Albània_10: Butrinti

No sé si el nom correcte és Butrinto o Butrinti. En el mapa que em van donar allà ho escriuen acabat en i; en un llibre que vaig comprar i que està escrit en francès per un albanès, escriu també Butrinti, o sigui que opto per escriure-ho d’aquesta forma. 

La carretera va seguint la costa direcció al sud, per una banda es veu el mar i per l’altre el llac Butrinti, on es veuen els suports on es recullen musclos; aquests musclos son majoritàriament per l’exportació i un dels  clients més importants és Bèlgica. Això em va sorprendre molt, ja que si no estic confosa, els musclos estan molt presents en la cuina belga.

Abans d’arribar a Butrinti, passem per un poble que està mig enderrocat. Pel que m’expliquen aquí hi havia moltes construccions il·legals. Em sembla que ja havia comentat que quan va caure el comunisme hi va haver un descontrol en les construccions. No hi havia cap pla urbanístic i cadascú va construir on va voler. I aquest poble no era una excepció. 

Per tal de posar una mica d’ordre, el govern ha fet tirar a terra algunes construccions, però no les que molestaven o seguin algun pla establert, sinó una mica indiscriminadament, i les que segur que no s’han tocat son les de gent amb més influencies i poder econòmic. Ara be, les cases que es va decidir que tenien que desaparèixer, es van enderrocar, però no del tot: suposo que amb alguna màquina s’havia empenyent la paret fins que va començar a caure i ja està, va anar a per la següent. O sigui que es veuen cases mig ensorrades, però segueixen allà les seves restes. Inhabitables, però presents. Em dóna la sensació de veure un poble després d’un terratrèmol o d’una guerra.

La costa és com una mena de Benidorm, hi ha moltes construc-cions per tot arreu; com aquí, tothom volia fer-se ric, però la majoria d’aquestes construccions estan buides. 

Des de Butrinti Grècia esta molt a prop; a l'època de la dictadura va morir molta gent intentant fugir cap a Grècia però els militars tenien ordre de disparar matar. Alguns va aconseguir fugir fent-se uns cascs amb mitja síndria i així a vegades aconseguien despistar la vigilància.

Hi ha les ruïnes de Butrinti i el parc nacional del mateix nom. Les dues coses son patrimoni de la humanitat i actualment està sota protecció de la unesco, ja que està en perill la seva conservació: es va ensorrant i ja queda per sota el nivell del mar, amb el que hi ha molta zona inundada. Ja de per si que quedi cobert d’aigua no és bo per la preservació de les pedres però el problema greu és perquè l’aigua és salada. El llac Butrinti està unit al mar jònic pel canal de Vivari, amb el tota l’aigua del voltant és salada.

Butrinti es troba en una petita península que hi ha en el braç de terra entre el jònic i el llac; està al costat del canal Vivari que connecta el llac Butrinti o també anomenat de les nimfes amb el mar Jònic. L’emplaçament és ideal, ja que disposava del peix i musclos del llac, la plana a l’altra banda del llac és fèrtil, i s’hi cultiven be els cereals, i la ubicació d’aquest assentament l’hi permetia tenir un port, que es trobava en rutes comercials importants.

El primer que menciona aquesta ciutat és un geògraf del segle IV a. C. les restes arqueològiques indiquen que ja estava poblat en el paleolític. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en fortaleses, el que fa pensar que hi havia conflictes amb tribus veïnes. Segons la llegenda, Butrinti la van fundar els emigrants troians, en el segle XIII a. C. quan la caiguda de Troia. A l’Eneida, Virgili parla de la visita del fundador de Roma a Butrinti.

S’ha trobat ceràmica produïda a la zona i també coríntia, del segle VIII a. C. el que indica que tenien relacions comercials i culturals. En el segle IV a. C. la ciutat creix i és un centre de culte al deu de la medicina Asclepi, que els romans anomenaven Esculapi. Bona part de la ciutat es va construir en aquesta època. En el 168 a. C. hi havia diferents nuclis habitats al voltant de Butrinti. Formava part de la lliga epirota. Sembla que també hi arribaven comerciants italians. El que va atraure als romans era la seva situació estratègica. 

En el 44 a. C. Juli Cèsar intenta convertir-la en colònia romana, però no és fins al segle I d. C. que ho aconsegueixen. Van arribar-hi molts colons italians, però la població local continuava sent majoria. Tot i així els primers anys sembla que el llatí era la llengua més emprada en questions oficials, però després es va anar deixant de banda.

