Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Azerbaidjan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Azerbaidjan. Mostrar tots els missatges

21 de juny 2015

Azerbaidjan_11: Bakú centre

La plaça de les fonts és un dels punts emblemàtics de la ciutat. Lloc de trobada, de passejades, amb escultures curioses, restaurants i terrasses, edificis restaurats... un dels edificis que m’agrada és el del museu de la literatura. És en aquest punt on torno una i altra vegada, després de qualsevol passeig. 

A començaments del segle XVIII Rússia va centrar el seu interès en aquesta zona, ja que tenia molts recursos naturals i estava en un lloc estratègic. L’any 1723, Pere I va enviar 7 vaixells, des d’Astracan cap a Bakú; volia ocupar la costa del mar caspi. Va assetjar i bombardejar la ciutat fins que es van rendir. I per consolidar la seva posició, va afavorir que cristians armenis s’instal·lessin a Bakú. 

L’any 1724, els armenis van obtenir permís per instal·lar-se en altres províncies del mar caspi; sembla que la presencia d’armenis a Bakú prové d’aquell temps. En aquella època havia unes 5000 persones de diferents grups ètnics, que havien arribat a Bakú per treballar a les drassanes.

Preservar els territoris conquerits l’hi costava un gran esforç militar a Rússia, i després de la mort de Pere I, en el 1735, es retiren de Bakú, que torna a quedar sota domini iranià, amb el xa Nadir.

Després hi va haver el khanat de Bakú; entre ~ 1750-1770 es va potenciar el comerç, i va prendre gran importància la construcció de vaixells, per utilitzar-los tant amb finalitats comercials com militars.

Al llarg dels anys la zona se la disputen els perses i els russos, passant d’unes mans a les altres. Les guerres entre Rússia i Iran, acaben amb un tractat l’any 1828, en el que es divideix el territori àzeri entre les dues potencies. Bakú queda a la part russa i la ciutat encara estava essencialment confinada a l’interior de les muralles, però a partir d’aquest moment comença a créixer cap a l’exterior.  

L’explotació del petroli va jugar un paper clau en el desenvolupament de la ciutat i també en el de Rússia. Degut al creixement industrial, Rússia necessitava molt petroli. El govern del tsar controlava els pous de petroli i crec que va ser al començament, que va deixar que la gent pogués extreure el seu petroli. Un any més tard, se’n va desdir i els pous es van vendre a particulars, en subhasta. 

El creixement de la industria del petroli va afavorir el desenvolupament en altres sectors. En aquell temps un 40% del transport marítim de Rússia es feia a través del mar caspi. 

L’any 1883 hi va haver el primer tren que connectava Tbilisi (a Geòrgia), amb Bakú. El telèfon va arribar a Bakú en el 1886, uns anys més tard que el telègraf. 

A finals del segle XIX era un dels principals centres culturals de Rússia i la ciutat més gran i important del caucas. Però a començaments dels segle XX, amb la caiguda del preu del petroli, les condicions laborals van empitjorar i va augmentar molt l’atur. I van començar les protestes dels treballadors. La vaga més important va ser la del 1903 (o 1904); una vaga general en la que els treballadors de 40 empreses petrolieres es van unir i van aconseguir que se signés un conveni de treball, que es coneix com la constitució del petroli. Diuen que va ser el primer moviment col·lectiu de la historia dels treballadors russos

Les revoltes contra l’opressió van continuar; El govern tzarista incitava als enfrontaments inter-ètnics, espcialment entre azerbaidjanis i armenis, el que va provocar enfrontaments sagnants en el 1905, el que va facilitar qye el govern pogués imposar la llei marcial i van intervenir les forces armades contra els manisfetstants de Bakú. Al mateix temps el govern intentava fer d’intermediari entre els treballadors i els industrials de les petroleres.  

Amb la caiguda del govern tsarista, les condicions dels treballadors del petroli va tornar a empitjorar. L’any 1917 els soviètics controlaven la ciutat. El març del 1918 el soviet de Bakú va ser el responsable de la matança d’uns deu mil ciutadans, majoritàriament musulmans, es va atacar el barri turc i es van bombardejar barris àzeris per mar i aire. Va ser el genocidi àzeri. 

El desenvolupament de Bakú va continuar durant el període soviètic. Al govern central l’hi convenia tenir controlat el petroli d’Azerbaidjan, i per tenir-los contents va declarar que aquesta era una república soviètica model en l’est islàmic i entre els anys 1924-1937 va fer forces millores a la ciutat. 

