Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Djibouti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Djibouti. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de febrer de 2016

Dijouti_10: camí de Godoria

Sortint de Tadjoura cap al nord hi ha Obock i encara més amunt per la costa hi ha Godoria.

En entrar en la regió d’Obock es passa un control policial. Obock, l’antiga capital de l’època colonial està prop de les muntanyes mabla. I no massa més lluny ens vam aturar per observar el turó que hi ha al costat de la carretera. En un primer moment em va sorprendre que ens ensenyessin aquella paret pedregosa. Però en apropar-m’hi em vaig adonar de que era un aglomerat de pedres blanques en les que destacaven restes de coral, petxines i altres espècies marines. 

En aquest país són freqüents els terratrèmols, i n’hi ha cada any, en menor o major intensitat. En el 1973 n’hi va haver un d’important en el golf de Tadjoura. I des de llavors la llista de terratrèmols és força extensa, tot i que molts d’intensitats al voltant de 3-4. 

Un terratrèmol, no sé quin, va provocar l’aixecament del fons marí i el que és veu ara és el que abans estava al fons, els sediments que hi havia en aquesta regió costera. És impressionant. 

Vam continuar vorejant la costa i vam passar pel costat d’un camp de refugiats iemenites, el camp de Markaze, prop d’Obock.

El març del 2015 la guerra al Iemen va empitjorar i la gent que tenia recursos econòmics van fugir, molts d’ells cap a Djibouti. No és estrany ja que els dos països estan molt propers, separats per pocs kilòmetres de mar. 

Ja en el mes d’abril van començar a arribar embarcacions amb gent de totes edats; a vegades arribaven de nit. I la població local els va acollir com va poder. 

En el primer moment eren unes 300 persones, que les van instal·lar de forma provisional en una sala esportiva i en un orfenat que estava en construcció. Aquestes edificis els finançava el govern egipci i va accedir a que l’ACNUR (l’agencia de les nacions unides pels refugiats) els utilitzes per allotjar a la gent que anava arribant mentre es posava a punt el camp de refugiats on poguessin instal·lar-se en millors condicions. 

En el mes de maig del 2015 ja eren 4000 els iemenites que havien arribat. Alguns arribaven en pasteres directament a la regió d’Obock i d’altres arribaven al port de Djibouti ville, que després de registrar-los els distribuïa i molts anaven a parar al camp que es va construir a Markaze. 

A finals d’agost ja eren 22.000 els refugiats que arribaven des de Iemen, dels quals tan sol un 46% eren iemenites, un 8% eren djiboutians que vivien allà i retornaven al seu país, la resta eren gent que venia d’altres zones en conflicte. Una majoria dels refugiats que s’atenen en els camps són dones. 

El problema rau en que Djibouti és un país amb pocs recursos naturals, amb escassesa d’aigua. La major part de coses han de venir de fora, per això els preus no son baixos.


dissabte, 20 de febrer de 2016

Djibouti_9: Tadjoura

Continuem camí per pistes infernals fins enllaçar amb la carretera que desemboca a Tadjoura, a la costa, al golf que té el mateix nom.

Aquesta és la ciutat més antiga de Djibouti i la tercera en grandària. Hi ha un ferri que enllaça aquesta ciutat amb la capital. Havia llegit que l’anomenen la ciutat blanca; sí que hi ha algun racó on hi ha casetes pintades d’aquest color, però no masses. Sembla que és sobretot quan es veu des del mar que es veu tota la façana marítima d’aquest color. 

El nom de la ciutat és d’origen àfar I fa referència a que té abundància d’aigua. 

Els faraons egipcis van fer diverses expedicions per explorar la costa africana; feien viatges cap al que anomenaven el país de punt, referint-se a les costes de la banya d’Àfrica. La faraona Hatshepsut, en el 1493 a. C. va enviar una expedició comercial cap aquesta regió; les odissees d’aquest viatge estan representades en un baix relleu que hi ha prop de Luxor, al temple d’Amon a Deir-elBahari. Diuen que és la referencia més antiga que hi ha de Djibouti. 

A part dels egipcis, a aquestes costes hi van arribar altres poblacions: perses, grecs, comerciants del regne de saba... majoritàriament eren comerciants els que arribaven. El comerç més important era el d’encens i mirra. 

