Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Croàcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Croàcia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de maig de 2014

Croàcia_5: Trogir

Després de dinar vam continuar una mica més al sud, per arribar a Trogir, un dels centres urbans més antics de la conca mediterrània.

Els primers signes de vida organitzada trobats aquí daten de l’any 2000 a. C. Hi ha restes de poblats fortificats en les muntanyes del voltant i en el mateix lloc on hi ha ara la ciutat ja hi havia un poblat. 

En aquella època aquest emplaçament estava en un illot, d’aproximadament 1 Km2 que es trobava en un estret canal entre el continent i la illa de Čiovo. L’antic poble de Tragurion, o illa de les cabres, es va convertir en el 219 a. C. en colònia grega o seu comercial dels grecs de la illa de Vis. 

La ciutat es va construir seguint les regles de l’urbanisme grec. Estava emmurallada i tenia una xarxa regular de carrers, i blocs rectangulars de cases. 

A l’època romana era una port important. El marbre d’aquesta zona sempre ha sigut mol apreciat, era de color daurat i es va fer servir en la decoració de molts edificis a Salona i també al palau de Dioclecià a Split. 

Quan els eslaus i els àvars van destruir Salona i moltes altres ciutats dàlmates, Trogir va sobreviure i com que a la vora hi vivien els reis croats, va gaudir de la seva influencia. També va aconseguir tenir un paper important quan en el segle XIII va ser destruïda la ciutat de Zadar. 

A l’edat mitja hi havia força rivalitat entre Trogir i Split, dos ciutats costaneres no massa llunyanes


Com ja he comentat, va ser una de les últimes ciutats dàlmates en caure en mans dels venecians. Venècia prohibia l’us de la llengua croata, així i tot, en l’època renaixentista a Trogir la literatura en aquesta llengua va adquirir gran rellevància.
En l’època de Napoleó I la ciutat va prosperar. Es van dessecar els aiguamolls, es van construir carreteres i es va fundar el col·legi Sant Llàtzer, el primer centre d’ensenyament superior de la ciutat. 

En agraïment a les millores fetes pels francesos, l’any 1808 la ciutat va construir una glorieta en pedra en honor del mariscal Marmont. 

A mesura que Split va anar adquirint rellevància, la ciutat den Trogir va començar a perdre importància. A finals del segle XIX es comença a construir en un estil neogòtic. 

També es van reconstruir molts edificis antics, amb el que va quedar una barreja d’estils arquitectònics.
 
Recentment s’han fet molts esforços per preservar el barri antic i nucli històric. La seva importància es deu a que ha estat habitada durant més de 2300 anys i que ha tingut influencies de tots el que han passat per aquí, com grecs, romans i venecians. Forma part del patrimoni de la Unesco des de 1997. 

Actualment Trogir es troba en una petita península que entra a l’adriàtic. Abans d’arribar es té una bona vista de la ciutat.
Es conserva part de la seva muralla, però la resta va ser destruïda en el segle XIX. Es conserva una de les portes de la ciutat. Al seu costat hi havia la lògia, on s’allotjava la gent quan arribava tard i la porta de la ciutat ja estava tancada. 

En una esplanada prop del mar hi ha el castell Kamerlengo, del 1459, que van construir els venecians pels seus soldats, quan van conquerir la ciutat. El castell va incorporar par de la muralla i una torre que ja hi havia. A l’època veneciana hi havia un fossar que separava el castell de la ciutat, que es podia creuar passant per un pont llevadís. 

El centre de la ciutat medieval es trobava on hi havia hagut el fòrum romà. L’edifici més important és la catedral de sant Llorenç que es va començar a construir al voltant del 1213, en estil romànic, es va acabar de construir en el segle XIII, però després es va continuar incorporant-hi noves construccions. Amb el que hi ha varietat d’estils.

Altres edificis que m'han agradat son l’ajuntament i la llotja, ara be, passejant pels seus carrers trobes moltes coses curioses. Per exemple, a la plaça principal, al fons d’un bar, hi ha una antiga capella. 