Una de les millores va ser la construcció del primer tren elèctric de la Unió Soviètica, en el 1926, per connectar Bakú i les barriades on vivien els treballadors. Es van construir grans parcs i avingudes. 

Durant la segona guerra mundial hi havia gran demanda de petroli i Bakú es van batre tots els rècords d’extracció. Molts països cobegen el petroli de Bakú. 

L’any 1942 alemanya planejava apoderar-se de Bakú i dels seus pous de petroli. Van inutilitzar uns 700 pous i es van endur material de perforació. Malgrat això, la ciutat va reobrir pous antics i els va posar en funcionament. Com que molts dels treballadors van haver d’anar al front, van ser les dones les que es van ocupar dels camps de petroli.   

Després de la Guerra la ciutat va continuar creixent. Es va convertir en un important centre industrial de la unió soviètica, en part gràcies al seu port. 

El metro de Bakú es va inaugurar l’any 1967 i va ser el primer de l’orient mig. 

En el 1988, amb el conflicte de Karabaj, en que Armènia reclama que aquesta regió ha de formar part del seu país, fa que molts àzeris fugin d’Armènia i unes 200.000 persones arriben a Bakú.  

Com ja he comentat anteriorment, per frenar els moviments nacionalistes i les protestes, que podien portar a la caiguda de la URRS, el govern soviètic extrema la repressió i hi ha la matança indiscriminada de població civil, el gener de 1990. Aquests fets van potenciar encara més el nacionalisme i amb la caiguda de la Unió Soviètica va néixer la república d’Azerbaidjan, l’any 1991. 

Ara be la independència no va solucionar tots els problemes, un d’ells era les fronteres amb Armènia, que havia ocupat una cinquena part del seu territori; això havia provocat que hi hagués més d’un milió de refugiats, desplaçats de casa seva. 

Els magnats del petroli van tenir un paper clau en les millores que s’anaven fent a la ciutat ja que hi contribuïen econòmicament. Els edificis que es construïen no tenien tots els mateix estil sinó que cadascun el dissenyava en l’estil que l’hi agradava més: neo-gòtic, neo-renaixença, neo-barroc, clàssic, imperi, pseu-doriental o morisc, modern. El que tenien en comú era la seva majestuositat i que estaven molt decorats. 

En el període soviètic, va aparèixer un nou estil de construcció, he llegit que en diuen el període del constructivisme econòmic, beneficiós i estètic. Formes simples, combinació de ferro I formigó o imitacions, ja que tant d’un material com l’altre no n’hi havia gaire en aquell temps i això encaria l’obra.

El Museu d’història era la casa d’un dels magnats del petroli, Zeynalabdin Tagiyev. Tagiyev va néixer a la ciutat antiga de Bakú en una família pobre; des de molt jove ja treballava per ajudar al manteniment de les seves germanes. 

En el 1873 havia començat el boom del petroli i amb uns amics va comprar un terreny al poble on hi ha la mesquita de Bibi Heybat; al començament no van tenir sort i els seus amics l’hi van vendre la seva part i se’n van tornar a Bakú. Poc després, d’un dels pous va començar a brollar i en el 1877 era ja un dels homes més rics de l’imperi rus.  

De tots els magnats del petroli va ser un dels més respectats. Va especialitzar-se en la millora de les tècniques d’extracció i en l’equipament, patentant algunes de les seves màquines. A part d’estar en el mon del petroli també participava en la industria del peix i del tèxtil. Va fundar una escola pels fills dels treballadors i va finançar la construcció d’una mesquita. Tenia també vaixells, crec que va arribar a tenir una flota de 10 embarcacions. 

Molts dels magnats del petroli, en el període soviètic van acabar vivint en la pobresa i algun es va suïcidar. Però Tagiyev ha sigut sempre respectat al país, ja que va fer molt per la societat. Va contribuir a la construcció d’un teatre, en el 1883 i a la seva reparació quan el van cremar en el 1909. I l’any 1911 va finançar la construcció del que seria el teatre de l’opera i el ballet. Va finançar també la primera escola per nenes de l’orient mig.  

Juntament amb altres empresaris, van contribuir a que Bakú tingués el primer tramvia arrossegat per cavalls, que va començar a funciona l’any 1892. 