De totes les poblacions que van arribar a les costes de Djibouti sembla ser que la primera que va tenir una certa influencia en els costums locals va ser l’índia; per exemple la utilització d’espècies en la cuina. 

La proximitat de la península aràbiga és la que porta la difusió de l’islam, en el 825. Aquesta religió acaba d’arrelar amb l’expansió de l’imperi otomà en la península aràbiga en el segle XV. 

Els àrabs en arribar a la costa djiboutiana fan fora els indis i la població local s’adapta als nous costums dels que arriben. Aprenen a navegar, les ciutats i pobles creixen, amb un estil de construcció àrab. 

En el segle XIV els navegants portuguesos els hi agradaria tenir un port a la costa africana on poder fer escala en els viatges cap a orient; però el mar roig està sota control de l’imperi otomà. 

Més tard van ser els francesos els que volien abordar la costa de la banya d’Àfrica. En el 1710 arriben a Tadjoura i signen un acord comercial amb el sultà ja que estan interessats en el cafè etíop. Lluis XIV és el que va posar de moda el cafè a França i de retruc també a Europa. La demanda d’aquesta beguda augmentava progressivament pel que necessitaven tenir accés al cafè etíop. 

El port de Tadjoura va adquirir importància ja que era el que donava sortida a les mercaderies que arribaven amb les caravanes des d’Etiòpia. A part del cafè hi havia comerç d’armes i d’esclaus. Els esclaus podien anar a parar a Aràbia o pels propis francesos en els seus territoris d’ultramar. Els francesos a canvi, portaven armes que venien als àfars. 

El sultanat de Tadjoura era un sultanat afar i hi ha documents que indiquen que en el segle XII el sultà de Tadjoura controlava el comerç de les caravanes amb Etiòpia. De fet, en el territori que ara forma Djibouti hi havia diversos sultanats, però el més important va ser el de Tadjoura. 

L’any 1710 els sultà va establir els primers acords comercials amb els francesos per l’exportació del cafè etíop. 

El mar roig va estar controlat pel otomans fins a començaments del segle XIX. L’obertura del canal de Suez el 1869 va fer que el mar roig es convertís en una via estratègica. Els vaixells que feien les rutes comercials cap a orient necessitaven ports on poder-se aturar i avituallar-se. 

Ja al voltant del 1850 el cònsol francès a Aden, Henri Lambert, intenta negociar amb el sultà de Tadjoura perquè l’hi vengui part del territori. El van assassinar en el 1851 a les illes Musha. Finalment aconsegueixen comprar el port d’Obock, més al nord, en el 1862. 

És a l’any 1884 quan els francesos realment prenen possessió dels territoris i el sultanat de Tadjoura passa a ser un protectorat francès. Poc a poc van estenent el seu control cap al sud i també estableixen un tractat amb els issas, l’ètnia que viu al sud, en el 1885.

En el 1888 britànics i francesos fixen la part de costa que els hi correspon a cadascun i negocien les rutes comercials cap a Harar, a Etiòpia. En aquell temps pel cantó sud hi havia la Somàlia britànica. 

A partir del 1900 la importància del port de Tadjoura va decaure. Actualment però, s’està construint un nou port per tal de descongestionar el de Djibouti ville. 

La ciutat em sorprèn, me l’esperava més senyorial tenint en compte que havia sigut la capital del sultanat. És una ciutat de contrastos: pots trobar algun camell o cabres pel carrer, cases molt pobres i altres barris molt més cuidats. Ara be, és una ciutat viva, amb gent per tot arreu, criatures jugant pel carrer, el mercat de carrers estrets, 

És un canvi respecte a la zona interior, on hi ha molt poca població. Els nens són el que no canvia, alegres, riallers, encuriosits per nosaltres... 

Hi ha algunes mesquites, algunes mig destruïdes. En el nostre passeig arribem al passeig marítim i al port. Dinem allà, en un restaurant a peu de mar. Molt agradable. 

Antigament tant les cases com les mesquites es construïen amb coral.


diumenge, 14 de febrer de 2016

Djibouti_8: de Bankoualé a Tadjoura

Sortim a peu del campament de Bankoualé per arribar fins al poble de Ardo; una agradable caminada. 

El campament de Bankoualé el va fundar un djiboutià en el 1997 amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament d’aquesta regió creant llocs de treball. De forma indirecte es volia promoure l’agricultura i l’artesania. 