Trogir té molt encant, per una banda, el passejar pels seus carrerons, i per l’altra, que estàs pràcticament en una illa, i vagis per on vagis es trobes el mar. Tampoc hi ha perill de perdre’s ja que tots els carrers et porten a la catedral. 

Hi ha moltes botigues de records, bars i restaurants; m’imagino que a l'estiu deu estar molt ple de gent, però en aquesta època estava tranquil. La gent és molt amable. 

A l’igual que a Šibenik, aquí també van tancar moltes fàbriques amb la destrucció creada per la guerra amb Sèrbia, per això ara el turisme és una font important d’ingressos. 

Suposo que la meva percepció d’aquestes ciutats hagués sigut diferent si les hagués vist atapeïdes de gent, però com que no va ser així, les vaig poder gaudir amb tranquil·litat.

 
Abans de preparar el viatge no sabia ni que existissin aquestes ciutats; la única que coneixia, de la que tothom m’havia parlat és Dubrovnik. Ara trobo que fer un recorregut per la costa dàlmata i anar-se aturant a les seves ciutats antigues és molt interessant.

Croàcia_4: Šibenik

La carretera que va de Zadar a Šibenik va més o menys paral·lela a la costa. Abans d’arribar a la ciutat es creua el riu Krka. 
La ciutat es troba a la desembocadura d’aquest riu, que crea un ampli estuari abans d’arribar a l’adriàtic. La comunicació amb el mar és a través del canal de Sant Antoni.

Abans d’arribar es veuen moltes muscleres flotant sobre l’aigua; els musclos d’aquí tenen molt bona reputació i ben merescuda, son molt gustosos. 

Aquesta zona ja estava habitada en l’antiguitat, però la primera referència que es troba és del 1066, en un escrit en el que s’explica que el rei croata Petar Krešimir tenia aquí al seva cort. Hi ha una estàtua d’aquest rei en una de les places.

No està clar encara l’origen del seu nom; podria derivar de la paraula “amagat” en croata, però també s’ha trobat aquest nom en poblacions que estan sobre un turó.
L’any 1116 els venecians van destruir la ciutat. Quan uns anys més tard la capital croata Biograd, també va ser destruïda, els seus habitants van refugiar-se a Šibenik i la ciutat va tornar a cobrar vida. 

En el segle XIII es va convertir en seu diocesana, amb el que va adquirir definitivament la categoria de ciutat. A l’igual que les altres ciutats de la costa dàlmata, va estar sota control venecià a partir del segle XVI fins al 1797.  


En el segle XIX sota l’imperi austríac, es desenvolupa la mineria, als voltants de la ciutat, el tren connecta la ciutat amb Split i Knin, i es construeix una central hidroelèctrica sobre el riu Krka. Així la ciutat va tenir il·luminació elèctrica i es podia subministrar energia a les petites industries de la zona. 

El nucli històric de la ciutat es troba al voltant del port antic, enfilant-se de forma escalonada sobre la muntanya. Es van crear tres barris: Dolac, al voltant de la part més antiga del port, és on es van refugiar els que van arribar de Biograd a l’edat mitja. Al nord el barri de Gorica i la part cdentral, on hi ha la catedral i l’ajuntament és Grad. Més tard, en el segle XIX van sorgir nous barris fora de les muralles. 

A part de les muralles que protegien la ciutat, hi havia una sèrie de forts sobre els turons del voltant per protegir el port i la pròpia ciutat.

En la plaça principal de la ciutat antiga és on es trobaven tots els edificis emblemàtics, en la mateixa plaça o propers a ella: la catedral, l’ajuntament, la llotja, el palau dels rectors i el palau episcopal. 

Els palaus senyorial també estaven en aquesta zona. 
Passejar per la ciutat té el seu encant, ja que en qualsevol paret trobes un detall del seu passat. Per exemple, les mansions senyorials tenien en l’entrada unes columnes, i segons la seva alçada podies saber la importància de la família que hi vivia. 
L’edifici més important de la ciutat és la catedral, que forma part del patrimoni artístic de la Unesco. 

