els otomans van assaltar diversos cops la ciutat, tot i que els venecians van reforçar la seva defensa. L’any 1797 quan Venècia va sucumbir enfront de Napoleó, Butrint va passar a mans del dèspota local Ali Paixà de Tepelena. 

En el segle XIX Butrint s’havia convertit en un petit poble de pescadors al voltant de la fortalesa triangular d’Ali Paixà, que controlava Epir des del seu castell de Ioannina. 

Ali Paixà va ser un personatge controvertit; per una banda era dominant i sense pietat, però per altra banda va aportar prosperitat a la regió. Es van obrir noves rutes i es van construir diverses fortaleses. Butrint era un dels llocs de caça preferits per Ali Paixà. Va fer construir el castell que hi ha a l’entrada del canal Vivari. Aquest personatge va ser retirat del càrrec l’any 1820 i un any més tard moria assassinat a Ioannina. 

En el segle XIX diplomàtics estrangers i viatgers de renom, com Lord Byron, eren visitants assidus a la cort d’Ali Paixà i van ser els primers en escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Aquell segle diversos pintors van plasmar el paisatge de la zona i del que es veia de l’antiga ciutat. 

Gerald Durrell en la seva obra “La meva família i altres animals” recorda la seva infantesa quan anaven de cacera a Corfú i Butrint. 

Just a l’entrada del recinte arqueològic hi ha la torre veneciana, a la vora del canal de Vivari. Després es continua per un camí entre arbres ben condicionat i s’arriba a les restes més antigues. Que correspon al centre d’Esculapi i el centre de la ciutat antiga.

A l’igual que l’altre cop que vaig estar aquí, bona part de les estructures antigues estan plenes d’aigua. Suposo que degut a la seva ubicació, a tocar del mar, el llac i el canal és fàcilment inundable. L’hi dona un toc curiós però també les fa malbé. 

El camí que passa pel costat de diverses restes, devia ser un carrer i s’arriba al teatre. L’indret devia ser molt acollidor, té la muntanya al darrera i el públic està orientat mirant al canal.

Més enllà hi ha les restes d’una font. Segons diuen hi ha mosaics al voltant. Ara costa d’imaginar i veure, ja que hi ha aigua i vegetació. Tot i que ja ho havia vist, segueix impressionant-me les restes de la ciutat que va iniciar-se abans de la nostra era. Intento imaginar la vida de la gent, grecs, romans, en aquell temps, les mansions i edificis públics... De tot allò queden poc més que els fonaments, i el que s’ha anat trobant que ha permès conèixer que va ser una ciutat important. 

Allunant-se de la costa s’arriba a la part cristiana, començant pel baptisteri, que té una mica d’aigua i el mosaic està perfectament tapat. En aquell temps l’únic dia en que es podia realitzar el ritual del bateig era el diumenge de pasqua. 

Aquell dia al matí tota la població amb el capellà i els catecúmens feien la cerimònia al carrer, just en el moment en que el sol sobresortia per sobre de les cases i entrava per la finestra del baptisteri. Llavors tota la processó entrava al baptisteri. 

Els catecúmens s’asseien als bancs que hi havia tot al voltant i el capellà i el seu ajudant es situaven prop de la pila baptismal. Es cridava un per un als que tenien que ser batejats, que s’apropaven i baixaven per l’escala a l’interior de la banyera i els hi tiraven aigua per sobre el cap. Quan sortien es considerava que estaven regenerats. Es posaven una túnica blanca i passaven a la sala del costat, que també estava decorada amb mosaics. Segons diuen de pitjor qualitat que els del baptisteri. S’esperaven en aquesta sala fins que estaven tots batejats. Llavors tots junts anaven fins a la catedral de la ciutat per prendre la primera comunió. 

Una mica mes enllà hi ha la basílica paleocristiana. No sé si és aquí on venien els batejats o en una altra església. Curiosament aquesta església tot i ser molt gran i bonica no la feia servir l’episcopat de Butrint, ja que contenia tombes que no estaven autoritzades segons les normes d’aquella època. Es pensa que s’utilitzava pels funerals i també com a santuari dedicat als màrtirs. La gent que visitava la ciutat s’apropava fins aquí a visitar aquestes tombes. 

Des d’aquí vam tornar seguint la muralla que dona al canal de Vivari. Una de les portes, la del lleó, té un relleu més o menys ben conservat, en el que es pot veure un lleó menjant-se o atacant a un búfal. Diuen que potser no estava acabat. 