Les cabanes que hi ha per aquí s’anomenen toukouls, i el campament es va construir amb aquest tipus d’habitacles. Va començar amb tan sols 14 i ara ja en té una vintena. Hi ha electricitat gracies a plaques solars.

La vida en aquesta zona és també dura, ja que hi ha molta pedra, és difícil el cultiu i la pastura. Moltes famílies tiren endavant gracies a que algun component està treballant a la capital a l’administració. A l’hivern hi viu poca gent a Bankoualé. 

El passeig fins al poble d’Ardo és molt agradable. Anem trobant casetes amb els seus jardins o horts. 

L’aigua és un be escàs; crec que aquest és el país on he sigut més conscient del problema de l’aigua. tinc la impressió que és el país que he visitat amb menys recursos hídrics, d’aigua dolça. Té molta aigua, llacs, mar, però no per beure. Hi ha els pous i han de transportar els bidons de plàstic amunt i avall. 

I el més sorprenent és que malgrat la manca d’aigua aconsegueixen viure en aquest pedregar i tenir els seus horts, els jardins, com diuen en francès. 

Vam visitar un d’aquests jardins i sorprèn ja que només creuar la porta et trobes en un espai ombrívol i verd que contrasta amb el pedregar de fora. Cada planta i cada arbre té al seu voltant un petit canaló fet amb la mateixa terra per poder dirigir l’aigua i regar. Si no recordo malament des de l’exterior tan sols veus el mur de pedra i és quan arribes a dins que te n’adones de que és un jardí força gran. 

Pel camí tornem a trobar les palmeres de Bankoualé, amb el tronc llarg i prim i la petita copa a l’extrem. 

En les roques algunes coves en les que hi guarden coses i en els pous la gent omplint els bidons d’aigua. Creuem algunes dones que no volen que les fotografiem de cara. Carreguen el bidó lligat a l’esquena i caminen amb soltura per sobre l’empedrat. 

Quan ja ens apropem a Ardo anem trobant més gent, nens que ens miren esporuguits, d’altres surten a veure’ns riallers... hi ha de tot. El paisatge molt bonic i molt dur per viure-hi.

A Ardo hi ha una cooperativa d’artesania de les dones del poble. Molts dels objectes que tenen són de tipus cistelleria, fet amb fulles de palma trenada. Els tints que fan servir són naturals. Hi ha també peces de bijuteria i moltes coses fetes amb perles. Aquesta cooperativa es va fundar en el 1992 per donar suport a l’artesania local i ajudar a les dones de la regió de Bankoualé. 

Les dones fabriquen el que volen, al seu gust i fixen el preu que volen demanar per cada peça, un 80% del que guanyen és per elles i el 20% restant és per l’associació per tirar endavant els diferents projectes que hi ha en marxa. La gent que s’allotja al campament i els turistes de pas són els principals clients.

La presidenta d’aquesta associació treballa també al ministeri de la promoció de la dona. Es treballa en campanyes d’alfabetització. Un grup d’associacions de la regió de Tadjoura van organitzar el que van anomenar la caravana de l’esperança que va recórrer la regió per prendre consciencia dels problemes de la població en aquestes zones rurals i poder-los ajudar. 

Els poblemes que van detectar a més del problema de l’aigua era la manca de servies bàsics, pobresa extrema, manca de recursos naturals... I d’aquí va sorgir l’organització anomenada “iniciativa ciutadana contra l’exclusió i la precarietat”. 

Tenen coses molt boniques i diuen que en temporada alta, una dona pot arribar a guanyar 50 euros al mes, una bona ajuda a l’economia familiar!

Un dels conductors té un fill malalt i com que en el grup hi ha una metgessa l’hi demanen si pot anar a veure’l. Jo els acompanyo per fer de traductora. Així que agafem un dels 4x4 i la farmaciola i marxem cap allà. 

El poble està força allunyat, en part és per la pista que és molt dolenta. El nen que està malalt té uns tres anys i té febre. Un dels problemes en molts països pobres és que volen que els hi donis medicaments. No els hi sembla que facis res si no dones alguna cosa. La farmaciola era molt temptadora per ells, els hi sembla que allà hi ha la solució als seus mals. 

