Mostar no està massa lluny de Medjugorje. Es troba a la vall del Neretva, o sigui que pel camí gaudim de nou del paisatge verd i muntanyós d’aquesta vall.
Mostar és la ciutat més important d’Hercegovina. Quan parlem del país Bòsnia-Hercegovina sovint, jo la primera, abreugem i diem tan sols Bòsnia, oblidant la regió d’Hercegovina. Aquesta regió val molt la pena, m’agraden molt els seus paisatges, les muntanyes rocoses, la vall del neretva, els camps conreats, els poblets... Té molt encant.
Aquesta regió ha estat habitada des de la prehistòria; s’han trobat recintes fortificats i cementiris i també moltes evidencies de la presència romana. El torrent Radoboija, que s’ajunta amb el Neretva, proveïa d’aigua a l’assentament i juntament amb les diverses fonts i canals permetia la irrigació i el funcionament dels molins d’aigua.
El primer document que primer document que parla d’aquesta població és del 1474 i l’anomena Mostari, que vol dir, mes o menys, guardià del pont. Fa referència al pont de fusta que hi havia al costat del mercat i que feien servir els soldats, els comerciants i els viatgers que passaven per allà.
Una mica més tard es fa referència a Mostar, dient que és una població formada per unes setze famílies no musulmanes i que al poble hi ha un mercat. A començaments del segle XVI el nombre de famílies vivint aquí havia augmentat, i tot i que seguien sent majoritàriament cristianes, començava a haver-hi famílies musulmanes.
Mostar era una ruta comercial que enllaçava el mar adriàtic amb la regió de Bòsnia central, que és rica en minerals.
Primerament la gent vivia exclusivament a la riba esquerra, però amb el desenvolupament de la població, es va estendre cap a la riba dreta, el que va comportar la construcció de dos ponts més. Era un important centre comercial d’Hercegovina i més tard també ho va ser de l’imperi otomà.
La ciutat es va fortificar entre el 1520 i el 1566 i va ser llavors quan es va reconstruir el pont, que inicialment era de fusta, en pedra. He llegit en algun lloc que la construcció va durar nou anys i aquest és el pont que es coneix actualment com Stari Most.
A finals del segle XVI i començaments del XVII és quan la ciutat va cobrar més importància. Es van construir diversos edificis públics i religiosos en la riba esquerra. També edificis privats barris residencials i el mercat.
De les 13 mesquites que hi havia del segles XVI-XVII, durant el segle XX en van desaparèixer 7.
També ha desaparegut una església ortodoxa del segle XIX i la sinagoga de començaments del segle XX va quedar molt feta malbé amb la segona guerra mundial i ara és un teatre.
Bòsnia Hercegovina va ser ocupada l’any 1878 per l’imperi austrohongarès, que després se la va annexionar, en el 1908. Molts edificis son d’aquella època. A la riba dreta es va crear un nou barri en un estil molt diferent al del barri antic que estava a la riba dreta. En aquella època es va connectar per tren i per noves carreteres amb Sarajevo i amb la costa dàlmata.
Després de la primera guerra mundial passa a formar part del regne de serbis, croats i eslovens. Aquest regne va existir entre el 1918 i el 1929. Després es converteix en el regne de Iugoslàvia. A finals del 1924 i començament de l’any següent es van tancar les últimes madrasses i escoles musulmanes que quedaven en funcionament.
Durant la segona guerra mundial, el regne de Iugoslàvia no existia i Mostar formava part de l’estat independent de Croàcia. En acabar la guerra va passar a formar part de les diverses repúbliques Iugoslaves que es van anar succeint (democràtica federal, federal popular i socialista federativa). Es va integrar a la zona musulmana de Iugoslàvia.
Després de la segona guerra mundial en aquesta zona es produïa tabac i vi, es van construir algunes preses sobre el Neretva per tenir energia hidroelèctrica i es va iniciar l’explotació de les mines de bauxita, per extreure’n l’alumini.