Es va construir on hi havia hagut una altre església. La seva construcció va començar en el 1432 però va trigar més de cent anys en estar acabada ja que pel mig hi va haver l’epidèmia de pesta. Destaca pel sistema de construcció i per les escultures i decoracions. 

Hi ha 72 caps humans tallats a la pedra, a l’exterior de la catedral, que sembla ser que eren persones de la ciutat. Son totes les cares diferents i bastant expressives. També hi ha una estàtua d’Adam i una d’Eva en les que se’ls veu, amb una ma aguantant una fulla de parra per tapar-se i l’altra ma, ell al pit i ella a l’estòmac. 

Els colors de la ciutat son el taronja i negre; aquests son els colors del barret tradicional i els aprofiten per decorar objectes ben diversos. 
L’inventor del paracaigudes Faust Vrancic va néixer i va viure en aquesta ciutat; es va inspirar en la idea de da Vinci, va veure els seus dibuixos i hi va estar treballant durant 20 anys abans de provar-lo l’any 1617 a Venècia.

La guerra dels Balcans va afectar molt a l’economia de la ciutat, ja que molta de la seva industria va quedar destruïda i moltes fabriques no han tornat a obrir les portes. 

És una ciutat molt agradable per passejar; no hi ha gairebé turisme tot i que té el seu encant. Em va agradar molt poder passejar-se pels seus carrerons i buscar petits detalls en les façanes, així com pujar per l’escalinata fins al cementiri i la fortalesa, des d’on hi ha bona vista sobre el front marítim. 



diumenge, 11 de maig de 2014

Croàcia_3: Zadar

La carretera que porta cap a Zadar, que està a la costa canvia molt. El primer tram, prop del parc, tot és molt verd, però després es creua la muntanya a través d’un túnel i el paisatge canvia dràsticament: la roca és l’element predominant i el vent ha anat erosionant i donant forma a les muntanyes i turons. El terreny és àrid i no sembla que hi visqui res. És sorprenent el canvi d’ambient en creuar la muntanya.
Les vistes arribant a Zadar també són molt boniques. Es fa difícil de saber si l’aigua que es veu és de mar o de riu, ja que la costa croata està molt retallada: hi ha penínsules que son llargues llengües de terra endinsant-se en el mar i hi ha també moltes illes de diferents mides, davant la costa del mar adriàtic. 
Aquesta és la regió de Dalmàcia. El seu nom prové d’una de les tribus il·líries que vivia en el segle I a. C. en una zona d’aquesta costa; la tribu s’anomenava délmata. En il·liri antic delm volia dir pastor, i és per això que es creu que devien dedicar-se a la ramaderia. Aquesta tribu va ser la que es va resistir amb més força a la invasió romana, pel que es va acabar donant el nom de dàlmates a totes les tribus il·líries que vivien en el litoral. 

L’any 9 d. C. hi va haver una gran rebel·lió il·líria i per sufocar-la, l’emperador romà del moment va dividir l’antic regne il·liri en dos: la panonia i la província de l’il·líric superior, que més tard, en el segle II va passar a anomenar-se Dalmàcia. Inicialment Dalmàcia cobria una gran extensió de territori, però es va anar fragmentant amb el pas del temps. La capital de Dalmàcia era Salona, que estava prop de la ciutat actual de Split. 
Dalmàcia era el punt de confluència de l’imperi romà d’orient i d’occident. En el segle V va dependre de Bizanci i en el segle VI es va convertir en província bizantina. En el segle VII hi va haver la invasió àvar-eslava i moltes ciutats dàlmates, entre elles Salona, la capital, van quedar destruïdes. Els àvars eren un poble nòmada originari d’Àsia central. L’imperi bizantí es va quedar amb tan sols algunes ciutats de la costa, com Zadar.