Bakú va patir problemes d’abastiment d’aigua, i amb l’ajuda d’aquest home es va fer una canalització en ceràmica, des de les muntanyes del caucas, per dur l’aigua a la ciutat. 
Pel que llegeixo, va ser molt ric, però també va retornar molt a la ciutat i la seva gent. La llista de coses i projectes que havia finançat és impressionant. Va potenciar molt la cultura, crec que ell no tenia estudis, i volia que els joves poguessin estudiar. En aquesta línia, algunes obres que els clergues prohibien, les va fer imprimir per compte seva a Teheran.  

Era un devot musulmà i estava a favor de la traducció de l’alcorà al àzeri, cosa que entrava en conflicte amb els clergues de la ciutat. Així que va remoure cel i terra per obtenir el permís pertinent i que es pogués fer la traducció i la seva publicació.

Quan Azerbaidjan passa sota control soviètic, la seva casa i les seves possessions li van ser confiscades, com a cosa excepcional, ja que havia contribuït al benestar social, l’hi van deixar anar a viure a una caseta al camp, prop de Bakú, on va morir el 1924. Quan ell va morir la van confiscar i van fer fora a la seva família i la seva dona va morir en la misèria l’any 1938. 

La visita del museu va ser molt interessant; hi ha peces curioses i també té gràcia perquè veus el palau on vivia. El mobiliari elegant, es veuen les diferents sales, làmpades, motllures, tot molt decorat. Em fa gràcia el bressol. Alguna habitació té estufa, amb estucats. El despatx on treballava, molt espaiós i agradable. 

A part de l’edifici, el museu recull peces de diferents períodes de la historia del país. Hi ha pedres amb gravats, similars al que vam veure a Gobustan, figures planes de pedra, algunes amb deformacions al cap, uns carros amb rodes, trobats en una tomba... tot això d’alguns segles abans de la nostra era. Després hi ha peces de diferents èpoques, des del segle I o II fins al segle XVIII. Hi ha objectes d’astronomia, caixes de llapis decorades... Hi ha fotografies antigues, vestits de l’època... una mica de tot. 

I també una sala que m’impressiona: hi ha les fotografies de massacres perpetrades contra la població àzeri, en el 1918 i en el 1992. Potser n’hi havia altres, no ho recordo, però les fotografies em van colpir i també el fet de que aquí eren tropes armènies les que mataven a la població. Vaig recordar la visita a Armènia, tot el que havia llegit i vist sobre el genocidi armeni. Els dos pobles han patit els atacs a població civil, tots dos pobles han acumulat víctimes innocents. 

Passejar pel centre de Bakú és agradable, està net i cuidat i per molt que passegi sempre trobo un nou detall en el que fixar-me.

01 de juny 2015

Azerbaidjan_10: Bakú, Icheri Sheher

Anem cap al centre de la ciutat, passem per la plaça de les fonts per arribar a la muralla i la ciutat antiga de Bakú, anomenada Icheri Sheher, que es refereix a la ciutat que hi ha a l’interior de la muralla. 

Sobre quin és l’origen del nom de Bakú hi ha un cert debat. En el segle IX es feia referencia a una ciutat anomenada Bakuye; més tard, en fonts europees, a la mateixa ciutat se l’anomena Baga, Baki i Bakkhi i en les fonts russes Baka. En el segle XVIII els perses l’anomenen Bardkube, que vol dir la ciutat on bufa el vent. 

El nom de ciutat on bufa el vent és molt escaient ja que hi ha molt pocs dies l’any en que hi hagi calma. En azerbaidjanès s’anomena Baki. 

Hi ha diferents opinions sobre l’origen del nom: pot ser que tingui el seu origen en el zoroastrisme i que vulgui dir sol o deu; també podria venir de la paraula turó, ja que es troba sobre un turó. O podria fer referencia a les tribus bakan, o bagi, que vivien a la península d’absheron, en els segles XII-V a. C..  

Les muralles de Bakú son del segle XII. Han estat reconstruïdes i restaurades diverses vegades. La fortalesa tenia dos muralles concèntriques separades per un fossar; la distància entre les dues muralles era 15-20 metres. 

Una de les muralles s’endinsava en el mar uns 500 metres, el que permetia l’arribada dels vaixells al port, sense incidents. El fet que la muralla pogués resistir l’embat de les onades, indica una tècnica de construcció acurada. En aquell temps a la ciutat hi vivien unes 2000 persones. 

L’any 1953 es va trobar una pedra amb una inscripció en la que indicava que la muralla s’havia construït en el 1171-72. 