Hi ha el museu que és petit, i que aquest cop no vaig visitar. Però des d’allà a la vora hi ha bona vista sobre la plana i el canal. I hi ha una reproducció de la deessa de Butrint. Un cap en marbre que es va trobar en fer excavacions en el teatre. Hi ha qui diu que representa a Apol·lo. 

Un cop a fora del recinte arqueològic vam creuar el canal de Vivari amb una planxa metàl·lica que estiraven per medi de cables d’acer. Una mena de ferri un tant casolà. Vam passar nosaltres i vehicle.

dissabte, 27 de gener de 2018

5_Albània. Font de l’ull blau. Sarandë.

Vam continuar cap al sud, direcció Butrinto, però abans ens vam aturar a veure el que es coneix com Syri i Kalter o font de l’ull blau io senzillament forat blau. És un lloc molt apreciat pels albanesos. És un espai natural; un riu d’aigües molt clares, que s’obre pas entre boscos i que té un gorg de més de 50 metres de fondària, d’origen càrstic. 

El color de l’aigua en molts llocs és blavós, en altres un tant verdós degut a la vegetació aquàtica. Aquí hi ha gran diversitat de vegetació i també d’animals, tot i que no en vaig veure. 

Aquest riu descarrega més de 18 mil litres d’aigua per segons. Ho trobo impressionant, tot i que no en tinc ni idea de quants litres descarreguen altres rius de l’amplada d’aquest. 

L’entorn és molt agradable i no hi ha gairebé ningú. Prop del lloc d’aparcament hi ha alguns locals abandonats, que devien ser restaurants, o allotjaments. Això té el mateix aire abandonat de fa uns quants anys. No sé si a l’estiu cobra vida, però fa la impressió de que fa temps que no s’obre. 

Després vam continuar ruta fins a Sarandë, que no està massa lluny. Allà vam dinar. És un lloc molt turístic, amb molts restaurants i allotjaments turístics a peu de platja. Es troba en una badia que s’obre al mar jònic. Gràcies a les seves platges i a que està proper a Butrinto atrau a molt turisme local. A més esta comunicada amb Itàlia que queda just al davant. I la frontera grega està també a la vora, el que explica que un 17% de la seva població sigui d’aquest país. 

Vam dinar en un local amb vistes al mar, un dels molts que hi ha. És com estar en un altre país. Res a veure amb el que es veu per l’interior. Vam menjar be, però més car que a l’interior.

diumenge, 21 de gener de 2018

4_Albània. Gjirokaster

Vam continuar ruta cap al sud, direcció a Gjirokaster. Pel camí m’expliquen algunes coses sobre la vida aquí. Un dels temes és l’habitatge si compren o van de lloguer. En general la gent prefereix comprar, però no es demana hipoteca sinó que és la família la que et deixa els diners per tirar-ho endavant. L’altra tema que recordo és sobre el nivell econòmic. Les pensions són una desena part de les nostres, però també els sous i el nivell de vida, al menys els lloguers també son una desena part dels nostres. Evidentment tot es aproximat.

El trajecte fins a Gjirokaster és agradable, tot i que en alguns trams vam trobar molt embotellament. El que em va xocar va ser trobar ramats de galls d’indis. També de cabres, però això és habitual, lo dels galls d’indi em va sorprendre, sobretot quan anaven amb el seu pastor. 

Vam dinar pel camí, en una gasolinera on em vaig prendre un plat tant poc original com bistec amb patates. Quan vam arribar a Gjirokaster ja era fosc, com és habitual en aquesta època de l’any, que el dia no dura res. 

Tornava a ploure. Vam passejar una mica per la ciutat d’estil otomà, amb carrers empedrats, sempre en pendent. Aquí també cases amb les finestres tapades amb plàstic per fer una càmera protectora i evitar que es trenquin els vidres. 

Vaig sopar en un hotel amb estil soviètic però molt bon menjar. Vaig prendre una mena de mandonguilles amb salsa de tomàquet i formatge. Quan seus a taula et serveixen també olives i formatge. De postres la baclava d’aquí que no té mel, sinó almívar i és més lleugera. Per veure el vi i el raki no poden faltar mai. Ens va valdre uns 700 leks que equival a menys de 6 euros. Per aquí els cambrers, i la gent parlen italià i també una mica de castellà. 

