Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges

28 de juny 2022

Nord d'Albània i Montenegro-19. Tirana (Albània)

Abans d’entrar a la ciutat ens vam aturar per visitar un búnquer, el Bunk’Art. És un antic refugi nuclear sota la muntanya Dajti.

La vida a Tirana i a Albània, en general, ha estat marcada per Enver Hoxha. Era un militar i polític que va lluitar per l’alliberament d’Albània però que quan va arribar al poder, on va estar entre el 1944 i el 1985, es va convertir en un dictador. 

Va estar al poder fins a la seva mort. Durant la primera part del seu mandat establia aliances amb altres repúbliques i governs socialistes, però cada cop es va anar radicalitzant més, i entre el 1976 i el 1985 va aïllar totalment a Albània de la resta del mon. Això va provocar períodes de molta fam. 

Com a país declarat ateu es perseguia tot el que tingues alguna possible connotació religiosa; per exemple es van prohibir les barbes, o el menjar halal. Una de les seves obsessions era que els envaïssin, així que va omplir el país de búnquers. Se n’han comptabilitzat 173.000.

El búnquer que vam visitar actualment és un museu; era un dels refugis on tenia previst amagar-se Hoxha en cas de que esclatés una guerra nuclear. És un espai amb 102 habitacions, on s’hi podia instal·lar tot el govern. Hi havia oficines, dormitoris pels oficials, apartaments pels líders polítics, una cantina....

Té uns 3000 m2 distribuïts en diversos pisos. Va construir-se en la dècada del 1970 i la seva existència era secreta. Actualment hi ha diferents sales que expliquen la història d’Albània i també hi ha exposicions d’art.

L’entrada al búnquer es troba al costat d’una base militar que està en actiu, pel que hi ha vigilància i prohibició de fer fotografies, fins que no t’allunyes de la base militar.

Entres per un túnel, està tot molt ventilat, o sigui que no vaig tenir cap problema de claustrofòbia.

A part de les dependències del búnquer, hi ha sales en que expliquen la història, sobre la invasió italiana del 1939, sobre el període comunista, i molta informació sobre el període de la dictadura.

És una visita que impressiona. Pel contingut i per veure aquell palau subterrani, amagat, on hi havia de tot.

El 2 de desembre del 1945 es van fer eleccions per decidir quin tipus de govern es volia per Albània. Ara be, tant sols hi havia un partit , que evidentment va guanyar i el 10 de gener del 1946 es va declarar la República Popular Albanesa.

Hi ha una fotografia amb les dues urnes: una té el nom del candidat, l’altra no té cap cartell. Seria el vot en blanc, però votar en aquella urna equivalia a votar pel candidat del Front Democràtic, l’únic que es presentava.

Hi ha un espai dedicat a la memòria de tots els que van morir per construir aquests túnels.

Com he dit, és un museu en el que hi ha una mica de tot. Obres d’art, història del país i també sobre el mode de vida en l’època socialista, l’escola, les cases...

La sala d’actes és la més gran del búnquer. Era aquí on estava previst que es reunís el govern en cas de que esclatés una guerra. Em sembla que la idea de fer la seu del parlament fortificada la van agafar de Corea del Nord.

Hi ha una sala que representa un gimnàs d’escola, per posar de relleu l’obsessió que hi havia per l’esport en el període de la dictadura.

Vam estar una hora aproximadament fent la visita del búnquer. Després vam anar cap al centre de Tirana.

Havia estat a Tirana en el 2013 i en el 2017. En ambdós casos la visita va ser breu, a l’igual que ara. Potser per això no recordava gairebé res.

El primer que veiem és el parc Ismail Quemali, on hi ha una escultura de Ismail Qemal Vlora molt ala vora d’un petit búnquer. 