El nen s’estava molt quiet, anava fent el que li deien, no gemegava, només mirava amb ulls molt grossos. Poc després van portar dues criatures més. Als que no els hi va donar medicació no els hi va agradar gaire. La recomanació més important era que els nens estesin a l’ombra, que prenguessin molta aigua per evitar deshidratació i el que tenia problemes respiratoris que no estes a prop del fum. 

Vam estar una estona jugant amb els nens i quan va arribar la resta del grup vam continuar la ruta fins a Tadjoura, a la costa.

Djibouti_7: Abourma i la prehistòria a Djibouti


Quan estàvem a Day teníem dos possibles excursions afer. La d’anar baixant a peu fins arribar a Bankoualé, que és la que jo vaig fer o anar a veure els gravats d’Abourma. 

Em va costar molt decidir-me; em feia molta gràcia veure els gravats de la prehistòria, però em frenava el fer una gran tirada per pedres per arribar al lloc i tornar pel mateix camí. Em sembla que deien que era una hora i mitja d’anada i el mateix de tornada, sota el sol aclaparador, per un camí sense massa atractiu, terreny volcànic com el d’anada a l’Ardoukoba, res a veure interessant fins que no arribes al lloc. Vaig desistir i no hi vaig anar. 

Pel que em van explicar la caminada no havia sigut tant dura, crec que en una hora van ser al lloc; clar que els que van anar-hi eren gent que camina ràpid i jo sóc lenta. El dur va ser la tornada amb els cotxes doncs les pistes estaven en molt mal estat i van haver d’empènyer el vehicle i en alguns trams posar pedres al camí per poder passar.

Com que em vaig quedar amb les ganes d’anar-hi, els hi vaig demanar fotografies del que van veure. Aquestes són les que em va passar el Pepe, un company de viatge.

La informació que he trobat és en bona part de l’arqueòleg Benoît Poisblaud. En la seva tesi doctoral, que va defensar a París en el 1999, parlava de l’art i la prehistòria en la regió de Goubet. En un dels seus articles del 2012 parla d’Abourma com d’un llibre obert sobre el passat de Djibouti.

Hi va haver població que va arribar a Goubet per dedicar-se a la pesca i l’extracció de sal amb l’ajuda de pics. En les diferents excavacions s’han trobats aquests pics. Aquesta població vivien en cabanes, s’han trobat cercles de pedra que marquen l’espai que ocupaven i allà objectes de ceràmica i altres estris que fan pensar que realment aquests espais eren habitacles. S’han trobat moltes closques d’ostres el que indica que era un dels seus aliments. 

Es pensa que era un sol grup ètnic/cultural el que va arribar per aquí i que la ocupació d’aquests espais era temporal. L’assentament en la zona més àrida de Goubet devia ser un grup reduït i el grup gran devia estar en una regió més confortable a les muntanyes. Sembla que al menys un dels grups va habitar aquí cap al 3.000 a.C. 

El massís de Makarassou és ara un paratge àrid, però segons els vestigis trobats i els gravats a la roca es pot dir que en el passat devia tenir un clima més benigne. Això és el que es pot veure a Abourma, l’emplaçament arqueològic més important del país i també de l’Àfrica de l’est. 

Els gravats ocupen 1500 metres d’un penya-segat en un petit wadi o oued. S’han comptabilitzat 930 panels amb gravats; en alguns casos hi ha gravats superposats. 3 Km de gravats amb varietat de temes, que representen la forma de vida i les classes socials en diferents períodes de la prehistòria. 

Hi ha representats animals salvatges i també domèstics, que s’han fet en diferents períodes. L’animal que està més representat és l’antílop; aquests gravats diferencien entre el kudu, amb les banyes ondulades, i l’òrix, de banyes rectes. 

Hi ha girafes, representades en diferents mides, entre els 30 cm i el metre. També hi ha estruços, que en general estan representades en grup de tres o quatre. 

S’hi poden veure també representacions de babuïns, que diuen que es reconeixen pel cap que és més gran que el cos.

No hi falten tampoc els elefants, hipopòtams i rinoceronts, el que indica que el clima era humit i que hi havia planes verdes i boscoses. 

En canviar el clima i fer-se més sec, va fer disminuir la fauna i en no haver-hi gaires animals a la zona és el que ha permès que es conservessin els gravats. 