Fòrum
En el segle XI el rei croata Petar Kresǐmir IV és també el rei de Dalmàcia i, segons llegeixo, es va autoproclamar propietari del mar adriàtic. Però les incursions dels venecians eren cada cop més freqüents. Però des de començaments del segle XV fins al 1797 Dalmàcia va ser governada per la Sereníssima República de Venècia. Em sorprèn això de sereníssima però és com ho he vist escrit per tot arreu. 

Vam arribar a Zadar al vespre. El clima havia canviat: va haver-hi tempesta durant tota la nit i van baixar les temperatures. Deien que havia nevat a Sarajevo. El cas és que al matí estava mig ennuvolat i si estaves al sol donava gust, fins i tot feia caloreta, però a la que es tapava feia força fred; feia bastant vent, el que ajudava a sentir fred.

Església de sant Donat
Croàcia és confortable per viatjar, l’aigua de l’aixeta és bona, a tot arreu te la serveixen, i jo que sóc propensa a agafar diarrees, aquí no vaig tenir cap problema. Prenia aigua de l’aixeta i menjava amanides sense que em fes mal. Com que no gastava en aigua em prenia un got de vi, que el preu era d’uns 12 o 14 kunes, o sigui, màxim 2 euros. El preu d’un cafè en una terrassa era d’uns 6 kunes i et portaven a més una mica d’aigua. Per utilitzar els lavabos de l'estació de busos tenies que pagar 3 kunes. 
Les ciutats de la costa dàlmata que vam visitar em van agradar molt. Dubrovnik té molt nom i també molt turisme, en canvi, Zadar, Sibenik i Trogir, tenen un encant especial.

Església de Sant Donat
Vam començar la visita de la ciutat anant cap a la vora del mar, al passeig marítim on hi ha l’orgue del mar, que és obra de l’arquitecte croat Nikola Bašić. En aquest espai el passeig és escalonat, construït en blocs de pedra blanca de la illa de Brac, que es troba davant de la ciutat de Split. Aquesta illa és famosa per la seva pedra blanca, que s’havia fet servir en la construcció del palau de Dioclecià a Split i també en la construcció de la casa blanca de Washington. 

Fòrum
Aquest orgue funciona amb el mar. Té una llargada de 70 metres, i en aquest espai la superfície del passeig és escalonada. A sota de l’escalinata hi ha 35 tubs afinats musicalment i amb sortida a la part frontal de cada graó. El moviment de l’aigua empeny l’aire cap a l’exterior i el so depèn de la mida de l’onada i la força que porta. Per tant, la música no és mai igual i el concert no té final. Això és un inconvenient per la gent que viu a la vora, ja que les nits de vent i mala mar no poden dormir del soroll.


Els tubs estan distribuïts en 7 grups de 5; en cada grup els tubs es troben a una distància de 1,5 metres. Aquest instrument es va inaugurar l’any 2005 i va formar part del pla de remodelació de la costa després de la guerra.
És fantàstic i sorprenent. Hi ha estones en que el so és molt suau, però com que era un dia de vent alguns moments el to s’elevava moltíssim. La sonoritat era molt curiosa, a mi em semblava molt greu, melodiosa i profunda. Podries passar-te hores assegut allà, cara al mar, veient l’anar i venir de les onades i sentint el so de l’orgue marí. Impressionant.

Al costat hi ha el que en diuen “la salutació al sol”, que és fet pel mateix arquitecte. A terra hi ha un cercle de vidre, d’uns 22 m de diàmetre, amb leds de colors, que es carreguen amb energia solar. Jo no vaig anar-hi a la nit o sigui que no ho vaig veure “en acció”. De dia, no té massa gràcia. De nit, entre la posta i la sortida del sol s’il·lumina de colors i com que estàs a tocar de l’orgue, tens un espectacle de llum i so.
En l’actualitat Zadar és una important ciutat de Croàcia, tant a nivell econòmic, com cultural i educatiu. Ara be, aquesta zona té molta història. 