La ciutat de Mostar va patir molt durant la guerra, entre 1992 i el 1995. La ciutat vella va quedar molt malmesa i el pont vell que havia resistit segles, va ser bombardejat i destruït a finals del 1993. El bombardeig sobre la ciutat, per part de l’exèrcit federal iugoslau, que estava format essencialment per serbis i montenegrins, va començar l’abril del 1992. Van ocupar i controlar bona part de la ciutat.
Croàcia que llavors era un aliat de Bòsnia i Hercegovina, va alliberar les zones ocupades, el juny del mateix any. Això va comportar nous atacs i bombardejos per part de l’exèrcit serbi.
Ara be, el maig del 1993 els que fins llavors havien sigut els seus aliats es van girar en contra i l’exèrcit croat va atacar Mostar, destruint bona part del barri antic, inclòs el pont vell. La ciutat va quedar dividida en dos, per una banda els croats i per l’altra els bosniacs (els bosnis musulmans). Durant dos anys van continuar els enfrontaments i bombardejos, amb tots els ponts destruïts i moltes de les infraestructures de la ciutat malmeses.
La fàbrica d’extracció i refinat d’alumini també va patir els estralls de la guerra; quan l’ocupació Sèrbia van robar material i peces claus pel seu funcionament, i no tenien electricitat per fer funcionar els forns. En acabar la guerra estava totalment destruïda. Sembla ser que els seus treballadors van intentar protegir al màxim la planta, i després de la guerra van començar amb la seva reconstrucció.
Algunes empreses Croates van aportar diners o maquinaria per tal de que pogués tornar a posar-se en marxa. L’any 1997 va començar a treballar de forma parcial i a finals del 1999 estava en ple rendiment gracies als esforços de tots.
La guerra va durar fins al 1995 i després amb els acords de Dayton, la república croata d’Hercegovina va passar a ser una de les entitats de la república de Bòsnia i Hercegovina.
A partir de 1998 es va començar la restauració de la part antiga i del pont vell, amb ajuts de la Unesco. En la reconstrucció del pont es van fer servir pedres originals recuperades del riu Es va inaugurar el pont reconstruït en el 2004.
La zona del pont vell reflexa diversos estils arquitectònics degut a que aquí sempre hi ha hagut barreja de cultures. Diuen que la reconstrucció del pont es símbol de la reconciliació, de la diversitat cultural, ètnica i religiosa de la ciutat.
Actualment la major part de la seva població és d’ètnia croata, però en el 2003 hi havia una proporció similar de bosnis i croats. El nombre de serbis ha disminuït moltíssim després de la guerra. Tot i que s’intenta que hi hagi igualtat nacional, en moltes coses segueix havent-hi una separació ètnica significativa.
Vam arribar a la ciutat a l’hora de dinar. Vam menjar en un restaurant fora del barri antic; vam menjar be, però el que em va impressionar és veure els impactes de metralla a la façana, i l’edifici de l’altra banda de carrers encara per reconstruir. Han passat gairebé 20 anys des del final de la guerra i aquests edificis em donen la impressió d’una ferida oberta.
Quan visites el barri antic, tot reconstruït gairebé pots oblidar la guerra. Està pel de botigues, restaurants, turistes... un ambient agradable, un entorn medieval, un espai fora del temps.
Vam visitar una antiga casa de l’època otomana, que no està habitada sinó que és un museu. És molt bonica, té un patí des del que s’accedeix, per una escala de fusta, a la planta superior on hi ha les habitacions i el distribuïdor, que queda com una galeria. És molt bonica i està molt ben decorada. Em recorda una mica les cases tradicionals que vaig veure a Albània, concretament a Gjirokastra. Hi ha les habitacions amb els grans finestrals i els bancs tot al voltant de la paret, amb matalassos i coixins, catifes als terres i molts estris d’aram i bronze.
Passejant per la ciutat vella es troba una mesquita, de l’època otomana. El que em sorprèn més són els colors, els tocs de groc i vermell. La font està en el pati que ara és ple de botigues i al costat hi ha un petit cementiri. En algunes tombes hi ha una làpida o un bloc vertical en pedra amb un turbant tallat a la part alta. Això era típic a l’època otomana, representa que és la tomba d’un home, i segons l’estil del turbant es podia saber la categoria social de la persona enterrada.