Com animals domèstics hi ha dromedaris i vaques. Hi ha vaques de tres estils diferents, que deuen correspondre a diferents períodes: les més antigues són més realistes i és el que anomenen estil Dorra. Unes altres són en estil bicòncau: l’esquena i la panxa tenen concavitat inversa. El tercer estil és propi d’Abourma, és una vaca de cos allargat i estret.  

A més d’animals hi ha escenes on apareixen figures humanes en acció, en moviment; aquest fet és força excepcional en l’art rupestre i és el que dóna importància a aquest emplaçament arqueològic. 

Hi ha representacions d’escenes de caça, individus sols o en grup. Hi ha una escena que representa la cacera d’una girafa. En la primera escena es veu la girafa corrent i davant seu un arquer; es pensa que potser hi havia més arquers al seu costat però a saltat part de la roca i no es pot saber. En el dibuix del costat la girafa està envoltada per 12 caçadors, que la tenen lligada pel coll amb una corda.  

Els científics fan notar que això de que la tinguin atrapada indica que l’objectiu no era matar-la sinó capturar-la viva. Aquest tipus de representació és poc usual. 

Hi ha escenes en les que es veu com capturaven als animals amb el llaç, es pot observar l’ondulació de la corda en el moviment. 

La figura dels arquers apareix també en altres escenes, com són els combats, en els que es veu l’enfrontament entre dos grups. Això fa pensar que hi havia rivalitats o conflictes entre grups vivint en la mateixa regió. Podien ser problemes per territori, per l’aigua, o pels animals. 

Diuen que el que és remarcable són les escenes de moviment, que estan molt ben aconseguides. La Unesco està estudiant incloure aquest emplaçament arqueològic dins del patrimoni de la humanitat, ja que explica la història del lloc des del paleolític i a més hi ha perill de que es vagi deteriorant.  

A la plana de Gobaad, prop del llac Abbe s’hi van trobar restes d’un elefant que es veia que l’havien esquarterat amb estris de basalt que es van trobar allà a la vora. Aquestes restes d’elefant es van datar com de 1.400 milions d’anys a. C. per la zona desèrtica de Gobaad s’hi va trobar un maxil·lar d’Homo erectus, aproximadament del 100.000 a.C. 

Entre el 3.000 i el 2.000 a. C. van arribar poblacions nòmades que es deurien instal·lar al voltant dels llacs i es devien dedicar a la pesca i a la cria de bovins. S’ha trobat un enterrament d’una noia d’uns18 anys que pertany a aquest període. 

Cap al 1.500 a.C. és quan hi va haver el canvi climàtic l’aigua escassejava o es tornava salada i la població devia tornar altre cop al nomadisme. S’han trobat diversos túmuls de pedres amb sepultures, en diversos llocs.


dissabte, 13 de febrer de 2016

Djibouti_6: Bosc de Day

Deixem enrere la franja de terra volcànica i ens dirigim cap al nord, cap al massís de Goda, on hi ha Day. 

Per la carretera trobem un petit grup de camells, que alegren la vista. És un animal que trobo que té una cara simpàtica.

A mida que ens apropem a les muntanyes la pista de terra per la circulem està en més mal estat, i també el temps empitjora. En alguns trams la boira no deixa veure res. I quan arribem al campament de Day les coses segueixen igual.

El punt més alt del massís de Goda té 1750 metres, i gracies a l’alçada i a la vegetació que hi ha és una de les zones més fresques del país. 

El parc nacional del bosc de Day, és una zona protegida, que es va declarar com a tal en el 1939. Era un lloc residencial pels europeus. Hi havia la residencia del governador i de militars. A partir del 1952 hi havia una pista que facilitava l’accés i llavors s’hi van construir allotjaments per turistes. 

Inicialment el parc tenia uns 100 Km2 però després es va reduir fins a quedar a uns 30 km2. Està tan sols a 30 km del golf de Tadjoura. 

La major part de la zona boscosa del país es troba en els monts Goda. La vegetació canvia segons l’alçada a que es troba i el tipus de terreny. Com ja he dit arriba fins als 1750 m. d’alçada. 

El bosc de Day és essencialment de ginebrers. Els ginebrers s’han adaptat al territori i diuen que hi ha espècies que poden viure 1800 anys. Ara be, aquests arbres han patit molt al llarg dels anys; hi ha una estimació que diu que un 88% dels boscos de ginebrers que hi havia hagut han desaparegut en els dos darrers segles i d’aquests es pensa que un 20% d’aquestes ho ha fet en els últims 50 anys. 

