Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Croàcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Croàcia. Mostrar tots els missatges

08 de juny 2014

Croàcia i Bòsnia-Hercegovina: De Sarajevo a Zagreb

Sortint de Sarajevo passem a la vora del gran cementiri que hi ha a l’altra banda del riu. Impressiona. Com també impressiona el recorregut per la part sèrbia de Bòsnia-Hercegovina. 
Està tot molt verd i cuidat, casetes noves molt boniques i a la vora, cases destruïdes, de les que queden quatre parets en peu. Els habitants d’aquestes cases eren d’ètnia croata o bosniacs, els bosnians musulmans; abans de la guerra vivien aquí, eren veïns, però durant la guerra van haver de fugir i les seves cases van ser saquejades. 

Dels que van sobreviure, molts van fugir i han refet la seva vida lluny de la seva terra. El terreny i les quatre pedres que queden és el seu passat, però no hi tornen. Altres han venut les restes a un preu miserable. 

El cas és que ara es territori de la part sèrbia, no tenen prohibit tornar-hi però no ho fan, suposo que per mil i un sentiments barrejats. A mi se m’encongia el cor veient-ho: casetes cuidades, semblaven acollidores, i a pocs metres les restes del que havien sigut les cases dels d’altres ètnies. Un temps amics o coneguts, veïns, per passar a ser enemics. 

Una altra cosa que em sobta per aquesta zona és que es fa servir el ciríl·lic. Tots els rètols estan en els dos alfabets. Tens la sensació d’haver canviat de país. Però no és fins més tard que es creua la frontera i s’entra a Croàcia, per la regió d’eslavònia.

L’últim dia del viatge el vam passar a Zagreb, era un dia plujós i gris que no acompanyava massa. Sort que el primer dia havíem vist al ciutat amb sol.

Era diumenge de Pasqua i aquí és una data assenyalada. Tots els museus estan tancats. Una llàstima, ja que hagués anat molt be poder-se refugiar una estona. A més, hi ha alguns museus que m’hagués agradat visitar. 

Per altra banda, en ser una festa religiosa important, totes les esglésies estaven obertes i celebrant misses, una darrera l’altra. Era impressionant. En totes les cerimònies l’església estava a vessar de gent, amb gent dreta per manca d’espai, en algunes. Fins i tot l’església més petita tenia gent a totes les misses.

Em sembla que ja vaig comentar que m’havien impressionat les cues que hi havia per confessar-se, doncs ara era l’assistència a la missa de pasqua. Amb el mal dia que feia, veies els vellets amb paraigües, arribant a l’església, o famílies amb nens petits, a part dels joves.

Com que no sabia que els museus estaven tancats per ser pasqua, em vaig allunyar de la zona més turística buscant el museu de la ciutat. 

Així vaig arribar a la plaça dels il·liris, en la part alta de la ciutat. El seu nom prové del moviment il·liri, que buscava la unió de tots els pobles eslaus del sud, que es va desenvolupar a començaments del segle XIX. Passejar pe aquest barri et permet veure l’altra cara de la ciutat, tranquil·la però no tant cuidada.

Des de la ciutat alta es té molt bona vista sobre la catedral i es poden veure els campanars de diferents esglésies, sobresortint aquí i allà.

Per la ciutat baixa, també hi ha contrastos. Hi ha els carrers de botigues, restaurants, terrasses, es poden trobar escultures aquí i allà, agradable i cuidat. Però també hi ha carrers on els edificis havien sigut senyorials, queden restes del seu passat, però ara tenen un aire una mica descuidat.

25 de maig 2014

Croàcia_8: Dubrovnik

Vam arribar a Dubrovnik al vespre. L’hotel estava a les afores, en un dels molts complexos turístics que hi ha. Hi ha un autobús que enllaça la zona d’hotels amb la ciutat. El primer contacte doncs va ser amb el complex hoteler. Jardins, hotels i milers de persones per tot arreu. Em va fer mandra anar al vespre a la ciutat però si que vaig sortir a passejar pels jardins per intentar veure el mar. No vaig tenir èxit. Vaig trobar el centre comercial, mig buit algun restaurant però poca activitat. Deien que és just després de pasqua que s’omple. A l’hotel molts grups d’adolescents, semblaven d’escoles i altres de grups esportius.

Al matí abans de sortir cap a la ciutat, vaig sortir altra cop a explorar els voltants, i aquest cop vaig aconseguir trobar el camí que duia fins al mar. Era una zona on s’estava construint i em van mirar com un bitxo rar pel fet d’estar per allà. La vista no era espectacular, però al menys vaig poder sentir que estava a tocar del mar. 