Amb l’arribada dels russos, es va enjardinar la zona entre les dues muralles i al vespre es podia veure a la gent passejant per allà.

Amb el creixement de la ciutat, el segon perímetre de muralles es va enderrocar en el 1883, per poder engrandir la ciutat. Ara be, com que les portes d’aquesta muralla tenien valor històric el khan les va fer traslladar a la muralla que es conservava en peu. De totes formes, no es va traslladar tota la porta sinó només les pedres que tenien inscripcions. Els murs que estaven al mar també es van enderrocar.

Un visitant del segle XVII va deixar constància de que la ciutadella de Bakú tenia 70 torres i tres portes, una en cada banda (pel cantó de terra ferma). En el seu interior hi havia centenars de cases, jardins, horts, mesquites, mercats, cases, de banys... deia que la ciutat era el port de Shamaji.  

Explica que la gent de Moscou viatjaven sovint aquí per comprar sal, safrà, petroli i seda. També comentava que hi havia zones sense vegetació, i que si una persona o animal hi posava el peu una estona es cremava. Les caravanes aprofitaven aquestes zones per fer un forat i cuinar el pa o altres aliments.  

Els narradors del segle XIX explicaven que la ciutadella tenia dos ponts llevadissos, construïts en fusta, de 12 metres de llarg i 6 m. d’ampla. 

Alexandre Dumas, en el 1859, en el seu llibre sobre el caucas descriu la fortalesa de Bakú com una de les més inexpugnables de l’època medieval. 

La fortalesa incloïa també la que s’anomena la Maiden Tower i el castell de Sabayil o Bayil. Els historiadors encara troben sorprenent totes aquestes construccions defensives, sent així que en aquell moment Shamaji, que era la capital i la ciutat més poblada de l’estat de Shiravanshahs, no tenia muralla.  

El primer cop que es menciona aquesta població (es pensa que feien referència a Bakú) és al segle V, en un manuscrit bizantí, en el que es parla de les ciutats de l’Albània caucàsica i d’una ciutat en la que el foc emergeix del fons del mar.  

Icheri Seher és una de les poques ciutats medievals que han sobreviscut a Azerbaidjan; conserva l’estil de la ciutat d’aquell temps, amb carrers estrets, laberíntics. 

La majoria de monuments antics estan en la part baixa, més propera al mar, i l’estructura dels carrers es del segle XVIII. 

En aquest lloc ja hi havia hagut assentaments humans en el paleolític i ha estat habitat de forma continua fins ara. S’han trobat evidencies de cultures diverses, del zoroastrisme, sassànides, àrabs, perses, shirvan, del període otomà i del rus.   

Bakú formava part de l’estat de Shirvan, que va existir entre el segle IX I l’any 1538, quan va ser annexionat a l’Iran safàvida. L’any 1585 la ciutat va ser capturada pels otomans I en el 1723 van ser els russos els que van ocupar-la I la van cremar. L’any 1783 passa a formar part de l’imperi rus. 

La ciutat emmurallada té carrers estrets, diuen que era una forma de defensa, però també era una protecció contra el vent. Per això els carrers son curvilinis, per evitar les ratxes de vent a l’hivern i en ser estrets hi ha ombra i son més frescos a l’estiu. 

En els segles XVII-XVIII el comerç augmenta amb el que es van fer canvis en la ciutat, connectant el port amb la part alta, i comunicant els dos mercats principals, el de la part alta (joieria i altres objectes) amb el de la part baixa (menjar i tallers d’artesans). En la via principal hi havia també caravanserralls, mesquites cases de banys…  

A part de Icheri Sheher, intramurs, part de la població vivia als suburbis, Bayir Shahar, que vol dir la extramurs. 

protector de bigotis per dormir
Hi ha una escultura dedicada al poeta Aliaga Vahid (1894-1965) molt curiosa. És un cap gegant, però tot el seu cabell està esculpit. De lluny a mi em semblava un gran cap amb el cabell rinxolat, però en apropar-m’hi em vaig adonar de que tot estava cobert de figures en relleu. Impressionant. 

sandàlies de bany
Una altra escultura que em crida l’atenció és la que es titula “les set belleses”. Representa 7 “armudus”, les tasses que es fan servir per beure el te. El nom de l’obra fa referencia al títol d’una obra de l’escriptor Nizami Gencevi, i és que aquestes tasses recorden el cos d’una dona. Aquest monument vol ser també un reconeixement al te i la seva importància en la societat azerbaidjanesa; en tots els pobles i ciutats hi ha les cases de te, que son un important punt de trobada de la gent. 