L’aqüeducte que es va construir apareix a les monedes romanes de l’època d’August i Neró. En el segle III un terratrèmol va destruir part del centre de la ciutat, que sembla que es va reconstruir en el segle IV.

És un recinte impressionant, per la grandària, per l’entorn i la vegetació i malauradament també per l’aigua que es va filtrant del subsòl i que inunda bona part del recinte. El centre de la ciutat es troba entre la muntanya i la muralla. Al llarg dels anys es va anar transformant segons les necessitats de l’època. Una de les construccions que es veu és el temple dedicat a Esculapi, que té l’estructura dels temples epirotes.

Més enllà hi ha el teatre, fantàstic amb el seu reflex sobre l’aigua!. El teatre es feia servir per les celebracions de l’alliberament de grups d’esclaus per part dels seus propietaris. Aquests actes de manumissió es dedicaven a dos deus, Esculapi i un deu local, Zeus Sauter. En algunes de les pedres hi ha inscripcions que donen idea de com funcionava la ciutat. Algunes de les inscripcions fan referència a l’acte d’alliberament dels esclaus, on hi apareix el nom del propietari, dels esclaus alliberats i dels que dirigien la cerimònia. En general els propietaris d’esclaus eren homes. No obstant, segons els inscripcions, les dones tenien un paper més important que en la Grècia antiga. A Epir la dona podia tenir propietats, podia heretar i també podia alliberar als seus esclaus.

En el teatre s’hi feien també reunions polítiques i cerimònies religioses. El teatre data del segle III a. C. i hi cabien uns 1500 espectadors. Com per tot arreu, la primera fila era on seien les autoritats, i els seients tenen potes de lleó, però jo en aquell moment no m’hi vaig fixar. Als graons de les escales que pugen per les grades hi ha uns forats, que es devien fer més tard, i es pensa que instal·laven tribunes i tendals per poder tenir ombra.

En les excavacions s’han trobat diverses figures en marbre, que devien decorar el teatre i els temples del voltant, però moltes estaven trencades. Pel que sembla en alguna època les esmicolaven i cremaven per poder obtenir calç.     

S’hi ha trobat moltes monedes, un bon nombre d’elles fabricades a butrinti. Aquestes monedes indiquen que hi havia molt comerç entre aquesta ciutat i el mon mediterrani, grec i romà. A més s’han trobat àmfores i utensilis que ho demostren. S’han trobat àmfores d’oli de procedència espanyola, ceràmiques de Creta, de Síria, de Tunísia, d’Itàlia, d’Efes...

En el 44 a. C. Juli Cèsar, poc abans de morir, funda una colònia a Butrinti, que creix significativament a l’època d’August. A l’època romana es construeixen grans mansions, fonts publiques, termes, un fòrum..., el nivell de vida de la ciutat era alt; a les cases disposaven de recipients de vidre, s’han trobat ampolletes de diferents formes, que quan les veig en els museus em sorprèn veure que les formes son molt similars a les que tenim ara.

Hi ha una font termal d’aigües amb propietats curatives, on hi venien peregrins a fer ofrenes a Esculapi i aprofitar les aigües termals per guarir-se dels mals.

En alguns murs es troben inscripcions en grec, del segle III a. C. que indiquen que les construccions eren edificis públics.

La ciutat es va expandir per la plana de Vrina, a l’altra banda del canal de Vivari. L’aqüeducte que es va construir en el segle II d. C. era el que permetia que hi arribés l’aigua. Permetia la distribució de l’aigua per tota la ciutat a una banda i altra del canal. Una obra d’arquitectura impressionant.    

La primera constància que hi ha del cristianisme a Butrinti és amb la narració del sacrifici de sant Terí que va ser entregat als lleons al teatre de la ciutat, al voltant del 250 d. C. Hi ha diverses construccions de l’època cristiana, com la gran basílica i el baptisteri, que son dels segles V-VI. Sembla ser que alguns símbols cristians s’utilitzaven com a talismans per protegir-se dels esperits malèfics i per evitar problemes en la vida quotidiana. La basílica m’impressiona per l’alçada de les seves parets. De fet, tot el recinte és espectacular, ja que està enmig de la vegetació i a tocar de l’aigua.

El baptisteri tenia un mosaic que és el més gran dels que es troben en baptisteris romans. Hi ha representades vuit columnes; el numero vuit representava pels antics cristians, el baptisme, la creació i la salut.  