Qemali va néixer a Vlora en el 1844, quan aquesta població formava part de l’imperi otomà. Va ser un dels líders del nacionalisme albanès. Va tenir un paper clau en la declaració d’independència d’Albània el 28 de novembre del 1912, just abans de que esclatés la primera guerra dels Balcans. Va morir l’any 1919 i a títol pòstum va rebre la condecoració d’Heroi del Poble d’Albània i està considerat el fundador de la nació albanesa i per això arreu del país es troben escultures seves. 

Passem per la plaça dedicada a la Mare Teresa, una plaça en estil racionalista, un tant desangelada. Plaça més gran de la ciutat.

Després arribem a la plaça Skanderbeg, que és la plaça principal de Tirana. Com ja vaig explicar el nom de laplaça es deu a l’heroi nacional albanès, de la família Kastrioti, que tothom coneixia com Skanderbeg.

La plaça té uns 40.000 m2 i com és lògic hi ha una estàtua eqüestre de Skanderbeg.

Al voltant de la plaça hi ha molts edificis de l’època en la que es va dissenyar, durant l’ocupació italiana.

L’any 1917 els austríacs van construir aquí una plaça. L’any 1920 quan la ciutat es va convertir en capital es van fer diferents planificacions per la ciutat ja que havia crescut molt la seva població. Els edificis que hi havia durant la monarquia, entre el 1928 i el 1939, van desaparèixer majoritàriament en el període comunista. Al centre hi havia una font. On ara hi ha el palau de cultura en aquell temps hi havia el mercat, la catedral ortodoxa es trobava on hi ha ara un hotel i on hi ha el museu d’història hi havia l’ajuntament.

On ara hi ha el monument a Skanderbeg abans hi havia una estàtua de Stalin. Hi va haver també una estàtua de Enver Hoxha. L’any 1991 amb la caiguda del comunisme les manifestacions estudiantils van aconseguir la retirada de l’estàtua del dictador.

L’any 2017 es va reformar la plaça, diuen que és la zona de vianants més gran dels Balcans i ha rebut alguns premis i reconeixements.

La plaça no és plana sinó que té una certa forma piramidal, que gairebé no s’aprecia. Pel seu paviment s’han fet servir pedres de diferents llocs d’Albània i estan marcades indicant la seva procedència.

A la mateixa plaça hi ha una mesquita i la torre del rellotge.

La torre del rellotge té 35 metres d’altura. És el que queda d’una antiga torre otomana construïda en el 1821. El rellotge, alemany, es va col·locar l’any 1928. Després de la segona guerra mundial va caldre reconstruir-la ja que havia quedat malmesa.

En el moment en que es va construir aquesta torre era l’edifici més alt de la ciutat, però quan va estar acabada la mesquita el seu minaret és més alt.
Al costat hi ha la mesquita Eh’tm Bei, una petita joia que, tot i que ja l’havia vist anteriorment, va impressionar-me altre cop per la seva decoració.

És un dels centres religiosos més antics de Tirana; va ser construïda entre el 1789 i el 1821. Després de la segona guerra mundial va passar a ser la més important de la ciutat, ja que la del Suleyman Paixà havia quedat molt afectada per la guerra.

Una de les peculiaritats d’aquesta mesquita és que en la seva decoració apareixen flors i elements de la natura, cosa gens habitual en altres mesquites.

L’any 1967 a Tirana hi quedaven 28 mesquites, actualment en resten tan sols 8. Quan Albània va ser declarat país ateu es van destruir la majoria de mesquites i esglésies. Aquesta mesquita va estar tancada fins a la caiguda del comunisme.

En el deambular per la ciutat trobo l’escultura d’una dona, Geraldina Apponyi; no em sonava de res aquest nomo sigui que he hagut de buscar qui era i me n’he endut una bona sorpresa. És l’escultura de la reina Geraldina d’Albània, l’esposa del rei Zog I (aquest sí que ja m’havia aparegut en alguna cosa que havia llegit). Va néixer a l’agost del 1915 a Budapest i va morir en el 2002 aquí a Tirana.