Sobre un turó de la ciutat és on es va construir el palau dels xas, l’anomenat palau dels shiravanshahs. La major part d’edificis que formen el complex van ser construïts entre el segle XII i el XV. El palau dels Shirvanshahs va ser construït quan Shamaji va deixar de ser la capital, que es va traslladar a Bakú.  

Les cúpules i les parts elevades del palau van quedar destruïdes en el segle XVIII quan les tropes navals russes van atacar la ciutat. Entre els segles XVIII i XX es va restaurar. Els tresors del palau es van traslladar primer a Tabriz i després al palau de Topkapi a Istanbul.  

Aquest complex consta de diferents edificis i habitacions. Hi ha el divankhana, on es feien les reunions i recepcions. Hi ha la zona residencial, on vivia la família, el mausoleu dels xas, la mesquita, els banys, el mausoleu de l’astròleg de la cort... Des de les habitacions de dalt tenien bona vista sobre la badia. 

Els banys del palau es van descobrir en el 1939, en una vinya, quan s’estaven fent excavacions. 

Un dels problemes que presenta el palau és que l’aigua va penetrant en les pedres i aquestes filtracions fan malbé l’estructura.

Icheri Sheher forma part del patrimoni de la Unesco, per preservar-la d’enderrocs il·legals, que hi havia hagut en l’època d’expansió, i protegir-la ja que en estar tant propera al mar, evitar que es deteriori. 

En el palau hi ha exposats objectes curiosos, de l’època dels xas, pintures i dibuixos amb escenes de la vida quotidiana en l’antiga Bakú. 

A més, en els jardins del palau hi ha exposades les restes recuperades de la fortalesa de Sabayil (o Bayil) que va quedar destruïda per un terratrèmol en el segle XIII.

El castell de Sabayil és un misteri que ha donat peu a moltes llegendes al llarg dels segles. Una d’elles diu que una ciutat de la riba del mar caspi estava governada per una dona molt bonica anomenada Sabayil. Un dia mirant al mar des d’una torre va veure una atractiu jove nedant cap a ella i es va enamorar d’ell. I l’home també es va enamorar d’ella. Aquest enamorament va fer que Zeigh (el jove nadador) fos cada dia més fort. 

Ara be, un dia Zegh va veure a una altra dona i també es va enamorar d’ella. Això va fer que perdés la seva força i quan va anar a veure a la Sabayil nedant, com que ja no tneia força les onades el van engolir. Ella, no podent suportar la tragèdia, es va tirar al mar per morir amb ell. I els seus súbdits en homenatge l’hi van donar el seu nom al castell. 

Una altra llegenda relaciona a Alexandre el gran (també anomenat Iskandar) amb una ciutat anomenada Sabayil. 

Iskandar volia capturar una ciutat de la riba del mar caspi, però la població no es rendia, així que va demanar consell al seu mestre Aristòtil. La ciutat estava sota el nivell del mar i una gran pedra protegia l’entrada per evitar que l’aigua la inundés. Aristòtil va inventar un líquid que podia esmicolar la pedra convertint-la en calç. Amb aquest producte va poder foradar la pedra i l’aigua va escolar-se cap a l’interior de la ciutat, inundant-la. Els habitants van fugir i la ciutat inundada es va anomenar Sabayil. 

Llegendes a part, hi havia un castell, anomenat Bayil Gasri, que va desaparèixer. Segons les cròniques antigues, en el 1306 hi va haver un gran terratrèmol en el mar caspi. Una possibilitat per la seva desaparició seria que el nivell de l’aigua hagués pujat i la illa on es trobava el castell hagués quedat submergida.  

El nivell del mar caspi ha fluctuat molt al llarg dels segles. Des del 1723 fins a començaments del segle XX el nivell va baixar i cap al 1930 diuen que es podien veure les ruïnes del castell sota l’aigua. Quan les aigües estaven tranquil·les fins i tot es podien veure pedres gravades. 

Això va ser una sorpresa, ja que va passar de ser una llegenda a ser un fet real. Hi havia hagut un castell en una petita illa a la badia de Bakú a uns 300 metres de la costa. 

Ara se sap que el castell estava envoltat per una muralla I torres, probablement de vigilància. En el 1430 un geògraf de Bakú va escriure que la ciutat tenia dos castells en pedra, un d’ells, el més gran estava a la costa i el petit en una illa al mar. Els mongols no van poder destruir el de terra ferma, però el de la illa va quedar parcialment tocat.