A partir del segle V la ciutat pateix diverses invasions dels vàndals. La forma de vida canvia, les construccions son més petites i senzilles. Els pisos superiors dels edificis es construeixen en fusta. Al segle VI la ciutat devastada serveix de zona agrícola, els morts s’enterren al costat mateix dels murs de l’antiga ciutat.

Del segles VII al IX no se’n sap res, torna a aparèixer a la història en el 1081, quan Butrinti és envaïda pels normands i a la badia hi ha una gran batalla entre normands i bizantins. Del segle XII hi ha informacions contradictòries, mentre algú escrivia que era una ciutat bastant poblada, un altre deia que estava gairebé deserta. Suposo que passava com ara, que tot depen amb la mirada que ho observis o amb què ho comparis.

En el segle XII la ciutat torna a prosperar, es construeixen noves esglésies, es renoven les relacions comercials, les cases es construeixen en fusta generalment sobre les restes romanes.

En el 1386 Venècia compra Butrinti i Corfú als reis d’Itàlia del sud. La ciutat es va convertir en la fortalesa de defensa de Corfú. Era també la font d’aliments de la illa, ja que Butrinti tenia la pesca i a les planes de Vivari hi pasturaven els ramats i els cavalls de Corfú.  

A Ali Paixà l’hi encantava anar de caça a Butrinti i va fer construir el castell a l’entrada del canal de Vivari. En el segle XIX hi havia diversos diplomàtics i viatgers estrangers que visitaven sovint a Ali Paixà i per tant van visitar Butrinti i van ser els primers a escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Un d’ells va ser lord Byron. El pintor francès Dupré, en el 1825 també va quedar fascinat del tresor que amagava la ciutat. Més tard, Durrell explica els records de la seva infantesa a Corfú i Butrinti. 

    

La muralla té diferents portes; una que trobo interessant és la porta del llac, de l’època hel·lenística, el mur a banda i banda de la porta no està aliniat, sinó que fa una entrada, de forma que mirat des de fora, aprofitant la forma del camí, sembla que sigui continu i en canvi si ho mires des de l’altra banda, veus que fa una entrada i és on es troba la porta. Una altra porta que hi ha a la vora d’aquesta és la del lleó, que com el seu nom indica, hi ha una gravat d’un lleó menjant un búfal i segons sembla no està acabat aquest gravat.

El museu és interessant i les vistes valen la pena.  

A l’altra banda del canal hi ha la fortalesa veneciana. Creuem amb un ferri un tant peculiar, ja que és una mena de planxa que s’estira amb un cable d’acer.

Albània_9: Sarandë

Continuem carretera fins a Sarandë. Dinem uns espaguetis i unes gambes amb tomàquet i beixamel; com a fruita el que trobem més habitualment és la poma i el plàtan.

És un dels centres turístics de la costa, de la zona anomenada la rivière albanesa. Al seu davant, la illa grega de Corfú.

Antigament estava habitada per grecs, i s’anomenava Onchesmos; era important pel seu port. L’època de màxima prosperitat va ser entre els segles IV i II a. C. A l’època romana tenia una muralla semicircular que delimitava el perímetre de la ciutat, uns 850 m. de muralla, el que indica que la ciutat era força gran.

El nom actual prové del monestir bizantí Agioi Saranta, nom que vol dir els 40 sants màrtirs, en honor a uns legionaris executats en el 320 per ordre de l’emperador Licini perquè no van voler renunciar al cristianisme. A finals del segle V o començaments del VI es va construir el monestir. La ciutat va ser destruïda per un dels reis ostrogods, Totila, en el 551. Aquest monestir es troba sobre un dels turons que envolten la ciutat.

Aquesta ciutat va passar a formar part d’Albània amb les fronteres que es van establir el 1913, però va ser ocupada per insurgents grecs de la república autònoma d’Epir, i després per Itàlia entre el 1916 i 1920. Més tard, en el 1939 va ser un port estratègic de les forces feixistes italianes quan s’havien annexionat Albània. Llavors van anomenar el port, amb el nom de la filla de Mussolini, port Edda. A finals del 1940 els grecs van ocupar el sud d’Albània i la van anomenar Epir del nord. Quan en el 1941 les tropes alemanyes ocupen Grècia aquesta abandona Albània.

La ciutat té forces ingressos gràcies al turisme, però també és una zona on hi ha agricultura i ramaderia i en estar a la costa, també la pesca. Bona part de la seva població segueix sent grega, és un dels centres més importants de minoria grega, juntament amb Gjirokastër.