Gjirokaster està al sud del país, a uns 200 Km de la capital i a no més de 35 Km de la frontera grega. Forma part de l’antiga regió d’Epir, que s’estenia entre el que avui és el sud d’Albània, el nord-oest de Grècia i em sembla que també agafava una part de Macedònia. 

Aquesta ciutat està a la vall del riu drin. La fortalesa es troba sobre un turó, el Mali Gjëre i la ciutat baixa de forma radial des de la fortalesa fins a la vall on hi ha la part nova. 

Hi ha diverses histories en referencia al nom de la ciutat, Gjirokaster o Gjirokastra. Segons una llegenda quan la ciutat patia l’últim setge per part dels turcs, la princesa Argyro, germana del senyor feudal de la ciutat, va preferir tirar-se al buit juntament amb el seu fill, des de dalt de la fortalesa abans que caure enmans enemigues. El nom provindria del nom de la princesa. Ara be, el primer cop que apareix el nom de la ciutat va ser durant elperiode bizantí que era anterior al setge otomà, o sigui que no sembla que el nom de la princesa fos el que donés nom a la ciutat. 

Molts autors expliquen que el seu nom prové de la paraula grega argyokastron, castell de plata. Com que tota la ciutat està construïda en pedra, incloses les teulades, quan plou brillen i recorda la lluïssor metàl·lica de la plata. 

Altres autors fan notar de que un clan que vivia aquí s’anomenava Argyiri i per tant el nom de la ciutat podria derivar del nom del clan. Sigui quin sigui l’origen del nom de la ciutat és una paraula que trobo curiosa. 

En algunes excavacions fetes en el que és la fortalesa, s’han trobat restes de ceràmica de diferents períodes, els més antics del segle V a. C. pel que es pensa que ja hi havia un nucli habitat en aquella època. A més s’han trobat restes del que podria ser una muralla de l’època pre-romana, anteriors al 168 a. C. 

Ara be, la primera referencia escrita que hi ha és la d’un cronista bizantí, que l’any 1336 parlava de Argyrokastron. Va formar part del despotat d’Epir, un estat grec de l’època bizantina. 

Amb l’expansió de l’imperi otomà cap a Europa, a finals del segle XIV Gjirokaster va quedar sota el seu control i els senyors feudals de la zona, que fins llavors controlaven la ciutat es van convertir en vassalls del sultà.

L’any 1419 la ciutat ja estava totalment controlada pels turcs. A la fortalesa hi vivien els militars i dignataris polítics i la resta de població vivia fora de les muralles. Segons els registres de pagaments de taxes se sap que l’any 1431 hi havia 163 cases a Gjirokaster. 

La ciutat va conèixer un període de creixement i prosperitat i en el 1583 el nombre de cases havia augmentat significativament (434).

L’any 1811 Ali Paixà de Tepelene era qui controlava la ciutat i va fer construir un aqüeducte de 12 km per portar l’aigua a la fortalesa. Aquesta construcció la van enderrocar en el 1932. 

Durant tot el període otomà va ser un important centre comercial i cultural. També era en aquesta ciutat que hi havia un gran sentiment nacional i patriòtic. Des d’aquí es va impulsar la resistència a l’imperi otomà, aquí es va obrir la primera escola de llengua albanesa, i poc després van sorgir clubs i societats patriòtiques. 

La independència d’Albània es va obtenir en el 1912. Però al ciutat de Gjirokaster va formar part, durant un breu període de temps, de la república autònoma d’Epir. Després va estar durant un temps en mans gregues, i va ser retornada a Albània en el 1921. 

Entre els anys 1928-1939 era un important centre econòmic i cultural, però també es coneixia a la ciutat per la presó que havien construït en el castell.

L’any 1939 els italians van apoderar-se de la ciutat que després va passar als alemanys. En el 1944 els partisans van alliberar la ciutat i van crear aquí el centre d’operacions per alliberar a la resta del país. 

En el període comunista hi va haver una gran industrialització de la regió, però es va contractar més gent de la que era necessària i les instal·lacions no tenien un bon manteniment ni renovació de les instal·lacions. Així que quan va caure el règim l’economia de la ciutat va caure també en picat. Milers de persones van perdre la feina i van haver de marxar, cap a Tirana o a l’estranger, per buscar-se la vida. 