Font gran d'Onofrio
Dubrovnik és un dels llocs més turístics de Croàcia. En temporada alta el port està ple de creuers i la ciutat no pot absorbir a tota la gent que hi arriba de cop. El recinte històric no és massa gran i queda col·lapsat. Mig en broma diuen que si veus més de 5 creuers al port el millor és fugir de la ciutat. Sense ser temporada alta, a mi ja em va resultar estressant. 

La ciutat és el centre de la circumscripció Dubrovnik-Neretva. Aquesta zona era antigament la república de Dubrovnik, coneguda també pel nom italià: Ragusa. Era un important centre comercial i marítim i entre els segles XIV i XVII era l’enllaç entre orient i occident. 

Hi ha diferents llegendes sobre l’origen de la ciutat. Segons sembla es devia fundar l’any 615, amb la unió de Raus i Dribava. Raus era una colònia que habitava en un illot davant la costa, en que hi van arribar alguns supervivents de l’antiga colònia grega d’Epidaure d’il·liria, fugint de la invasió àvar-eslava. 

De la població d’aquest illot, juntament amb els habitants que ja hi havia, duria provenir el nom de Ragusa. A la zona continental s’hi va assentar una població eslava, que s’anomenava dibrava. Sembla ser que pot provenir de la paraula dubrava, que vol dir alzinar (bosc d’alzines). D’aquest nom vindria el de Dubrovnik.

L’illot i el poble costaner estaven separats tan sols per un canal, fet que va afavorir que les dues poblacions s’anessin barrejant i al mateix temps es van anar dipositan diversos materials en el canal, amb el que cada cop era menys fons i finalment en el segle XI van quedar units l’illot i el continent, formant-se la península. En el segle XII es comença la construcció de les muralles, que en el segle XIII van incloure també les barriades. 

Entre els segles VII i XII estava sota control de l’imperi bizantí, però va ser la ciutat que es va alliberar més ràpidament de la seva influència i en el segle XIV era ja una ciutat eminentment croata. 

En el segle XII estableix vincles comercials amb diferents ciutats de l’adriàtic i també amb ciutats de Bòsnia i Sèrbia. En aquell temps la ciutat ja tenia un rector escollit pels propis ciutadans. 

El primer cop que ho vaig sentir, això de rector em va sorprendre. Em sembla que és el títol que tenia la persona que governava la ciutat. Poc a poc l’aristocràcia comença a ocupar tots els llocs rellevants en l’administració.

Aquesta ciutat també va estar sota domini venecià, entre el 1205 i el 1358, a partir d’aquest any va passar a dependre dels reis croata-hongaresos. Després va aconseguir la seva independència i es va convertir en la que ja he anomenat, la república Ragusina o de Dubrivnik. 

La república de Ragusa o Ragusina, tenia una aristocràcia local marinera important i hi havia molta separació de classes, però s’havia abolit l’esclavatge. 

La ciutat adquireix la màxima grandesa en els segles XV i XVI. És un important centre comercial, es dedica a la construcció de vaixells, produeix teixits i comercia amb la sal. Aquesta època d’esplendor es posa de manifest entre altres coses, en els edificis, que tenen més ornaments i decoracions. 

Palau Sponza
L’any 1667 un terratrèmol va afectar seriosament a la ciutat. Van morir unes 5.000 persones i la ciutat va quedar en ruïnes i el que el terratrèmol no va enderrocar ho van acabar de destruir els incendis que van haver-hi després.

De la ciutat antiga queda poca cosa, la façana del palau dels rectors i el palau Sponza. La resta es va haver de reconstruir tot. 

La república de Dubrovnik va desaparèixer amb l’arribada de Napoleó, l’any 1808. Entre la primera i la segona guerra mundial és quan comença el turisme en la ciutat. 

Durant la guerra de la independència croata, l’any 1991, la ciutat de Dubrovnik va ser assetjada per l’exèrcit popular iugoslau. Durant tres mesos van bombardejar la ciutat; el dia més sagnant va ser el dia de sant Nicolau, quan van morir 13 persones. 

Segons un informe de les nacions unides, el setge va provocar que hi haguessin 15.000 refugiats, uns 7.000 van ser evacuats per mar, quan la ciutat portava dos mesos sense aigua ni llum. La ciutat només disposava de l’aigua que es transportava en vaixells. 