Geraldina era filla d’un comte, el comte Gyula Apponyi de Nagyappony, d’aquí ve lo de Apponyi. La seva mare era americana, Gladys Virginia Stewart, filla d’un ric diplomàtic de Virginia.

Amb la caiguda de l’imperi austro-hongarès la família se’n va anar a viure a Suiza. Geraldina tenia tan sols 3 anys. L’any 1921 van tornar a Hongria però quan tres anys més tard va morir el pare, la vídua i els fills, es van traslladar a viure al sud de França on es va tornar a casar aquest cop amb un oficial francès. Als nens els van enviar a estudiar a Hongria i a les nenes les van enviar a Viena.

La família va començar a anar justa de diners i Geraldina es va haver de posar a treballar. Va ser l’any 1937 quan l’hi van presentar al rei Zog I, que havia vist una fotografia seva i v voler conèixer-la pel que la noia va anar a Albània i en pocs dies estaven ja compromesos.

Se la coneixia com “la rosa blanca d’Hongria” i abans del casament se la va nomenar princesa Geraldina d’Albània.

Es van casar en el 1938; em xoca que diuen que ella era catòlica i el rei era musulmà. Mussolini va assistir, entre d’altres personalitats, a la cerimònia. Hitler els hi havia regalat un cotxe Mercedes Benz descapotable amb el que van anar de lluna de mel.

Amb la invasió italiana d’Albània van marxar a l’exili, fent estada en diferents països. Van tenir un fill, el que seria el rei Leka I, proclamat rei pel govern monàrquic a l’exili.

L’any 2002 quan les lleis ja havien canviat, Geraldina va decidir tornar a Albània; va morir poc després, als 87 anys. Dos anys més tard, el seu net, el príncep Leka II d’Albània va acceptar a títol pòstum la Medalla de la Mare Teresa que li va concedir el govern albanès en reconeixement de la seva tasca caritativa pel poble albanès.

S’ha creat la Fundació Reina Geraldina que dona assistència als desvalguts, nens pobres, orfes i gent gran.

Després de la visita pel centre vaig anar a donar una volta pel barri de l’hotel, en direcció oposada al centre. Hi ha molts contrastos en els tipus d’edificis i per tot arreu han anat posant notes de color, per deixar enrere l’època en que tot era en gris.

Passejant per una gran avinguda, es pot veure una antiga locomotora de tren restaurada. Més o menys en aquesta zona es pot veure, per sota de la gran avinguda un altre barri, molt més pobre. Hi ha lones que més o menys tapen la visió. Recordo haver estat per aquí l’altre cop, em sembla que és un barri on s’hi ha anat instal·lant refugiats que arriben. Vist des de dalt m’ha semblat que està més buit que l’altre cop que l’havia vist, o almenys les cases o barraques que donen a aquesta banda. També m’ha semblat molt més descuidat del que el recordava.

Després vaig pels carrers de darrera l’hotel, trobo una madrassa i segueix havent-hi el contrast d’edificis de diferents estils.

Per acabar, just abans d’anar cap a l’aeroport vaig fotografiar una escultura gegantina que em va agradar i que estava en el passeig principal a tocar de l’hotel.

La visita de Tirana ha sigut molt incompleta; tant sols hi hem estat pel tema dels vols. De totes formes, tornar a una ciutat al cap d’uns anys sempre és interessant. I el que ha sigut nou per mi és la visita del búnquer.

12 de maig 2022

Nord d'Albània i Montenegro-1. Shkodër (Albània)

Aquest ha sigut un viatge de dotze dies, basat sobretot en Montenegro; ara be, com que vam volar a Tirana vam poder visitar la població de Shkodër que es troba a la riba d'un gran llac d'aigua dolça que comparteixen Albània i Montenegro, el llac Shkodër o Skadar (com se l'anomena a Montenegro).

El vol a Tirana arriba tard a la nit, o sigui que vam dormir en un hotel prop de l'aeroport i al matí següent és quan vam començar la ruta cap al nord, fins arribar a Shkodër, que es troba a uns 100 Km de Tirana.