La humitat afavoreix la vegetació densa; aquí hi ha més pluja que en les altres zones del país, cosa que és molt fàcil ja que no és un país on plogui massa. Però el que genera més humitat és la boira humida que queda retinguda per les muntanyes. 

Aquesta boira és la que vam trobar nosaltres, et mulla, és densa, no veus res; quan vam arribar al campament tot tenia un aire fantasmagòric, amb una llum groguenca que es filtrava entre aquesta massa densa i blanquinosa. 

És l’únic parc nacional del país. És un bosc que anomenen “mediterrani primari”, que dóna una idea de la vegetació que hi havia tant a la península aràbiga com al Sàhara fa uns 4 mil anys. Suposo que per això se l’anomena també bosc fòssil. Busco que vol dir això de bosc primari: que no ha sigut modificat per l’home, que està tal qual va sorgir. Un bosc antic pot no ser primari. 

És un bosc que lluita per sobreviure i no extingir-se del tot. La sequera és un dels problemes fonamentals que pateix aquest bosc, però també l’erosió i les pastures. Actualment hi ha un projecte per preservar-lo i afavorir la reforestació. 

Hi ha dos especies d’ocells que són endèmics de Djibouti, el francolí (una mena de perdiu) que es pot trobar pels boscos de Day ja que se l’acostuma a trobar on hi ha ginebrers. La pytilia melba , que té un bec vermell es troba especialment en un altre massís muntanyós del país, els monts Mablas.

En els boscos de Day hi ha més de 360 espècies vegetals. Hi ha ficus, oliveres salvatges, figueres... Ara be, els arbres també tenen paràsits que fan perillar l’existència d’algunes espècies.

En aquest bosc diuen que hi ha un petit camp de qat, del president de la república. Els djiboutians consumeixen molt qat, però no el cultiven ja que és una planta que necessita molta aigua, i Djibouti no en té. 

Els djiboutians a l’igual que els iemenites masteguen qat, especialment a la tarda. Aquesta és una planta estimulant. Diuen que Alexandre el gran la va introduir a Etiòpia per combatre una epidèmia de lepra. Etiòpia i Iemen són els grans productors de qat, que arriba a Djibouti per carretera; els majoristes el compren i després el distribueixen pel país. Mou molts diners el comerç del qat i n’hi ha diferents qualitats. Es consumeix quan és fresc, un cop separades les branques de la planta només dura tres dies. 

Quan nosaltres vam visitar aquestes muntanyes feia cinc dies que havia plogut i estava tot xop i les pistes enfangades i no sempre transitables. Venint de la zona àrida dels volcans va ser curiós sentir la humitat i veure verd. Feia fred, en part per la humitat i vam haver de demanar mantes per dormir. 

Al matí vam anar a fer una caminada pel bosc de Day i per valls i gorges, seguint diversos oueds (llits de riu que només porten aigua quan plou) fins a Bankoualé. 

A primera hora el bosc estava ple de boira i fang; feia impressió veure els ginebrers alts, prims, sense fulles, molts mig tombats, secs, alguns potser morts... Després es va anar aixecant la boira i quan vam arribar a l’extrem del bosc ja veiem el cel blau. 

Hi ha altres plantes, han fet parcel·les de cultiu protegit, amb canalitzacions per aprofitar l’aigua superficial. Algunes plantes en flor, molt agradable. A més estan reforestant els ginebrers i sembla que alguns dels que han plantat ja han arrelat. 

A l’extrem arribes a una mena de mirador sobre la vall amb les muntanyes al front. És en aquest punt on hi ha la que havia sigut la casa d’estiu del governador francès a l’època colonial. Els francesos van posar el primer peu a Djibouti en el 1862 i la independència del país va ser en el 1977. 

El lloc on està situada aquesta casa és fantàstic, fresc, amb vista a les muntanyes i la vall... perfecte. Ara queden les parets i poc més; es pot veure la distribució de les habitacions i que tenien llar de foc. Devia ser una casa agradable i acollidora. 

Vam tornar altre cop a través del bosc cap al campament; era una altra visió dels arbres ja que no hi havia boira i també el fang estava més sec, cosa que era d’agrair. 

Vam carregar les coses als cotxes i nosaltres vam començar la caminada cap a Bankoualé. Es baixa dels 1500 metres on està el campament fins als 500 m. Com que és baixada no hi ha problema. 