Catedral
Els il·liris van viure aquí des del segle VIII a. C. i era un centre important de la tribu dels liburnis, entre els segles VII i VI a. C. Els romans la van conquerir en el segle II a. C. i van colonitzar la regió. Van dissenyar la ciutat de Zadar segons els cànons urbanístics romans. En el segle VI la ciutat ja tenia un bisbe que vivia allà mateix. Més tard va passar a formar part de l’imperi bizantí i quan Salona va ser destruïda en el segle VII, Zadar va convertir-se en el centre administratiu de la província.

Catedral
L’any 1069 el rei croata Petar Kešimir IV pacta amb Bizanci la incorporació de la ciutat de Zadar i altres ciutats dàlmates al regne de Croàcia. Més tard, en el 1202 els venecians s’apoderen de la ciutat que en l’enfrontament queda destruïda. Entre els segles XI i XIV la vida a Zadar no és fàcil, pateix setges, invasions, però malgrat tot, s’assegura un paper important en la costa adriàtica. L’any 1409 el rei Ladislau de Nàpols, que en aquell moment regnava sobre Dalmàcia, la va vendre als venecians per 100.000 ducats. 

Com ja he comentat, va pertànyer a Venècia fins al 1797, després va estar sota l’imperi austríac, encara que hi va haver un interval de set anys en que va estar sota control de Napoleó I. L’any 1918 l’ocupen les tropes italianes i durant la segona guerra mundial queda molt malmesa pels bombardejos dels aliats. Aproximadament el 70% del centre històric de la ciutat va quedar destruït.

Plaça Narodni Trg
El centre històric de Zadar es troba en una península, sent el nucli el fòrum romà. Es va començar a construir en el segle I a. C. i es va anar modificant fins al segle III. Era el més gran de Croàcia, tenia 95 x 45 metres com s’ha pogut saber en trobar el seu paviment.

La llotja, del segle XVI
Aquesta plaça tenia uns pòrtics amb columnes, per tres de les bandes, que suportaven un pis amb una galeria. Al voltant hi havia botigues i tavernes i en l’extrem que no estava porticada hi havia la basílica. 
En el fòrum hi havia també dues columnes, de les que encara se’n conserva una. A l’edat mitja es feien servir coma picota, per execucions o per lligar-hi el malfactor a la vista de tothom, per avergonyir-lo. 
Al costat hi havia sobre un turó, el capitoli, amb un temple consagrat a tres divinitats romanes: Júpiter, Junona i Minerva. 

De la ciutat romana queda poca cosa ja que en el segle VI hi va haver un fort terratrèmol. Després, en l’edat mitja, es va edificar a sobre i es van utilitzar pedres, columnes i capitells en les noves construccions. 

Sobre mateix del fòrum hi ha l’església de Sant Donat, que és de planta circular, bizantina, del segle IX. Enganxat a l’església hi ha el palau de l’arquebisbe. El palau original era del segle XI, però es va destruir i reconstruir diversos cops. L’actual és del ~1830. Justa davant del palau hi havia una cisterna i en la plaça que es va crear al seu voltant s’hi feia el mercat. 

Plaça del fòrum
Entrant cap a l’interior de la ciutat, deixant enrere el mar, hi ha la catedral. Va ser construïda entre els segles XII-XIII, en estil romànic, on abans hi havia hagut una basílica paleocristiana. És la catedral més gran de Dalmàcia i actualment es troba en una agradable placeta. 

Una altra església és la de Santa María, del monestir de les monges benedictines. De fet tota la ciutat està plena de racons amb encant, com la plaça Narodni Trg.

Es conserva una part de la muralla del segle XIV i la porta de terra ferma de l’any 1543, que és la mostra més significativa de la presència veneciana a Dalmàcia. Aquesta era la porta d’entrada de la ciutat i antigament hi havia un pont de fusta que la unia a una altra porta, que era la porta de la duana. Enmig hi havia un fossar i ara aquí hi ha el port de Foša. 