La ciutat de Shkodër (també ho he vist escrit com Shköder) es troba a l’extrem inferior del llac. El riu Buna, que és el més important d’Albània surt d’aquest llac, s’uneix al riu Drina i desemboca a l’Adriàtic. Per tant, la ubicació d’aquesta ciutat va tenir molta importància a nivell comercial al llarg dels segles. Per una banda, el llac aportava l’aigua dolça essencial per la vida i per altra els rius la connectaven al mar, que no es troba massa lluny.

Shkodër és la ciutat més important del nord d’Albània. Molts artistes, músics, pintors, escriptors van néixer aquí, per això se la coneix com la capital cultural d’Albània. També se la coneix com la ciutat de la tolerància religiosa: per una banda, la majoria de la població és musulmana, però la ciutat és el centre del catolicisme albanès, i a més aquí hi ha també una comunitat ortodoxa. O sigui que hi ha la presència de les tres religions sense conflictes entre elles.

El castell de Rozafa es troba sobre un turó rocós, envoltat pels rius Buna i Drina, proper a la ciutat de Shkodër. La pujada no costa massa i l’esforç es veu compensat per les vistes sobre la plana, el llac i els rius.

La ubicació és estratègica i aquest turó ja va estar habitat en l’antiguitat. Aquí hi van viure tribus il·líries i en aquella època al llac se’l coneixia amb el nom de Labeatis, ja que aquí hi vivia la tribu il·líria dels labeates i Scodra era la capital.

Segons les cròniques els il·liris es van resistir a la romanització, però van acabar perdent el territori. Durant la tercera guerra il·líria contra els romans, el rei Gentius, va concentrar totes les seves forces a Scodra.

Davant de l’atac romà es van refugiar a la ciutat esperant l’arribada de reforços per part del seu germà, però no va ser així. Va acabar rendint-se i el van enviar a Roma com a presoner. L’exèrcit romà va avançar cap al nord del llac on estava la dona de Gentius, la reina Etuta, i part de la família, on els han capturar a tots, a l’igual que als principals líders il·liris. 

Això passava l’any 168 aC. Scodar es va integrar a la província romana d’Illyricum i més tard, amb les reformes fetes per l’emperador Dioclecià en el segle III, es va convertir en capital de la província Praevalitana. Segons els historiadors la ciutat antiga de Scodra estaria ubicada al peu del turó on es troba el castell.

Amb la difusió del cristianisme, durant el període bizantí, l’any 535 dC es va fundar l’arxidiòcesi de Scodra. En el segle XI a Albània hi havia rivalitat entre l’església catòlica i l’ortodoxa; l’església catòlica es va establir al nord, a Shköder i a Durrës i l’ortodoxa al sud.

Aquesta zona del llac, i per tant Shkodër, van formar part del principat de Zeta i també va estar sota control de la república veneciana. La fortalesa que es veu actualment és majoritàriament la de l’època veneciana.

Shkodër, també anomenat Shkodra o Scutari en italià va ser una important ciutat de l’Albània veneciana, gracies a la seva posició estratègica. Els venecians i otomans estaven en guerra des del 1463. Els otomans volien expandir-se i els venecians volien poder comerciar sense problemes amb els seves colònies. Quan Venècia va apoderar-se de Shkodër en el 1396 és quan la va anomenar Scutari. L’any 1466 aquesta ciutat estava considerada el cor i la capital de l’Albània Veneciana.

Però els otomans també la cobejaven ja que era la via de pas cap a Itàlia. Davant de l’arribada de les tropes del sultà la població es va refugiar majoritàriament a la fortalesa ja que era un lloc més segur. 

Amb els anteriors atacs otomans, els venecians havien reforçat el castell però no va ser suficient i si ho he entès be, Venècia no va enviar reforços per ajudar als assetjats; primer va decidir que sí, però quatre dies més tard va canviar de parer i es va signar el tractat de pau que concedia la ciutat als otomans.