El camí és una mica empipador, ja que en ser el llit d’un riu és pedregós i en molts trams incòmode de caminar. Ara be el paisatge ho compensa. Feia bon dia, vas canviant d’entorn, ja que anàvem canviant de canyons.

Pel camí vam trobar un daman. És un mamífer d’uns 50-80 cm de llarg i uns 3 kg de pes. Se’l pot trobar al bosc de Day i a les seves valls, sobre roques i parets rocoses. Viuen en grup que pot arribar a uns 50 animals. Són àgils i s’enfilen fàcilment per parets verticals. S’alimenta de fulles i plantes i a vegades d’insectes. 

És un animal diürn, que al matí es posa a prendre el sol i a la tarda es posa a l’ombra. Menga matí i nit. Són ruminats, adaptats al clima, orinen poc i la seva orina és molt concentrada per evitar pèrdua de líquids. Durant anys se’ls caçava per la seva pell i des de l’antiguitat els seus excrements es feien servir com a remei anticonvulsiu. 

El vam trobar a l’hora que prenia el sol, ens va mirar amb curiositat una estona i després va marxar per instal·lar-se en una roca més allunyada del camí. Es movia amb molta agilitat. 

El guia local que dúiem en un punt es va aturar per senyalar-nos una cascada, en la que en aquesta època hi queia un regalim d’aigua. Suposo que aquí, que l’aigua escasseja, qualsevol lloc on se’n pugui trobar és remarcable. 

Es troben també alguns abeuradors, reserves d’aigua on s’hi banyen i beuen... (al menys és el que va fer el noi que hi havia quan vam passar). 

Em sorprèn que tot i ser un pedregar hi ha força vegetació. Un arbre amb una escorça taronja crida l’atenció. I les que m’encanten són les acàcies grogues: quan els hi toca el sol el tronc es veu groc intens. Sorprenent. 

Creuem algun poble, molt petit i quan és l’hora de més calor ens aturem en un d’ells on una família ens deixa entrar a casa seva i prendre un te. Primer hem esperat fóra, mentre arreglaven el menjador, després em passat, descalçant-nos abans d’entrar. Les dones teníem que seure en un cantó i els homes en l’altre. 

El foc està en un extrem de la sala, a l’esquerra de la porta. A la dreta de la porta han de seure els homes, i al fons de la sala, sobre una mena de tarima coberta per una estora, és on seiem les dones. Al voltant hi ha mantes i edredons enrotllats. Suposo que és també el dormitori. 

Tots els poblets que anem creuant tenen les casetes de fusta i els seus horts. Els nens guarden una mica les distàncies, esporuguits. 

Veiem alguna figuera estranguladora i algun tamarinde (el nom prové de l’àrab i vol dir dàtil de l’Índia. 

No s’ha de confondre tamarinde amb tamariu, que també se’n veuen per Djibouti però els vam veure per la zona desèrtica o per la volcànica (no recordo a on). 

Les pedres i roques del voltant van canviant; en algun punt es curiós observar com en una roca fosca hi apareix una taca blanca, com si aflorés pedra calcària pel mig. Suposo que la pluja i humitat generen aquest fenomen. 

Ja prop de Bankoualé trobem palmeres. Altes, esveltes, amb el plomall de fulles a la punta. És una palmera especial que du el nom del poble. Té uns 20 metres d’alçada i aquesta família de palmeres actualment tan sols es pot trobar aquí. Abans n’hi havia també al Iemen (a Hadramaout) i al nord de Somàlia. En un altre lloc llegeixo que dels 500 exemplar d’aquesta palmera que existeixen 97 estan aquí. 

L’excursió ha sigut molt agradable i no excessivament cansada, pel camí se sentien molts ocells, que jo no he arribat gairebé a veure, però era agradable sentir-los. 

Per aquí, a més dels horts de cultiu crien cabres i vaques, però em sorprèn que no facin formatge. Potser és perquè hi ha massa humitat, no ho sé, no hi entenc.

A primera hora de la tarda arribem al campament, que té les casetes habitació enfilades per la muntanya. Amb els aiguats dels últims dies (o potser d’abans) se’ls hi havia fet malbé la instal·lació d’aigua, amb el que per dutxar-nos ens van portar bidons d’aigua.