La ciutat va patir un altre moment negre. Va ser l’any 1997. Unes eleccions fraudulentes i la crisi financera degut a l’estafa piramidal, en que milers de persones van perdre tots els seus estalvis. Va ser un temps de revolta i descontrol, d’anarquia total. Era la llei de la selva per poder sobreviure. Un període del que se n’avergonyeixen. Aquesta gran crisi va generar una nova onada migratòria. Molts edificis històrics van quedar abandonats i per manca de manteniment van anar caient. Aquesta ciutat va ser un dels focus de la rebel·lió contra el govern, aconseguint finalment la dimissió del president. Amb el caos que es va generar, cap a finals de l’any 1997 algú va destruir la casa del dictador. En els disturbis també es va cremar part del basar. 

Actualment sembla que la situació ha millorat. És una regió rica en agricultura, pel que han sorgit diverses empreses relacionades amb el processat d’aliments. També la universitat que porta gent de tota regió i el turisme han ajudat al creixement i recuperació de Gjirokaster. 

És en aquesta ciutat que va néixer el dictador comunista Enver Hoxa. Gracies a això es va preservar el patrimoni cultural de la ciutat ides del 2005 forma part del patrimoni de la humanitat.

Una altra personatge famós nascut aquí és l’escriptor Ismail Kadare. Aquest escriptor el vaig descobrir quan vaig fer el primer viatge per Albània. Els seus llibres em van ajudar a comprendre una mica la seva gent i la seva historia. 

La ciutat de Gjirokaster té una gran influencia grega, ja que aquí hi ha la comunitat grega més important del país, tot i que a començaments d’aquest segle molts dels grecs van marxar cap a Grècia. 

Un dels distintius d’aquesta ciutat son les seves cases, que com ja he dit son en pedra. Les cases tenen forma de torre i s’anomenen kules. Aquest estil de construcció és d’origen turc. La majoria d’aquestes cases son dels segle XVII i XVIII. Les posteriors, del segle XIX tenen interiors encara més decorats i elaborats que les altres. Em sembla que actualment hi ha unes 200 cases protegides. 

Aquestes construccions tenien dos o tres pisos. La planta baixa s’utilitzava a l’hivern i la de dalt a l’estiu.

Si no estic confosa la que vam visitar nosaltres era la de la família Zekati, que es va construir en el 1811. L’entrada passa molt desapercebuda i fins que no has entrat al pati no descobreixes les dues torres que conformen aquesta kule. Té tres pisos i per dins és sorprenent. Des de la galeria o balconada del pis de dalt és té molt bona vista sobre la vall. Prop de la barana hi ha posat un gos de peluix de mida natural per despistar als ocells. 

En la planta baixa tenen les habitacions de treball; si no recordo malament hi havia un moli, una premsa d’oli, cuina... fotografies antigues i estris de l’epoca en que estava en actiu. Per una escala de fusta s’accedeix al pis. El forat de l’escala es pot tapar amb una fusta per evitar el fred. 

En el pis hi ha diverses habitacions. Totes amb llar de foc. Hi ha una mena d’altell on jugaven les criatures i que també servia d’armari, on guardar mantes i altra roba de llit.. Si no recordo malament en l’habitació dels convidats des d’aquesta mena d’altell de fusta les dones controlaven si els homes a baix necessitaven alguna cosa. Jo vaig sorprendre’m molt. O sigui que veien tot el que feien els homes i podien seguir les seves converses. 

Una altra cosa curiosa era en una de les habitacions, tenia el bany al costat, però amb doble porta, una que donava directament a l’habitació i l’altre al passadís. Així no sorties directament de fer les teves necessitats davant de les visites, sinó que semblava que venies d’un altre lloc. 

Els armaris de fusta empotrats i molt treballats. Alguna de les llars de foc també tenia una decoració exquisida. Crec que era la de l’habitació de convidats i recepció. 

Després vam pujar cap a la fortalesa, que és una de les més grans del país. Des d’aquí també es té una bona vista sobre la ciutat i la vall. Aquesta ciutadella ha patit diverses ampliacions i restauracions al llarg dels segles. Com ja he comentat, aquí s’hi va construir una presó que també es va fer servir en el període comunista per tancar-hi els presos polítics. 

És un recinte molt gran, en el que queden diferents dependències, algunes de les torres i el més ben preservat és la torre del rellotge. Es pot veure aquí i allà artilleria dels alemanys i un avió de les forces aèries americanes.