La població va haver d’escollir entre quedar-se i acceptar als otomans o emigrar a Itàlia. Molts van haver d’emigrar, com van ser les antigues famílies que tenien havien tingut poder i influència a Albània. Entre elles la família Castriota, de la que havia sorgit l’heroi nacional Skanderbeg, Jordi Castriota, que va morir l’any 1468 i que va lluitar contra els otomans i per l’alliberament d’Albània.

Dins del castell hi ha les ruïnes de l’església catòlica veneciana del segle XIII; alguns historiadors apunten que podria ser la catedral de Sant Esteve que després del setge del segle XV en que els otomans van capturar la ciutat la van transformar en mesquita, la mesquita del sultà Mehmet. Aquesta fortalesa va patir diversos setges, entre ells els dos més importants van ser el de 1478 i el del 1912.

El setge de l’any 1478, era el quart que patia la ciutat. Va ser l’enfrontament entre l’Imperi Otomà i els Venecians, juntament amb els albanesos; va tenir lloc a la ciutat i al castell de Rozafa durant la primera guerra otomana-veneciana. Segons un historiador otomà va ser un dels episodis més remarcables en la lluita entre occident i els otomans.

Va ser un enfrontament entre un petit exèrcit d’albanesos i italians (menys de 2.000 homes i dones), enfront del potent exèrcit otomà (demés de 350.000). Aquesta campanya per conquerir Shkodër era molt important per Mehmed II el conqueridor, i va anar allà per assegurar-se que obtenia la victòria. Ja havia conquerit Constantinoble i volia controlar la costa adriàtica. 

Durant 19 dies els otomans van estar bombardejant el castell, després van realitzar cinc atacs massius, van atacar també a les fortaleses veïnes, i finalment van aconseguir que la ciutat es rendís. Al gener del 1479 Venècia i Constantinoble van signar l’acord de pau que donava el control de la ciutat als otomans. Els que havien lluitat en la defensa de la fortalesa van fugir, uns cap a Itàlia i els albanesos es van retirar a les muntanyes.

Shkodër va formar part de l’imperi otomà fins a l’abril del 1913 en que després de 6 mesos de setge per part dels montenegrins, la van capturar. Durant el període otomà molts albanesos es van convertir a l’islam, en bona part per evitar la pressió fiscal que s’exercia sobre els cristians. Els senyors feudals otomans es van instal·lar a les planes mentre que a les muntanyes seguien existint les estructures tribals albaneses.

En el setge del 1912 la ciutat estava sota control otomà, per tant eren els que la defensaven i els assetjadors eren de la lliga dels Balcans, que la formaven Sèrbia, Montenegro, Grècia i Bulgària. Montenegro es considerava el successor de Zeta i per tant amb dret a apoderar-se dels territoris albanesos que havien format part de l’Imperi Serbi i que havia tingut la capital a Escutari, que em sembla que és Shkodër.

Hi ha una llegenda sobre la construcció d’aquest castell. Segons diuen, hi havia tres germans que volien construir un castell i es van posar mans a l’obra; ara be, treballaven tot el dia i el que havien construït a la nit s’esfondrava. 

Van consultar un vell savi que els hi va preguntar si estaven casats, al que els tres van contestar que sí. Llavors els hi va dir si volien acabar el castell quan la seva dona els hi anés aportar el dinar tenien que enterrar-la viva en la muralla. Només així els fonaments del castell aguantarien. Tenien que comprometre’s a no dir-ho a les seves esposes. Els homes van jurar que no els hi ho dirien a les esposes, però els dos germans grans no van complir la promesa.

Al dia següent quan era l’hora de portar el dinar als seus marits, les dones dels germans grans van posar una excusa per no anar-hi. La que hi va anar portant el menjar va ser Rozafa, la dona del germà petit, que havia deixat al seu fill petit a casa.