La vista de la ciutat des de la carretera és molt bonica, ja que es veu la península amb tota la muralla que l’envolta. Des de la plaça on et deixen els busos i taxis s’entra a la ciutat antiga per la porta Pile, que data dels segles XIV-XV. És curiós el sistema de tancament de la porta, hi ha unes cadenes amb boles metàl·liques, que d’alguna forma accionen el sistema de tancament. 

Passat l’accés a l’interior de la ciutat, s’arriba a una petita plaça de la que arrenca el carrer principal, anomenat Placa o Stradun. En aquesta plaça hi ha una font, la gran font d’Onofrio, que va construir l’any 1438 Onofrio della Cava, l’arquitecte que va realitzar el sistema d’abatiment d’aigües de la ciutat. Aquesta font era per commemorar que s’havia acabat la construcció de l’aqüeducte; el sistema de canalització portava l’aigua a la ciutat des d’un punt a 12 Km. La font té 16 boques per on surt l’aigua. En el passat sembla ser que la decoració era molt bonica, però entre els terratrèmols i la guerra, ara tan sols conserva el treball dels 16 brocs. Segons diuen encara està en funcionament, però quan jo la vaig veure no rajava aigua. 

A l’altre extrem del carrer, hi ha una altra font, molt menys impressionant, que és la petita font d’Onofrio. Aquella si que funcionava.

En aquesta plaça hi ha l’església de San Salvador, que es va construir en el 1528, en agraïment al Salvador que la va preservar d’un fort terratrèmol que hi havia hagut a la ciutat l’any 1520. Al seu costat hi ha el monestir franciscà; la seva construcció es va iniciar l’any 1317, però es va allargar molt de temps i va patir diverses modificacions. A més, es va veure molt afectat per terratrèmol del 1667.

A l’interior del monestir hi havia una farmàcia, que va obrir les seves portes l’any 1317 i que segueix funcionant ininterrompudament, des d’aquell any. És la tercera farmàcia més antiga del mon. La biblioteca del monestir també té llibres molt valuosos. El claustre és un racó tranquil de la ciutat. Em va agradar i especialment els capitells romànics.

Vagis pel carrer que vagis, Placa o els paral·lels, tots estan plens de botigues, restaurants i bars. No vull ni imaginar com deu estar a l’estiu! La majoria d’edificis daten de després del terratrèmol del 1667. 

A l’altra extrem del carrer principal, hi ha una altra plaça, Luža, que era on antigament s’hi feia el mercat. Aquí és on hi ha la petita font d’Onofrio. 

En aquesta plaça hi ha una columna que té la figura de Roland (o Orlando). Va ser construïda en el 1418 i simbolitza la llibertat de Dubrovnik. En el passat la bandera de la república de Dubrovnik onejava des d’aquesta columna, quan hi havia celebracions i el governador parlava des del pedestal que té. Segons la llegenda, aquest guerrer va ajudar a alliberar Dubrovnik del setge que patia en mans de pirates àrabs. Com a curiositat, l’avantbraç dret d’aquesta figura s’ha pres com a unitat de mesura, la braçada de Dubrovnik, que equival a 51,2 cm.

A la mateixa plaça hi ha el campanar, de 31 metres d’alçada, data del 1444. L’esfera del rellotge és de llautó i les figures que piquen donant les hores inicialment eren de fusta però en el 1509 es van substituir per figures de bronze, que s’anomenen els verdinosos, suposo que pel fet de que en ser de bronze es recobreixen de verdet amb la humitat. Després del terratrèmol el campanar es va reconstruir però fent-lo igual que l’antic. 

Des d’aquí és pot sortir del recinte emmurallat per diferent punts: hi ha la porta de la duana, la porta de la peixateria que dóna al port, o pel costat, la porta Ploče. Les tres tenen el seu punt d’interès. La porta Ploče és tan senyorial com la Pile, a l’altre extrem de carrer, amb el mateix dispositiu per tancar-la, i just en sortir tens vista sobre el port. Els dos passos que donen directe al port son semblants, però hi arribes des de diferent punt. 

A la plaça hi ha el palau de Sponza. A l’època de la república, aquí hi havia les oficines de la duana, la casa de la moneda i el tresor i l’armeria de l’estat. 

El palau dels rectors, inicialment, en el segle XIII havia sigut construït com una fortalesa, però va ser renovat totalment en el segle XV per l’Onofrio que també va fer les fonts. Actualment en aquest edifici hi ha el museu de la història de la ciutat. 