A l’igual que a Zagreb, aquí també hi ha moltes terrasses on aturar-se una estona a prendre alguna cosa. La ciutat té molts bars i restaurants, botigues per turistes, però em va semblar tranquil·la, agradable de passejar i amb molts racons per on perdre’t i quan te’n canses sempre pots sortir a veure el mar i contemplar la illa de Ugljan.

dissabte, 10 de maig de 2014

Croàcia_2: Parc nacional dels llacs de Plitvice

De Zagreb cap al parc nacional de Plitvice el paisatge és molt verd. Si a la ciutat ja em va sorprendre trobar tant verd, en sortir encara més. El terreny és ondulat, turons coberts de verd, molt agradable. El parc nacional es troba anant direcció sud i està proper a la frontera amb Bòsnia. Més o menys a mig camí entre Zagreb i el parc comença la zona que va estar ocupada i arrasada durant la guerra. En aquell paisatge idíl·lic de tant en quant es veu encara alguna casa abandonada, a la que els seus antics ocupants no han pogut o no han volgut tornar. Els estralls de la guerra, les seves conseqüències, les vaig anar trobant al llarg de tot el viatge.

Els llacs de Plitvice formen part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1979 i ja era parc nacional des del 1949. Aquí hi havien viscut els Iliris, al voltant de l’any 1000 a. C., després hi van arribar els romans i en el segle VIII van ocupar aquesta regió els eslaus. 
En aquest parc hi ha 16 llacs connectats entre sí, 12 superiors i 4 inferiors, i el desnivell entre el més alt i el més baix és d’uns 160 m. Hi ha 92 cascades, la més alta té una caiguda de 78 m. Aquests llacs s’alimenten de dos rius, el riu negre (Crna rijeka) i el blanc (Bijela rijeka). 
En la formació dels llacs hi ha contribuït diferents factors: el terreny càrstic, de dolomita i pedra calcària, o sigui de carbonats de calci i magnesi, la presència de microorganismes, algues i molsa que ha facilitat la precipitació del carbonat de calci que arrossega l’aigua. Això ha creat coves, allà on s’ha anat dissolent la roca i ha format barreres on s’ha dipositat, en forma de travertí. Aquests dipòsits es formen sobre tot on hi ha caigudes d’aigua més grans, que és a la part alta, mentre que a la part baixa predominen les coves. 

Les algues i els microorganismes que hi ha en la molsa afavoreixen la precipitació del carbonat de calci i la formació del travertí i el mineral es va dipositant al sobre seu. Per això es pot veure molsa petrificada. La molsa que té més d’un any ja presenta precipitat a sobre. 
La formació del travertí és més ràpida l’estiu que a l’hivern i és més favorable en els llacs superiors. El color de l’aigua canvia segons com incideix la llum, però també segons la concentració de slas metàl·liques que conté en cada tram del riu. 
El científic Ivo Pevalek va estudiar la formació del travertí així com les algues i líquens presents en l’aigua i la seva contribució en el procés de dipòsit de minerals. En el parc hi ha una placa en reconeixement al seu treball.  

En el segle XVI ja es fa menció d’aquests llacs, però no és fins a l’any 1861 que es construeix un allotjament on poden pernoctar els viatgers que hi arriben. Uns trenta anys més tard, es crea una associació per protegir els llacs. Llavors és quan es comencen a construir les passarel·les per poder passejar entre els llacs. 
La família reial austríaca visita sovint els llacs i Tito també va ser un visitant assidu; va ser durant el seu govern que es van construir les passarel·les de fusta que hi ha actualment. 

Ara be, a més dels llacs, hi ha una important zona boscosa: el 73% de la superfície del parc està coberta de bosc, on predomina el faig, l’avet i el pi. Però la vegetació és molt variada i canvia en les diferents zones del parc, en funció de l’alçada i de la composició mineral del sol. També hi ha fauna diversa: moltes aus, ossos i llops, entre d’altres. 