Passegem per Sarandë; te un passeig per vianant agradable, vorejant tota la badia. Hi ha molts homes passejant; també creuem algunes dones però no passegen sinó que van per feina, de compres. Hi ha diversitat en la forma de vestir, hi ha algunes noies que vesteixen de forma molt moderna i extremada. Trobem força gent que s’atura per dir-nos alguna cosa i tot i que no sempre ens entenem, resulta simpàtic i divertit. Una noia ens saluda en castellà i ens explica que l'estudia a l'escola. El passeig m’agrada molt, la vista sobre el mar, la gent... i que no plou! A primera hora de la tarda s’està be, però quan s’amaga el sol comença a fer fred. 

Per l'interior de la ciutat hi ha les restes d’una sinagoga i un petit museu on, segons el rètol que hi ha a fora, deu tenir algun mosaic. Quan vaig estar per allà ja estava tancat el museu. Tot passejant s’arriba a una mesquita moderna, i hi ha també els carrers comercials. Hi ha força moviment de gent, és l’hora de les compres.

És un lloc típic de costa i al llarg de tota la badia hi ha molts bars, restaurants, al menys una discoteca, un casino.... Com que encara no és temporada alta està força tranquil, però m’imagino que a l’estiu deu bullir de gent i per tant, prefereixo haver-ho vist ara, amb tranquil·litat, com una ciutat despertant-se del llarg hivern. Per mi, la part més bonica és el passeig per la vora del mar i veure just al davant la illa de Corfú; em sorprèn lo a la vora que està!

Per tot el país, i especialment en aquesta zona costera, hi ha moltes construccions noves i moltes d'elles sense acabar. 

Albània_8: Qeparo

A les cases, tant si estan en construcció com si ja hi viuen, hi ha cranis d'animals penjats i petits animals de peluix o roba, que protegeixen del mal d'ull, o sigui que serveixen per protegir als seus habitants. La superstició encara segueix viva. 

Pugem cap al poblet de Qeparo, la carretera és molt estreta i en un punt hi ha un tros de pista que falta, baixem del mini bus i el xofer després de comprovar la solidesa de la vora, passa amb el vehicle. Era gairebé la única solució, ja que és tant estret que no es pot donar la volta i fer marxa enrere és complicat ja que hi ha moltes corbes. 

El poble es troba a les muntanyes, te casetes de pedra, moltes abandonades, i algunes derruïdes. Ara hi viu molt poca gent. Una noia del poble ens explica que ara s’estan comprant cases per restaurar-les. La gent del poble és encantadora i en italià ens podem entendre més o menys fàcilment. Fem tota la volta pel poble, hi ha un grup de nens i nenes, alguns rossos, altres de cabell rogenc, que ens miren entre tímids i curiosos. El poble està sobre un turó i hi ha unes bones vistes sobre el riu i la vall. Per la muntanya disperses hi ha algunes cases de pedra, que es confonen amb l’entorn. 

Com arreu del mon, el poble té un bar i és el centre de trobada. Hi ha quatre homes de tertúlia que en veure’s entrar de seguida centren l’atenció en nosaltres i tenen ganes de parlar. Volen saber d’on som, parlen de futbol, del què sigui! Es un poble entranyable. Hi ha una senyora gran que també te moltes ganes de parlar, és molt dinàmica i alegra; ella mateixa diu que és una llàstima que no ens entenguem millor. Té 74 anys i és encantadora. 

Mentre està parlant amb nosaltres l’hi sona el telèfon mòbil. Però es talla la trucada. Remena dins de les seves butxaques i treu un altre mòbil; veient la nostra cara de sorpresa en adonar-nos de que porta dos mòbils ens ho explica: un és albanes i l'altre grec ja que els seus fills estan a Grècia. 

L’església és molt senzilla i el campanar està separat del cos de l’església. És tot molt sobri però m’agrada. El guarda de l’església ens explica que el capellà s’ocupa de tres o quatre pobles de la zona. 

Actualment moltes parelles de grecs se separen ja que als grecs que viuen aquí el seu govern els hi paga un subsidi, però amb la crisis nomes es dóna un subsidi per família, o sigui que si es divorcien poden tenir cadascun el seu subsidi, i segueixen vivint junts. 