A tocar de la plaça Luža hi ha una altra plaça que s’anomena l’esplanada de Gundulić, ja que hi ha una estàtua d’aquest poeta ragusenc. D’aquí pujant per una escalinata s’arriba a una altra explanada on hi ha l’església dels jesuïtes de Sant Ignasi. És un contrast amb la part baixa de la ciutat que està tota reconstruïda i neta. Aquesta esplanada està descuidada i dels dos edificis que hi ha, un està bastant deteriorat. 

Les muralles de la ciutat es poden recórrer i es veu la ciutat i el port des de dalt. Tenen una llargada de 1940 metres, hi ha diferents punts d’accés i sortida, però tothom ha de circular en el mateix sentit. La muralla té 16 torres, va ser construïda en el segle X i restaurada en el XVII. 

La part més bonica és la que té vistes sobre el port, però per totes bandes té un cert interès, ja que veus barris i carrers una mica més allunyats del Placa. Es veuen racons en els que encara es veuen els estralls de la guerra. A part de la muralla la ciutat tenia altres fortaleses addicionals, com la que es pot veure al port, en la que ara hi ha el museu marítim. 

El centre històric de Dubrovnik forma part del patrimoni de la Unesco i gràcies a això s’ha pogut fer una bona reconstrucció del centre històric. De totes formes, al llarg de la seva història la ciutat ha patit diverses detruccions i reconstruccions. Després del famós terratrèmol es va reconstruir la ciutat al voltant del carrer principal. Va ser llavors, crec, que es van construir els dos ports, un a cada banda de l’istme. 

Vaig passar hores recorrent la ciutat; tot el recinte històric està destinat tan sols a vianants. Això facilita el passeig. Al matí, la meva impressió de la ciutat no era molt bona. Hi havia molta gent, tot ple de botigues, restaurants, no podies gaudir amb tranquil·litat. He de reconèixer que sóc una persona que detesta les multituds, tant té que siguin locals com turistes. Per tota la zona restaurada i reconstruïda, que està neta i polida, a vegades costa veure l’edifici enmig de tot el muntatge de venta i restauració.  

De les coses que es venen més: vestits de crio, samarretes, bosses, el que sigui amb decoració marinera, ratlles blaves i blanques... també sal de l’adriàtic, lavanda i altres olis essencials. 

A la que t’allunyes dels carrers principals, l’ambient canvia, és com un poble, tranquil, sense gent, sense botigues, menys cuidat, més natural, on es detecta més el que va passar la població. A l’hora de dinar, i després al vespre, és quan és més agradable de passejar. No queda gent pels carrers, tan sols sents les teves petjades sobre la pedra blanca, la ciutat dorm o descansa. I va ser en aquelles estones quan em vaig reconciliar amb Dubrovnik. Abans, la trobava bonica, però em resultava incòmode. I quan vaig poder sentir-la va ser quan els carrers estaven buits, quan quedàvem tan sols quatre gats passejant per allà. Llavors va ser quan vaig decidir que si, que es mereix la fama que té. 

A la zona del port, si t’allunyes una mica, cap al fort, pots veure-la ciutat des de fora, s’estava tranquil, hi havia parelletes locals i algun altre turista com jo, fugint del bullici. 

Ja no recordo on era de la ciutat, hi ha una estàtua dedicada a un comerciant, que quan va morir va donar la seva fortuna per ajudar als pobres. 

Església de Sant Ignasi
Hi ha diversos museus i exposicions; crec que era al palau Sponza que hi havia una exposició de fotografies sobre la guerra amb sèrbia. Algunes eren impactants; i el lloc on estava ubicada també, ja que una part de l’exposició era en un passadís estret que encaixava be amb el tema. En el mateix palau hi ha un memorial pels morts de la ciutat durant el setge i invasió sèrbia. En una sala hi ha fotografies de tots ells, em va impactar, ja que moltes fotografies son de nois joves, entre 20 i 30 anys. Impressiona. 

Com ja he comentat, la major part de la ciutat està reconstruïda i té la cara neta. Pels comentaris que fan dóna la impressió que miren cap a endavant, volen deixar enrere el passat i mirar el futur. 

Pel que comenten alguns joves croates amb els que he parlat, un dels problemes més greus amb els que s’enfronten és la corrupció. La gent està desenganyada dels polítics; se senten decebuts amb les promeses que els hi feien per quan entressin a la comunitat europea. Ara hi son i segueix havent-hi molt atur i segueix la corrupció. Son molt crítics amb el seu govern. També comenten que els estrangers, especialment austríacs i crec que hongaresos, estan comprant moltes empreses i industries. 