El punt neuràlgic de qualsevol visita a Mostar és el pont vell o Stari Most. Des de llum és impressionat. El pont està 21 metres per sobre de l’aigua, té dues torres, una a cada banda, també en pedra, que pel seu volum contrasten una mica amb la lleugeresa de la part central de pont. M’expliquen que sovint es veu algun noi a punt de saltar des del pont. És una antioga tradició que segueix vigent. Cada any hi ha una competició al juliol i els joves s’entrenen durant tot l’any per aquest esdeveniment.
A part d’això, a vegades es col·loquen al pont esperant que els turistes paguin per fer-los-hi una fotografia. Si recullen prous diners, es tiren. Pel que sembla, algun cop algun que altre turista, o gent no entrenada i que no coneix prou be el riu, es tira i no sempre té un final feliç. Hi ha hagut accidents greus i morts.
El pont està molt transitat, és més elevat a la part central i per tant, de d’allà fa baixada cap als dos extrems. Per evitar les relliscades en dies de pluja, hi ha tot de travessers també en pedra.
Passejar pels carrerons és agradable, especialment si un s’allunya del carrer principal. A Mostar hi havia a l’època otomana una vintena de ponts en pedra, semblants al pont vell i abans de la guerra del 1992 encara en quedaven 12.
Caminat per carrerons vaig trobar un d’aquest ponts; segons el rètol és el pont d’esquena d’ase. El nom l’hi ve de la forma que té, igual que el vell pont, en que des del centre fa pendent cap als dos costats. Aquest pont va ser mencionat per primer cop el 1558. La seva situació era estratègica ja que permetia controlar la circulació que hi havia a la zona de Stari Most. Aquest petit pont es va enfonsar el 1999 degut a unes inundacions però també perquè havia quedat molt tocat durant la guerra. Va ser reconstruït al mateix temps que la resta de la part antiga de Mostar.
El que més em va impressionar de Mostar van ser els contrastos: la ciutat vella reconstruïda, neta i arreglada, mentre que en el carrer de sobre els estralls de la guerra encara estan molt presents. Hi ha molts antics palauets, que encara conserven restes de decoracions, que devien ser molt bonics, semblen edificis senyorials i ara estan abandonats i mig caiguts.
La guia que ens va ensenyar la ciutat era una noia jove, va passar un any de la guerra a Mostar i després va poder marxar ja que tenia família a fora. Em va sobtar el sentiment amb el que afirmava que no podrien perdonar mai als croates la seva traïció. El fet de que primer haguessin sigut els seus aliats i després es giressin en contra seu i destruïssin la ciutat és una cosa que els va marcar i que els bosnis no ho podran oblidar fàcilment. La forma en que ho va dir em va impressionar. Durant la guerra els homes no podien marxar, s’havien de quedar a la ciutat.
L’origen de la població musulmana de Bòsnia i Hercegovina és de l’època otomana, quan els musulmans tenien més avantatges que la resta de població i per això hi va haver molta gent que es va convertir.
Com ja he comentat, a Bosnia –Hercegovina tot està per triplicat, ja que s’ha de representar als cristians, que son croates, als ortodoxes, que son serbis i als musulmans, que son aquests descendents dels convertits a l’època otomana.
Pel que ens diuen uns i altres per aquí, no hi ha massa fe en els acords de Dayton, consideren que Bosnia-Hercegovina és un conglomerat perillós. Un país amb dos entitats, la croata-bòsnia i la serbia, amb pesos similars, territoris més o menys repartits, però tot molt barrejat.
Sortint de Sarajevo passem a la vora del gran cementiri que hi ha a l’altra
banda del riu. Impressiona. Com també impressiona el recorregut per la part
sèrbia de Bòsnia-Hercegovina. 
Així vaig
arribar a la plaça dels il·liris, en la part alta de la ciutat. El seu nom
prové del moviment il·liri, que buscava la unió de tots els pobles eslaus del
sud, que es va desenvolupar a començaments del segle XIX. Passejar pe aquest
barri et permet veure l’altra cara de la ciutat, tranquil·la però no tant
cuidada.