El seu marit li va explicar què tenien que fer per poder construir el castell i que no s’ensorrés. 

La noia no va protestar, però pensant en el fill petit que havia deixat a casa va demanar que deixessin un forat davant del seu ull dret, un altre forat per la ma dreta, un pel peu dret i pel pit. Així quan el nen plorés podria mirar-lo i acaronar-lo per consolar-lo, amb el peu podria bressolar-lo i amb el pit podria seguir-lo alimentar-lo. 

En el lloc on diuen que està enterrada hi ha una capa blanquinosa sobre la pedra, que la llegenda diu que és la llet del seu pit.

Hi ha un poema èpic serbi sobre aquesta llegenda en relació a la construcció del castell de Rozafa. També hi ha una altra llegenda diu que els fundadors de la fortalesa eren dos germans, Roza i Fa.

La porta d’entrada és del segle XV i en el primer pati hi ha les restes més antigues, uns fonaments de l’època il·líria i restes de muralla del segle IV. Més enllà hi ha restes de l’època medieval, cisternes, torres dels Balshaj, una família que havia viscut i governat a la regió abans dels venecians; també hi ha restes de residencies venecianes.

En un segon pati, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Esteve, construïda entre el segle XIII i XV, que després va ser reconvertida en mesquita, entre els segles XVI i XIX, que és quan la fortalesa estava sota domini otomà. Amb l’arribada dels otomans els catòlics van marxar del castell que es va convertir en base militar. La mesquita va quedar en desús en el 1865.

El tercer pati del castell és on hi ha un edifici venecià de tres pisos, anomenat el Capitoli, que servia com a residencia dels governadors venecians. És en aquest edifici que hi ha el museu.

Un cop a baix vam fer una mica de visita per la ciutat abans de dinar. El primer que vam visitar va ser la catedral de Sant Esteve.

Com ja he comentat, en un principi la catedral de Shkodër, dedicada a Sant Esteve, estava al castell de Rozafa. Hi va ser fins a l’any 1478 quan els otomans van ocupar la fortalesa i van convertir la catedral en mesquita. En aquest període els bisbes van haver de viure fora de la ciutat, que malgrat tot, conservava a Sant Esteve com a patró. 

L’any 1742 va poder tornar el primer bisbe a Shkodër. Els fidels desitjaven que es construís una nova catedral i es va demanar permís al sultà, a Istanbul. Un decret del 1851 garantia que es pogués obrir una nova catedral. Les obres van començar en el 1858; era un gran projecte, es volia construir una de les esglésies més grans dels Balcans.

L’any 1867 va acabar la primera fase de la construcció. Era realment gran, la nau principal tenia cabuda per unes 6.000 persones. Ara be, durant el setge que va patir la ciutat durant el 1912-13, l’exercit montenegrí va atacar-la, es va produir un incendi que va malmetre el campanar.

Entre el 1967 i el 1990 va estar tancada; eren els anys en que tot el que tenia a veure amb la religió estava prohibit i perseguit. L’onze de novembre del 1990 s’hi va poder celebrar de nou la missa.

Durant la dictadura d’Enver Hoxha van assassinar a 40 clergues catòlics (sacerdots, bisbes, seminaristes...). Se’ls ha anomenat els 40 màrtirs de la dictadura comunista i a la catedral hi ha diverses referències a ells. També a l’exterior de la catedral hi ha un monument dedicat a ells i a totes les víctimes del règim dictatorial.

Al costat de la catedral hi ha una escultura, a la plaça Joan Pau II, dedicada als màrtirs albanesos durant la dictadura comunista.
La zona per vianants acaba a la mesquita de plom. Rep aquest nom perquè té les cúpules recobertes de plom.

Diuen que és una de les mesquites més boniques dels Balcans. Es va acabar de construir l’any 1774, en un terreny que pertanyia a l’església catòlica. A començaments del segle XX la mesquita va començar a deteriorar-se i també hi va haver robatoris del plom que recobria les cúpules. L’any 1916, durant el breu període que els austríacs van ocupar la ciutat, van acabar de retirar el plom que hi quedava.