La gent és molt amable i m’agrada la sonoritat de llengua. M’expliquen que han sigut importants en la construcció i exportació de vaixells, però actualment la cosa no pinta be i si han de tancar les drassanes, molta gent quedarà al carrer. 

En totes les poblacions de costa hi ha una important tradició marinera, pel que diuen, la seva reputació com a mariners és molt bona i en moltes companyies navilieres estrangeres es pot trobar tripulació i capitans croates. 

En canvi al riquesa en quant a agricultura es centra al nord del país, especialment cap a l’interior.

24 de maig 2014

Croàcia_7: De Split a Dubrovnik

Dubrovnik està a uns 240 Km de Split, la carretera va seguint la costa i és espectacular. Just davant de la costa hi ha un parell de illes força grans com són la illa de Brac i la de Hvar. Més avall hi ha la península Peljesac, que queda paral·lela a la costa i que si no veus el punt per on està unida a terra pots pensar que és una illa.

Al cantó interior impressionen les muntanyes Biokovo, que són les segones més altes de Croàcia. El pic més alt té 1762 m. Aquestes muntanyes es troben entre les desembocadures de dos rius, el Cetina (a la part nord) i el Neretva (cap al sud). 

Prop de la població de Ploce hi ha els llacs Bacina; l’entorn és molt bonic, ja que aquests llacs estan a prop de la costa. 

Llegeixo que són una criptodepressió, que si no ho he entès malament vol dir que el seu fons està per sota del nivell del mar. Són 7 llacs i 6 d’ells estan units entre si. La superfície del llacs està tan sols 80 cm per sobre del nivell del mar. I els llacs connecten amb el mar, de forma que en el fons la seva aigua és salada. 

Després de Ploce s’arriba de seguida al delta del Neretva. Tot el recorregut és espectacular, pel contrast del mar i les muntanyes, però la vall del Neretva em va captivar. 

Aquest riu té uns 220 Km de llarg i la major part del seu recorregut el fa per Hercegovina, que és a on neix; és el riu que passa per Mostar, prop de la frontera amb Croàcia. Tan sols flueix per Croàcia en un tram d’uns 20 Km. El delta d’aquest riu té 12 braços, vuit llacunes i molts canals. 

La vall del Neretva i el seu delta és una regió molt fèrtil i a més, rica en peix. Per això ja des de l’antiguitat s’han assentat aquí diferents pobles. Primer van ser els il·liris, després a començaments del segle V a. C., s’hi van instal·lar els grecs. En l’època romana l’assentament s’anomena Narona, i com que era el període en que governava Juli Cèsar, s’anomenava colònia Julia Narona. Era un important centre de comunicacions ja que enllaçava el mar amb l’interior. 

A l’edat mitja la vall del Neretva tenia mala fama, ja que aquí hi vivien alguns pirates que amenaçaven el transport marítim. En aquella època era una regió autònoma i més tard va passar a formar part de l’estat croata. Al llarg dels anys va anar passant de ma en ma, a l’igual que la resta de dalmàcia. 

A mi la vall del Neretva i tot el recorregut de Split a Dubrovnik em va agradar molt, vaig trobar que tenia un encant especial. En certa forma m’hi influïa que el nom del riu, Neretva, el trobo molt suggerent. 

El terreny està cultivat, es veu molt verd per tot arreu i en els camps ressalten les pedres, que dibuixen petites parcel·les. Un dels cultius que està mot estès per aquí és el de la vinya. 

El fet de que puguin viure en aquesta zona ve afavorit per la proximitat del mar i per les pedres blanques que posen en els camps; tant l’aigua del mar com les pedres reflecteixen la llum solar, i donen les condicions idònies per aquest cultiu. Aquí no hi va arribar la plaga de la fil·loxera que va afectar a les vinyes de bona part d’Europa en el segle XIX. 

Prop del delta del Neretva, anant cap a Dubrovnik, hi ha una petita franja de territori que pertany a Hercegovina. Són 12 km de costa i el seu port és la ciutat de Neum.

L’origen d’aquest passadís ve d’antic, del 1699 quan la República de Dubrovnik estava separada de la part de Dalmàcia que depenia de Venècia, per dos passadissos cedits per Venècia a l’imperi otomà; un d’aquest passadissos és el de Neum i l’altre forma part de Montnegre. 