Com que aquest castell ha passat segles sota l’aigua no s’ha conservat gran cosa; queden els fonaments i s’han pogut recuperar unes 700 pedres gravades. Molts dels escrits son en persa i deixen registre de la genealogia dels Shiravanshahs. 

En algunes pedres hi ha gravades cares humanes i d’animals. Es pensa que les figures d’animals representaven els anys que havia estat cada xa en el poder, ja que a l’edat mitja, per aquestes terres, cada any estava associat a un animal. 

A l’interior del castell s’hi va trobar una moneda encunyada a començaments del segle XIII. Sembla ser que el castell tenia 9 habitacions, dos d’elles amb llar de foc. També s’han trobat restes de canonades de diferents diàmetres, que devien ser canalitzacions d’aigua.  


Segons la inscripció que hi ha en un baix relleu la construcció s’hauria acabat en el 1235. El que encara no està clar és quina finalitat tenia aquest castell. Podria ser un temple zoroastrià, dedicat al culte al foc; una altra hipòtesis és que fos utilitzat com a caravanserrall, però les portes eren massa petites i no podrien passar-hi els camells. Cap d’aquestes hipòtesis sembla bona. Molts científics opinen que devia utilitzar-se com a sistema de defensa marítim. També es diu que podia haver sigut, en temps de pau, una oficina de duanes, i també podria ser que els mercaders s’allotgessin aquí. 

Una altra construcció emblemàtica és la torre Maiden, o torre de la donzella o de la verge, o Giz Galasy.

Aquesta torre, del segle XI, es va construir sobre una construcció anterior del segle VII o VI a. C.. de fet, és una construcció feta en dos períodes diferents. Té 8 pisos, cadascun d’ells amb voltes al sostre i una obertura central. 

Els tres pisos inferiors son dels segles VI o VII a. C. i podien ser un observatori astronòmic o un temple del foc. S’ha trobat en el segon i tercer pis unes canalitzacions per on podia haver pujat el gas, per tal de tenir la flama eterna cremant. Les escales per pujar son de pedra, tallades a la paret i hi ha petites finestres. 

Els pisos superiors son del segle XII i hi ha inscripcions cúfiques (l’escriptura més antiga en àrab), commemorant la reconstrucció feta en el segle XII. Aquesta part combina la pedra amb el guix.

Té 29 metres d’alt i com amb molts altres edificis emblemàtics, hi ha un munt de llegendes al seu voltant. Una d’elles és que un ric governant es va enamorar de la seva filla i s’hi volia casar. La noia davant del greu problema que se l’hi plantejava, ja que no es podia oposar al seu pare, l’hi va demanar que primer l’hi construís una torre molt alta, des d’on pogués veure tot el territori. Quan la torre va estar acabada la noia va pujar a dalt de tot i es va llançar al buit. D’aquí el nom de la torre de la verge o de la donzella. 

Però el seu nom també podria fer referència a que és inexpugnable. Les parets tenen 5 metres de gruix i la base té un contrafort. És una massa impressionant. Ara és un museu i des e dalt i ha vista sobre la ciutat. 

Ischeri Sheher tenia diversos caravanserralls. El caravanserrall Kasumbek, del segle XVI o XVII, tenia dos pisos i allotjava als mercaders que arribaven per mar. Al costat tenia la mesquita.

Un altra caravanserrall era el de Multani, del segles XIV o XV, que l’utilitzaven els mercaders indis; al seu davant hi havia el caravanserrall Bukhara, del segle XV que va ser construït pels mercaders d’Àsia central i al seu costat tenia els banys. 

La ciutat antiga és tranquil·la, agradable per passejar-hi, i a més estaven preparant-la per filmar-hi una pel·lícula basada en l’obra de Kurban Said, Alí i Nino. Aquesta obra transcorre a finals del segle XIX, pel que s’estan amagant i camuflant els objectes moderns, per escenificar les places i mercats d’aquella època. 

La vella Bakú és una ciutat per perdre-s’hi, per descobrir pausadament els seus racons, les façanes, els balcons, els detalls, la gent... Això passa també en les altres zones de la ciutat. Son moltes ciutats en una, molta diversitat. Molt agradable, malgrat el seu vent. I suposo que al abril maig és una bona època per estar allà. A l’hivern hi deu fer molt fred i a l’estiu et deus morir de calor.