L’any 1920 es va fer una reconstrucció de la mesquita, però en el 1967 un llamp va destruir el minaret. Durant l’època de Hoxha, en que Albània era un estat ateu, a l’igual que tots els altres centres religiosos, va estar tancada. Ara be, no va ser destruïda, ja que estava declarada monument nacional.

En el primer temps aquest barri era on hi havia el mercat, però a començaments del segle XIX una sèrie de terratrèmols va canviar el curs dels riu Drina, i els carrers i edificis s’inundaven sovint. La mesquita ha patit diverses inundacions al llarg del temps. Però per això queden pocs edificis del barri antic.

Aquesta mesquita es va dissenyar seguint el model de la de Istanbul, d’inspiració àrab, a diferència de les altres que són d’estil otomà. Quan vaig passar per allà estava tancada. En un carrer proper hi ha una església ortodoxa que també està tancada.

26 de febrer 2018

17_Albània. Tirana

Vam arribar a Tirana a l’hora de dinar. Vam menjar en un local petit però bo. Hi havia albergínia, boles arròs, mongetes, pollastre i suposo que alguna cosa més però ja no ho recordo.

Després vam fer un recorregut per la ciutat; teníem unes poques hores ja que a la matinada teníem el vol de tornada. 

Aquesta ciutat es va fundar en el 1614 però no va ser fins al 1920 que es va convertir en la capital del país. Abans de la caiguda del comunisme (cap al 1990) la ciutat va patir important aldarulls. Després s’ha volgut netejar i embellir. Els edificis s’han pintat de colors, les lleres del riu Lana s’han rehabilitat. 

Vam començar per la plaça Skanderbeg, en honor del heroi nacional. Allà mateix hi ha la mesquita Et’hem Bey, que es va construir en el segle XVIII i va estar tancada durant le període comunista. Aquesta mesquita formava part d’un conjunt d’edificis entre els que hi havia el gran basar i una altra mesquita que va quedar destruïda durant la segona guerra mundial. 

L’interior està tot pintat i és molt bonic, encara que una mica carregat. De totes formes les pintures son originals, motius poc freqüents en altres mesquites. 

Seguint per l’avinguda vam trobar una escultura peculiar, d’un artista japonès, que diuen que simbolitza els núvols. Costa una mica de veure.

Més enllà s’arriba a la piràmide. És una construcció en forma de piràmide, construïda en el 1988, dissenyada pels fills d’Enver Hoxa. Va ser un museu sobre el llegat d’aquest dictador. Després del 1991, es va convertir en centre de conferencies i celebracions. La zona del voltant està enjardinada però el que es l’estructura a mi em va semblar un tant abandonada, amb un aspecte similar al que tenia fa tres o quatre anys. 

En una plaça hi ha també un búnquer restaurat. I passejant també s’arriba a la catedral, construïda en el 2001, de disseny curiós, molt moderna. De fet la zona per la que vam passejar era moderna, construccions noves, edificis cuidats, places amplies... 

La visita de la ciutat va ser massa breu i no vaig gaudir-la gaire ja que estava amb la grip. No vaig tenir esma ni d’arribar-me a veure el basar. La impressió va ser d’una ciutat modern, a amb molt moviment de gent, grans avingudes... Una ciutat que s’ha recuperat dels anys foscos de la dictadura. Clar que han passat ja més de 25 anys. 

L’altre cop que vaig estar per aquestes terres vaig llegir algunes novel·les de Ismail Kadare, que em van permetre conèixer els anys foscos. Aquest cop vaig buscar alguna obra més actual i vaig trobar la novel·la de Fatos Kongoli, Tirana Blues. La vaig trobar interessant. Aquest escriptor va néixer a Elbassan, en el 1944 i a part d’escriptor és matemàtic.