Aquesta franja de terra i el seu port eren molt atractives i una font constant de disputes; l’imperi austríac va intentar comprar-la als otomans sense èxit. Va passar d’uns als altres, al llarg dels anys, fins que l’any 1945, Tito amb la federació iugoslava ho retorna a Hercegovina. 

Ara aquesta franja de terra no croata és un problema pel comerç; Croàcia pertany a la comunitat europea però Bòsnia Hercegovina no. O sigui que el transport de mercaderies entre el nord i el sud del país ha de creuar territori bosnià pel que s’haurien de pagar aranzels. 

La comunitat europea ha trobat una solució, que passaria per la construcció d’un pont entre la península Pelješac i la part continental després de la zona bòsnia. Aquesta península s’allarga per davant del port de Neum. 

El pont es construiria des de la costa croata fins a la península, abans de la part bòsnia i es sortiria per l’istme, que antigament formava part de la república de Dubrovnik. Hi ha veus crítiques envers aquest projecte ja que la construcció del pont surt molt car, i el pas a través de la península allargarà molt el recorregut dels camions.

18 de maig 2014

Croàcia_6: Split

Vam continuar per la costa fins arribar a Split. L’hotel estava allunyat de la ciutat, a uns 15 Km cap a l’interior en zona muntanyosa, en la població de Dugopolje. Aquesta població no vaig arribar a veure-la ja que l’hotel estava en una zona poc urbana. Era un hotel de 4 estrelles, però la ubicació gens bona. Davant hi havia l’estadi de futbol, molt nou, al costat una torre d’electricitat, edificis a mig construir... l’entorn no era gens fotogènic i estava molt desangelat. Tampoc va ajudar el fet de que es poses a ploure o sigui que tampoc veies al voltant res pel que valgués la pena sortir a mullar-se.
  
Al matí vam tornar a fer la carretera de muntanya i vam anar a visitar Split. Aquesta és una ciutat curiosa, amb diferents cares. Quan arribes, et trobes amb el port i el front marítim, que està tot ple de terrasses de bars i restaurants, on es pot veure la gent, majoritàriament turistes, gaudint del sol de primavera. Just al darrera, la façana de pedra que protegeix el nucli històric de la ciutat; l’ambient canvia radicalment. És una ciutat antiga, però viva, amb gent que hi viu, que hi treballa, no tan sols pel turisme. I hi ha altres barris, a la que t’allunyes del centre històric, tranquils, antics, cases de pedra, on tan sols et creues amb la gent que viu per allà.
  
Palau de Dioclecià
La regió de Split és una aglomeració urbana ubicada a la costa, que té uns 50 Km de llarg per tan sols 5 Km d’ampla. En aquesta regió hi ha el golf de Kaštela, la península de Split i les desembocadures dels rius Jadro i Cetina. Aquesta regió està protegida per les muntanyes que hi ha a l’interior, Kozjak (780 m) i Mosor (1330 m). Entre aquestes dos muntanyes hi ha el congost de Klis, per on, ja en la prehistòria hi transitaven les caravanes que anaven de l’interior cap a la costa, o al revés. 

La regió de Split té un clima privilegiat, ja que les muntanyes la protegeixen dels rigors del clima continental, té un clima temperat, que afavoreix una vegetació i cultiu típicament mediterrani. A més, també gràcies a les muntanyes, és una regió rica en aigua dolça, i contribueix a que sigui una regió molt fèrtil. En el passat, aquest terreny fèrtil, de clima suau i ric en aigua, era molt atractiu per les diferents civilitzacions que van arribar-hi, pel que es prestava a ser colonitzada.
    
Split és la segona ciutat més gran de Croàcia. L’emperador romà Dioclecià era originari d’aquesta regió i va fer construir un palau, entre els anys 293 i 305, per poder-s’hi retirar quan es jubilés. Em sembla que és l’únic que va jubilar-se, va abdicar al càrrec per poder retirar-se al seu palau i dedicar-se a cuidar l’hort i viure tranquil. És un dels palaus romans més ben conservats.

Els àvars i els eslaus van arribar a la badia de Kaštela durant el segle VII és quan van destruir la ciutat de Salona; la població es va dispersar, alguns van anar cap a les illes, però la majoria va seguir a un home anomenat Sever, que els va conduir cap al palau de Dioclecià i es van protegir a l’interior de les muralles.
Els edificis romans es van anar dividint per fer edificis més petits I va anar canviant l’estructura urbana. L’única plaça que hi havia al palau era l’antic peristil, que tenia tan funcions religioses com profanes.