Després de passar molt bona estona en aquest poble, tornem a baixar cap a la costa i ens aturem en un bar-restaurant a Borsh. Just al costat del local hi ha una deu d’aigua sensacional; hi ha petites cascades molt ben condicionades, i en conjunt una quantitat d’aigua impressionant. És una de les moltes fonts naturals que hi ha en aquesta zona. És aigua que baixa de les muntanyes, molt neta i amb molta forca degut a les pluges dels darrers dies. La cascada es diu Ulvara, que és el mateix nom que té el restaurant. Llegeixo que aquí ja hi havia assentaments humans en el segle XII a. C. 

Aquí al sud hi ha moltes dones que van vestides de negre; això és degut a que a més de les vídues, que com a molts altres llocs porten dol, aquí les dones que tenen el marit treballant a l’estranger també vesteixen de negre.

Hi ha moltes tradicions i maneres de fer en aquest país que em sorprenen. Una d’elles és el Kanun, el conjunt de lleis tradicionals, que actualment no s’aplica o només en algun lloc una mica remot. Regulava la conducte, les relacions amb els altres, l’economia... els diferents àmbits de la vida de la comunitat. Un punt molt important era el codi d’honor, que era un codi de sang; pel que entenc s’assembla una mica a la vendetta italiana. Si s’havia comés un crim tenies que venjar-te, si no ho feies passaves per covard. 

Per demostrar que havies complert amb el codi d’honor tenies que penjar la camisa tacada de sang de la persona a la que havies executat com a venjança, per rentar el teu honor. Això va portar a que hi havia gent que passava anys tancada a casa, ja que si sortien de les quatre parets protectores, podien ser agredits com a revenja. El codi d’honor diu que pots atacar al que t’ha infligit el deshonor, si està fora de casa, però mentre estigui a casa no el pots tocar. Si una persona no es volia venjar passaves per covard i tota la seva família s’ho sentia a dir, amb el que la societat et pressionava per seguir complint amb el Kanun. 

M’han dit que el llibre de Ismail Kadaré, “Abril quebrado” descriu molt be aquest tema. Jo encara no l’he llegit, però me l’han recomanat.

Albània_7: Badia de Palerm

Seguint per la costa cap al sud s’arriba al parc nacional de llogara; va ser declarat parc nacional en el 1966. Deu ser molt bonic, ja que és una zona boscosa i una mica elevada; llegeixo que hi ha una diversitat important d’arbres, i un d’ells és el pi negre. Pel que sembla, els vents que bufen per aquí van que agafin formes curioses, però és impossible veure-ho ja que hi ha massa boira, i amb prou feines es veuen les ombres d’una zona boscosa.

Teníem previst fer una excursió pel parc, però al matí seguia plovent, o sigui que ho hem deixat córrer. Segons sembla les vistes des d’aquí són molt boniques, però com que no tenia pinta de que hagués d'obrir-se aviat la boira, no la vam fer.

Vam tornar a baixar cap a la badia de Palerm, on hi ha la fortalesa d’Ali Paixà de Tepelena. La carretera de baixada en diuen “les serpentines” o “la corbata”. Lo de les serpentines ho entenc, però lo de la corbata em sorprèn. No sé ben be perquè l’hi donen aquest nom. El temps segueix sense ser massa bo, però algun moment es veu la vista sobre la badia i és espectacular; la badia té forma semi circular i en mig hi ha una illa, que és on hi ha la fortalesa. És una llàstima que la carretera sigui tant estreta que no ens podem aturar a fer fotos.

Mentre baixem es pot veure un túnel que van construir els soviètics pels seus submarins, quan van instal·lar la base naval. Per tota la badia es poden veure restes  d'edificis d’aquesta època: casernes i edificis militars. La població local tenia prohibit l’accés. Tot plegat és bastant desolador, està tot mig abandonat o abandonat del tot, una bona extensió de terreny, que havia estat plena de vida i activitat i ara és un espai mort. Suposo que és això el que em dóna aquesta sensació indefinible, el que es veu mort, desolat, inhabitat.

A la part sud de la badia hi ha una petita península en la que es troba la fortalesa d’Ali Paixà. 

A Ali Paixà se l’anomenava el lleó (aslan) i va néixer en el 1740 prop de Tepelenë,d’aquí que se’l conegui com Ali Paixà de Tepelenë. El seu pare va morir assassinat per tribus rivals veïnes, quan ell tenia 14 anys. 

Amb la mort del pare la família va perdre prestigi i poder. La mare va organitzar una banda de bandolers, i va encoratjar el fill a la revenja, per recuperar el poder perdut. Ali amb uns quants seguidors van començar a assaltar diferents pobles per aconseguir diners i poc a poc va convertir-se en el cap d’una banda de bandolers. 