Quan jo vaig visitar el parc no en vaig veure, tan sols se sentia algun ocell, però no és estrany ja que hi havia força gent, i no precisament silenciosa. 
Hi ha diferents recorreguts per fer dins del parc; es pot anar caminant per passarel·les i ponts de fusta, i els llacs més grans es creuen amb barques. Una altra opció és agafar un trenet que et porta fins a la part alta. 
Vam fer un recorregut de tres hores i vam visitar alguns dels llacs de la part alta i després vam baixar a veure els de la zona baixa. Vam tenir molta sort, ja que ens va fer bon dia; amb pluja no hagués sigut massa agradable caminar per les passarel·les. Quan el nivell de l’aigua puja, algunes queden cobertes. El lloc és idíl·lic. Sembla ser que hi ha parelles que venen a casar-se aquí, al peu de les cascades. 

Em va agradar molt el recorregut que vam fer. Era la tarda, m’imagino que al matí deu ser molt millor de llum, ja que en alguns trams més ombrívols, l’aigua es veia una mica fosca i en algunes cascades costava treure una bona fotografia, ja que a més, estàs limitat per l’amplada de la passarel·la.

Com ja he comentat, el color de l’aigua canvia segons la llum; el que em sobta és que a vegades la veia de fosca i en fer la fotografia, sense utilitzar cap filtre ni res i en la imatge digital es veia blau turquesa.
És espectacular i entenc que estigui sempre ple de gent. Quan hi vam ser nosaltres encara no havia començat la temporada, tot i això hi havia molt moviment, per sort està molt ben muntat i els circuits son circulars, no es pot tornar enrere. Si comences l’has d’acabar, encara que hi ha un punt on s’agafa una barca per creuar el llac i anar a la part baixa i allà pots decidir no continuar.


Les passarel·les son fetes amb troncs de fusta i en alguns moments en que son arran d’aigua, tens la sensació de caminar sobre les aigües, i és que en certa forma és així. 
El que em va sorprendre més és la quantitat d’aigua que hi ha per tot arreu, caient per qualsevol desnivell. En alguns rars moments en que aconseguia estar sola era fantàstic, senties el moviment de l’aigua, l’estrèpit en caure, els ocells... i semblava que estaves en un mon de somnis. Els trams pel bosc també eren bonics.  
A l’hivern el parc acostuma a estar cobert de neu i els llacs es gelen. Vaig veure alguna fotografia d’aquest paisatge hivernal i impressiona.

El parc de Plitvice no va quedar al marge de la guerra. En aquesta regió hi vivia molta població sèrbia i a més està propera a la regió de Krajina, que estava sota control serbi. L’any 1991 van autoproclamar aquesta regió república sèrbia de Krajina, però no va tenir reconeixement internacional. L’any 1995 l’exèrcit croat va recuperar bona part de la regió. 

Les primeres eleccions que hi va haver, l’any 1990, després del període comunista, les va guanyar Franjo Tuđman, que defensava una Croàcia independent, i que calia trencar amb Iugoslàvia. 

Ara be, les minories sèrbies que vivien a Croàcia no estaven a favor de la independència, així que quan va sortir escollit Truđman els serbis de la regió de Krajina, van iniciar una revolta. 
Tot i que el parc es trobava en regió sèrbia, estava sota control de les autoritats croates. L’any 1991 és quan l’exèrcit serbi de Krajina s’apodera del parc expulsant als seus directius i treballadors. El control de parc per part dels serbis els hi permetria tenir connectades dues regions on hi vivien serbis, Lika i Banija. 


Pels croats el parc és molt important, representa al país, se’n senten molt orgullosos i no podien tolerar la seva pèrdua. Així que el govern de Tuđman va decidir reconquerir-lo per la força. L’enfrontament, del dia de pasqua, va portar al que s’ha anomenat la pasqua sagnant de Plitvice. Van morir dos policies, un serbi i un croat, i també hi va haver ferits.

Això va ser el començament de la guerra; el parc va quedar en poder dels serbis fins a l’agost del 1995. No sé en quin moment dels enfrontaments, els serbis amenaçaven amb destruir els llacs. No ho van fer, però si que van quedar malmeses moltes infraestructures.