Dioclecià va perseguir als cristians i diuen que va ser la persecució més cruel de les perpetrades per l’imperi romà. Curiosament, el seu mausoleu es va convertir en la catedral de la ciutat, que a vegades se l’anomena esglèsia de San Domni, que era el primer bisbe de Salona i que va ser sacrificat per Dioclecià.
En el segle XVII quan estava sota control venecià, davant del perill d’invasió turca, es van construir fortaleses envoltant la ciutat, amb baluards pentagonals, i alguns fortins sobre els turons.

En el segle XIX la ciutat creix i s’expandeix fora del recinte medieval; en aquella època es va construir el port i el trencaones. A mitjans del segle XIX es comença la neteja i renovació del palau de Dioclecià. 
L’any 1979 el nucli històric de Split i el palau passen a formar part del patrimoni mundial de la Unesco.  

El palau de Dioclecià era rectangular i tenia una superfície d’uns 30.000 m2. Va ser construir a l’estil vigent en aquell moment en la part oriental de l’imperi romà, és a dir, que era una vila imperial luxosa, tenia l’aire de ciutat hel·lenística i era una fortalesa militar.
La ciutat o palau, tenia dos espais separats pel carrer transversal. En una banda hi havia la residencia imperial i els espais destinats al culte, i a l’altra banda hi havia dos blocs rectangulars, un d’ells corresponia a les vivendes pel servei i l’altre era la zona dels militars.

En l’època de Dioclecià l’imperi romà era molt extens i va arribar a la conclusió de que no el podia governar un sol home. Per això va dividir l’imperi en dos, l’imperi romà oriental i l’occidental. Va deixar a càrrec de la part occidental a Maximià i ell es va quedar amb la part oriental. Ells dos eren emperadors amb la categoria d’August, i cadascun d’ells va escollir un altre emperador en la seva regió, que tenia la categoria de Cèsar. 

Bisbe Grgur Ninski
Així l’imperi tenia 4 governants que es responsabilitzaven cadascun d’una quarta part de l’imperi; aquest sistema de govern se l’ha anomenat tetrarquia. 

Quan Dioclecià es va retirar el va succeir el Cèsar de la seva part de l’imperi, i el mateix estava previst que passes amb la part occidental quan Maximià es jubilés. 

Ara be, les coses no van anar com esperaven i es va desencadenar una lluita per la successió.  
El palau estava envoltat per una muralla en la que hi havia un total de 16 torres de defensa. Al voltant de la muralla hi havia el passadís per la guàrdia.
Tenia diferents portes, la principal era la porta d’or, on acabava la calçada romana provinent de Salona. La porta de ferro a l’edat mitja comunicava el nucli antic, dins de palau, amb les barriades de l’exterior. La porta de llautó es trobava a la façana on originalment arribava el mar, per aquí se sortia directament a l’embarcador de galeres. També hi havia la porta de plata, una porta en cada paret.

Vam visitar el que s’anomena el soterrani del palau, però que en realitat és la planta baixa, que era el suport de la primera i segona planta, on hi havia les dependències de l’emperador. També servia per anivellar el terreny, ja que feia baixada cap al mar. Durant anys aquest soterrani havia acumulat les deixalles que hi tirava la gent, pels forats que connectaven amb la planta superior. Si no recordo malament, explicaven que la gent havia oblidat que a sota hi havia dependencies del palau, i hi tiraven la brossa sense preocupar-se. Quan es va voler restaurar i netejar el palau és quan es va descobrir tot el soterrani.

Catedral
És bastant gran, en alguns llocs hi ha força humitat i per tot arreu hi fa fred, en part per les corrents d’aire, en part per la humitat. En una de les sales, hi ha un disc daurat, o d’or, no ho se, amb un gravat que crec que representa a Dioclecià, també hi ha un bust seu. Les cúpules estan fetes amb totxanes arrenglerades.
Al mateix nivell que hi ha el soterrani, o sigui, en la planta baixa, en un espai també cobert, un carrer amb paradetes de venta de records a banda i banda. Hi ha dues sortides laterals, una a cada banda de carrer i una en cada extrem de carrer, enllaçant la porta que dona al mar i la plaça on hi ha la catedral.