Els turcs es van fixar en ell i el van contractar per acabar amb els bandolers. Quan hi va haver una rebel·lió a Shkodër va ajudar al paixà a sufocar-la. Va entrar a formar part dels geníssers, unes unitats d’infanteria amb una disciplina molt estricta, i que adquirien una amplia educació. A Alí l’hi va agradar la disciplina que se seguia. Molts dels geníssers es convertien a l’islam. Es va casar amb la filla d’un paixà i poc a poc anava escalant posicions entre els otomans. Amb l’afebliment de l’imperi otomà, ell va anar expandint el seu territori i va acabar controlant Albània, part de Grècia i el peloponesi. Era capaç de mobilitzar cinquanta mil homes  en tres dies i si tenia una o dues setmanes podia duplicar el nombre. 

El seu fill era una figura coneguda en el mon musulmà. Ali Paixà es va adherir a l’orde sufí dels bektashi. Volia tenir un port marítim per controlar el mediterrani, que en aquell moment estava sota control de Venècia. Va establir una aliança amb Napoleó I, amb el vist i plau del sultà otomà Selim III.

Quan Napoleó vol eliminar l’imperi otomà, Ali Paixà canvia de bàndol i s’alia amb els britànics, en el 1807. Lord Byron el va visitar en el 1809, i té sentiments contradictoris. Per una banda valora la cultura i refinament de la seva cort, però se n’adona i s’escandalitza de la seva crueltat i tirania. Hi va haver altres visitants occidentals a la seva cort, i tots parlen del seu harem, en el que tant hi ha homes com dones.

Era cruel i tirà amb el seu poble, perquè no era turc sinó que era albanès. Es va rebel·lar contra el sultà, es va fer amic dels enemics del sultà. No era amic dels nacionalistes grecs, però durant el seu govern hi va haver una certa estabilitat. Utilitzava molt sovint el grec i en el castell de Yannina hi ha una inscripció en grec en la que es declara descendent del rei Pirrus d’Epiro. Pel que sembla parlava amb els estrangers en grec. Hi ha un llarg poema escrit en grec, dedicat a les gestes d’Ali Paixà.

El fet que parlés en grec és perquè en aquesta zona hi havia predomini de gent de parla grega; que ell parlés la seva llengua els hi agradava i el miraven amb més simpatia.

La crueltat d’Ali Paixà era ben coneguda per tota la regió i va donar lloc a cançons i poemes diversos, en els que es feia referència a les atrocitats comeses per ell i el seu exèrcit.

Els anys 1819-1820 els turcs estaven cansats dels excessos comesos per alí Paixà, i finalment van tenir l’oportunitat d’ordenar la seva renuncia al càrrec, però evidentment s’hi va negar i va haver de lluitar contra les tropes turques. Molts dels seus seguidors el van abandonar, inclosos els seus fills. A més molts dels seus homes van passar-se a l’altre bàndol.

Els enfrontaments van durar uns dos anys i sinó recordo malament el que em van explicar, crec que va ser un dels seus fills que el va portar cap a la trampa en la que el van matar els turcs i el seu cap es va enviar a Istanbul.

El  camí que porta cap a la península on es troba la fortalesa és bonic, ja que tens el mar als dos cantons. Està força descuidat, però quan arribes allà val la pena, ja que al seu voltant tot és verd. I la vista des de la terrassa és bonica. Per sort ha deixat de ploure i puc fer fotos amb tranquil·litat. El guarda de la fortalesa té moltes ganes de parlar. Explica que està molt sol aquí a l’hivern, que és quan gairebé no ve ningú. A la que comença el bon temps i la temporada turística ja s’anima la zona. No hi ha masses habitacions i el que val més la pena és la terrassa.

La fortalesa s'havia utilitzat com a presó i a la terrassa hi ha inscripcions gravades sobre la pedra, pels presoners. Me’ls imaginava tancats en aquella construcció, com únic al·licient l’estona en que els portessin allà dalt, on veus el mar per totes bandes, poder mirar més enllà de les quatre parets fosques de la planta baixa.

A la muntanya de davant es veu una extensió important de cactus aloe vera, sorprèn, però no tindria més gràcia si no fos pel que em van explicar: que estaven allà perquè dificultaven que poguessin arribar llançant-se en paracaigudes! Prop de la fortalesa hi ha una important diversitat de plantes, com les mongetes salvatges, que mengen les cabres, menta i diverses plantes medicinals, en recordo una que serveix per l’èczema.