Temple de Júpiter
Quan vaig sortir a la plaça em va impactar; per una banda l’ambient, ja que és un centre històric viu, on a part dels turistes hi havia la gent de la ciutat, hi havia bullici, moviment... Per altra banda, el que més em va impactar és trobar allà dos esfinxs egípcies, en pedra negre (suposo que basalt) que contrasten amb les columnes en marbre rosa i la pedra blanca. Les esfinxs les va portar d’Egipte el propi Dioclecià. Mirava per tot arreu enlluernada; a aquella plaça l’hi vaig trobar un encant especial. No és massa gran, i hi havia força gent, així i tot, tenia sensació de que s’hi respirava tranquil·litat.

Temple de Júpiter
Llegeixo que l’any 1894 es va publicar la primera guia de la ciutat, el que demostra que el turisme a Split no és un fet recent, sinó que fa més de cent anys que la gent ja sentia atracció per aquesta ciutat.
No vam poder entrar a la catedral ja que estaven dient missa. El seu campanar és de començaments del segle XIV però va ser reconstruït en el segle XIX.   

És interessant passejar pels carrerons, a vegades trobes objectes antics exposats, o penjats a les parets; això es deu a que la gent quan els troba en el seu terreny o a on sigui, en ser conscients de la importància que tenen, els posa ben visibles per tal de que tothom en pugui gaudir.

Temple de Júpiter
Sortint del recinte emmurallat hi ha un parc i una estàtua monumental del bisbe Gregori de Nin, o en croat Grgur Ninski. Aquest bisbe del segle X va enfrontar-se a la jerarquia de l’església per canviar la llengua en que es feia la litúrgia. Fins llavors era en llatí i ell va defensar que s’havia de fer en la llengua popular, l’antic eslavònic i amb alfabet glagolític, per tal de que la gent ho pogués entendre. Va ser un gran pas per la llengua i la cultura croata. Antigament aquesta escultura estava a l’interior de la ciutat, al peristil, i des de fa uns anys està en aquest parc. Te el dit gros del peu molt gastat ja que segons diuen, si el fregues, et porta sort; o sigui que cada dia passen centenars de persones a tocar-li el peu.
   
 En una de les moltes places hi ha una estàtua dedicada al poeta Marco Marulić, que va viure al voltant del 1500; era un defensor de l’humanisme cristià i està considerat com el pare de la literatura croata. Va ser la primera persona en utilitzar el terme psicologia per parlar d’aquesta ciència.

Vaig visitar el temple de Júpiter, que també té una esfinx a la porta. Dioclecià es considerava descendent del deu júpiter i per això va voler dedicar-li un temple. Va ser reconvertit en el baptisteri de la catedral. 
És una sala no massa gran en la que hi ha una pila baptismal en forma de creu amb un relleu molt ben conservat; segons llegeixo son plaques de pedra que anteriorment devien formar part d’un retaule de l’altar de la catedral i daten del segle XII.
És una ciutat on el dia a dia de la gent que hi viu es barreja amb la gent que ve de visita per descobrir-la. 

Prokurative
De la mateixa plaça de la catedral surt un carrer on hi ha un banc, amb grans finestrals pels que es pot veure l’interior. I a l’interior del banc hi ha unes columnes romanes. O sigui que és inevitable que ens aturem a mirar. Els que treballen en aquella oficina ja hi estan avesats, però el client que l’hi toca ser atès a la taula al costat de la finestra, el posa una mica nerviós veure a la gent aturada, alguns fins i tot enganxats al vidre fent fotografies.   

Passejant pel sol s’estava be, però a la que estaves a l’ombra feia molt fred. Així i tot, les terrasses dels bars estaven plenes, majoritàriament les cadires al sol. I tot passejant pel recinte medieval em vaig topar amb un conegut. Aquestes coses passen, m’he trobat gent coneguda en llocs ben remots. Una coneguda que no vivia massa lluny de casa, no l’havia creuat mai pel barri, en canvi la vaig trobar en un mercat a Almati, al Kazakhstan, i uns anys més tard a l’Asekrem, a Algèria.

Ja fora del recinte emmurallat hi ha la plaça de la república o Prokurative, construïda entre 1859 i 1928, en estil neorenaixentista. Està inspirada en la plaça de san Marc de Venècia. Aquesta plaça està porticada i acaba en el passeig marítim.   

Darrera la plaça deixant-se portar per l’olfacte, s’arriba al mercat del peix, que és petit i està molt net i polit, prop d’un carrer comercial, amb botigues de totes les marques que tenim per aquí. 

Split em va agradar molt, és un dels molts llocs de Croàcia al que no em sabria greu tornar.